Part 1

AVE MARIA PURÍSSIMA

Quants d'anys han passat, amics lectors, d'ençà que a les portes del meu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hi la mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores, en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor em mantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, no trigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltres la rebéreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar més. Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncs bé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense dubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquest secret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat, que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig creure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els més grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu si n'era de presumptuós! Ah!... però era un estat d'esperit molt agradable.

No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser prou discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de modèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles amb corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se grossa; i així vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixen del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici. Però les meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys m'ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta, forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual estava jo tan orgullós, s'assorollà de soca a rel i es migrà tant de la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines arribava a viure. Oi quina lliçó?

Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com això del talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no un crèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d'humiliacions per cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meus aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquells fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remei que declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la meva cisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turment per al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si em creien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llàstima i jo restava tot sol i trist amb el meu mort.

¡Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquirit el meu nom! Mes, en això tampoc no era prou just, car si aquesta petita fama m'ha ocasionat molèsties, m'ha obert, en canvi, moltes de portes i molts de cors, i m'ha proporcionat satisfaccions inefables. No, no m'han pas mancat consols. Àdhuc puc dir que en mig de la meva pena he gaudit d'un privilegi concedit segurament a pocs homes: perquè, havent romàs a manera de mort una pila d'anys, he tingut el goig de veure que m'anava sobrevivint la meva obra, la qual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa de dimensions, no sols no desdeia, sinó que s'afermava a l'embat destructor del temps i de la mudança dels gustos.. Oi més, sempre que em girava a contemplar la meva petita figura literària, se m'apareixia pura com la d'un àngel, sense cap ombra d'odi, sense cap arruga de perversa intenció al front. Amb quin descans podia desitjar que perdurés a la terra com un senyal del meu pas! Amb quina confiança podia invocar-la com a testimoni a l'altre món! ¡Que infeliç l'escriptor que no pugui dir això mateix de la seva!

I heu-vos aquí que, ja vell, vaig anar ressuscitant a poc a poc a la vida intel·lectual, i aquella ànima, que hi ha dintre totes i cada una de les coses, va tornar a somriure'm simpàticament, i d'any en any vaig anar cobrant més i més delit. I, és clar, la ploma em venia a les mans. Com no, quan remembrances i visions encantadores ho sol·liciten a manera de requesta i un hom sent a la boca la dolça pruïja d'una verba, on guspireja l'enginy com una escuma de fervent xampany? Ah!... quan aquesta verba vessa del cor!... En certes ocasions l'escriure és una necessitat i una delícia.

Però no escrivia per a vosaltres, amics lectors. Entenia que les obres, que se us han de donar, són les que neixen, no sols d'una perfecta sanitat, sinó d'una exuberància d'esperit; i jo era un convalescent. En flacar una mica la meva vena, deixava la tasca; en trobar la primera dificultat greu, abandonava l'obra. M'embrancava tal volta per altres camins, als quals em cridaven visions més fresques i misteris d'una poesia tot just pressentida, que m'encuriosien; i, un cop la ruta afressada quasi del tot, la deixava també per una altra de més temptadora, que recorria tal volta a salts, a salts. Així és que al cap d'alguns anys la meva cartera era plena de treballs, peró tots incomplets.

Perquè fossin publicables em calia un gran esforç: completar-los, polir-los, recopiar-los; i el cor no se m'hi abellia pas. Ni, per què? No es ressentirien sempre ací i allà d'alguna feblesa? No respirarien tristor i desengany, així com les meves produccions primeres respiraven optimisme i alegria? No acusarien repapieses de la vellor en mig de la generació nova? No avorririen en comptes d'entretenir i agradar? No, no tenia cap desig de publicar-los.

M'han dit que aquesta desgana de publicació i aquesta meva desconfiança venien d'una rel de vanitat; i potsefer que no ho errin, car és una rel que no mor mai completament dins el nostre cor; però jo voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts i molts, que la pateixen d'una humor totalment contrària. Què s'estaria bé al món de les lletres! Què se n'estalviarien de diners i de males estones! Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que fossin els més dolents, fins i tot no es patiria tan sovint de mal de queixal i de migranya.

Quina llàstima que... Però, que vaig a dir? Ara ja no m'escau el plany, perque he trencat el meu propòsit i ja no predico amb l’exemple. He fet l’esforç, aquell esforç, que em repugnava: he repassat els originals del temps de les meves revifalles i, aprofitant una altra revifalla més llarga, he triat els que m'han semblat millors, els he acabats, els he polits i... aquí van a tot risc. M'han mogut a publicar-los les instàncies d'una persona, a qui en certa manera dec obediència, i les del meu bon amic, el gran líric català, En Josep Carner, que, més d'un any ha, va recaptar- me'n la promesa i d'ençà d'aleshores fa repicar campanes anunciant la funció. Aixó sí, puc assegurar-vos, amables lectors, que he posat els meus cinc sentits en aquesta obreta, treballant-la tan bé com he sabut abans d'oferir-vos-la, de manera que, si us desplau, no serà per desatenció meva, sinó per motius sobre els quals no pot res la meva voluntat.

Heu-vos aquí explicades les causes del meu llarg retraiment i de l'aparició d'aquest llibre: notícia, que m'he cregut en el deure de donar-vos, no per l'interès que pugui tenir en relació a la meva persona, sinó per les ensenyances, que enclou, i perquè és de cortesia.

LA PARADA.

I

La tardor al meu poble s'emporta tantes de coses i tanta de gent que és per a mi l'epoca de l'any més desconhortadora. Per tot arreu ressonen tristos adéus.

Els estudiants prenen comiat de llurs families per a marxar a ciutat, a la freda reclusió de les aules, després d'haver-se amarat de sol, de llibertat i d'alegria durant les vacacions. Ah, que de pressa ha passat el bon temps! Adéu, simpàtics jovenets, adéu!... Els estiuejants, que animaven la nostra marina amb llurs figures aristocràtiques, amb llurs vestits vaporosos, amb llurs virolades ombrel·les, que s'obrien com grosses flors sobre les platges lluminoses, se'n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen tartanades, i els nostres carrers van restant més i més deserts. Adéu, adéu!... Tal volta una fulla seca s'atura, palpitant, sobre els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una mà de mort, tusta amb tremoloses estremituds... trap, trap... Adéu, adéu! L'estiu agonitza i cada fulla, que cau i voleia davant meu, me sembla una de les seves mans que em saluda melangiosament. Ah, tinc una por del fred i de les llargues nits! Se'n va l’estació joiosa que amb ses miriades de mans verdes aplaudia les glòries del sol; se'n va l'estació piadosa, benvolguda dels vellets i dels malalts. Adéu, adéu!... El vent corna sota el ràfec de la meva teulada, dins els nius buits de les orenetes; i les orenetes s'allunyen amb vol aterrat a través de la boira baixa, amb una xiscladissa llòbrega. Adéu, adéu, adéu!...

Certament, la tardor és el temps dels tristos adéus. Però quan era petit, amb el cor ple de l'esperança d'una vida, que semblava inacabable, no en feia cas de totes aqueixes persones i coses, que s'acomiaden. Millor que se n'anessin els estudiants i els banyistes: així seria més llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred no em feia por: era el delit, era la gana, era el somni fantasiós de la nit dels Reis... Venia un temps nou, amb nous jocs, amb noves diversions, amb promeses de coses no conegudes encara. Visca!

La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava d'un vestit vell per posar-se'n un altre de més interessant, que feia mesos que no li havíem vist: el vestit des verds tendres i gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç... I la xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda dels pinsans, dels lluers, dels passerells... Com recordar-se de les coses, que se'n van, quan l'enteniment està encuriosit de les que vénen?

Aleshores tindria jo deu anys i l'entrada de la tardor m'inspirava les més agradoses il·lusions. Era pels volts de Tots Sants: un d'aqueixos dies grisos, calms i freds, sense sol, ni vent. Vaig sortir de matinet. El meu cosí, en Lluís, segut en una de les samals de brisa, que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons, enraonava amb en Xaneta, un noi grassó i rabassut, galta-gros com un àngel barroc. No sé per què em va causar un sentiment de satisfacció el veure'ls amb els tapaboques entortolligats al coll i am les puntes dels nassirons vermelles com fruita, que comença a verolar.

-Hola, hola, hola! -els vaig dir tot rient i amb tremolins. -Avui deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo no puc fer l'ou: tinc les mans balbes. Oi, quin fred?

Ambdós rigueren i provaren de fer l'ou amb les mans. No, tampoc no podien! Ai noi!

-Ja és vingut es temps dets piulots -va dir en Xaneta. -Aquest any han començat d'hora.

En aquell moment passava l'avi Moixell abrigat amb la seva capa i, traient la barba per sobre l'embós, exclamà:

-Oidà, que no ho sabeu? Avui ha nascut en Pelanassos i li han fet ¡un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny s'ha posat mantellina blanca i sa rosada s'és tornada confits.

-Bona, bona! -cridàrem tots. I certament semblava que ens haguessin donat la bona nova del naixement d'un ésser xamós, que portava alegria. Havíem de fer quelcom divertit: ho teníem al cor d'una manera indeterminada. En Xaneta va començar a concretar-ho.

-Si anéssim a parar!... Avui ha d'ésser estat dia d'entrada. Rellamp, que n'hauríem hajats avui d'ocells, amb sa matinada de color de cendra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi fonc! Tants de reclams de tota mena, que tinc a casa! Però es vesc és car... és car... i, aneu!...ets guardaboscos vigilen que hom no sap on tallar un arbret.

Nosaltres escoltavem bocabadats, gaudint una visió de camps i aucellades en el deix de cada paraula. Arbret, vesc... Això mancava no més? jo tenia una guardiola a seny de moneda. Si ara no la trencava, ni mai! De seguit vaig oferir-me a comprar tot el vesc, que necessitàvem, i a dur una gabiassa vella, de tres sostres, per ficar-hi els ocells, que agafaríem. En Xaneta m'abraçà. El meu cosí va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria portat el ram d'alzina més formós, que mai haguessin tocat els vents. Renoi, que bé! Ja estavem endegats, ja no ens calia sinó sortir i fer feina. Quan?.. Com més aviat millor. Llàstima que no s'hi pogués anar aquella mateixa tarda! L'hora de la passa és a la matinada. Havíem d'esperar... Paciència. La parada seria l'endemà mateix. I el parany? ... Tots tres l'indicàrem d'un plegat: el Collet de Santa Bàrbara; no n'hi havia d'altre, que li empetés la basa; aquell collet era una mena de canal, per on havien de passar per força tots els moixons viatgers, que van seguint la costa a les envistes del mar. Si el podíem haver rai!... No tenia sinó una contra: la d'ésser tan desitjat dels ocellaires.

-Ens el pisparan -va dir en Xaneta, gratant-se el cap. -Es noi Llambregues hi va cada dia de Déu i fins ara ningú no l'ha pogut desbancar. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, que aneu as Collet, ja me l'hi trobeu segut as peu des ram bufant-se ets dits i comptant estrelletes.

-Doncs, a matinejar més que ell! -vaig exclamar. -No, an a mi no me'l pendria el parany, encara que m'hi hagués de jugar la nit. Sabeu el que faria jo? Així que els de casa dormissin ¡zist! m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digué en Xaneta. -Me sembla que ens enlleirem- va objectar tímidament el meu cosí. -Jo fa temps que no estic gaire bo i teme... Crec que tan sols que hi fóssim a les quatre de la matinada...

Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestàrem amb tota l'ànima. El pobre Lluís era un xicot delicat de salut; i en els sécs desmaiats de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrívol dels seus grossos ulls melangiosos prou s'hi llegia l'ànsia, que li donava la perspectiva d'una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat. Que s'abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo; s'enfortiria. No se'n donava vergonya d'ésser tan miqueta? I tan diguérem que el minyó s'hagué de rendir als nostres arguments. Acordàrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens trobaríem a la placeta de l'església; i, davant de dos dits, que en Xaneta ens presentà encreuats amb la major solemnitat, juràrem i tot que seríem exactes com un rellotge.

A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a parar. El pare fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà! Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament allò de sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a través, era el que més m'engrescava. Havia d'ésser una aventura d'un atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por no en tenia pas. Era valent jo... ben senyat, i amb l'escapulari sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem en Xaneta i jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de l'altre món... això sí que m'espantaria. Però, un llop! Pobre d'ell!... O un lladre de cami ral... ah, llamp!. En Xaneta l'envestiria per un costat, en Lluís per l'altre, jo... cop de puny a la boca del cor! Veia l'escena, la somniava amb tots els detalls. No en valg teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!

A l'hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi, no; al contrari, vaig restar amb un pam d'ulls oberts, i amb l'ànima abocada al pàmpol de les orelles. Sentia la més mínima remor que feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i m'imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els estés presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a l'espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen minúsculament sobre la pedra marbre. Després s'agenolla a resar... Xiu, xiu, xiu... La seva oració m'arriba com un vol de mosquits, que van i vénen, van i vénen... Ara ambdós se despullen... Sento quatre patacs; és que s'han llevat les botes. El llit cruix... Ja hi són. El pare bufa per apagar la candela; les crétues de la porta s'enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell, que l'home prudent acaba d'esmocar amb els dits... Bona nit, i bona hora.

Però, no s'adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla que garla. La meva agitació em pintava tan violenta la marxa del temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare escoltava i aprovava, fins que, a l'últim, després d'un sermó llarg d'ella, se li va girar d'esquena, tot dient amb la seva veu grossa mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca: -Tens raó, Antonia, tens raó. Ja l'eixalarem.

Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat?.. Si aquell mosca morta d'en Lluís hagués xerrat alguna cosa, li havia d'estampar els cinc dits a la cara. Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas... Vaig brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parròquia esbombà brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!

Les dues hores següents varen ésser una eternitat. A la mitja nit, cansat ja de fantasiar, de jeure, d'incorporar-me i de rebolcar-me de tots costats, me vaig vestir. Havia deixat en un recó de la cambra l'olla de vesc i la gàbia. Vaig anar a palpar-les i em vaig ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, a fi que l'altra em pogués restar lliure per a obrir les portes. Si, la cosa era fàcil. Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra part, com que no m'havia calçat les botes per por de fer soroll, els peus se m'enfredoraven sobre l'enrajolat. No hi havia més remei que tornar al llit; però no m'hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més asseure-m'hí amb les cames penjant; i allí, en aquell banc de la paciència, escolta que escoltaràs, esperant les campanades del rellotge, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor. Que n'hi cabien de palpitacions d'un quart a un altre quart! Vaig dir parenostres, vaig recitar versos... Res no m'era plaent: ni l'oració em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava.

De cop i volta va omplir-se d'un ronc esvalot tot el camp, abans silenciós, de la meva audició. Era que el pare acabava de despertar- se amb una ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me. Me vaig veure perdut. Vestit com estava, me vaig acotxar dins el llit fins al coronell, més de pressa que un nedador no s'afusa a la mar. I vaig restar arrupit, quiet.

Me va semblar que la porta cruixia, que el sostre tramblava sota el pas sord d'un peu descalç. A cada moment esperava sentir el palp de la mà del pare sobre el meu cos. Però no, no venia.

Poc a poc em vaig anar tranquilitzant i em vaig allargassar descansadament, tot aplanat, tot rendit. El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment; el meu cos s'amollava a la tovor i escalforeta del llit; la fosca i el silenci s'emparaven placèvolament del meu cor i les meves idees s'esfumaven, s'esfumaven...

Sense torbar la meva agradosa passivitat, van destacar-se sobre les meves parpelles closes unes visions com de llanterna màgica. Vaig veure la cara d'en Xaneta, amb els seus ulls menuts i llampants, el seu nas enravenxinadet i les seves galtes xamoses, aclotades per un somrís. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i, fent ganyotes, fent ganyotes, s'anava transfigurant. El nas mòbil creix i s'apirrossa, les galtes s'esllangueixen, la boca s'aixarraca... Oídà, vet allà la cara d'un vell mofeta, plena de sots i tavelles, coronada d'una blanca lluïssor de cabells. Em fa l'ullet, somriu amb malícia, se fon... i al lloc, que ocupava, apareix tot seguit la testa d'una dona: un rostre grassàs, rodó, lluentós, amb tres rotllos de papera sota la barba. Després...

Després, no sé quant de temps després, vaig tirar-me daltabaix del llit, desvetllat tot d'una per la idea de la realitat. O desgràcia! M'havia adormit. Ja devia ésser clar. Quina pega! Que pensarien de mi els companys? Però... qui sap? No es veia pas gens de claror per cap escletxa. Era precís sortir, encendre llum i mirar el rellotge de la sala. Vaig cercar de palpentes.. A on redimontri era la capsa de mistos?.. Si... cucut!... no havia pensat a fer-ne posar cap a la tauleta de nit. Estava ben fresc, doncs. Quina resolució pendre? Atuït, vaig tombar el front sobre la paret i no sabia coordinar cap idea. I, mentre estava així vaig sentir que el _sereno_ cantava... lluny, lluny... amb una veueta feble com la d'un eco. Ah! com el vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. «La una i tres cuartus.» Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la meva cambra. Havia de marxar d'esma; però... bah! ...sabia tan bé els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por d'esgarriar-me. M'anava representant dintre la fosca impenetrable el tirat de les parets i la disposició dels mobles, peça per peça. Aquí ha d'haver-hi una taula, allí, el sofà, part d'ací ve a caure l'estudi, part d'allà, el menjador... Endavant!... seguim, passem, girem, voltem... De cop i volta me vaig topar amb un tocom inesperat, Per força havia d'ésser una calaixera, sinó que la tenia més a prop que no em pensava. Palpo i... me va causar l'efecte d'una monstruositat.., vaig trobar uns relleus estranys, uns petges corbats i bonyeguts, unes pampolades de fusta, que brollaven de tots cantons com si m'envestissin.., Que rediantre significava aquella transformació? Allò era un moble, però quin?, Palpa que palpa, no em va costar poc ni gaire de fer entrar al meu magí la percepció clara del moble, que estava tocant. Devia ésser la consola... Amb tants d'enfarfecs no podia ésser sinó la consola. Però, si precisament jo la suposava a la banda oposada! Em vaig trobar desorientat d'una manera, que no es pot dir.

El mapa, que m'havia dibuixat dins el cervell, era fals, calia rectificar-lo, desfer-me'n; mes ell s'havia gravat tan fortament que se m'imposava i jo no sabia pas prescindir-ne. Vaig haver de seguir- lo tant si com no i, creient assolir la porta del passadís, vaig anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia fet una giravolta; i, sols després d'haver donat el tomb complet i d'haver examinat totes les portes d'una a una, vaig adquirir el convenciment d'haver trobat aquella per on havia de sortir.

Ara el cas era obrir-la sense soroll. No, per falla de precaucions no em perdria. Vaig girar el pom amb la major suavitat i vaig anar empenyent a poc a poc, a pleret, a pleret... Però, draga'm, terra! encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una munió de gossos, pobladors fantàstics de les tenebres. Vaig flectar les cames d'esglai i vaig fer d'esma amb els llavís aquell so sibilant, amb el qual solem reclamar silenci d'una persona: xxt!...