Part 1

# Narracions estranyes

¡Oydà! - L'ull acusador - L'embaixada de la mort

Antoni Careta i Vidal

1905

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## ¡Oydà!

### I

Tots los qu'han sigut soldats, contan del servey coses més ò menys extraordinaries: molts d'ells les inventan, y'ls que's quedan més curts, solen exagerarles; però jo, que no'm guanyo la vida ab rondalles y que ningú'm fa dir rès per forsa, vaig a explicarvos lo cas mès notable de ma vida, sens afegirhi punt ni coma, sols per passatemps y perque'n trega llissó profitosa algú que's trobe en cas de necessitarla.

Jo, so fill de Sant Feliu, y mos pares, qu'eran pagesos, ab la seva vella casa, altra xiqueta de propi, y menant bona cosa de seny, se la passavan tal qual. Ells havían treballat molt tota sa vida, y a mi varen ferme ser texidor, ab lo propòsit de que no hagués d'anar pels terrossos y ab la esperansa de que, temps a venir, podía ser un fabricant com més de quatre qu'en lo poble s'hi havían cuberts de moneda.

Però tot los ixqué al revés: los telers mecànichs s'anaren escampant y'ls de fusta perdent cada día; per altra part, jo no vaig entrar may en pensaments d'ambició, y no estava sinó per fontades, casseres y aplechs, fins que vaig enamorarme com un boig de la Tereseta.

Ella era una bona minyona de cap a peus; lo meu pare y lo d'ella s'haurían partit un pinyó; los cabals d'un y d'altre, si fa no fa, serían iguals; la noya y jo'ns volíam, y als vells axò'ls agradava... Essent axí, tot va arreglarse prompte: no mancava més que la benedicció de la Esglesia; sinó que, per arribarhi, hi havía un obstacle: jo encara no havía passat la quinta.

Per sos passos comptats vingué'l temps en que, a no trigar molt, jo devía entrar en sòrt. Se va parlar de ficarme a la societat que va organisarse en lo poble a fi de deslliurar del servey a n'aquells a qui toqués anarhi; però'l pare, ans de comprometres, per anar a la segura, volgué saber què hi deya un endevinayre de Barcelona conegut d'un nostre vehí.

Un dissapte al vespre arribava jo per primera vegada a la ciutat famosa. Tot allò m'era estrany; però, embadalit no més ab la idea que m'hi duya, aquí perdentme y preguntant més enllà, vaig trobarme a casa del senyor Matías, en un carrer estret, devant per devant d'una antiga volta. Era la matexa botigueta que m'havían dit: unes ventalles, un taulellet, auques de rodolins, quatre nines de cartró y, ademés, unes troquetes de fil per mostra penjant del portal.

--Bona nit y bon'hora;-- vaig dir, obrint.

--Bona nit;-- responía un home vell y grassó, qu'a la claror d'una llumenera, vaig veure assentat darrera'l taulell.

Jo no sabía com comensar a parlarli del obgecte qu'allí'm duya; per xò es qu'al vèurem un moment indecís, lo botiguer me preguntava:

--¿Què se us ofereix?

--¿No es aquí qu'endevinan...?-- comensí a dir entre dents.

--Aquí no som endevinayres. Aneu errat, hereu... Deveu cercar un'altra casa;-- se donà pressa a respondre'l vell alarmat.

Era que llavors les autoritats de Barcelona perseguían, feya temps, a tots los que d'una ò altra manera, enganyavan a la gent senzilla ab la capa de conexements ò virtuts sobrenaturals. Ja'l vehí m'havía previngut d'axò, mes lo temor que aquell pas me feya y l'apocament propi en un jove de les meves circunstancies, no es extrany que'm desconcertessen.

Però axò durà un moment; vaig referme desseguida, y dexant veure un parell de pollastres que duya, vaig preguntar:

--¿No's diu senyor Matías, vostè?

--Sí, Matías me dich;-- va respondre fixantme sos ullets y estarrufant son bigoti erissat y blanquinós.

--Donchs, vinch de part del Zidro de Sant Feliu...

--¡Ah! Lo Zidro... ¡Sí, sí, be, be! --barbotejà ab tò de confiansa. --Y ¿què hi hà? ¿què hi hà de nou?

--Es que jo entro a la quinta, y m'ha dit ell que vostè podría dirme si trauré...

--Quína serà la vostra sòrt;-- interrumpía. --Mirarèm. Vejàm. En quína diada del any vareu néxer? ¿Còm vos diheu? ¿Quín ofici teniu? ¿Son vius, tots dos, lo vostre pare y la vostra mare?--

Jo vaig respondre ab sinceritat a aquestes preguntes y encara a moltes més qu'ell me dirigía y ja no'm recordan. Després va ferme entrar a la rebotiga, hont, prenent un llibre que semblava molt vell, lo fullejava un xich, y dexantlo obert en una plana qu'era tota de signes estranys, va ordenarme lo següent:

--Posèu lo dit aquí dalt: comptèu seguint cada ratlla, fins a set: després, anèu seguint, comptant fins a trenta tres: després, tornèu a comensar comptant fins a trescents sexanta cinch, tornant a la ratlla primera quan arribeu a la última, y no traguèu lo dit d'allà hont acaba'l compte.--

Axí mateix vaig ferho, mentres ell pronunciava paraules extranyes, com exaltat. Després semblava que, ab tò més tranquil, mormolés multiplicacions. Per fi, desant lo llibre, 'm feya entrar a una saleta hont hi havía una escaparata ab la Santíssima Trinitat, ordenantme que resés tres Parenostres. Sembla que l'estrafalari barrejava les seves falornies ab pràctiques de la nostra santa religió a fi d'obtenir més confiansa entre la gent senzilla y piadosa.

Després d'haver jo resat fervorosament, lo senyor Matías va dirme ab tò solemne:

--Vuyt soldats han de ferse al vostre poble, y vos traurèu lo dotze, però haveu d'ajudarme si no voleu que la vostra sòrt ixca fallida.

--¿Qu'es lo que tinch de fer?-- demanava jo ansiós.

--Primerament, cal que penseu sempre en lo dotze, procurant que aquest número no se us ne vaja may de la memoria; després haveu d'anar vos mateix a arrancar una arrel de...

--¿De què?-- vaig preguntar, veyent qu'ell no acabava de declaramho.

--De cementiri;-- va pronunciar a cau de la meva orella. --Vull dir, un òs de mort.--

Jo vaig quedarme parat. Lo que se'm proposava'm feya un xich de respecte.

--Un òs de mort, tal com vos dich;-- afegía l'endevinayre. --Y cal ferho, sobretot, perque, de lo contrari, tot aniría malament. Després, lo posarèu als peus del Sant que tingueu a casa vostra, sía de cos ò d'estampa, y li resarèu una novena.

--¿Una novena al òs?-- saltava jo, extranyat, ab tota ma senzillesa.

--¡Home, que sou ignorant!-- va saltar en Matíes ab tò de reny. --En honor del Sant ha de ser la novena; però ha d'haverhi l'òs als peus. ¿Sentiu?

--Sí, senyor; serà com vostè mana.

--Y sinó, per vos farèu;-- m'advertía'l bruxot.

--¿Quant tinch de darli?-- vaig demanar.

--A mi rès. Si voleu dexar alguna cosa per l'oli d'aquesta llantia, que crema nit y día, vos mateix.--

Vaig dexar al demunt d'una taula qu'allí hi havía dues pessetes, y també vaig descuydarme, ab tota intenció, 'ls pollastres al taulell de la botiga. Jo sabía que l'home era delicat y no acceptava rès sinó en aquestes formes; però, axís y tot, devía anarli tan be que s'havía fet seva la casa hont vivía, tenía alguna hisenda a pagès y la seva familia feya rotllo entre'ls menestrals del barri.

¡Ay Senyor! Com més va, més coses veig al món que sembla que no pugan esser.

### II

No cal dir si, tant los de casa com la meva promesa y'ls seus pares, estarían contents del pronòstich que va ferme l'home de Barcelona. No havent de gastar rès pera associarme, ja'ls vells d'una y altra part deyan si fora convenient casarnos al estiu vinent, y jo y la Tereseta ho volíam tant, que l'hivern ja'ns semblava llarch quan tot just n'eram al comensament.

Mentrestant, havía de resarse la novena; anavam passant d'un día al altre per una dificultat no més: aquell òs que's necessitava, jo havía de durlo, y a mi'm dolía fer semblant acció... Però, qu'es lo que no fa qualsevol persona pera conservar la seva llibertat? ¿Què no farà un jove enamorat bojament, pera casarse?

Després de molts díes de dubtes y de temor, una nit freda, tempestosa, revestintme de coratge, segur de que no'm veuría ànima viventa, vaig encaminarme al cementiri.

Llavors lo teníam al costat mateix de la parroquia, y, si be era murallat, lo baix y, en diversos llochs, fet malbé de la paret, permetía a qui volgués, ficarshi a tot'hora. Cap treball me va donar a mi'l ferho; es a dir va dàrmel, y gran, la por que se'm menjava.

Les herbes altes qu'omplían aquell lloch de quietut, assotades pel vent, produhían remors estranyes que'm feyan l'efecte de milers de veus acusadores axecantse contra meu... Vencent les esgarrifanses que sentía, vaig ajupirme pera cercar a les palpentes lo que necessitava, ab tan bona sòrt, pel moment, qu'al creure que tocava a terra, la meva mà va posarse demunt d'un òs (òs era, no sé si de bras ò de cama), que semblava talment haverse animat pera venir a trobarme... Si fins vaig creure que's bellugava mentres lo tenía agafat! En aquell mateix punt va sonar la primera batallada de les dotze, y llavors sí que no sé com allí mateix no vaig morirme, perque d'angunia com aquella no n'havía passat cap en ma vida, ni n'he passada may més, que puga compararshi, sinó un'altra, com sabrèu més endevant, si m'escolteu.

En fi, mitx mort de fret, perque'n feya y perque la por també'n dona, creyent que tot lo del cel y la terra me perseguía, ab un cegament de cames que no'm dexava córrer, vaig arribar a casa no sé còm.

Després de posar l'òs al peu de la capella de Sant Antoni, vaig ficarme al llit desseguida; però en tota la nit lo tremolor no va dexarme, ni vaig poder clucar un instant los ulls.

Al endemà vespre, la novena va comensarse, y del primer al últim día va ser resada ab tot fervor pels de casa meva y'ls de casa la Tereseta. Essent axí, era opinió de tots que ja no calía rès més; però a mi aquell òs cada día'm feya més angunia en poder meu, en termes de que un vespre, tot passejant, ò més ben dit, fent com si'm passegés, vaig tornarlo al cementiri, no sentint, al ferho, cap aprensió com les passades, sinó ben al contrari, trobanthi un gran consol.

Y aquest consol va anar crexent tant, que, sovint, recordantme de lo que jo havía fet ab aquella mortal despulla, me representava'l día terrible del Judici final, tal com en una prèdica nos l'havía esplicat lo senyor Rector, y ja'm veya deslliurat de l'acusació que devant de la divina Justicia lo mort podía ferme, per més que jo sapia qu'a Deu tot poderós li es possible reunir tot allò més escampat y fins refer lo que sía més desfet. Puch ben dir que llavors vaig trèurem una pena tan gran que no podeu afiguràrvosla.

¡Que felís vaig viure esperant la hora del sorteig!

### III

Vuyt soldats demanavan, y entre catorze havían de sortejarse. Fòra dos d'ells, que vivían lluny de la població, tots los demés varem presentarnos a Casa de la Vila. Uns venían encongits, altres resignats a tot lo que pogués esdevenirlos; però cap tan afable y serè com jo. Ab tot, quan varen cantar lo meu nom, al traure la bola de l'urna, lo cor va donarme un saltiró, que va convertirse en fort sobressalt, al sentir que deyan:

"Dos!"

--Soldat!-- mormolavan alguns, qui ab indiferencia, qui ab certa commiseració, qui estantne content perque jo no havía volgut associarme.

Y ben soldat era, perque no podía cabrem cap exempció.

¿Cal dirvos còm varem rebre aquest succés tant jo y la Tereseta com les nostres families? Era un cas que tots podíam y devíam creure possible; però (no hi havía més) estavam encegats confiant en la predicció del senyor Matíes. Llavors tot era malehir als endevinayres; però nó a la taujanería dels que'ls mantenen acudint a n'ells, en lloch de fer lo que la rahó sana aconsella per estalviarse un disgust. Tot eran planys y exclamacions que, ja se sab, may rès adoban.

En mitx de la nostra consternació, tots, fòra jo mateix, que cap remey hi veya, rumiavan com podría evitarsem anar al servey. Lo pare de la Tereseta, fins va proposar al meu, redimirme pagant la meytat cada hú dels dos; mes lo pare, que no hauría desitjat altra cosa sinó retenirme a casa, no pogué avenirshi. --Ja veus, Francesch, --li va respondre,-- que tinch dos fills, y si deslliuro al un, he de fer lo mateix per l'altre, qu'a tots dos los so pare igual. ¿D'hont vols tu que trega tants diners? Sinó que'm vengués la poqueta terra que tinch... Y, llavors, tots plegats ¿de què menjaríam?-- Aquesta era, com veyeu, una rahó poderosa.

La mare, plorava de nit y de día pensant que jo l'havía de dexar, pensant que trigaría a tornarme a veure, afigurantse les privacions en qu'hauría de trobarme, la subgecció y'ls perills en que la disciplina militar me posarían; y jo, al sentirla, fent esforsos per aparentar serenitat, li deya: --Mare, no feu pronòstichs, que Deu sab si axò ha de ser un be per mi y per vos, y tal podría anarme l'ofici, qu', ab lo temps, tinguesseu un fill general.--

Però ella de cap manera podía aconsolarse.

Un diumenge, exint de missa major, va dirli una coneguda:

--Ay, Mundeta, ja he sabut la desgracia qu'ha tingut lo teu fill.

--Sí. ¿Què vols ferhi?-- responía la mare, axugantse una llagrimeta ab lo pany del devantal.

--No cregues qu'haja sortit a parlarten pera ferte més pena, que prou m'afiguro que'n tens; ben al contrari, era per dirte que ¿quí sab si, anant a trobar a algú, encara'l noy no hauría d'anar ab les armes?

--No'm parles d'anar a trobar a ningú per aquestes coses. Ni may qu'hi haguessem anat! Hauríam ficat al noy a la concordia que'l poble ha fet, y, ara, lo que'ns passa no'ns passaría;-- la mare va replicar.

--Si ja ho sé lo que vols dirme, --la coneguda replicava; --però no es a cap endevinayre hont volía que anesseu. Hi hà un senyor a Barcelona que, donantli tant ò quant (lo qu'us convingueu,) farà passar lo noy per... allò... ¿còm se diu? Per inútil. ¡Ey! no't cregues que li fassa rès de mal; però, ab les coses qu'ell se sab, te'l traurà del tot, que may més haurèu de pensarhi, com molts y molts d'altres n'hi hà, que per ell s'estan a casa seva.--

Llavors, la mare, posantse, de sobte, tan dreta com devía anar a la seva joventut, va exclamar mitx indignada:

--Gracies, Caterina, per l'interés que't prens; però jo may faré lo que m'aconsellas... Ja ho sé, ja ho sé que molts ho fan... Tot lo que'm digas, es veritat. Però jo, jo ¿vols que per estalviarme llàgrimes, ne fes plorar a una altra mare, tan mare com jo matexa? ¡Ah! ¡nó, nó! Primer, que vaja a soldat lo meu fill y que jo'm mori de pena, ja qu'es aquesta la sòrt nostra; però nó fer mal a ningú, que Deu podría castigàrnosen, y ho merexeríam.--

Axò ella va dir, per més qu'ho trobeu extrany. ¡Pobra mare! Deu la tinga al cel, que be deu serhi, perque de dones tan de be com ella, ja us juro jo que se'n trobarían poques!

En fi, comptat y debatut, no vaig tenir altre remey que ser soldat.

### IV

Llavors va tractarse de còm se podría fer pera que'l servey no'm fos tan penós y pogués passarlo sens exir de Catalunya. Una parenta que havía criat a la filla d'uns amichs del General va encomanar als pares de la criatura que vegessen de conseguirho. La resposta va ser favorable, perque vaig esser destinat a escriure a la Capitanía, però axò no va poder esser perque jo no tenía lletra; es a dir, no'n sabía prou, tot just llegir en llibres d'estampa, que de lletra de mà no n'entenía un borrall, sinó que fos la dels exemples d'escriure a estudi, y encara ab prou feynes. ¡Ay! quan me recordava del temps en que més m'estimava afollar nius y cassar sargantanes qu'anar a estudi, me'n picava'l cap. Ditxós aquell que vol y pot apendre! Avuy, que ja so vell, encara pagaría un dit de la mà pera saber lo qu'alguns saben.

Haventhi aquesta dificultat, per bona composta varen dirme que veurían si's pogués ficarme a l'artillería, y, trobant que jo tenía prou alsaria, vaig entrarhi.

No podré oblidar may en ma vida lo día que vaig anarmen. Lo pare, lo mateix que'l qu'havía de serme sogre, fent lo cor fort, m'endressavan consells a fi de que sabés entendrem pera viure fòra de casa, allargantme algun dineró; la mare, plorant a llàgrima viva, tot donantme un gros farcell de roba y coses de menjar, me deya que no dexés may de ser bon cristià, que fos obedient ab los superiors y que fes saber a casa ben sovint com me trobava; la Tereseta... Ni ho sé, ni ho sé lo que varem dirnos; no més me recordo que varem plorar forsa tots dos; que'm va dir que m'esperaría tot lo temps que fos menester; que jo li vaig prometre no estimar a cap més dòna qu'a la mare y a n'ella; que vaig rebre de les seves mans uns escapularis de la Mare de Deu del Carme... Y després d'axò, rès més sinó que tot se'm va confondre com si m'hagués caygut al damunt un núvol de plors, petons, abrassades y estretes de mà, y que vaig anarmen d'esma, sens veure tan sols ahont posava'ls peus.

Fins al cap de bella estona no se'm varen aclarir un xich les potencies. Després, arribant al primer poble, ja varem trobar altres minyons que també anavan, com nosaltres, a servir; axí mateix va succehirnos en altres llochs per hont passavam; alguns, ja eram coneguts, y essent tots joves, los qui'ns veyam per primera vegada ja'ns feyam amichs desseguida; los uns, semblava qu'animessen als altres; va anar crexent la expansió, y tots, fins jo mateix, baladrejavam y reyam. No sé'ls demés si ho feyan de cor; jo sí que puch dirvos qu'ho feya morintme de sentiment.

### V

No us parlaré d'allò d'entrar en caxa, del acte de jurar les banderes, ni de com vaig apendre l'exercici, perque tots vosaltres, qui més qui menys, sabeu prou lo que s'hi fa y s'hi troba; no més vos diré que jo no podía avenirme ab aquella vida. Lo menjar que'ns davan, no'l podía fer passar; no perque'l trobés molt dolent, sinó perque jo, avesat als cuynats de la terra y a la netedat ab que los feya la mare, tenía angunia no més de veure'l color del rancho, y la bruticia que duyan los rancheros. No parlèm ja del dormir, que'm feya quasi tanta aprensió com lo altre. Però lo que'm repugnava més, lo que'm feya més pesada semblant vida era haver de sentir renechs a tota hora y haver d'estar sempre al aguayt a causa dels lladronicis que continuament succehían, dels que, ab tot y la meva vigilancia, més d'una vegada vaig haver de sufrirne les conseqüencies.

Les poques estones que tenía de passeig, de rès me servían, perque no trobant companys que fossen del meu jayent, havía d'anar sol, y axò poch gust me donava. Lo que més me distreya, axò m'ocupava bon xich, era la neteja de roba y armament; y jo hi tenía molt punt.

Bé calía tenirnhi, perque'l ser soldat llavors era ben diferent d'ara. Lo canó y totes les demés pesses del fusell havían d'estar sempre com un mirall, lo mateix que'ls botons y altre llautó que duyam; al cap, nos hi feyan portar un gros morrió fet de sola, y al coll, nos hauríam ben guardat de posàrnoshi aquestes tiretes de roba planxada que'ls soldats gastan avuy día; un corbatí de pell enterca era lo de lley, y ja us asseguro que axí, l'home qu'anés més encorvat perdía'l vici y's posava dret com un bastó per tota la seva vida. Y s'havía d'anar llest y cumplir be, perque, altrament, los cabos tots duyan vara de frexe y, per ferla servir, no anavan ab gayres cerimonies.

Jo, crech que seré un dels pochs que pugan vantarse de que ningú'ls haja pegat may estant al servey. Sempre vaig fer lo possible pera no merèxerho, que ja es una gran cosa; però, ab tot, crech que no me'n haguera escapat sempre, a no ser que'l sargento primer, ja al vèurem, va semblar com si'm dugués certa voluntat.

Jo desseguida vaig correspòndreli, perque, mal m'està'l dirho, so agrahit: al conèxer no més qu'ell desitjava ò havía de menester alguna cosa que jo pogués, no li calía pas dirmho, perque, adonarmen y ferho desseguida era tot hu.

Era'l tal sargento un andalús alt y sèch, que duya un bigotàs negre. D'un cap de día al altre, tenía'l cigarre a la boca; parlava poch, però(no sé què ho feya) axí qu'obría'ls llavis, per forsa jo havía de riure. Y'l cas es qu'ell ab ningú tenía tanta conversa com ab mi.

May he sabut explicarme'l perquè de semblant inclinació. Jo, ab prou feynes entenía'l seu llenguatge, y lo qu'es parlarlo... ¡Ay, ay! Vos haguerau fet un tip de riure sentint com li contestava. No sé, 'l castellà es una cosa que may he pogut arreplegarla, y, sempre que vull dirne algun mot, sembla que se'm entravessa a la gola y que, quan va a sortirme, 'l mastego.

Quan me veya trist, solía dirme, ab lo tò escayent y graciós que li era propi:

--Anímat, _muchacho_, que un _joven como_ tu no ha d'estar may trist. Lo servici es una cosa pesada pels _hombres_ que no valen rès; pero tu, qu'ets _buen mozo_ y tens _talento_, hi faràs carrera, si vols. No vull dirte que _llegues_ a general; però sí que si creus los meus _consejos_, passaràs vuyt _años_ que no te'n adonaràs, y després encara't sabrà greu de _dejar_ l'uniforme. Tu, fumas _siempre_ cigarrets de paper. Donchs, podrías fumar _puros_, si volías, y _llevar_ a tota hora una pesseta al _bolsillo_. Sí, senyor, jo ho dich. No més que te'n _vayas_ al _mercado_ y comenses a tirar _flores_ a las criadas que van a comprar, ja tens tot lo que vols: _salchichón_, fruyta, _dinero_... y _algo más todavía_.--

Aquest _algo más_, ell me'l explicava com la cosa més senzilla del món, y, al posarli jo'ls reparos a que me obligavan los sentiments de cristià y home de be, ell me responía: "Déxa t de escrúpols, y _adelante_, que las _mujeres_ son _todas_ unas grandíssimas... etcétera, etcétera".

Per tot, generalment, lo sargento Robles era un bon home de cap a cap; però, tractantse de faldilles, l'haguerau vist fet un dimoni. Heus aquí la sola tara qu'ell tenía, que ja es una tara prou dolenta.

### VI

Com més lo sargento Robles me aconsellava que'm donés a la vida alegre y lleugera, més feya jo'l propòsit d'apartarmen y en major grau sentía l'anyorament del poble y de tot los meus. Me ficava al llit pensanthi: al adormirme, somniava'ls llochs y les persones dels succesos de ma vida de jove y de noy; y, adormit y despert, sobre tot a la nit, me figurava veure a la Tereseta dins de la seva cambra, ab lo cabell ros dexat anar, la seva cara d'àngel, plorosa, y no podent adormirse de cap manera; ò'm veya dintre la cuyna de casa, ab la mare molt més revellida qu'abans, lo pare assentat al escó tot trist y mon germà en un recó sens gosar dir una paraula per respecte a la tristor dels pobres vells. ¡Ay! quín sentiment me dava allò! Semblava que m'arranquessen les entranyes.

Lo meu humor no era'l més a propòsit pera ferme amichs entre joves, la major part d'ells axalabrats; ben al contrari, servía pera que tots me guaytessen de rehull, lo que sempre sol contribuhir, per poch que hi ajuden les circunstancies, a fer néxer malesvolenses.

Heus aquí, donchs, que, no sabent de quina manera mortificarme, a la hora de ficarnos al llit, adonantse dos (los més poques vergonyes entre'ls que hi havía) de que jo y un altre qu'era gallego y's deya Pombo, nos senyavam, varen armarnos un tolle, tolle, que, si som en altre lloch, prou acaba malament.

Varen comensar ab bromes disfressades; després, veyent que no'n feyam cas, ja les tiravan directes; al cap d'un xich, maltractantnos; y seguint axís y anantlos ajudant algun altre brètol ò ximple com ells, jo vaig perdre la paciencia y'ls vaig plantar cara, fins que, per forsa'ns varen fer callar; però d'insults y de renechs a nosaltres, als escapularis meus y a la medalla que duya en Pombo, ne varen caure una ruxada.

D'aquí va venir que'ns fessem amichs jo y'l gallego. Desde llavors, sempre anavam junts y feyam llinatge a part entre'ls demés de la companyía. Encara'm recordo de que una nit qu'estavam de guardia, ajaguts a n'al tauló del armer, ell, que ja hi era feya més d'un any, va explicarme d'un soldat que servía ab ell y va ser passat per consell de guerra y fusellat, no'm recordo per quina feta; lo que sí tinch present es que vaig quedar esferehit sentintho, tant era lo que va especificarho y m'ho va pintar al viu.

### VII

Al dirvos que vaig entrar a l'artillería, m'he descuydat d'afegirhi que vaig esser artiller de plassa.