Part 1

Mariners catalans célebres

Lluís Maria Soler y Puig

1882

_DISCURS_

llegit en

l'associació catalanista d'excursions científicas

lo dia 28 d'Octubre de 1881

_Senyors:_

La present conferencia pol considerarse com una continuació ó complement de las que baix lo títol _La Marina de Catalunya en l'Etat Mitjana_ tinguí l'inmerescuda honra de donar durant lo transcurs del passat any académich d'aquesta Societat. Are, com allavors, tinch que condoldre 'm de la mala elecció que la Junta directiva ha fet en mi, puix be sabeu qu' entre vosaltres hi ha qui portaria a mellor terme aytal empresa, ab major copia de datos, més eruditas noticias y més atinadas observacions críticas que 'l qu' indegudament ocupa are aquest sitial il·lustrat ja per la veu y la doctrina d'insignes escriptors; no obstant, aixó m'aconhorta, puig ja que per una part coneixeu ma insuficiéncia, no 'm negareu, per altra, vostra indulgent atenció.

Fetas aquestas necessarias declaracions, ab que jo més que ningú necessito capsar los meus pobres trevalls, entraré en lo desenrotllo del meu tema; mes avans, pera major claretat y comprensió de la materia, considero oportú donar una noticia, encar que lleugera, de las categorías y graus coneguts y concedits en la antiga y reyal marina de Catalunya y Aragó.

Era l'_Almirant_ ó _Almirall_ lo títol suprém en los exércits de mar, cárrech vitalici concedit per la Corona á personatjes de las més distingidas familias del Regne, 'ls qu' ademés eran grans coneixedors dels usos y prácticas marítimas; per regla general lo grau d'Almirant era un cárrech honorífich més qu' efectiu y tenia designat lo comanament superior de las esquadras.

Mes qui era 'l veritable guia y quefe de las expedicions es lo cárrech sucsesiu, es á dir lo _Capitá General_, per aixó es qu' observarém que la major part dels més eminents capdills correspon al esmentat grau, perque qui 'l desempenyaba era necessari tingués especials y técnichs coneixements en l'art náutica pera dirigir ab acert las expedicions, embarchs, desembarchs, batallas y altres fets marítims; llur designació y nombrament era igualment de l'atribució del Rey, pero á diferencia dels Almirants, s'observa que 'ls Capitans Generals eran designats pera una determinada expedició ó guerra, passada la qual restaban de dret despullats de llur comanament. No 'ns podém donar compte de la trascendencia y utilitat que podia reportar á la disciplina y á las ordenanças marítimas semblant disposició ú observancia, perqué sentne lo grau d'Almirant solsament honorífich y 'l de Capitá General essencialment práctich y efectiu sembla més llógich qu' aquest revestís un carácter de perpetuitat avans qu' aquell, puix hasta la mateixa naturalesa de sas atribucions y debers aixís ho indica. Segons los casos las Corts generals del Regne, las provincias y 'ls comuns de las poblacions marítimas tenian facultats pera nombrar Capitans Generals de las esquadras que apromptaban, ja pera defensa de sas costas y ports, ja pera auxiliar als reys en las guerras, com tindrem ocasió d'observar diferentas vegadas, puix distintas ciutats, especialment Barcelona, donaban ocasió al seus fills de lluhirse al cap de sas esquadras.

Los _Vis-almirants_ constituian lo tercer grau de la marina de guerra, eran oficials majors y manaban las divisions ó alas de las esquadras reyals, compostas de las armadas reunidas de Catalunya, Valencia y Mallorca, mitjansant la més estreta subordinació y cumpliment de las ordres y disposicions del Almirant ó Capitá General, que manaba en cap l'expedició.

Las tres anteriors categorías forman la que podriam anomenar secció d'oficials generals de la marina, puix ja própia ja directament delegada tenian jurisdicció y poder sobre moltas galeras, á diferencia dels cárrechs que segueixen, que 's circunscrihuen á una sola embarcació.

En efecte, lo _cómitre_ es jo primer d'entr' élls, qu' ab carácter marítim, dirigia una nau, tenia á son cárrech lo pilotatje, la direcció de las maniobras pera las evolucions dels barcos y 'l gobern d'ells sols en la part náutica, estaba per consegüent encarregat de sa policia y gobern interior, del régimen y disciplina observats ab los mariners y demés inferiors, de la conservació en bon estat del estol no menys que de la dels utensilis accesoris; per remuneració d'aytals serveys tenia dret á una quarta part de las despullas fetas en las batallas als enemichs y en los assalts de las plaças; aquest empleo no 's conferia sino á personas pertanyents á la carrera ó professió marítima, puix ademés de l'especialitat de llurs coneixements y serveys se tenia en gran compte la llealtat del obtentor perqué era aquell sobre que 's fundaba 'l bon cumpliment de las disposicions superiors y per tant se requerian subjectes perits y práctichs en la navegació y experimentats ademés en los combats navals y altres eventualitats y contratemps propis de la náutica; d'acord ab lo patró debian gobernar lo barco, disposar sa col·locació pera la defensa, preparar los atachs no menys que fugir los contraris, y per últim facilitar l'abordatje; per causa de sas moltas atribucions tenian á sas ordres altres oficials auxiliars.

Paralelament al cómitre existia 'l _Patró_ que disfrutaba d'igual categoria, mes aixís com aquell era 'l verdader capita, en sentit propi, del barco, aquest ho era de la gent de tripulació qu' anaba en lo mateix, de modo que més deu considerarse com cárrech de la milicia que de la marina, per aixó es que rebia ordres pera efectuar las maniobras, que verificaba d'acord ab lo cómitre, com habem dit, y per lo tant, al igual qu' ell, rebia altre quarta part de las despullas.

Lo _sota-cómitre_ estaba á las inmediatas ordres del cómitre en calitat de subaltern ó ajudant.

Ademés d'aquestos graus de jurisdicció hi habia la marinería y 'ls soldats que tripulaban las galeras; aquella constaba dels oficis següents: _popels_ (mariners col-locats en popa), _proels_ (mariners de proa), _ballesters, escuders, conestables, mestres d'armar ballestas, aliels, corullels , espaldels_ ó batidors de popa, _remers, palomers, contramestres, senescals, cirurjians, contadors, escribans, agutsils, trompetas, clariners, tambors, cornamusas, gabiers_ y altres que fora llarch enumerar y quals especials atribucions no indicarém perqué, no convenint al objecte principal que 'ns proposém, restan sobradament indicadas per son propi nom y estan ademés explícitament definidas y senyaladas en las Ordinacions promulgadas per D. Pere IV en 1354.

Al entrar en l'estudi dels fets de nostres antichs capitans de mar, desitjaba donar á conéixer tant los dels marins de guerra com los dels mercants, mes si l'empresa es facilíssima respecte 'ls primers perqué no consisteix en altra cosa qu' en anar aplegant noticias, es de tot punt impossible respecte 'ls segons, puix particularment no 's troban datos que posin de relleu determinadas personalitats, per aixó es que prescindiré complertament d'enclourer en aquest treball als mariners mercants, comprenenthi tan sols los de guerra, que podém clasificar dividintlos en distints grops segons los sigles en que floriren.

## SEGLE XII

L'época en que començá á existir la verdadera marina militar de Catalunya es, com ja sabeu, lo segle xii. Las expedicions anteriors no tenian carácter de nacionalitat, obraban independenment del poder reyal, eran dirigidas y manadas per senyors ó delegats dels comuns y pobles, y sobre tot restaban sens importancia ni força los resultats que produhian; per aixó es que foren escassísimas y solsament mogudas per la necessitat, més prompte dirigidas contra corçaris y piratas que contra poderosos enemichs de la patria, com sucseheix ab l'espedició que 'n l'any 813 armá Armengol, comte d'Ampurias, pera acometrer als alarbs piratas qu' infestaban las costas de Córcega al quals derrotá en lo canal de las Balears, apoderantse de vuit baixells y 500 captius. Aquesta fou la causa perque deixárem d'esmentarlas en nostras passadas conferencias, donant á la marina catalana son ver principi al estar ja adelantada l'Etat Mitjana, es á dir, seguidament á la definitiva constitució del comtat soberá é independent de Barcelona. Llavors s'armaren veritables esquadras sostingudas per los comptes de Barcelona primer y per los reys d'Aragó després, auxiliats per lo poble, llavors tingueren principi nostras llegendarias glorias marítimas y per últim llavors fou quant començaren á distingirse 'ls ardits capdills catalans.

Lo primer navegant de nostra terra es sens dupte 'l comte de Barcelona D. Ramon Berenguer III, puig fou quí ab sas empresas doná verdader carácter á nostra marina, col·locantla al nivell de la de Pisa, Venecia y Génova; tothom te coneixement de sas empresas contra Mallorca començadas ab l'aydia dels pisans, romans y luquesos en 1114 llur resultat favorable que contribuhí al major increment del comers lliurant al Mediterrá de piratas llevantins y africans, obrint al tráfech mercantil las portas de floreixents mercats ultramarins y contribuint poderosament al assiento y definitiva constitució de nostra marina. Per aixó tots los historiadors tant moderns com antichs convenen en senyalarl'hi semblant lloch al cap dels reys d'Aragó, tots los quals manaren esquadras y expedicions marítimas, per tot lo que en lo poema del autor coetani Llorens lo Veronés titolat _Carmen rerum in Majorica pisanorum anno 1115_ s'hi llegeixen las següents estrofas:

_Mittitur ad Comitem, cui Barchinott, atque Girunda Subduntur multasque regit pro viribus urbés Cui nomen Raimundus eratj qui laudis equestris Fructus innumeros clavosque patraverat actus Hispanos cujus terror conmovcrat hostes ................................................ Et sociare sibi belli sociumque Ducemque Agnina nostra volunt......_

Seguint las petjadas de Ramon Berenguer III son successor Ramon Berenguer IV, prengué part activa en diferentas empresas marítimas com l'assalt d'Almeria (17 d'Octubre de 1147) y la presa de Tortosa (31 de Desembre de 1149) y en ellas doná motius pera que 's distingissen nostres marins, dels quals es impossible consignar los noms y fets especials en que intervingueren á causa de no esmentarlos ni las historias ni las crónicas.

## SEGLE XIII

Los capdals aconteixements portats á cap en aquest segle foren la causa de la regularisació de nostra marina, y per aixó es que son molts los capitans de mar que 's distingiren en las continuas guerras marítimas d'aquella centúria.

Començarém per esmentar la conquista de las Balears per D. Jaume I; en ella intervingueren Pere Martel, ciutadá de Barcelona, segons uns autors, ó de Tarragona, segons altres, prohom de ciutat, que fou l'ánima de la expedició, prengué part en l'armament y figuraba com á cómitre d'una galera; lo compte d'Ampurias tenia moltas naus de sa propietat particular y al cap de las mateixas aná á auxiliar al rey en tan gran empresa, després de haber pronunciat un enérgich discurs encomiant la necessitat y resultats de l'expedició en las Corts de Barcelona de 1228 reunidas ab tal objecte; Pere Gruny portaba la representació de la ciutat de Barcelona y oferí en son nom totas las embarcacions possibles y 2000 homens d'embarch; Guillem de Moncada tingué participació molt activa en l'empresa, puig dirigia la nau capitana qu' era de Carroç y durant la nit portaba un fanal visible á llarga distancia; Ramon de Plegamans manaba 150 galeras sortidas de Barcelona, segons Desclot, era un gran práctich y coneixedor de l'art náutica; lo cómitre Gairán era altre intelligent mariner á qui D. Jaume consultá sobre 'l mellor siti de desembarch, elejintse la penya de la Dragonera per indicació seua; Ramon Canet tenint llur navir en la Dragonera fou designat pera dirigir la nau que conduhí á D. Jaume á Catalunya; ademés figuraban comanant galeras y taridas Guillem de Cardona, lo vis-comte de Bearne ab son llinatje, lo bisbe de Barcelona Berenguer de Palou junt ab son cosí Guillem Ramon de Moncada, Bernat de Santa Eugénia, á qui 'l rey nombrá gobernador de l'illa, era un brau navegant que més tart proporcioná bastiments al mateix monarca pera la conquista de Burriana, Ramon de Solsona, Ramon de Montanya, Arnald Desvilar, Guillem de Sanmartí, Guerau de Cervelló, Ramon Alamany, Guillem de Claramunt, Guillem de Sant Vicents, Ramon de Belloch, Bernat de Centellas, Guillem de Palafox y altres junt ab Jofre de Rocaberti, Oliver de Termens, Ramon Roger, Guillem Asbert, Pons de Vernet, Pere de Barberá, Bernat Espanyol, Bernat Olives, Bernat de Montesquiu y alguns _ricos-homes_ castellans que formaban l'host proporcionada á D. Jaume per l'aragonés Nunyo Sanchez.

Més tard (en 1235) ab ocasió de la conquista d'Ibissa iniciada per Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, s'apresta una esquadra manada per dit Nunyo Sanchez y per altres capdills catalans en companyia del Infant de Portugal D. Pere.

Pere de Queralt fou un intel·ligent mariner que lliurá la gloriosa batalla de Nicotera donada en 1282 (no en 1284 com diu l'historiador siciliá Amari y critica acertadament D. Antoni de Bofarull) contra Carles de Nápols y en ella s'apoderá de 130 bastiments; més endevant fou lo company de D. Jaume en sa començada expedició á Terra Santa y embaixador de Pere III prop lo Sant Pare y 'l rey de Fransa, cobrant ab sa liealtat, la confiansa del rey de manera que l'hi encarregá l'arreglo de son desafio ab Carles d'Anjou. Benet de Sarriá ab solas 12 galeras conquistá en 1286 á Capri, Prochita, Astura, 'ls territoris de Sorrento y Pantano arribant á imposar respecte al Sant Pare, enemistat ab lo rey aragonés; mes tard se distingí en Sicilia, Sardenya y en los mars d'Andaluzía l'almirant Bernat de Sarriá. En l'antedita batalla de Nicotera combatí en Pere d'Esquivar segons lo cronista Muntaner.

Galcerá de Pinós, Guillem Ros, N. Costa, Pere Ris, Pasqual Montbrú, N. Pintó, Berenguer Cuc, Guillem Dalmau, Bernat Saporta y N. Mollet foren los capitans qu' arribaren fins á San Joan d'Acre (l'antiga Ptolemaida) conduhint l'esquadra apariada en temps de Jaume I pera deslliurar lo Sant Sepulcre, segons nos compta 'l senyor Navarrete.

En aquest mateix segle nasqué Coral de Llança nomenat almirant per D. Pere III en 1277; foren nombrosas las espedicions que dirigí, totas ellas dignas del renom alcansat per aquest capdill, entre lasquals mereixen especial menció una contra Tunis y Tremecen en demanda dels tributs que debian pagar á la corona d'Aragó los soberans d'aquells territoris, manaba solsament 4 navirs als queconduhí a la victoriá entrantne trionfant en distints ports y destrossant una esquadra de 10 galeras del rey del Marroc que li sorti al encontre al retornar á Catalunya y altra en 1261 composta de 10 galeras sortidas de Barcelona novament en direcció á las costas d'Àfrica pera destronar á Miraboab usurpador de la corona de son germá Mirabusac, protegit per lo rey aragonés, per aquestas y altras victorias en Italia alcançadas, que considerem d'innecessária menció, obtingué una reputació universal y l'apreci del rey d'Aragó que l'elegit pera acompanyarlo al desafio que debia sostenir prop de Burdeos contre son competidor Carles d'Anjou.

Berenguer de Vilaregut concorregué ab las galeras de sa divisió a las esmentadas guerras d'Italia dirigintse desde Brindis hasta Corfú y la Pulla, causant moltas derrotas als francesos y prengué part en las guerras de Sardenya com veurem després.

Lo mateix rey D. Jaume, doná mostras d'esser un intrépit almirant puig desde sa jovenesa, en que dirigí l'armada contra Mallorca, hasta 1273, en que sorti de Barcelona al cap de poderosa host, se trobá en moltas guerras y batallas marítimas.

Al començar lo regnat de D. Pere III dirigí una expedició á Italia l'Almirant Cortada acompanyat del Vis-almirant D. Berenguer Mallol que comanaba 'l comboy de l'esquadra sortida del nostre port als 30 de Mars de 1282 pera intervindrer en nom del rey d'Aragó á favor dels drets de Manfredo de Sicilia.

Ramon Marquet era un ardit mariner, Almirant de Catalunya qu' en 1268 maná l'esquadra qu' acompanyaba á D. Jaume á Terra Santa á instancias del Khan de Tartaria y del emperador d'Orient Miquel Paleolech; com á Vis-almirant prengué activa participació en las sangonentas guerras d'Italia, formant part de l'antedita expedició de 1282, acudint en 1285 al cap de 14 galeras á reforçar l'esquadra de Roger de Lluria y contribuhint á las conquistas de Morea, Esclavonia, Corfú, Gerbes per tot lo que era considerat com á persona competent y consultada avans d'emprendrer's cualsevol fet de la mar. Fou, ademés, lo vencedor en la grandiosa batalla de San Feliu de Guixols junt ab Berenguer Mallol. Lo Sr. Capmany atribueix aquest triomf á Roger de Lluria, mes Balaguer, Bofarull y altres ho negan, puix Roger permenexia en Sicilia y no retorná á Catalunya fins alguns temps després en que lliurá la batalla de San Pol en la que també prengué part en Marquet.

Ramon de Vilanova (no de Vilaregut com dihuen alguns), sortí de Barcelona en direcció á Sicilia als 18 de Juliol de 1294, era camarlench del rey Jaume II. En temps del mateix rey Berenguer de Montoliu aná á Sevilla en ajuda del rey D. Sancho de Castella que volia apoderarse de Tarifa. Ensemtps, agrahit lo Sant Pare Bonifaci VIII als bons serveys rebuts dels capdills del antedit D. Jaume l'hi conferí als 20 de Janer de 1296, la dignitat d'Almirant de l'Església Romana.

Lo primer de quants Almirants manaren las esquadras catalanas y l'únich que 'n l'Etat Mitjana 's feu notar considerablement ofuscant ab la claretat y glória de llurs fets la fama dels marins de las demés nacions es Roger de Lluria. Fora inoportú y sobradament llarch si pretengués donarvos una complerta biografia d'aquest Almirant, per lo que 'm concretaré lo suficient donant un resúmen cronológich dels fets més culminants de tan esforçat capdill. Los principals tingueren lloch durant lo transcurs d'aquellas contínuas y costosas guerras d'Italia començadas per D. Pere III contra Carles d'Anjou que tenia preparadas en Mesina 130 naus, segons Villani, ó 160, segons Neocastro, ademés d'altres bastiments de menor cabuda; Roger acudí contra 'l francés y després de guanyarlhi campal batalla va apoderarse de la Calabria, Reggio, Calama, Lamota, Castelvetro, Castrovilari, Tolometa, Morea, Malvasía, l'illa de Chio, Cassano, Cerchiaro, Cotron, Montralto, Rende, Bracha, Regina, las valls de Catri, Laino, Rotonda, Castelluccio, Logonegro, Lauria, (tal volta l'antich casal de sa familia) Strongoli, Martorato, Nicastro, Mesiano, Squillacci y altres; derrotá á Guillem de Corner ó Cornut y á Bartumeu Bonvin, almirants del d'Anjou sortits de Marsella ab 20 galeras (25 segons lo cronista Muntaner), en una gran batalla donada en Faro, devant de Malta, en la que morí 'l primer de dits capdills rendintse lo Príncep de Salerno, l'Almirant Jaume de Busson, Guillem Estandart, Reynald Gallard y 'ls comtes de Cherri, d'Acerra, de Monopoli y de Villagens, Enrich de Niza, Ricart de Rizo y altres italians renegats, segons Amari, essent digne coronament de la mateixa las conquistas de Malta y Gozzo. Abarca assegura que Roger fou ferit en aquesta batalla, mes aytal accident fou compensat per l'inmensa glória que la mateixa l'hi reddituá. En 1285 sortí del port de Barcelona ab 48 galeras contra Felip l'Atrevit que venia contra Catalunya; quan se trobava en alta mar rebé ajuda de Ramon Marquet, Berenguer Mallol y 'l capitá Montoliu que conduhian 18 galeras y 3 naus y junts derrotaren complertament al general francés Joan Scoto y al genovés Enrich de Mar, segons Zurita, devant de Sant Pol de Maresma apoderantse de 11 naus, que foren conduhidas á Barcelona, y morint més de 5000 francesos. Al cap de poch temps doná en Italia la batalla de Castellamare, á las portas de Napols, vencent ab 40 galeras á 84 embarcacions francesas, manadas per l'Almirant Narzon, de las que feu captivas á la meytat; diu Zurita referintse á l'antedita acció: "Estaba Roger en la popa de sa galera armat y cridant, animant als capitans, manant qu' acudissin socors á la part que més terreno perdia en lo combat y en virtud de llurs crits semblaba que 'ls soldats cobraban nou vigor y forças y qu' imposaba terror als contraris." (_Anales de Aragón_ -- Tit. I, llib. IV, cap. XCV, pl. 32). En 1287 rebé un auxili de 9 galeras que portaban 1000 almugavers y 300 caballs y ab aquell refors se apoderará d'Aix y de Marsella, sembrant la desolació per las costas de Provença y apoderantse de grans despullas, que foren trasladadas á Barcelona, junt ab las naus apresadas.

Conquistá també Roger de Lluria l'illa de Gerbes (costa del nort d'Àfrica) als 12 de Setembre de 1284, segons distints historiadors, y ajudat per los cómitres Ramon Godá, Berenguer Espingals y Berenguer Carrós assentá la seua dominació en aquell territori fins que rebé de D. Pere l'investidura pera si y 'ls seus succesors; en ell regnaren los descendents de Roger en la forma següent: Roger II (1305-10) que fou llençat de l'illa per los serrahins; més llur germá Carles (1310), instruhit per Muntaner, recobrá 'l territori passant després á Calabria al costat de sa mare, peró deixant encarregat lo gobern del mateix al catalá Simon de Montoliu; Roger III, germá dels anteriors, també fou víctima de contínuas rebellions, no obstant l'ajuda del rey de Sicilia qu' enviá á son aussili una esquadra manada per Jaume de Castellar, mes aquest caballer fou vençut per sa imprudéncia. Veyent Montoliu que las cosas presentaban mal aspecte, que 'l castell principal era contínuament atacat y que 'ls soldats reclamaban llurs salaris aná á Calabria á notificar'ho á D.ª Severina d'Entença, mare del monarca de Gerbes, la qual doná l'illa á Frederich d'Aragó en calitat d'hipoteca per las grans cantitats y serveys que l'hi proporcioná, acabant aixís la dominació de la família de Lluria en aquell territori.

Altres viciorias alcançá Roger, mes al últim de sa vida feu armas contra la patria que l'afillá y contra 'l rey que 'l protegí, y llavors esperimentá, precisament, sa primera derrota, puix anant á favor de D. Frederich de Sicilia contra D. Jaume II, fou derrotat per una esquadra catalana y en revanja feu matar á cuants presoners tenia enclós son cunyat en Coral de Llança. No obstant en tota sa vida fou constant defensor de Catalunya y Aragó y d'aquí aquella tradició tan coneguda de que, habent vingut á Catalunya lo comte de Foix, enviat del rey de Fransa pera ajustar un conveni, Roger l'hi contestá que, sens llicencia del rey aragonés, no s' atrevirian á solcar lo mar las galeras, ni á crehuar las aiguas las esquadras y que fins los peixos si volian treurer lo cap del aigua habian de portar l'escut d'Aragó pintat en sas aletas. Morí en Valencia als 17 de Janer de 1304 y fou enterrat en Santas Creus dessota la tomba del rey D. Pere.

Encar que no era fill de Catalunya, puix nasqué en Scala(Calabria), no habem vacilat ni un moment al colocarlo entre 'ls antichs almirants de nostra terra, al igual qu' á Coral de Llança, puix desde petit se criá y educá en los palaus del rey d'Aragó; totas sas empresas las dirigí á favor de nostra patria y ajudat per mariners catalans á qual decisió y valentia degué, sens dupte, tan senyaladas victorias, per aixó es que Muntaner diu: _en aquell temps se deya quel pus bell catalanesch del mon era dell (Llança) é del dit Roger... Cascun dells fo lo pus perfet catalá que nengun altre_, lo que en opinió del Sr Bofarull no deu estranyarse perqué abdós desde nins habitaren en Catalunya.