Part 12

Va alçar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la vista... rellamp, quina cosa més voladora era la vista!... tractà d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cercà i la veié resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com cregués convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.

D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agafà una de revinguda i se'n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i, simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.

-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia.

A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!

En ésser ja molt lluny de Figueres, girà per un corriol cap a l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arribà a un paratge, que no distava de Mas Baltrons més enllà de mitja horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que creixia entre uns estanyols, calçada d'arços i romagueres i enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les més braves mates sobre un tou de fullaca, menjà quatre bocins del recapte del mendicaire i, després, s'ajagué a fer temps.

Tot pintava bé. Encara que per atzar topés amb gent coneguda, protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal d'ulls... i prou. Però valia més passar ben desapercebut a fi que no l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella, sotjaria des d'allí el mas Baltrons i, quan no hi hagués ningú a les envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i s’amagaria al llenyer, entre la feixina. Allí esperaria la nit i, mestrestant, podria observar d'amagatotis.

Va venir-li un intent maligne.

-Fitre, avui confessaré la familia i els criats. Tots els de casa a posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant meu, i jo veuré els pensaments, que els passin per sota els arcs de les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaça del Vi de Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes. Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines queres descobriré dins aquells cors d'aparença tan amable? Quines turpituds hi llambregaré? Fitre, serà cosa curiosa... serà un plaer i un esgarrifament... quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest privilegi, que m'atorga la desgràcia. Vull gustar les aigües de la veritat pura.

Al principi la idea el féu somriure amb un goig maligne; hi sentia certa gràcia irònica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i estrident; però, a manera que li va donar voltes i més voltes pel magí, l’anà sentint més ardent i embriagadora. No podia estar-se de fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya. Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors estimats! Això li inspirava més interès que tots els diners del món. Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el jovencell que, posseint un àlbum deshonest, espera frisós la trigadora ocasió d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren llargues les hores!

Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern, que, només que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha poguda beure mai sense mixtió, directament i sense obstacle dintre l'ànima d'una esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot, tot! I si resultaven certes les seves sospites... Però, no, això no era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dolça i, per altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja inspirava sentiments de puresa... ¿s'hauria lliurat a tan perilloses aventures? Era boja, doncs? I per què no? Per què no creure-la capaç de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar tan mateix... i, lligant caps...

Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estimés tant i tant la seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i atracallada!... Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existència. Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella, plaers mil voltes menyspreats ¡quina passió i quina recança li causaven en considerar-los fruïts d'altri! Perquè, sí, altres els havien fruïts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps, concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores... Veia l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractívola i avorridora! L'amava més que mai, amb més passió, amb més follia. Abraçar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I... ecs!... rebatre de fàstic la copa contra la paret!

S'enfebrava, desvariejava.

De sobte s'adonà que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol silenciós havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una color de glaç; suaument rosada com la de la polpa d'un meló d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just. Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.

S'alçà d'una embranzida. Una alenada tràgica se l'enduia. La barretina i el llaç dels cabells li varen caure, garfits per una romaguera; però no es girà pas a recollir-los. Amb pas pressut embestí la costa... amunt, amunt, per dintre una selva de suros i alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de relentir la marxa per pendre alè. Era l'emoció la que el cansava, no l'esforç, que li costés el repetjó. Ni tan sols se n'adonava que caminés. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt...

Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques, execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin expressant-los.

Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en canvi, són els arbres del desesper. Tots tenen posats de víctima, que es retorç de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de la terra i fugir.

Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent, branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de l'encervellat pagès. I ell els entenia i s’hi comunicava a onatge d'ànima.

Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa alcova càlida i misteriosa de l'esperit! I sí, sí, les adamades alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. Àdhuc semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses capçades, amb les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats encuriosidores. Sí, sí.. el fullatge sospirava de glatiment. Sí, sí... les capçades panteixaven d'emoció.

Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la més mínima sospita d'amors extràviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de descobrir una immundícia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai, l'angúnia de trobar boires de turpitud darrera el somrís angelical d'una fllla estimada! I sí, sí... els vells suros les ressentien aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques, eriçant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les cobrien com un pelatge d'ancianitat. Sí, sí, talment era un crit d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que esquinçaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari: aire, terra, plantes...

I flotava una blasfèmia per sobre aquell somni. L'irascible i desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient. El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit. Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i verí de serp, que un esperit caòtic confeccionava, tot maleint, maleint, serien un símbol pàl·lid d'aquell desvari, on bullien dins una mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passió i l'execració. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!

V

Emportat per aquesta follia, en poc més d'un quart d'hora, una eternitat, guanyà la carena de la serra, davallà per l'altra vessant i atenyé una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de bon principi, en planejar el seu cop de mà nocturn. A l'altra banda de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragèdia!

Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs capçades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres, jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i rígides, tenien més aparences d'obres de forja que de productes vegetals i semblaven més aviat decoracions que no pas orgues de vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota aquella roureda.

En internar-s'hi l'enfollit pagès, no pogué menys de sentir-se més i més cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la natura, que el voltava. Una sensible imposició d'ordre i de recolliment el contrenyia. L'home, però, era tossut i estava fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant! Mal que pesés a cel i terra havia de servir-se de l'instrument poderós i maleït, amb el qual l'havia armat el sant de la seva desgràcia. Tenia set de l'ànima dels seus. Beuria a sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonsés tot. Avant, avant, cap a la tragèdia pressentida!

Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i rígides com columnes. L'alta volta visible era una immòbil fullareda de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la seva espessa profunditat amb res més que amb una remor solemnial, que semblava venir d'altres mons.

El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa? No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.

Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor àrida li ressecava tota font de llàgrimes. Desemparat d'amor, traït, befat, tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes ¿que li restava sinó la venjança i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació de fret i de tenebra l'envaïa més i més. Caminava, caminava, i el cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i apretaven.

Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum. L'infeliç pagès s'atansava a la fi de la selva. Se'n féu compte i, commòs per un rebull d'emoció, s'aturà al davant d'una gran clapa de bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a brandar de cap i a dir i redir articuladament: -És trist, és trist! ...La mataré i mato tres cors... tres cors... tots tres! ...És trist, és trist! Va alzinar-se amb feresa. -Però, si és cert que m'ha traït, perdi's la misericòrdia en la terra! -I avançà cautelosament per entremig de les rames i la brossa.

Ah! Vet allà el Mas Baltrons, el paradís, del qual era estat bandejat per sempre més. Era un paisatge de tons aures, que s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh país de placidesa! Allí la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc, que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador. Les cites idíliques, les fontades en família llavors de la convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades, les restes familiars dels focs de Sant Joan... escenes pures i agradoses com una música!

La casa no parlava sinó de pau. La seva torre emmarletada era una niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes tapareres, era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament obertes, igual que les portes. Ningú no es temia de res.

Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall entonava el seu cant vespertí. Les campanes de Vilablanca no trigarien a tocar l'oració. I, en caure les darreres campanades, les tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels. Només ell, en Jeroni, era el damnat.

Va aixecar en l'aire els punys amb amenaça.

Aleshores sonà un esquelleig apagat i melangiós, i les blavors del congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria, després, pel camí amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al llenyer. Ningú no el veuria. Era el moment propici. Però què anava a fer?

Què anava a fer? Ell, bandejat del Paradís, esquinçar el vel, amb que Déu piadós havia cobert aquelles ànimes? Qualsevol ofensa, que hi trobés, àdhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah, no, els homes no saben prou de perdonar... i per això no hi tenen dret a esquinçar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla... a totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar- se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Déu! I si fos realment un àngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns àngels? Si les sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per què, podent, no cerciorar-se'n? Per què no apagar la set? Per què no esvair el dubte?

Va llançar-se avant, eixí de la selva i anava a saltar a dintre el vall madral. Allí, al caire del marge, es deturà balandrejant, commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor les infidelitats... n'estava segur... i la mataria... també n'estava segur.

Aleshores es girà espantat de si mateix, i fugí, fugí... No, no volia matar ningú. No es volia recordar del mal, que li haguessin causat els éssers enllaçats a la seva existència i que li havien dedicada alguna amor, per migrada que fos. Gràcies, gràcies encara! Ell no mereixia més, ni tant tampoc! Volia amar-los; no en volia recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort! Sí, fugiria lluny, lluny... que mai pogués profanar-los amb la seva mirada. Lluny, lluny!... Era ell el dolent, el digne de càstig. Adéu, mare, filla, esposa!... Adéu, llar benvolguda! Adéu, flaires, llums i aures amables de l'Empordà... adéu!

S'internà per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant, marxant, pensava que aquella fuita era l'única acció generosa, que havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot beneït, tot capgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia el pit i li anellava la gola. L'infeliç caminava enllà, enllà... bocabadat, sense poder respirar, però amb el gaudi fresc i nou de l'engruna de bé, que acabava de brollar al seu cor... un gaudi estrany en mig de la seva gran pena.

Caminava, caminava sense respirar i per fi rompé en un bell plor. Plorà a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es posà de genolls i plorava i beneïa. - Gracies, Déu perdonador, que per una guspira de bé, doneu tant de consol i tanta de dolçor de llàgrimes a un home tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la misèria, a la mendicació, a la ceguesa... Ja que he volgut veure-hi massa, ara no hi veuré més que una mica, per orientar-me i prou; i si mai lluco per atzar cap misèria dels meus germans, procuraré cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericòrdia. Penitència, Senyor!

El vespre s'enfosquí, la nit entrà, i encara l'infeliç plorava acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi s'incorpora sobre els genolls amb intenció de llevar-se dempeus i anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig cluques, quasi no hi veia, però va ferir-lo una inesperada sensació de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven de dalt a baix d'una franja de lluïssor argentada. Tota la selva s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple majestuós, immens... Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni de cap costat, sinó de... Vet-ho allà: l'expandia el sant de les conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes, tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.

-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implorà en Jeroni -perdoneu les meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de l'infern; però, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!

-No pas encara prou bé, -li va dir el sant, atansant-se-li més i envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com és gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ací, a la terra, els pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial d'ells en col·laboració amb el gran Home Crist, sense el qual fóra impossible: la de la purificació de la carn, que tornarà celestial i constituirà una essència gloriosa, que serà i és admiració dels mateixos àngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar l'esperit, sinó per salvar la matèria i tot, i en aquesta tasca fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol. Feliç l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, reduït a una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui portarà al cel una bella mota; hi haurà qui no hi portara sinó una engruna. Vosaltres sou ací baix els ruscos de Crist. Tots féu mel, que s'aprofitarà, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es perdrà. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda! Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre més! I ai de qui destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui acusa, ai de qui no perdona! Ai també de l'hipòcrita, que es serveix d'un bé aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats, fill meu.

-Les entenc claríssimament, -contestà en Jeroni. -El que no m'explico és perque tanta de gràcia vostra amb mi, que sóc un home tan dolent.

-És que jo ara, igualment que en vida, -reparà el sant, somrient amb una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig en bona disposició, vaig a guarir-te. Et tocaré amb la meva carabasseta, t'adormiràs i demà, en despertant, tindràs els ulls com l'altra gent.