Part 6

Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no's gratava estoycament les patilles, sinó que, plè de neguit, fins arribà a estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu'arribava a semblarli un somni, y resolt a acabarlo d'una vegada, va decidir que s'examinessen les facultats mentals del qui li produhía.

Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo moment d'entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de cobrir ab un paper lo qu'escrivía ò dibuxava, y'ls digué resolut:

--¿Què se'ls ofería?

--Som colegues de vostè, y venim a vèurel;-- contestava un d'ells, rodanxó, que gastava ulleres.

--¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel camí d'arribarhi;-- observà l'Armengol.

--Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que ni val la pena,-- saltava un altre magristó y bellugadís. --Ademés, ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los estudis del art de curar, sinó en molts d'altres.

--¡Oh! ¡sí!-- afegí'l ters metge, home vell y axut, qui durant la visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab gran interés al jove y a tot lo que'l voltava.

--Gràcies;-- feu l'Armengol. --En l'estat en que'm trobo, ja veuen que no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos a fer una modesta sucamulla... ¿Què? Ni a seure'ls puch convidar; tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y segan a terra.

--¡Ah! ¡ah! ¡ah!-- esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per més qu'aquesta fos lo que's sol dir un lloch comú.

Y va seguir lo coloqui en semblant forma:

_Lo metge rodanxó._ --Se veu que vostè gasta molt bon humor.--

_L'Armengol._ --Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si'm dexavan fer a mi, ja's veurían coses altes.--

_Lo metge magristó._ --¿Y, donchs? ¿Què té? ¿Què li passa?--

_L'Armengol._ --¿Y m'ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla tractarme de nen.--

_Lo metge magristó._ --Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu intent ofèndrel; ans, ben al contrari... Se compren, sí, qu'una persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una persona tan activa com vostè, se migre.--

_L'Armengol._ --No'm migro, que me volo.--

_Lo metge rodanxó._ --Però, segons veig, vostè s'entreté.--

_L'Armengol._ (arronsant les espatlles). --Sí, m'entretinch.--

_Lo metge rodanxó._ --¿Y en què s'ocupa ara?--

_L'Armengol._.-- En rès de bò.--

_Lo metge rodanxó._ --¿No s'ocupa en algun nou descobriment?--

_L'Armengol._ --Sí; estich rumiant nit y día per veure si trobo un explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que's diu món, habitada per tants ases y tants murris.--

_Lo metge grassó._ --¡Axò es molt fort, senyor Armengol!--

_Lo metge magristó_ --Sí, massa fort, en efecte.--

_L'Armengol._ --Donchs, tant n'hi hà, y bon pes. No sé què dirlos.--

_Lo mestre magristó._ --¿Allò de la permanencia de les imatges en la retina? ¿Còm ho té a hores d'ara?--

_L'Armengol._ --Per ara be, gracies a Deu.--

_Lo metge magristó._ --¿Que's burla de nosaltres?--

_L'Armengol_ (En tò mofeta). --¡Cà! Nó, senyor. ¡Qu'es càs! Y, díganme vostès: ¿que m'han près per boig?--

_Lo metge rodanxó._ --¿Nosaltres? ¿Vol callar? Ni somniarho.--

_Lo mmetge magristró._ ¡Y ara! ¿Còm pot afigurarse vostè que tinguem semblant idea?...--

_L'Armengol._ --Vostès se pensan que m'hi enfado... Donchs, s'equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui'ls diga: "¡no so boig! ¡no so boig!" ¿Han vist a cap qu'ho sía que ho confesse? ¿N'han vist algun que no s'irrite a la sola idea de que'l cregan tal?... Boig deyan a Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!... ¿Qu'es la bogería? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que's troba? Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quína es la ratlla divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont acaba'l plè judici y ahont comensa'l seny perdut... ¡Boig! ¿Que ho sé jo y qu'ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre? Dígan qu'ho so, si axí'ls sembla ò si axí ho volen; però jo'ls asseguro qu'en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre del jutge y a tots quants vullan entrebancarme.--

_Lo metge rodanxó._ --Però, escólte, escólte.--

_Lo mestre magristó._ --Càlmes, fàssa'l favor.--

_L'Armengol._ ¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! Ò si nó, prènganme'l pols, y se'n convenceràn... Vaja, senyors "colegues", déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja'ns conexem. Fàssanme'l favor, que tinch feyna. Sí, tinch feyna. ¿No volían saber en què m'ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich... Y que serà de primera qualitat... Nó, ara no's pot veure encara, nó; ja'l veuràn quan estiga llest... Vaja, estígan bons, que's conserven, estígan bons.--

Y empenyentlos suaument, va tràurels de la estada sens dexarlos dir un mot.

Los tres facultatius, després d'algunes consideracions sobre'l caràcter qu'havían observat en lo près, lo declaravan responsable dels seus actes.

"Donchs ja l'ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional a n'aquest poca-vergonya" va dir lo jutge, entr'ell mateix, al saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.

No's donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera que, quatre díes després, no haventho fet encara, va rebre una nova epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava esser feta volant. Deya axí:

"Vaig dirte que surtiría de la gavia, y ja'n so fòra."

"A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten compte, me n'has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva estampant lo meu nom y'l teu en lo document que m'ha obert la porta."

"Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi, ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar."

"Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que corres, ja no m'atrapas".

"Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas que estich resolt a ferho."

"A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent près, he conseguit lo que no conseguíau tu ni'ls que't seguexen trobantvos lliures: saber quí va esser l'autor de la mort de ma cosina. Se diu Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de Carretes."

"L'ull acusador de la morta y'ls meus ulls, desde tot arreu, te guaytan; y ¡ay de tu si d'aquí endevant no fas justicia!"

Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels ulls y pel front, agafar lo barret y córrer vers al carrer d'Amalia, fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:

--¿Lo près Ramon Armengol?

--Ahir mateix va sortir;-- responía'l director ab la major naturalitat.

--¡Còm!

--Com era del cas, en virtut del manament enviat per ussía.

--Jo no he expedit tal manament.

--¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussía'l podrà veure.--

Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya'l document y'l posava en la mà del jutge.

--La meva firma... Sí,-- aquest exclamava, semblantli que vegés visions. --¡L'imprès!... ¡Lo paper d'ofici!... ¡La firma del actuari!... ¡Tot! ¡tot!... Però ¿còm pot esser? ¡si jo ni sé qu'haja passat semblant document pels meus ulls!

--Y, no obstant, ja ho veu ussía...

--¡No pot esser! ¡no pot esser!... ¡Impossible que jo firmés tal cosa!-- exclamava'l jutge picantse'l cap. --Que vinga al moment l'actuari. ¡Desseguida! ¡desseguida!--

Arribat allí l'actuari, lo jutge l'escometía, ensenyantli'l paper:

--Vèja qu'es axò, y ¡explíquem-ho, explíquemho!

--No ho entench, no ho entench,-- va respondre l'escrivà, després d'una estona de dar voltes y més voltes al document.-- Veig aquí la meva firma, y no recordo haverlahi posada... Com també hi hà la d'ussía...

--Hi és; però no la hi he posada jo;-- cridava'l jutge picant de peus.

--Tampoch hi he posat jo la meva;-- sostenía l'actuari obrint tants ulls com tenía. --A tots dos nos hauràn sorprès la firma; no'n pot ser d'altra... Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu'haja gosat a atrevirshi? ¿Quí?--

Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.

No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l'atenció d'abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab altres reproduccions que's tragueren, se veya que, no tan sols no era idèntich, sinó també que, en lloch d'una estampació, era un dibuix fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta falsetat, de mica en mica, va regonèxers també qu'eran una imitació'ls noms y les rúbriques.

Prou s'expedían requisitories, prou s'enviavan los agents millors en persecució del delinqüent fugitiu; però --ja ho havía dit ell-- li podían ben fer un nú a la cua. No'n varen trobar ni'l rastre.

### VII

Be va perdres lo rastre de la persona; mes nó'l de la seva acció. Les noves de que'l près havía fugit y de que's sabía qui era l'autor del "crim del Jardí del General" corregueren de boca en boca y fins ab lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més; fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d'un penó, uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera qu'aquests no vegessen lo qu'aquell los mostrava.

Resolt lo jutge a apurar fins l'últim recurs pera fer callar la murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal exhort fou que l'enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rès d'ell se sabía.

Se procehí a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus pares aparegué carregada d'hipoteques, y la justicia no trobà sinó mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués tenir alguna vàlua havía desaparegut. Per lo vist, conexent l'Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó qu'havía d'afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir va pendre les seves mides.

Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica; però encara n'hi havía certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot popular, ab una d'aquelles exides de tò que's fan de moda entre certa gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què moren.

Quan se trobava a un conegut, se'l saludava, dientli:

--¡Obra l'ull!

--Si jo vull,-- lo conegut responía.

Axí estaven les coses, y'l jutge ho considerava ja tot dat y benehit, quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y dihentli qu'era d'un senyor vestit de dol que volía parlarli.

--Llorens Virgili!... ¡Qu'entre!-- exclamà'l funcionari fent un bot, gratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.

--A les seves ordes,-- digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà'l barret rodó cobert de glassa. --No extranye qu'haja trigat tant a comparèxer a la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo'm trobava fòra d'Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m'he dat pressa en comparèxer, y aquí'm té. Però desitjaría que'l jutge, abans d'interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d'escoltarme senzillament com a home, despossehintse per un moment de la investidura que li han donat los poders públichs.

--Pàrle, donchs,-- va respondre'l funcionari mirantse a son interlocutor ab extranyesa.

--Com a enginer que so,-- comensà en Virgili, --al obrirse la carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció d'uns ponts.

Allí vaig conèxer a la María Cabanes.

Mantenintse d'una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava ensenyantsa a unes quantes noyes. L'home de ciutat, sobre tot un home de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fòra del rector, l'apotecari y'l metge, quasi no troba persones que per la seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l'escassa tertulia de ca'l apotecari; però, com allí no hi havía sempre tertulia, tot lo temps que'm veya obligat a estarme en la meva posada se'm feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmòsfera de carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona, molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont, pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen dirigirme (son paraules textuals) "allà hont s'està la mestra".

Al costat dels dos vellets que m'aculliren, gent senzilla y humil d'estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò que's diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major ilustració y'l bon seny qu'en tot mostrava, me feya l'estada encar més agradosa. Ab ella procurava jo especialment promoure conversa, trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del apotecari, aquest y'ls concurrents asíduus atribuhían les meves absencies a que la mestra'm tenía robat lo cor.

"¿M'hauré enamorat d'ella efectivament?" vaig preguntarme després moltes vegades. Però ¿què sabía jo? Lo únich de que'm donava compte era de qu'en lloch me trobava tan be com prop d'ella, y vaig anarme abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.

Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt d'alguna consideració. Aquella gent va governarme amb un zel exquisidíssim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare, una esposa ò una excelent germana de la Caritat, passant díes y setmanes casi sempre al capsal del meu llit...

Recordo confosament qu'en hores de febre la considerava com l'única dòna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida, ja vaig tenirla per tal. Al exir d'aquell estat crítich, l'agrahiment encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig declarar la meva passió.

L'alegría de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a referme. Llavors venía'l plè del meu idili, fins que, llesta ja la tasca que m'havía dut al poble, va serme precís tornarmen a Barcelona. "Llorens, --va dirme ella veyentme a punt de marxar,-- abans de conèxet m'havía estat aquí ben tranquila; no vullas que l'haverte conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t'ho seré jo... ¡Per Deu, no m'oblides!"

Vaig refermarli l'asseguransa de la llealtat de les meves intencions, prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos casaríam, y n'hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no podía contenir la emoció, vaig dexarla a n'ella feta un mar de llàgrimes.

Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre nosaltres, correspondencia que per espay d'alguns mesos fou contínuament seguida. Però, si be, al declararme a n'ella no vaig mentir, per que n'estava enamorat bojament, perque li veya totes les perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica s'entebiava'l caliu de ma passió, y, talment, com si'l cambi d'atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment, fins la estimava, potser, com s'estima a una germana, però nó per ferla ma muller.

Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y'l meu incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva residencia a Madrid. Prou se'n quexava amargament ella; però jo li responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig sentirme ab coratge per donarli un desengany.

¡Y tant com ne vaig tenir per ferli la més negra vilanía!

Les gales y l'aspecte d'una senyoreta de Madrid m'enlluhernavan y vaig casarme...

--Però, ¿llavors?...-- interrompía lo jutge qui, durant la relació, donava mostres d'assentiment en alguns passatges.

--No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna comedia, tement que'l no ferla sería com donar a la pobre noya una punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa. Però'ls clams d'ella en ses cartes, qu'eran majors cada día, y les tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la resolució d'acabarho tot d'una vegada... ¡Ay! llavors la vaig matar!

--¿Còm?-- preguntà'l jutge quasi sens alarmarse ab aquella confessió.

--Vaig escríureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig explicarli... ¡Allò, allò va serli la mort!

--Y, a n'axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la revelació?-- lo jutge preguntava, mentres l'enginyer, sospirant ab viu dolor, s'axugava'ls ulls plens de llàgrimes.

--Després... ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu... Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per desgracia.

En quant a mi, --seguía en Virgili, capficat, després d'un instant de pausa,-- no m'he gaudit pas de la meva mala obra. La dòna ab qui vaig casarme era un'ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor que'ls dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per esser un fingiment seguit y inaguantable pera que'l món no'n vegés la realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la salut ma muller. Duhentla d'un país al altre per veure si's curava, he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa... Allí ha acabat lo seu patir; lo meu, dura encara... y durarà mentres viuré. Jo mateix vaig destruhirme un paradís que'm va oferir la terra... ¡Pobre María!

Ara, donchs, qu'he obert lo cor al home, estich a la disposició del jutge.

--Senyor Virgili,-- lo vell responía, --en lo que vostè acaba de contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu'altra persona, y, ja qu'he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose'l remey que sols Ell pot posarhi.

Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes dirigides per vostè a la María, trobades entre'ls efectes d'aquella mala pua del cosí d'ella, de qui may més voldría sentir parlar... Li asseguro qu'ell sol m'ha donat més tràngul del qu'he tingut en vint y cinch anys de ma carrera... Però, ¿què li havía fet vostè a n'aquell poca-vergonya perque tractés d'embolicarlo com autor d'una mort evidentment natural?

--No ho puch entendre;-- feu l'enginyer. --Ni'm recordo d'haver vist may a semblant home.

--Tot lo d'ell sembla un enigma diabòlich;-- afegí l'home de lleys. --No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però no cal encaparrarshi. Demà vostè'm farà'l favor de venir, y en poca estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l'he afanyada.--

### VIII

Quan lo meu amic Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió d'anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap estudiant per preguntarli si sabía rès del doctor Nostradamus. Per altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab l'esclat d'entusiasme qu'excità la guerra d'Africa.

Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la ciutat antiga, y no volent allunyarme de l'estació del carril de Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en una rònega barbería, la primera que'm vingué al pas, pera que m'afaytessen. Mentres l'únich que vaig trobar allí, després de posarme'l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la corretja, jo me'l mirava de fit a fit, semblantme qu'aquella cara no m'era pas desconeguda...

--¿Que sería vostè un tal...?... ¡Ay! ¡Ara no'm recorda'l nom! (Ab un xich més anava a dirli Ciutti).

--Pau Lluhelles, per servirlo;-- va respondre galantment lo minyó. --¿D'hont me coneix?

--Del pati del Hospital, de quan vostè estudiava.

--¡Ah! si senyor, vaig estudiar medecina.

--Y, es clar, ja deu haver acabat la carrera.

--¡Nó, senyor, no vaig acabarla!-- sospirà'l barber. --Jo tenía llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y...

--Se refereix al Armengol. ¿No es veritat?

--Sí, senyor. ¡Ay, ay! ¿Que també'l conexía?

--Prou.

--Donchs també deu saber l'historia (per que, en nom de Deu, si va parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne... D'allí'm ve tota la desgracia.

--¿Y donchs?

--Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a n'ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent (li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona entesa que'm posés les llissons en clar, per cap estil podía exirne. He tingut d'acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià. Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu'es propi de la cirurgía menor... ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan quatre.

--¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que una comedia. ¿No es veritat?

--¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perque jo vaig presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament dels cadavres del Hospital; però com l'Armengol may se dexava entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si vostè'm diu qu'en allò potser hi havía més pa que formatge, no li negaré, perque l'Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía que's parlés d'ell y fòra. S'havía posat en una sexta, y'ls de la sexta, prometentli que'l farían un dels més grossos entre'ls seus, l'inflavan pera que mogués bona cosa d'escàndol... ¡Ja va mouren, ja! Tot lo que va ferse era obra d'ell; d'axò sí que puch darne bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que li valgués la sexta ni la setena.

--Però ¿còm es que vaja embolicar en les seves trapaceríes a n'aquell enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que aparegués en la fotografía?

--L'Armengol volía que'l soroll durés, perque'ls seus li demanavan. Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria a n'aquell senyor, per crèurel causa del mal que va matar a sa parenta; y, havent trobat entre'ls papers d'ella una fotografía d'ell,... míri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig veure, lo feya surtir prop de la morta... ¡Sabía molt de dibuix; de tot sabía l'Armengol!

--Y, un colp fòra de la presó, ¿còm va escaparse?