Part 15

-Molt bé. I tingueu compte i sigueu bona minyona, i no sigueu un corcó per a ningú.

Tot seguit, mentre alçaven l'àncora, Tom digué a Becky:

-Escolteu: jo us diré quina cosa farem. En lloc d'anar a casa de Joe Harper, ens enfilarem pel turó i anirem a raure a casa de la vídua Douglas. Tindrà gelats! En té cada dia, una mala fi. I estarà d'allò més contenta que hi anem.

-Oh! Seria bonic, això!

Després Becky reflexionà un moment, i digué:

-Però, què dirà, la mamà?

-Còm voleu que ho sàpiga?

La noia regirà la idea en son magí, i digué, de mala gana:

-Suposo que no ve d'aquí... però...

-Però brocs! La vostra mare no ho sabrà: alxí, doncs, quín és el mal? Tot el que ella vol és que estigueu ben aconduïda; i em jugo qualsevol cosa que hauria dit que hi anéssiu si hi hagués pensat. N'estic ben segur!

L'esplèndida hospitalitat de la vídua Douglas era un ham temptador. Ell i les persuasions de Tom romangueren ben aviat victoriosos. Va decidir-se, doncs, de no dir res a ningú del programa de la nit.

Al cap d'una estoneta se li acudí a Tom que potser Huck compareixeria aquella nit i faria el senyal. Aquest pensament llevà una pila d'engrescament a les seves expectacions. Amb tot, no comportava de deixar córrer el divertiment de casa la vídua Douglas. I per què havia de deixar-lo córrer? -raonava ell.- El senyal no havia vingut la nit abans; per què, doncs, havia d'ésser probable que vingués aquella nit? El divertiment segur del vespre pesava més que no el tresor incert; i, com a veritable noi, es determinà a cedir a la inclinació més forta i a no permetre's de pensar cap més vegada en la caixa de diners, en tot el dia.

Tres milles més avall del poble, el vaporet s'aturà a la boca d'una balma selvàtica, i fou amarrat. La colla pul·lulà per la ribera; i aviat per les esteses del bosc i les altures del penyalar ressonaren, a la vora i lluny, crits i rialles. Totes les diverses maneres de arborar-se i fadigar-se foren escomeses, i de tant en tant els rodamons tornaven de totes bandes envers el campament, armats de solvent apetit; i aleshores la destrucció dels requisits començà. Després de la festa hi hagué una renovadora tongada de descans i parloteig a l'ombra de les alzines ufanoses. No trigà algú a dir, escridassant-s'hi:

-Qui està a punt per anar a la cova?

Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi hagué una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure estava sense barrar. A dins hi havia una cambreta geliua com una nevera, i emmurada per la naturalesa amb sòlida pedra de calç, eixamorada d'una suor freda. Era romàntic i misteriós, d'estar-se allí dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la verda vall, que resplendia al sol. Però la valor impressionant de la situació s'esvaí ràpidament, i el joguineig començà de bell nou. Tot seguit que una candela fou encesa, hi hagué una embranzida general envers el seu posseïdor. Seguí una lluita i una defensa ardida, a desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i aleshores hi hagué una joiosa cridòria de rialles i una nova percaça. Però tota cosa té la seva fi: aviat la processó anà baixant arrenglerada pel davallament espadat de la principal avinguda, i el rengle de llums parpellejants revelava tèrbolament els murs de roca altívols, que assolien, en ajuntar-se, seixanta peus d'alçària. Aquesta avinguda principal no era ampla sinó de vuit a deu peus. Tot sovint, mentre hom davallava els graons, altres clivelles altívoles, i encara més estretes, en branquejaven a cada banda, perquè la cova de McDougal no era sinó un vast laberint de passadissos retorts que menaven l'un dins de l'altre, i altra vegada a fora, i no portaven enlloc. Hom deia que hom podia errar dies consecutius a través de la seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no tenia fi. Ningú no coneixia la cova. Això era una cosa impossible. La major part dels joves en coneixien una banda, i no hi havia el costum d'arriscar-se gaire enllà d'aquesta banda coneguda. Tom Sawyer en sabia tant, de la cova, com qualsevol altre.

La processó anà seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de milla, i en acabat grups i parelles començaren d'esquitllar-se per les avingudes dels costats, corrent pels tètrics passadissos, i atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a unir-se. Les colles podien evitar-se l'una a l'altra per espai de mitja hora, sense traspassar el sòl _conegut_.

Al cap de poc l'un grup comparegué darrera l'altre (cadascú pel seu cantó) a la boca de la cova, tothom panteixant, rialler, i empastifat de cap a peus de gotes de sèu, i amb encastaments d'argila, i absolutament delectat amb l'èxit de la diada. Després els astorà de veure que no havien sentit fugir el temps, i que la nit estava per caure. La ressonant campana havia anat sonant mitja hora. Tanmateix, però, aquesta mena de desenllaç de les aventures del dia era romàntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet, amb sos nòlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ningú va donar-se-n'hi cinc cèntims, del temps malgastat, sinó al capità del vaixell.

Huck estava ja vetllant quan les llums del vaporet passaren totes vívides per l'embarcador. No sentí cap fressa en el vaixell, perquè la minyonia estava tan retuda i quieta com sol estar-ne la gent gairebé mortalment fadigada. Es demanà quin vaixell seria i per què no s'aturava a l'embarcador: i després el deixà escapar del magí i posà esment al seu negoci. La nit anava tornant-se nuvolosa i ombrívola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles parà, les llums escampades començaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos desaparegueren, el poblet s'abandonà al son, i deixà el petit vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes. Sonaren les onze, i hom apagà els llums de la taverna. Ja era fosc a tot arreu: Huck esperà per un temps que va semblar-li de cançonera llargada; però no succeí res. La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, allò? Era, talment, de cap servei? Per què no ho deixaria córrer i no se'n tornaria al jaç?

Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell atenció. La porta que dava al carreró havia estat blanament tancada. Saltà al recó del dipòsit de rajoles. A l'instant següent dos homes li passaren frec a frec, i semblava que un d'ells portava quelcom sota el braç. Devia ser aquella caixa! Així, doncs, anaven a mudar el tresor de lloc. Per què havia de cridar a Tom, ara? Seria una cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai més no serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es refiaria de la fosca per lliurar-se d'ésser descobert. Tot dient-se això cor endins, Huck eixí enfora, i anà lliscant darrera els homes, com un gat, amb els peus nus, permetent-los d'estar tan lluny, al seu davant, com calia, sense que ja es fessin invisibles.

Muntaren pel carrer del riu, vorejant tres illes de cases; després es giraren cap a l'esquerra, muntant per un carrer travesser; van seguir-lo de dret, fins que arribaren al tirany que portava a Cardiff Hill, i prengueren el tirany. Passaren vora la casa del vell gal·lès, a mig camí de la pujada del turó, sense vacil·lar, i encara anaren enfilant-se més amunt.

-Molt bé- pensà Huck: -l'enterraran a la vella pedrera.- Però no s'hi aturaren, a la pedrera: seguiren pujant, cim amunt; s'enfonsaren dins el caminal estret, entre les grans mates de roldó; i tot seguit restaren amagats en la tenebror. Huck s'acuità a pujar, i féu més curta la distància, ara, perquè en cap manera el podien veure. Anà trotant una estona; després aquietà una mica el pas, tement que avançava massa de pressa; seguí caminant una estona. Després s'aturà del tot: parà atenció. No es sentia cap fressa, cap fressa, sinó que li semblava de sentir el batre de son cor. El plany d'una òliba vingué damunt el turó: so de mal averany. Però res de passes. Valga'ns Déu! Era tot perdut? Estava a punt d'apretar a córrer amb peus alats, quan un home escurà el canyís encara no a quatre passes de distància! El cor de Huck es precipità a la seva gorja, però ell se'l tornà a empassar; i després romangué allí sacsejant-se com si una dotzena de febres l'haguessin emprès pel llur compte a la vegada, i tan feble, que pensà que cauria a terra, ben segur. Sabia on era: sabia que es trobava a cinc passes de l'entradeta de les terres de la vídua Douglas. -Molt bé- pensà: -que ho enterrin aquí: no serà difícil de trobar-los-ho.

Aleshores va sentir una veu baixa, una veu molt baixa: la de Joe l'Indi.

-Remaleïda! Potser té companyia: hi ha llums encesos, tot i sent hora tardana.

-No puc veure'n cap.

Aquesta era la veu de l'estranger; l'estranger de la casa on sortia por. Una mortal esgarrifança traspassà el cor de Huck: veu's aquí, doncs, la tasca de la revenja! Son pensament era de fugir. Després va fer memòria que la vídua Douglas havia estat bona envers ell més d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la. Desitjà d'ésser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; però conegué que no gosava: podien avançar i atrapar-lo. Pensà tot això i molt més en el moment que transcorregué entre l'observació de l'estrany i la de Joe l'Indi:

-Perquè les mates no us ho deixen veure. Mireu, per aquest cantó. Ho veieu, ara: veritat?

-Sí. Bé, hi ha gent allí dins, em sembla. Val més deixar-ho estar.

-Deixar-ho estar, ara que jo abandono tot seguit aquesta terra per a sempre! Deixar-ho estar, i potser mai no ha de presentar-se'm una altra avinentesa! Us dic, com ja us havia dit abans, que tant se me'n dóna, de l'afanada: ja us ho podeu fer vostre; però el seu marit va malmenar-me amb la seva aspror: una pila de vegades, va ser-me'n, d'aspre; i, sobretot, va ser el Jutge de pau que va sentenciar-me per rodamón. I això no és res! No és ni la milionèsima part de la cosa. Em va fer fuetejar! Em va fer fuetejar en front de la presó, amb un fuet de cavall, com si fos un negre!... amb tot el poble que mirava! Fuetejat!... compreneu? Va pendre'm aventatge i va morir. Però jo en pendré d'ella!

-Oh! No la mateu! No la matéssiu pas!

-Matar-la? Quí en diu res, de matar-la? El mataria a ell, si fos aquí; però no pas a ella. Quan voldreu revenjar-vos d'una dona, poc la matareu (fóra una ximpleria!): li fendireu el nas, li retallareu les orelles com se fa a una porca!

-En nom de Déu! Això és...

-Empasseu-vos el vostre parer! Això us lliurarà de pendre mal. La fermaré al llit. Si sagna fins a morir, que és culpa meva? Si es mor, ja us dic jo que no ploraré. Amic meu, vós em dareu ajut en aquesta cosa, perquè es tracta de mi: per això sóu en aquest indret. No ho podria fer, tot sol. Si us feu enrera us mataré! Ho enteneu? I, si em cal matar-vos, la mataré a ella; i aleshores em penso que ningú arribarà a saber gaire cosa de qui és que ha fet aquest negoci.

-Bé: si no hi ha més remei que fer-ho, avant. Com més aviat millor: estic d'allò més traspostat.

-Fer-ho ara? I amb gent allà dins?... Ei! Començo a sospitar de vós, per començar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran apagats: no portem pressa.

Huck comprengué que vindria una pausa, una cosa encara més esglaiosa que tot el parloteig assassí que vulgueu: així és que va contenir-se l'alè i reculà cautelosament. Plantava el peu amb esment i fermesa, després de gronxar-se sobre una cama, d'una manera precària i gairebé caient: primer de l'una banda i després de l'altra. Féu una altra passa enrera amb la mateixa elaboració i els mateixos perills; després una altra i una altra; i petà sota sos peus una vilorda. Perdé l'alè i parà esment. No es va sentir cap so: la quietud era perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores donà el tomb per sos corriols, entre les parets de mates de roldó, va girar-se amb tanta de cura com si fos un vaixell, i després anà fent via ràpidament, però amb tota cautela. En sortir a la pedrera es va sentir segur: així és que aixecà els talons cuitosos i fugí. A vall, avall, corregué fins a arribar a la casa del gal·lès. Donà un cop de puny a la porta, i al cap de poc les testes del vell i sos dos fills cepats eixiren a les finestres, d'una revolada.

-Què és, aquest aldarull? Quí truca? Què voleu?

-Deixeu-me entrar! De pressa! Tot us ho contaré!

-Ep! Quí sou?

-Huckleberry Finn... De presa! Deixeu-me entrar!

-Huckleberry Finn, tanmateix! No és un nom per a obrir massa portes, jo diria! Però deixeu-lo entrar, minyons, i vejam què cosa és aquest tribull.

-No ho digueu mai, que jo us ho hagi dit, si us plau- foren les primeres paraules de Huck en fer la seva entrada. -No ho feu, si us plau. Em matarien: és la certa. Però la vídua m'ha fet fineses, de vegades, i ho vull dir, ho vull dir si em prometeu que no direu mai que he estat jo.

-Per sant Jordi, que alguna cosa té a dir, o no obraria pas d'aquesta manera!- exclamà el vell. -Treu-ho al defora, i ningú ho contarà, minyó!

Tres minuts després, el vell i sos fills, ben armats, eren damunt el turó i a punt de ficar-se pel tirany dels roldons, de puntetes, amb les armes a les mans. Huck no va acompanyar-los més enllà. S'amagà darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagué un silenci ronsejador, neguitós; i després, de cop i volta, una explosió d'armes de foc i un crit. Huck no s'esperà a saber detalls. Apretà a córrer, i es precipità turó avall, tan de pressa com les cames van poder-lo dur.

CAPÍTOL XXXI

Quan la primera sospita d'alba es mostrà en el matí del diumenge, Huck pujà a les palpentes el turó, i tustà dolçament a la porta del gal·lès. Els habitants dormien, però era un son dalt d'un punxó, a conseqüència de l'excitant episodi de la nit. Un crit vingué d'una finestra:

-Quí hi ha?

La veu poruga de Huck respongué, tota baixa:

-Deixeu-me entrar, si us plau! No és sinó Huck Finn!

-És un nom que pot obrir aquesta porta de nit o de dia, minyó; i ben vingut sigueu!

Aquestes paraules eren ben estranyes per a la oïda del minyó rodamón, i les més plaents que mai hagués sentit. No pogué recordar que la paraula darrera hagués estat mai aplicada amb referència a ell.

La porta fou ràpidament oberta, i entrà. Hom donà seient a Huck, i el vell i sos dos fills cepats es vestiren acuitadament.

-Ara, minyó, espero que tragineu salut i gana, perquè el desdejuni estarà a punt tan aviat com el sol hagi eixit; i que trencarà el bull fins a xiular: ja podeu començar d'abellir-vos. Jo i els nois esperàvem que tornaríeu i pararíeu aquí, la darrera nit.

-Tenia quí sap l'esverament,- digué Huck -i vaig apretar a córrer. Vaig engegar-me quan s'engegaren les pistoles, i no em vaig aturar fins a haver fet tres milles. He vingut ara perquè volia esbrinar-ne el què, sabeu?; i he vingut abans que trenqui el dia perquè no vull topar aquests diables, baldament fossin morts.

-Bé, pobre company: feu posat d'haver tingut una nit ben aspra; però aquí hi ha un llit per a vós, tot seguit que us hagueu desdejunat. No, no són morts, minyó: massa que ens reca. Compreneu?, sabíem ben bé on havíem d'aferrar-los, per la vostra descripció: així és que ens esquitllàrem de puntetes fins que n'arribàrem a quinze peus (era negre com un celler, aquell caminal de roldó!), i aleshores m'adono que estava a punt d'esternudar. Quína mena de sort tan roïna! Vaig mirar de fermar-ho, però tot endebades: havia de sortir, i va sortir! Jo anava endavant, amb la pistola alçada; i, quan l'esternut va fer que els dos bergants comencessin de fressejar per eixir del camí, vaig cridar: -Foc, minyons!- I vaig disparar a l'indret on se sentia la fressa. Això mateix feren els nois. Però en un segon van ésser fora els bergants, i nosaltres al darrera, boscos avall. Em penso que no els tocàrem. Dispararen un tret cadascú en començar a fugir; però llurs bales xiulaven a la vora nostra i no ens feren cap mal. Tan aviat com perdérem el so de llurs peus, vam deixar la caça i devallàrem, i avisàrem els comissaris de policia. Van reunir una força i eixiren a guardar la vora del riu, i, tan aviat com sigui clar, el xerif i una ronda aniran a fer una batuda pels boscos. Els meus nois no trigaran a ser-hi. El meu desig fóra que tinguéssim una mena de descripció de aquests brètols; això seria un gran ajut, Però no poguéreu veure en la fosca, quín posat tenien, em penso: oi, minyó!

-Oh! sí! Vaig veure'ls a baix, al poblet, i els vaig seguir.

-Esplèndid! Descriviu-los, descriviu-los, minyó!

-L'un és l'espanyol sord i mut que ha donat el tomb per aquí una o dues vegades, i l'altre és un de posat roí, esparracat...

-Ja n'hi ha prou, minyó: sabem quí són els homes! Vam topar-los al bosc, darrera la casa de la vídua, un dia, i ells van escapolir-se. Endavant, minyons, i digueu-ho al xerif: ja us menjareu el desdejuni demà passat!

Els fills del gal·lès eixiren tot seguit. Quan deixaven la cambra, Huck pegà un bot i digué:

-Oh! No ho digueu a ningú, si us plau, que hagi estat jo qui us hagi espiat la cosa, si us plau!

-Molt bé si vós ho dieu, Huck; però hauríeu de tenir l'anomenada que mereix el vostre fet.

-Oh! No, no! No ho digueu, si us plau!

Quan els joves se n'hagueren anat, el vell gal·lès va fer:

-No ho diran, i jo tampoc; però per què no voleu que se sàpiga?

Huck no volgué explicar altra cosa sinó que ja sabia massa sobre un d'aquests homes, i que no voldria que l'home sabés que ell sabia res contra d'ell, ni per tot el món: el mataria per haver-ho sabut, sens dubte.

El vell prometé secret una vegada més, i digué:

-Còm és que seguíreu els dos subjectes, minyó? Tenien cares de sospitosos?

Huck callà, mentre teixia una resposta tan cauta com li esqueia. Després féu:

-Bé, veureu: jo só d'una mena malota (almenys tothom ho diu, i jo no veig res a dir contra d'això), i de vegades no puc dormir gaire tot pensant-hi i fent per manera de començar un nou tarannà de vida. Això fou el que em passà la darrera nit: no podia dormir: així és que vaig pujar carrer amunt, pels volts de la mitja nit, a donar un tomb; i, quan vaig haver arribat a aquell vell dipòsit estropellat de rajoles que hi ha vora la taverna de Temperança, vaig recolzar-me a la paret per tenir una altra rumiada. Bé: aleshores mateix aquests dos companys passaren esquitllant-se arran mateix de mi, amb alguna cosa sota el braç, i vaig creure que devien haver-la robada. L'un estava fumant, i l'altre necessitava foc; i per això s'aturaren al meu davant mateix, i els cigars els il·luminaren les cares, i vaig veure que el gran era l'espanyol sord i mut, per les seves patilles blanques i l'emplastre de l'ull, i l'altre era un diable matusser, d'aire esparracat...

-Poguéreu veure els parracs, a la llum dels cigars?

Això va fer vacil·lar Huck per un moment. Després digué:

-Bé, no ho sé pas; però, sigui com sigui, em sembla haver-los vist.

-Aleshores anaren fent via, i vós...

-Vaig seguir-los... Això és. Volia veure còm acabava tot allò... Com que s'esquitllaven d'aquella manera! Vaig espiar-los fins a l'entradeta de la vídua, i vaig romandre a la porta, i vaig sentir que l'esparracat parlava de la vídua, i l'espanyol jurava que li foradaria el posat, com vaig dir-vos a vós i als vostres dos fills.

-Còm s'entén! El sord i mut va dir tot això?

Huck havia comès una altra errada paorosa. Feia tot el que podia per evitar que el vell assolís la més petita clarícia de quí podia ésser l'espanyol; i tanmateix la seva llengua semblava determinada a ficar-lo en trencacolls, a desgrat de tot el que ell pogués intentar. Féu diferents esforços d'escapolir-se d'allà on havia ficat peus; però l'esguard del vell era al seu damunt, i digué disbarat darrera disbarat. Al cap de poc el gal·lès va dir:

-Fill meu, de mi no en tingueu por; per tot el món no voldria fer mal a un cabell vostre. No; vull emparar-vos, vull emparar-vos. Aquest espanyol no és sord i mut: això ho heu deixat anar sense adonar-vos-en, i ara no podeu retirar-ho. Coneixeu alguna cosa, sobre aquest espanyol, que us voleu reservar. Refieu-vos de mi. Digueu-me el què és, i refieu-vos de mi: no us trairé.

Huck mirà els ulls honradíssims del vell per un moment. Després es decantà, i murmurà a la seva oïda:

-No és un espanyol: és... Joe l'Indi!

El gal·lès gairebé saltà de la seva cadira. Tot seguit digué:

-Ara la cosa és ben natural. Quan parlàveu de retallar orelles i de fendir nassos, em pensava que ho agençàveu, perquè els homes blancs no prenen aquestes menes de revenja; però... un indi!... Això és d'un altre paner.

Durant el desdejuni la conversa continuà, i en ella digué el vell que la darrera cosa que havia fet amb els seus fills, abans de colgar-se al llit, era agafar una llanterna i examinar l'entradeta i el seu veïnatge per si hi havia senyals de sang. No en trobaren cap, però capturaren un gros embalum de...

-De QUÈ?

Si aquelles paraules haguessin estat un llampec no haurien saltat amb una sobtesa més atarantada dels llavis esblaimats de Huck. Sos ulls eren oberts de bat a bat i son alè suspès, tot esperant la resposta. El gal·lès féu un moviment; mirà, en resposta, de fit a fit... tres segons... cinc segons... Després... després respongué:

-D'eines de lladregueria. Bé, què us passa?

Huck es deixà caure enrera, panteixant suaument, però amb pregona, inexpressable satisfacció. El gal·lès el mirà greument, curiosament, i tot seguit digué:

-Sí, eines de lladregueria. Sembla que això us lleva un gran pes de sobre. Però per què heu tingut aquell ensust? Què us créieu que trobaríem?

Huck es sentia en lloc estret: l'esguard inquisitiu era al seu damunt: hauria dat qualsevol cosa per tenir el material d'una plausible resposta. No se li acudí res; l'esguard inquisitiu penetrava més i més endins. Se li ocorregué una contestació sense sentit: no hi havia temps de suspesar-la: així és que, a l'atzar, pronuncià, feblement:

-Llibres d'escola dominical, potser.

El pobre Huck estava massa anguniat, per a somriure; però el vell rigué fortament, joiosament; sacsejà els detalls de la seva anatomia de cap a peus, i acabà dient que una rialla com aquella era diner a la butxaca d'un hom, perquè escurçava els comptes del metge com una mala cosa. Després afegí:

-Pobre company! Esteu esblaimat i atuït: teniu posat de malaltejar. No és estrany que estigueu una mica esmaperdut i fora de test. Però ja en sortireu: el descans i la son em penso que us remuntaran d'allò més bé.

Huck estava enfurit de pensar que havia estat tan bajoc i havia traït una exaltació tan sospitosa. Perquè ell ja havia deixat córrer la idea que el paquet portat de la taverna fos un tresor, tot seguit que va sentir la conversa arran de l'entradeta de la vídua. Només ho havia pensat, que no era el tresor: tanmateix no ho sabia, que no ho fos: així és que la referència a un embalum capturat era massa perquè es pogues contenir. Per tot plegat estava content que aquest episodi hagués esdevingut, perquè ara sabia, fora de tot dubte, que aquell embalum no era _l'embalum_: així és que el seu magí es trobava en repòs i sobiranament confortable. De fet, tot semblava ben encaminat, ara: el tresor romandria encara al número 2, els homes serien capturats i empresonats aquell dia, i ell i Tom podrien apoderar-se de l'or, aquella nit, sense cap mal de cap o temença d'interrupció.

Tot just acabat el desdejuni, sonà un tust a la porta. Huck saltà en cerca d'un amagatall, perquè no tenia el propòsit que se'l relacionés, ni d'una manera llunyana, amb el darrer esdeveniment. El gal·lès féu entrar diverses persones dels dos sexes, entre ells la vídua Douglas, i reparà que grups de ciutadans s'enfilaven pel turó, per badar davant l'entradeta. Així, doncs, les noves s'havien escampat.

El gal·lès hagué de contar la història de la nit als visitants. La gratitud de la vídua per la seva preservació fou tota expressiva.