Part 14

L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un _serape_; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que les anà dient.

-No- féu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. És perillós.

-Perillós!- rondinà l'espanyol «sord i mut», amb gran sorpresa dels minyons. -Nyicris!

Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era la de Joe l'Indi! Hi hagué silenci per algun temps. Després Joe digué:

-Hi ha cosa més perillosa, que la feina «d'allí dalt»? i no ha passat res.

-És diferent. És tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la vora! Mai no serà conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre no hi reeixim.

-Bé, quína cosa més perillosa, que el venir aquí de dia? Qualsevol que ens veiés sospitaria de nosaltres.

-Ja ho sé; però no hi havia cap altre indret tan a l'abast, després d'aquella feina tan folla. Vull deixar córrer aquesta cabana. Ja ho volia ahir, però era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois del diable jugant aquí damunt, al turó, veient de ple a ple aquest indret.

«Aquells nois del dimoni» s'estremiren de bell nou sota la inspiració d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sortós, que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi:

-Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al poble una vegada més. Farem aquesta feina «perillosa» després que hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no semblen pas de mal averany. I després cap a Texas! Pisparem el diner!

Això era enraonar. Al cap de poca estona tots dos començaren a fer badalls, i Joe l'Indi va dir:

-M'estic morint de son! Us toca a vós de vetllar. Es cargolà en terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall. Començaren de roncar tots dos.

Els minyons exhalaren una llarga alenada agraïda. Tom murmurà:

-Aquesta és la nostra: veniu!

Huck digué:

-No puc: si es despertessin em moriria.

Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixecà a pleret i de puntetes, i avançà tot sol. Però la seva primera passa féu un cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigué enrera gairebé mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a la fi es ponia el sol.

Aleshores un dels roncaires callà. Joe l'Indi va redreçar-se, mirà a son volt, somrigué horriblement al seu companyó, la testa del qual anava caient damunt els genolls, el remogué amb el peu, i digué:

-Ep! Esteu en vetlla: oi?

-Oh! bé... No ha passat res...

-Malvinatge! He dormit gaire, jo?

-Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gairebé és hora que ens n'anem, company. Què en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a l'ombra?

-No ho sé: deixar-ho aquí com sempre hem tingut per costum, em penso. No en faríem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al Sud. Sis cents cinquanta dòlars d'argent no es traginen així com així.

-Bé, molt bé: tan se val que tornem demà.

-Però val més que tornem de nit, com solíem fer: és millor.

-Sí, però mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no està en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada... i ben endins.

-Bona idea- digué el companyó, que creuà la cambra, s'agenollà, alçà una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragué un sac que dringava gustosament. En llevà vint o trenta dòlars per a ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça.

Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quína ganga! Aquell esclat anava més enllà de tota imaginació. Sis cents dòlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons! Això era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a cada instant; colzades eloqüents i fàcilment capides, perquè volien dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aquí!

El ganivet de Joe topà amb alguna cosa.

-Ei!- digué.

-Què hi ha?- féu son companyó.

-Una fusta mig podrida... No, és una caixa, em penso. Vejam, ajudeu-me una mica, i veurem què hi fa, aquí dins. No cal: ja he fet forat.

I ficà la mà i la'n va treure.

-Diantre! És diner!

Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells mateixos.

El companyó de Joe digué:

-Hem d'enllestir-ho, això. Hi ha un vell magall rovellat entre les herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.

Corregué i portà el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agafà el magall, l'examinà críticament, mogué el cap, murmurà alguna cosa per a sí mateix, i després començà de servir-se'n.

Aviat fou descolgada la caixa. No era molt gran. Era fermada amb ferros, i havia estat molt forta abans que les lentes anyades l'haguessin malmesa. Els homes contemplaren una estona el tresor amb benaurat silenci.

-Company, hi ha milers de dòlars, aquí- digué Joe l'Indi.

-Sempre s'havia dit que la colla de Murrel havia voltat per aquests indrets a l'istiu- observà l'estranger.

-Ja ho sé- digué Joe l'Indi; -i això sembla ser-ne, jo diria.

-Ara no us caldrà de fer aquella feina.

El mestís arrufà el nas. Digué:

-No em coneixeu. O almenys no sabeu tot el que hi ha, en aquest afer. No és solament robar: és la revenja!- I una llum perversa flamejà en sos ulls. -Hi necessitaré el vostre ajut. Quan la cosa estigui llesta, cap a Texas. Torneu-vos-en a casa, vora la vostra Nance i els vostres cadells, i estigueu a punt fins a sentir noves meves.

-Bé està, si voleu. Què en farem d'això?... Tornar a colgar-ho?...

-Sí.- (Folla delectança al pis de dalt!) -No! Pel gran cacic, no!- (Pregona desolació al pis de dalt!) -Gairebé me n'havia oblidat. Aquest magall tenia terra fresca!- (Els minyons emmalaltiren de terror en un moment.) -Què hi vénen a fer, aquí, un magall i una pala? Què hi vénen a fer, amb terra fresca? Qui els ha portats... i per què se n'han anat? Heu sentit algú? Heu vist algú? Còm s'entén! Colgar-ho altra vegada, i que ells vinguessin i lluquessin el sòl remogut? Res d'això, res d'això. M'ho emportaré a mon cau.

-Sí, és clar! Podríem haver-hi pensat abans. Voleu dir el Número 1?

-No: el Número 2, sota la creu. L'altra banda no és bona: es massa corrent.

-Molt bé. Gairebé és prou de nit perquè sortim.

Joe l'Indi s'aixecà i anà de finestra a finestra, sotjant cautelosament enfora. Al cap de poc digué:

-Quí haurà pogut portar aquestes eines aquí? Us penseu que puguin ser a dalt?

Els nois restaren amb l'alè embussat. Joe l'Indi es posà la mà al ganivet, s'aturà un moment, indecís, i després es girà cap a l'escala. Els nois pensaren en el recambró, però no tenien forces. Els passos sonaren cruixidors damunt els graons. La tensió intolerable del moment desvetllà l'arrelat coratge dels minyons; i estaven a punt de saltar cap al recambró, quan hi hagué un terrabastall de fustes malmeses, i Joe l'Indi desembarcà en terra entre les deixalles de l'escala esfondrada. S'aixecà amb un esforç, tot renegant, i el seu companyó digué:

-A què ve, ara, tot això? si hi ha algú i son allí dalt, que s'hi estiguin: què se'ns en dóna? Si volen saltar a baix, ara, i fer-se malbé, quí s'hi oposa? D'aquí a quinze minuts serà fosc, i aleshores que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon juí, el que hagi entaforat aquí aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil. M'hi jugaria qualsevol cosa, que encara corre.

Joe rondinà una estona, i després convingué amb el seu amic que la llum que quedava havia d'ésser estalviada per ajustar les coses per al comiat. Poc després lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa que s'enfosquia, i avançaren envers el riu amb la seva caixa preciosa.

Tom i Huck s'aixecaren, febles, però alleujats en gran manera, i miraren com aquells se n'anaven, a través de les clivelles que hi havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el turó. No parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a sí mateixos, en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el magall i la pala. Si no hagués estat per això, Joe l'Indi mai no hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perquè s'esperessin allí fins que la seva revenja hagués estat complerta, i aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat allí amb eines! Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan tornés al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo fins al Número 2, onsevulla que es trobés. En acabat, una idea terrorífica passà per la ment de Tom:

-Revenja! I si anés per nosaltres, Huck!

-Oh! no ho digueu- va fer Huck, arran de caure en basca.

Tornaren a parlar-ne, i en entrar al poblet convingueren en la creença que ell possiblement s'havia referit a algú altre, i almenys que, en tot cas, no podia referir-se sinó a Tom, perquè només Tom havia testificat.

Consol petit, ben petit, fou per a Tom de trobar-se tot sol en perill! El tenir-hi companyia hauria estat una sensible millora, va pensar.

CAPÍTOL XXVIII

L'aventura del dia turmentà poderosament els somnis de Tom, aquella nit. Quatre vegades ficà la mà en aquell ric tresor, i quatre vegades se li convertí en no-res entre els dits, en desapoderar-se d'ell el son, en recordar-li el desvetllament l'aspra realitat de son infortuni. Tot jaient, a la matinada, recordava els passos de la seva gran aventura, i reparà que semblaven curiosament velats i llunyans, una mica com si haguessin succeït en un altre món, o fossin de qui-sap-lo temps. Després se li acudí que la mateixa gran aventura podia ésser un somni! Hi havia un argument molt fort a favor d'aquesta idea, i era que la quantitat de moneda que havia vist era molt massa gran per a ésser real. Mai no havia vist sinó cinquanta dòlars amuntegats al davant seu, i, com tots els minyons de la seva edat i estament, imaginava que totes les referències a cents i a mils eren simples maneres fantàstiques de parlar, i que semblants quantitats no existien en el món. Mai no havia suposat per un moment que una quantitat tan gran com cent dòlars fos trobada, en veritable moneda, en possessió de ningú. Si les seves nocions de tresors amagats haguessin estat analitzades, haurien resultat consistir en un grapat de peces de deu cèntims, i uns quants picotins de peces vagues, esplèndides, incopsables.

Però els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement més aguts i més clars, en anar refregant-los amb el seu magí, de manera que al cap de poca estona cregué que es decantava a la impressió que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta incertesa havia d'ésser esvaïda. Es desdejunà amb una esgarrapada, i anà a trobar Huck.

Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia. Tom va decidir-se a deixar que Huck abordés el tema. Si no ho feia, aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un somni.

-Hola, Huck.

-Hola, tu.

Silenci per un minut.

-Tom, si haguéssim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort, hauríem arreplegat el diner. Oh! No és cosa feresta!

-No és un somni, doncs; no és un somni! Tanmateix em plauria que ho fos. Mal m'escanyi, si no és veritat, Huck!

-Què és, això que no és un somni?

-Oh! Això d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.

-Somni! Si l'escala no s'hagués enfonsat, hauríeu vist si n'era gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest maleït espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada! Mal llamp l'arbori!

-No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.

-Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no té sinó una avinentesa d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria bastant aclotellat, si l'hagués de veure a Joe, ça com lla.

-Bé, jo també; però m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li la pista fins al seu Número 2.

-Número 2, sí, aquest és. Hi he estat pensant, en això; però no en puc treure l'aigua clara. Què us penseu que és?

-Poc ho sé: és massa pregon. Escolteu, Huck: potser és la xifra d'una casa.

-Angela!... No, Tom, no és això. I, si ho és, no és en aquest escrupoló de poble: no n'hi ha, de xifres, aquí.

-Sí, teniu raó. Deixeu-me pensar un minut. Ah!... És la xifra d'una cambra... en una taverna: sabeu?

-Oh! Aquest, és el truc! Només hi ha que dues tavernes: podem esbrinar-ho tot seguit.

-Espereu-vos aquí, Huck, fins que jo torni.

Tom se n'anà tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a les bandes públiques. Estigué fora dos quarts. Trobà que a la millor taverna, el Número 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un jove advocat, i ho estava encara. En la casa més senzilla, el fill del taverner digué que el Número 2 estava tancat a totes hores, i que mai veia que ningú hi entrés o n'eixís si no era de nit; no sabia que hi hagués cap motiu especial per a aquest estat de coses; sentia una mica de tafaneria, però bastant feble; s'havia explicat la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi «sortia por», i havia reparat que hi havia llum la nit abans.

-Això és el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest és el Número 2 que empaitem.

-Em penso que l'és, Tom. I, ara, què farem?

-Deixeu-me pensar.

Tom pensà d'allò més estona. Després va dir:

-Ja us ho diré. La porta del darrera d'aquell Número 2 és la porta que dóna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el clos atrotinat del dipòsit de rajoles. Vós agafareu totes les claus de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el veieu, el seguireu; i si no va a aquell Número 2, és que l'indret no és aquell.

-En nom de Déu! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!

-Oh! Serà de nit, ben segur. Ni tan solament us podrà veure; i, si us veiés, potser no pensaria res de mal.

-Bé, si és ben fosc em sembla que la hi seguiré, la pista. No vull... no vull... Ho provaré.

-Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves, podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n de dret cap al diner.

-Oi, Tom, oi. El seguiré, sí, malvinatge!

-Això és parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardiré.

CAPÍTOL XXIX

Aquella nit Tom i Huck foren amatents a llur aventura. Rondaren pel veïnatge de la taverna fins després de les nou: l'un sotjava el carreró a distància, i l'altra la porta de la taverna. Ningú entrà ni sortí pel carreró; ningú que s'assemblés a l'espanyol entrà o sortí per la porta de la taverna. La nit prometia d'ésser clara: així és que Tom se n'anà cap a casa, amb el ben entès que, si sobrevenia algun grau considerable de fosquedat, Huck vindria i _miolaria_, i ell aleshores lliscaria enfora i provaria les claus. Però la nit romangué clara, i Huck acabà la seva vetlla i es ficà al llit dins una bóta de sucre, buida, vora la mitja nit.

El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom lliscà enfora, en bona avinentesa, amb la vella llanterna de llautó de la seva tia, i una tovallola gran per a embolcallar-la. Amagà la llanterna en la bóta de sucre, buida, de Huck, i començà la vetlla. Una hora abans de la mitja nit la taverna va tancar, i sos llums (els únics d'aquells voltants) foren apagats. No s'havia vist cap espanyol. Ningú havia entrat o sortit pel carreró. Tot era de bon averany. Regnava una fosca d'allò més negra. El perfecte silenci era només interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans.

Tom agafà la llanterna, l'encengué dins la bóta, l'embolicà ben embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avançaren quietament, en la tenebror, cap a la taverna. Huck restà de sentinella i Tom féu un reconeixement pel carreró. Després hi hagué una estona d'afanyosa espera, que pesà damunt l'esperit de Huck com una muntanya. Començà de desitjar que pogués veure una pampalluga de la llinterna. L'astoraria, però això almenys li faria saber que Tom encara era viu.

Semblava que haguessin passat hores d'ençà que Tom havia partit. Segurament havia caigut en basca i potser era mort i potser li havia esclatat el cor, d'excitació i esglai. En la seva angúnia, Huck va adonar-se que s'anava acostant més i més al carreró, tement tota mena de coses esgarrifoses i esperant que esdevingués momentàniament alguna catàstrofe que li retirés l'alè. No en tenia gaire a perdre, d'alè, perquè semblava que no en pogués pendre sinó amb didalons, i el seu cor aviat es trencaria, batent d'aquella manera. De cop i volta hi hagué un ràpid esquinç de llum, i Tom comparegué corrents al seu devora:

-Correu!- digué. -Correu, per salvar la vida!

No hauria calgut que ho repetís: amb una vegada n'hi havia prou: Huck ja feia trenta o quaranta milles per hora abans que la repetició fos pronunciada. Els minyons no s'aturaren fins que hagueren arribat al cobert d'un escorxador abandonat, al capdavall del poblet. Tan aviat com Tom hagué recobrat l'alè, va dir:

-Huck, ha estat esglaiador! He provat dues claus, tan blanament com podia; però feien un tan maleït garranyac, que amb prou feines podia contenir l'alè, d'esparverat que estava. I tampoc no daven el tomb dintre el pany. Bé, sense adonar-me del que feia, agafo el pom, i la porta que s'obre! No estava tancada! Salto a dins, llenço la tovallola, i... _gran espectre de Cèsar!_

-Què? Què heu vist, Tom?

-Huck! Gairebé he trepitjat la mà de Joe l'Indi!

-Sí?

-Jeia allí ben adormit en terra, amb el vell emplastre a l'ull i els braços estesos.

-Llamp! I què heu fet? S'ha despertat?

-No, no s'ha remenat gens. Estava pet, ben segur. He arrabassat la tovallola i m'he engegat.

-Mai no hi hauria pensat, en la tovallola: m'hi jugo el coll!

-Bé, doncs, jo sí. La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la perdés!

-Digueu, Tom: heu vist aquella caixa?

-Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la caixa ni he vist la creu: no he vist sinó una ampolla i un pot de llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! Sí; i he vist dos barrils, i una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quína és la cosa d'aquesta cambra on surt por?

-Quina cosa?

-Ves, que la por que hi surt és el _whisky_! Gairebé totes les tavernes de Temperança tenen una cambra on surt por: compreneu, Huck?

-Bé, jo diria que potser sí, que és veritat. Quí hauria pensat una cosa així? Però, escolteu, Tom: ara és una hora de primera per a afanar aquella caixa, si Joe l'Indi està pet.

-Què l'és? Feu-ne la prova!

Huck va esgarrifar-se.

-Bé, no... trobo que no l'és.

-I jo també ho trobo, Huck. Una sola ampolla vora de Joe l'Indi no és prou. Si n'hi hagués hagut tres, hauria estat prou embriagat, i jo ho hauria fet.

Hi hagué una llarga pausa de reflexió, i després Tom digué:

-Mireu, Huck: no ho provem més, això, fins que sapiguem que Joe l'Indi no hi sigui. És massa espalmador. Ara, que, si vetllem cada nit, podem estar ressegurs de veure'l sortir una vegada o altra, i aleshores rapissarem la caixa més de pressa que el llamp.

-Bé, m'hi avinc: vigilaré mentre nit sigui nit, i cada nit tanmateix, si vós feu l'altra part de la feina.

-Prou! Ho faré. Tot el que haureu de fer és pujar corrents una illa de cases per Hooper Street, i miolar; i, si dormo, tireu-me una mica de sorra a la finestra, i això em farà bellugar.

-Tracte fet, i amb aquella alegria!

-Ara, Huck, s'ha acabat la tamborinada, i me'n vaig a casa. D'aquí a un parell d'hores començarà a ser de dia. Tornareu allí i vetllareu aquesta estona: oi?

-He dit que ho faria, Tom, i ho faré. No deixaré de petge la taverna, cada nit, encara que passi un any. Dormiré tot el dia i vetllaré tota la nit.

-Molt bé. I escolteu: on anireu a dormir?

-A la pallissa de Ben Rogers. M'hi deixa ser, i també m'hi deixa ser el negre que té son pare, l'oncle Jake. Carrego aigua per a l'oncle Jake sempre que li convé; i, cada vegada que l'hi demano, em dona un bocí de qualsevol cosa per menjar, si pot estalviar-ho. És un negre d'allò més bon home, Tom. Em veu de bon ull, perquè mai faig accions com si fos al damunt d'ell. De vegades m'ajec a terra i menjo amb ell. Però no ho digueu, això: un hom ha de fer coses, quan té una gana que nò hi veu, que no faria en tornar a ésser una çosa redreçada.

-Bé: si no us necessito de dia, Huck, us deixaré dormir: no us inquietaré pas. I cada vegada que vegeu, de nit, que passa quelcom, quatre gambades i a miolar tot seguit.

CAPÍTOL XXX

La primera cosa que oí Tom, al matí del divendres, fou una nova alegradora: la família del jutge Thatcher havia tornat al poble la nit abans. Joe l'Indi i el tresor passaren a una importància secundària, per un moment, i Becky assumí el lloc cabdal en l'interès del minyó. Va veure-la, i passaren una bella estona exhauridora jugant a _fet_ i a _riscats_ amb una colla de sos companys d'escola. El dia fou completat i coronat d'una manera especialment satisfactòria: Becky va importunar la seva mare perquè assenyalés el dia següent per a la forada per tant de temps promesa i per tant de temps diferida, i ella va consentir. La joia de la nena fou sense fites, i la de Tom no es mostrà més moderada. Les invitacions foren trameses abans de la posta de sol, i immediatament la minyonia del poblet es llançà a una febre de preparatius i de plaent expectació. Tom estava tan exaltat que això li permeté de romandre despert fins a una hora d'allò més tardana, i tenia qui sap l'esperança de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per astorar Becky i els invitats de la forada, l'endemà; però fou decebut: no hi hagué senyal, aquella nit.

Al capdavall vingué el matí, i per allà a les deu o les onze una munió bellugadissa i joguinosa era acoblada a la casa del jutge Thatcher, i tot estava a punt per l'eixida. No era el costum de la gent vella d'empantanegar les forades amb la seva presència: hom considerava prou segurs els infants sota les ales d'unes quantes damisel·les de divuit anys i uns quants senyorets de vint-i-tres o pels volts. El vell vaporet fou noliejat per a aquella avinentesa: al cap de poc, alegre multitud omplia el carrer major, carregat tothom amb canastrelles de queviures. Sid estava malalt, i hagué de perdre aquell divertiment; Mary romangué a casa per entretenir-lo. La darrera cosa que la senyora Thatcher digué a Becky, fou:

-No tornareu fins tard. Potser valdria més que passéssiu la nit amb alguna de les noies que viuen vora l'embarcador, filleta!

-Aleshores romandré amb Susy Harper, mamà.