Part 2

Lo nostre quartel era a les Dressanes, y d'allí a tot'hora del día, mentres no estigués de servey, me n'anava a Muralla de mar, ò Rambla amunt, ò allí ahont més be m'aparexía, gracies a la llibertat que, a mi no més, me donava'l sargento Robles.

Devegades, al matí arribava fins a la Bocaría, y allí sempre veya assistents festejant minyones, en sa major part, cuyneres de cases de senyors. Jo anava observant lo que passava, punt per punt, qu'era lo mateix que m'aconsellava'l sargento; però a mi allò no'm feya cap gracia y fins ho mirava ab disgust.

Y, ab tot, vaig arribar a ferho. ¿Quí m'ho havía de dir?

Mirèu com venen les coses. Un diumenge a n'aquell'hora, passanthi ab en Pombo, ell, qu'era tan minyó de be, però no axut com jo, veyent a dues minyones de servey qu'anavan aplegades, va comensar de tirarles flors a estil de soldat. Elles, se reventavan de riure, y jo, no sé com va esser, que vaig dexar anar també alguna brometa, a la que una de les noyes, alta, fresca y axerida, va respondre:

--Oydà! Vostè m'agrada, que parla com nosaltres.

--D'ahont es vostè? y perdóne;-- vaig preguntarli.

--De Flassà, per'servirlo;-- va dir ella. --¿Y vostè?

--Jo, de Sant Feliu.

--Sí que's ben lluny lo seu poble del meu;-- va observar la minyona.

--Si'ls pobles son lluny, les persones s'acostan tant com volen. ¿Quí sab si vostè y jo encara arribarèm a ser marit y muller?-- vaig atrevirme a aventurar sens tenirne cap pensament.

--¡Ave María puríssima!-- exclamava, rihent, ella. --¿Què diu, home?--

Y, posantme jo al seu costat y'l gallego al de l'altra, varem acompanyarles una estona seguint la conversa en lo mateix to, fent prometre jo a la meva parella qu'al endemà a la matexa hora'ns trobaríam.

Després, en Pombo va dirme que ho dexés córrer y no m'emboliqués, qu'ell, per sa part, feya alguna broma quan s'esdevenía, y, acabat de dir, acabat d'oferir; però jo, en lloch de creure a qui be'm volía, comensant a agradarme aquella aventura, vaig explicarla al sargento, y d'aquí va venir tot lo mal. No podeu afigurarvos l'alegría que va tenirne, ni jo vull dirvos los mals consells que'm va donar aquell home, que sabía prou lo qu'a n'ell mateix li costava'l viure de tan mala manera.

### VIII

Al endemà, a l'hora convinguda, jo era al punt designat. No va ferse esperar gayre la minyona, que, al veurem, va posarse a riure. Rihent y bromejant, vaig seguir dihent que la estimava y voldría casarme ab ella en acabant lo servey, y, bromejant y rihent, ella va respondre que, si jo anava de veres, ella s'hi avenía. Mentres va comprar, jo la seguía, y, en estant llesta, varem exir de la Plassa, anant Rambla avall fins al peu del carrer d'Escudellers, hont, després de ratificarli'ls meus suposats bons intents, varem dexarnos, donantme ella, al ferho, com a penyora del afecte que'm duya, una pesseta.

En arribant a les Dressanes, vaig ensenyar la moneda al sargento, explicantli tot per pesses menudes com havía anat, fentli saber, entre altres coses, que la minyona's deya Susagna y que tenía molt costum de dir "¡oydà!", exclamació usada a la terra d'ella, y que jo vaig desxifrarne'l sentit al andalús de la manera que vaig saber.

Després de darme la enhorabona, ell va alentarme a seguir endavant, ajudantme, a semblant fi, ab los seus consells, si l'un dolent, l'altre malvat.

Y jo (vergonya me'n dono ara), jo'ls seguía al peu de la lletra, tant, qu'en Pombo va anar apartantse de mi perque, no escoltant les amonestacions d'ell, cada día anava tornantme més desvergonyit y fins ja simpatisava ab aquells brètols que, no gayre temps enrera, s'havían burlat de la devoció meva y del gallego.

Llavors, ja no m'atormentavan aquells esclats d'anyoransa, ni venían a entendrirme'l cor de nit ni de día la memoria de ma terra, de mos pares, ni de la Tereseta. Passava molt de temps sens recordarme de que al món fossen, y no'ls escrivía fins qu'ells s'havían quexat amargament del meu oblit.

Y no us creguèu que jo'm trobés felís ni sentís cap ratxada de benestar obrant d'aquesta manera; al contrari, vivía desficiosament, rosegat per la consideració del mal que feya, però ab dalè, ab febre per distingirme fent més mal encara. Era que, a cada atreviment meu, a cada nou pas que dava en lo mal camí, a cada nou present que rebía de la pobra Susagna, en Robles exclamava satisfet:

--_¡Uidá! Adelante, chico ¡Uidá!_--

### IX

--¡Oydà!-- exclamava jo un día, trobantme ab lo sargento, al venir del festeig.

--¿Qué _hay, muchacho_?-- ell me responía...

Però valdrà més que vos ho diga tot en català, perque cada vegada que vull parlar com lo sargento (m'ho conech,) desseguida m'entrebanco y tot ho desgracío.

--Molt y bo!-- vaig innovarli. --Que, després de tant pregar a la Susagna pera que'm dexés entrar a casa seva, avuy hi ve be. Los seus senyors seràn fòra fins demà al mitx día, y, si vostè vol, avuy dinaré ab ella.

--¡Uidá!-- cridava en Robles, trasportat d'alegría. --Vés, home, vés y no tornes fins al vespre. L'enemich se t'entrega ab armes y bagatges... La plassa es teva; ocúpala al moment. ¡Uidá!--

En aquell mateix punt, un tinent barceloní, que's deya don Joan de Solanes, va cridarme pera qu'anés a dur una carta a la seva promesa, que vivía a Sant Gervasi.

Renegant entre dents (perque jo havía progressat tant que fins ja renegava,) vaig empendre'l camí, y malehint la carta, qui l'havía escrita y qui l'havía de rebre, vaig arribar a la casa. Un cop vaig serhi, tot era tancat, no hi havía ningú... Fins al cap d'una hora, los senyors no varen venir.

Entregat lo paper, y, sabent que no havía d'esperar resposta, a _paso redoblado_, com diuen los militars, vaig tornarmen, y, al ser a Barcelona, sens cuydarme de dir al oficial que ja estava servit, sens acostarme pera rès a les Dressanes, en sent a la Rambla, vaig trencar pel carrer dels Escudellers.

### X

M'enfilo corrents escala amunt de la casa, y, deturantme al segon pis, truco ab la campana, tan fort, que no sé com lo cordó no va trencarse. Al veurem per la rexeta, la Susagna obría tot seguit la porta, exclamant ab l'alegría franca que li era natural:

--Ay! gracies a Deu! Èntra, èntra; però no fassas tant brugit, que'ls vehins podrían adonarse de que no estich sola, y, sabent que son fòra'ls senyors... ¿Però com es qu'has trigat tant? Jo, esperante, no he dinat tampoch. Ja't dich que m'has fet passar una angunia!

--No ha sigut culpa meva si no he vingut més d'hora;-- li vaig contestar. --Axís se reventés qui n'es la causa! Ja veuràs lo que m'ha succehit.--

Y vaig explicarli francament, tal com era. De tot lo que fins llavors li havía parlat, potser aquella va esser la única cosa en que no hi hagués mentida.

Mentres tant, ella posava la vianda a taula y, assentantnos tots dos, comensavam a dinar. ¡Quín dinar! Una cosa propia de gent mancada de judici, com nosaltres eram: compost tot de fregits y llepoleríes, sens ni un sol d'aquells plats ab que comensa un àpat tota persona mitjanament ordenada.

Però a mi allò va agradarme en extrem. De beefteachs, de costelles arrebossades, ni de grasoletes a la... no sé còm, jo no'n menjava may. De pernil sí que'n havía menjat, però ja feya temps que, ab tot y agradarme en extrem, a penes algun cop ne tastava. ¡Ay! llavors me'n veya al davant una gran llesca, magre, sens un fil de gras, y tota, tota, tota ella a la meva disposició.

Lo cor m'esclatava d'entusiasme boig devant d'aquell festí. Menjava, bevía y enrahonava llargament, mirant ab ullades cobdicioses a la Susagna, qu'ab son aspecte senzill y obert, la ufana graciosa del seu cos y'l blanch y sanitós color de la seva cara, 's presentava al meu desitx com una fruyta regalada y temptadora. De tant en tant, li tirava alguna molleta de pa, y ella se'n reya; després, fins vaig atrevirme a dar un pessiguet a un d'aquells brassos hermosos y arrodonits; però ella, encara que, sens dexar, perxò, de riure, va dirme que tingués prudencia, ò, sinó, 'm faría marxar y may més me donaría entrada.

--Bèu y ménja de tot tant com vullas,-- m'advertía; --però tíngas enteniment, sobre tot. ¿Lo pernil t'agrada forsa? Donchs, ménja, que encara n'hi hà més. Després, te donaré confitura y vi ranci... ¿Què més vols? Vaig al rebost a cercarho.--

Jo vaig seguirla fins allí, sens que ella s'hi oposés.

Era una estada no gayre ampla, però bastant fonda, que no més rebía l'ayre y ben poca claror per una xica finestra coberta ab filat. Per terra, arrimats a la paret, hi havía sachs de patates y llegums; al fons, una gerra d'oli y tres botetes de vi; ampolles y pots de varies conserves en prestatges; y penjant del sostre, dos pernils, l'un d'ells ja encetat.

--Tàsta aquest vi;-- proposava la Susagna, omplintme un got d'una de les botes.

--¡Quina cosa més rica!-- vaig exclamar, després de beure, perque, en efecte, era bo.

¡Axò ray! no calía pas dirmho, perque jo sempre he sigut bon mosquit.

--¡Oydà, oydà!-- repetía ella, contenta de veurem tant satisfet.

--Ara, dónam lo ganivet pera tallar un xich més de pernil. Me'l guardaré per demà;-- li demanava.

--Té, tàlla; però tingas compte a no ferte mal.--

De rès va servir l'advertencia, perque, anant jo de boig, com anava, lo ganivet, lliscant, va ferme un tall de no gayre consideració, però bastant llarch, a la mà esquerra.

--¡Ay! ¡t'has fet sanch!-- gemegava la minyona, veyentho. --Vína, vína, que t'hi posaré bàlsem y...

--¿Que bàlsem ni altre remey? ¡Si'l meu remey ets tu!-- vaig replicar, encès per la beguda y la mala passió qu'envers ella'm dominava.

Llavors, vaig agafarla per un bras y per la cintura, tan fort, que vaig obligarla a llansar un crit, del mal que li feya. Ella, tenía bastanta forsa; però crech que li mancava'l coratge pera resistirse; mes, de sobte va donarli la victoria un brugit que'ns va esglayar a tots dos: la campaneta de la porta sonava desesperadament.

--¡Cúyta! ¡Susagna! ¡cúyta!-- cridava imperiosa una veu d'home.

--¡Ay, pobra de mi!-- sospirava ella recobrant la llibertat. --Lo senyor es aquí. No't mogas.--

Y, exint esverada, va tombar la clau, dexantme tancat allí dintre.

--La senyora's troba malament, y hem hagut de tornar a corre-cuyta;-- vaig sentir com la matexa veu deya. --Fés lo llit desseguida... ¡Ah! Donchs, si'l tens fet, vés, vés a avisar al metge. Cúyta, bona minyona, no't torbes.--

Immediatament, s'obría y's tancava la porta del pis; després varen arribar a mes orelles uns gemechs de dòna y un trepitx pausat que va anar perdentse, perdentse cap dins; y ja no vaig sentir rès més.

Jo esperava ab ànsia vivíssima que la Susagna tornés, pera recobrar la llibertat y anarmen al cuartel desseguida. Se feya tart, comensava a ser fosch. Lo sargento podía dirme qu'abusava de la franquesa que'm tenía... La Susagna no venía pas: y'l neguit me matava, pensant, ademés lo que podría succehir si, per etzar, al senyor se li ocorría anar a traure del rebost algun elixir qu'hi tingués, vi ò ¿què sé jo? per la malalta.

A tot axò, lo cos me pesava com si fos de plom: lo cap se m'enterbolía de tal manera, que vaig tenir d'assentarme recolzantme en un sach d'aquells; y posat axís, en un instant vaig perdre'l món de vista.

### XI

No sé quant temps deguí estarme d'aquesta manera; lo que sí'm recorda es que vaig sentirme una estreta forta a cada bras, y al descloure'ls ulls, un flam viu m'obligava a tancarlos. Al mateix temps, una veu rugallosa deya en castellà:

--Ja'l tenim, ja es nostre. ¡Desarmarlo!--

Llavors vaig veure ab esglay que me tenían agafat dos de la policía, qu'un municipal me treya'l machete y un sereno s'ho mirava fentlos llum ab lo fanal. Jo, tremolava com la fulla al arbre, sens tenir esma ni de dir un mot.

--Àlsat!-- va ordenarme també en castellà un d'aquells dos homes, --y dígans ahont son los altres.

--¿Quíns altres?-- vaig barbotejar ab estranyesa, posantme dret.

--¡Ah! ¡es a dir qu'ho haveu fet no més vosaltres dos, tu y aquella bona pessa!-- observava ab ironía'l polissont. --Bé, ja s'aclarirà axò y lo demés.--

Y, sonant un xiulet que duya, al moment va comparèxer un altre del mateix cos, que rebía la següent ordre del qui l'havía cridat:

--Vés a avisar al Jutge a les Dressanes tu tot sol. Mentres tant, que'ls altres no's mogan de la porta del carrer.--

Jo m'havía dexondit una mica, y, extranyat de lo que'm passava, vaig tractar de saber allò què era. --"¿Per què m'agafan axís?-- los preguntava. --¿He fet algun mal, per ventura?" Però ells no'm responían sinó burlantse de mi, y amenassantme, me feyan callar. Després d'estarme una estona sens dir paraula, per fi'm trobava sorprès veyent entrar a un coronel, dos ò tres oficials y una companyía de soldats ab lo cabo, tots, com jo, d'artillería.

Llavors, lo polissont que dava ordres, dexantme en poder del altre y del sereno, va surtir a rebre al coronel, un senyor alt que duya pera y bigotis molt llarchs y blanquinosos. Enrahonavan una estona com de xiu xiu, y, després, lo militar venía fins a nosaltres.

--¿A què has vingut a n'aquesta casa?-- interrogava en tò decidit, encara qu'ab veu tremolosa.

--Jo he vingut per fal·leres de jove, no més. Estich en relacions ab la criada, y avuy, que'ls senyors eran fòra, he dinat ab ella; però, no sé còm, m'he adormit, y...-- vaig provar d'explicarli; però no'm va ser possible acabar, perqu'ell m'interrompía de la següent manera:

--¡Fal·leres de jove! ¿Eh? ¿Ahont sont les víctimes?-- va afegir, dirigintse al que m'havía pres.

Quan vaig sentir la paraula "víctimes", lo cor va darme un salt. ¿Però qu'era allò comparat ab lo que venía? Varen ferme anar més endins, y encara tremolo pensant en lo que vaig veure. En una arcoba, damunt del llit, geyan un home y una dòna vells en actituts violentes, sens donar senyals de vida y cuberts de sanch. Als peus del llit mateix, un de policía y dos municipals feyan esforsos per retornar a la Susagna, qu'era a terra, perduts los sentits. Los mobles y les robes, estavan en gavell desordenat.

--¡Deu meu! ¡axò es espantós!-- vaig cridar a la vista d'una desolació com aquella.

--¿Y no t'ha espantat ferho?-- m'observava'l coronel. --Dígas.--

No vaig poder respondre: la veu se'm va nuar a la gola; no sabía lo que'm passava.

Y, per més que varen fersem preguntes y més preguntes, encaminades a que'm confessés autor d'aquells crims, no vaig saber dir més que aquestes paraules:

--¡Jo, nó! ¡Jo, nó! ¡No ho sé! ¡No sé rès!--

Al últim, semblant que perdés la paciencia, 'l coronel disposava:

--Portèulo ben lligat. Que'l tanquen y li posen centinelles.--

Un polissont va traures una corda, ab la que va agarrotarme'ls brassos per darrera. En mitx de la quietut de la nit, axí'l cabo y'ls soldats me feyan anar a les Dressanes, dexantme tancat en una presó estreta, humida y fosca.

### XII

Assegut en un recó d'aquella cofurna, no distingía lo que'm voltava ni rès; solament, alsant la vista per entre'ls ferres de la espessa rexa, veya la lluna, que brillava en ple sens enviarme la més xica resplendor. La quietut que regnava, era la propia de semblant hora, interrompuda no més pels passos del meu centinella, la muda d'alguna guarda y'l suau brugit del mar que besava'ls murs d'aquella fortificació antiga.

Ple d'espant y d'estranyesa per lo que'm succehía, ple d'ansia y de temor per lo que, tal vegada, me'n pogués venir, se capdellavan en mon cervell una munió d'idees qu'a mi mateix me semblavan desvaris, que me donavan un torment infernal, y que, per més que m'esforsava en allunyarles, me perseguían sens donarme repòs. De sobte, un xirich suau que's sentía, va cridarme l'atenció; després, vaig percebre a prop meu un fregadís de roba; per fi, sonava un raach d'encendre un mixte. Lo mixte flamejant me feya distingir una figura humana encenent una candela. Un cop encesa, vaig conèxer a la persona arribada.

Era'l sargento Robles. Venía traspostat y groch com una cera.

--¿Què has fet, desgraciat?-- me preguntava ab una esgarrifansa de dolor.

--Jo rès, senyor sargento, rès de mal. Pot creurem ben be;-- vaig respondre.

--¿Y aquell home y aquella dòna morts inhumanament a ganivetades? ¡Ah! may hauría cregut de tu una cosa semblant;-- afermava, espantat, l'andalús.

--¡No ho crega, no ho crega!-- li demanava. --¿Jo fer una cosa semblant?

--¿Y donchs, què?-- ell insistía. --¿Per ventura no has dexat de comparèxer a la llista pera consumar lo crim, trobantse les víctimes entregades al sòn?

--Nó, senyor; no hi hà tal cosa. Si jo no he vingut a dormir es perque'ls senyors de la Susagna, que havían de tornar al endemà, han arribat al mateix día. Jo era al rebost, y allí m'ha tancat la Susagna. Havía begut molt, y m'he quedat adormit...

--Y, es clar, ab l'enteniment torbat per la beguda, has fet aquestes barbaritats;-- deduhía'l sargento. --No podía ser d'altra manera, perque tu, estant serè, foras incapàs. ¡Quína llàstima! ¡quína llàstima!--

Y s'estirava'l bigoti fins a arrancarsen pèls.

Jo protestava de la meva ignoscencia; però, ell, no dantse per convensut, afegía:

--La circunstancia d'estar begut pot salvarte la vida, que d'un presidi molt llarch no te'n escapas, y pots estarne content.

--Que'm maten, abans de durme a presidi!-- vaig exclamar. --Jo no so cap malfactor.

--No acabaríam may;-- ell tornava. --Però, sía com sía, lo cas es que jo, estant ben nèt de culpa, puch exirne compromès per haverte donat ocasió dexante surtir a fòra. Y ¿no fora una llàstima, digas, que jo n'hagués de sufrir les conseqüencies?

--Estíga tranquil,-- vaig assegurarli,-- que baldament hajan de durme al patíbul, jo no'l comprometeré de cap manera.

--¿Puch comptar ab la teva paraula?-- me va demanar.

--Li asseguro, y, si vol, fins li juraré. Estíga tranquil;-- jo refermava.

--Fésme aquest favor, per Deu;-- continuava suplicant, --que, sía com vulla, aquí tens sempre un amich que t'ajudarà en lo que puga. Demàna, demàna tot lo que necessites.--

Y va dexarme, mormolant, al anàrsen, en to adolorit:

--¡Quína llàstima! ¡quína llàstima!

### XIII

La fosca va anar desaparexent, donant pas a una claror escassa. Llavors venían un cabo y quatre soldats ab bayoneta calada, ordenantme que seguís, y, posat entre mitx d'ells, vaig esser conduhit al cuarto de banderes. Varen presentarme al cap d'avall de tot, al peu d'una paret d'hont penjava un retrato d'Isabel segona y hi havía una porció de militars asseguts darrera una gran taula, y, dret, a un cantó, lo meu sargento.

Després de saludar jo militarment, com estava avesat a ferho d'ensà que duya uniforme, lo qui d'ells seya al mitx, qu'era'l coronel de la nit passada, 'm va preguntar:

--Díga: ¿ahont era vostè aquesta nit?

--A una casa del carrer dels Escudellers, per...-- anava jo responent.

--¿Va exir del cuartel ab llicencia d'algú?-- lo coronel va interrompre.

Aquí, 'l sargento va mirarme de fit a fit ple d'ansia.

--Nó, senyor;-- deya jo, mentint, a fi de no comprometre al que, sens volerho, era la causa de que jo me trobés en aquella situació; --vaig anarmen sens permís.--

Llavors, en Robles, asserenantse, m'enviava una mirada d'agrahiment. Ho vaig conèxer.

--¿Y quín fi duya, al anàrsen?-- seguía'l militar.

--Lo de passar la tarda en companyía de la minyona ab qui tinch relacions;-- contestava resolut.

L'interrogatori va anar seguint de aquesta manera:

Ell. --¿Què havían convingut la minyona y vostè?

Jo. --Dinar junts aquell día, aprofitant la ocasió d'esser los senyors a fòra.

Ell. --¿Còm es, donchs, que vostè vaja quedarse a la casa de nit?

Jo. --Perque, quan més confiats estavam, varen arribar los senyors, y jo, esperant que la noya m'obrís per anarmen, vaig adormirme allí mateix hont me varen trobar.

Ell. --¿Y, desd'allí, no va sentir, no va entendre rès de la mort dels senyors d'aquella casa?

Jo. --Rès, rès enterament.

Llavors, los militars se miravan los uns als altres remenant la testa, com volent dir que jo mentía.

--Qu'èntre l'acusada;-- manava'l coronel.

Llavors, voltada de soldats, com jo havía vingut, comparexía la Susagna. Duya embullats los cabells, lo mocador endevant, la cara morada: talment, no semblava ella matexa.

Lo president, va ferli preguntes, encaminades al fi mateix del meu interrogatori; però en và: desde'l comensament, ella arrancava un gran plor, y, ni ab amenasses ni ab prechs, va ser possible ferli dir una paraula.

Trobantse ab semblant dificultat, llavors lo Jutge, ensenyantme un ganivet de cuyna, tornava a preguntarme:

--¿Coneix axò?

Jo. --No puch ben assegurarli, perque mentiría, tal vegada. Tu, Susagna,-- vaig fer, dirigintme a n'ella, --¿sabs si aquest ganivet es de la casa hont servías?--

Ella, retorcentse y plorant, ab lo cap feya que sí.

--¿Es ab aquesta eyna que vareu matar als dos?-- lo president demanava.

--¡Nó! no he mort may, may, a ningú! ¡Es mentida! ¡es mentida!-- vaig cridar com un boig.

Y vaig seguir cridant, dihent improperis y malehint, en termes de que'ls senyors de la taula, després de mirarse com volent dir que semblava mentida la nostra tossunería en no confessar la culpa, varen donar ordre de que'ns traguessen d'allí.

### XIV

Poca estona després, vaig veure entrar a don Joan de Solanes dins de la meva cofurna.

--Ja va cumplirse'l seu encàrrech;-- cuytava a ferli saber. --No'm varen dar resposta, y...

--Ja ho sé, ja ho sé;-- contestava bondadosament don Joan. --No'm fa pas venir aquest assunto, sinó un altre de molt interessant. Lo tribunal m'ha elegit defensor de vostè en la causa que se li segueix per lo d'aquesta nit, y, com desitjo fer tot lo possible pera que no li cayga tot lo rigor de la lley al demunt, vinch a fi de que vostè m'entere de com va succehir lo fet.

--Jo no'n sé ni una paraula. Lo qu'he dit devant del tribunal es la veritat;-- vaig assegurarli ab fermesa.

--Home, no sía criatura;-- me pregava ell. --A mi pot dirmho en confiansa, que no so'l seu fiscal ni'l seu jutge; so'l seu defensor! No vinch a averiguar lo crim pera castigarlo, sinó pera veure si hi hà, en la manera com va ferse, alguna circunstancia en que puga agafarme pera que no li dongan tanta pena. Crègam, no sía plaga, que vostè ha tingut la desgracia, a causa d'estar la plassa en estat de siti, de caure baix lo poder d'un tribunal militar. ¿Vostè sab axò lo que vol dir? Donchs, significa que no li cal perdre temps, perque'ls jutges militars van depressa, y, si no cuytem a pendre les providencies necessaries, quan vostè's convence de lo qu'ara li dich, potser ja sía massa tart.

--Tot lo que vostè vulla,-- concedía jo abatut; --però no puch sinó relatarli tot lo que vaig fer desde que vostè va enviarme a Sant Gervasi fins al punt en que'm varen agafar.--

Llavors vaig contarli tot, sens amagar, per més que'm fes vergonya, los mals intents qu'envers la Susagna duya.

--Si, be,-- lo tinent observava; --però vostè no resa un mot de lo principal, qu'es de lo que's tracta. Dígamho a mi, que serà (li juro) com dirho al confés. Jo, llavors veuré'l partit que'n puch treure, y, entre lo qu'a mi se m'ocorre y, prenent peu de les declaracions del sargento, molt serà que no puga adobarhi alguna cosa. Poch sab vostè'l favor que li fa tot lo qu'ha dit lo senyor Robles.

--En aquest punt, ni ell ni altra persona poden dir rès contra meu. N'estich ben nèt, don Joan;-- jo li assegurava.

--Si hi hà probes les més convincents de que vostè y la minyona son los que varen fer les dues morts, ¿còm vol que de rès puga servirli negar d'una manera tan oberta?-- va insistir lo tinent.

--Cap proba certa ni justa pot haverhi, perque la veritat es que so ignocent de tot;-- vaig exclamar.

--En fi,-- don Joan barbotegava ab disgust, --serà lo que vulla Deu; y de lo que succehesca cap culpa'n tindré jo, perqu'hauré fet tot lo que estava al meu alcans.--

Y va desaparèxer.