Part 4

Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al donzell, y li digué:

--Sí?... Es que en efecte sabs alguna cosa?

--Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que pót passar.

La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una ponderació ridícula.

--Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y...

--Espera, Guerau, espera,... digué ab pausa lo Rey.

--Al revés vos dich jo, senyor, interrompé'l donzell; que no convé esperar.

--Donchs qué?... Digas, parla... Pót ser?...

Lo Rey estava ja ple de impaciencia.

--Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última paraula en la boca.

--Es á dir...?

Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del que li parlava, y continuá en seguida resolt:

--Ja, ja... Val mes, sí, val mes que á mi m'ho digas. Y quant mes breu, millor.

--Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l'altre.

Y dirigintse'l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al donzell pera que'l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s'apartás.

Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots s'anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria, cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y'l gobernador y'l confessor del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració, (encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:

--Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas, com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu "O rey ó res", Ladislau de Nápols diu "O Céssar ó res" y si no ha dit una cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró'm sembla que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs, amichs, que si la sentencia s'escriu esta nit...

No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que'l dominava.

--Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á cavall.

Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó advertencias á cada un dels que anava topant.

--Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que aguarden fins que se'ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas, comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias vajan á sos punts, y no's mogan de arrasserats á la línea; fes que las bombardas... pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m'ha de fer quedar mal en la feyna que avuy m'ha de fer; vina y prepara al mateix temps tots los treballadors que tingas... Tu, Tamera, segueix altre vegada ab mi, y no't done quimera si no tenias cálzer pera celebrar missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú..., per fi, (digué ja com apurat del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar prompte, prompte... y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres avuy s'haurá de fer.

Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren, saludá cortesment lo rey Fernando y s'en torná al lloch que li servia de cámara en lo siti.

Los circunstants que no devian seguir al Rey s'en anaren ab llestesa, prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra, lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y's dirigí á la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot caminant estas paraulas: --Viscam y vejam... que demá será un altre dia.

Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració, dubte ó sorpresa, sols una n'hi havia que manifestava gran satisfacció, per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s'haguera pogut dir que aquell home se trobava en l'estat del qui, esperant ó somniant una ditxa, véu ja obert y libre'l camí pera disfrutarla.

Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que's cobrís, y passant orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí las seguents paraulas:

--Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun temps: "Si vols ésser papa, pósatho al cap."

### V. Si vols ésser papa, pósatho al cap.

Ja'm sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament del donzell ab lo Rey.

Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una sort que no mereix prou, pugna també entre'l desitj de atrevirse y la por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols inesperiencia del mòn.

Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y sab fingir en lo exterior l'ayre de qualsevol virtut.

Així succehí entre don Fernando y'l donzell: se miraren primer dubtosos, y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un altre home. L'agafá'l Rey per la vora de la capa, (que sempre los potentats se familiarisan en los perills ab los que'ls adverteixen,) y com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:

--Y donchs?...

Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una idea fugida, li digué ab cert empenyo:

--Ah!... No'm recorda ton nom... Digasme ans que tot com te dius, perque...

Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno en sa confiansa.

--M'admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.

--Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra de familiaritat.

--Jo he sigut l'encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de devant de las torres...

--Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al donzell.

--Deixaume dir, senyor.

--Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los de la ciutat...

--Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.

--Es que llavors tu...

--Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch profit treuréu de ma revelació.

--Parla, donchs.

--Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que no eran pochs, y jo'ls he deixat passar, y jo m'alegro de haverho fet, pera fervos un servey á vos, y si ara'm tornava á succehir, ho tornaria á fer.

--Qué dius? No sabs?...

--Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo que vos desitjau, pus s'en haurian entornat dins. De esta manera, la tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera sempre, y's dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars, que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha escrit ara á sos compatricis que'ls espera en Gascunya pera repartir lo diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que'ls fugitius m'han donat pera justificarse.

Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l'altre que dubtás, continuá dihentli ab energia:

--Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos gent que'ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi, senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?

Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá resolt de esta manera:

--Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que tè de passar.

--Per vida de...! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable. Digas... digas... Tens rahó: parla.

--Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.

--Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla... parla...

--La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una embestida per introduirse en la ciutat...

--Y qué?... interrompí lo Rey ab impaciencia.

Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al Rey.

--Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi. Deixau que s'acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la línea, que ell no sab lo que li espera.

Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia, obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi's transportava ja al lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.

--Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y parlant mes depressa sens que s'interrompés,) y las que vos han portat los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar, deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors...

--Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos mans al cap.

--Llavors, digué l'altre ab calma, feulas disparar totas á un temps, espargiu lo foch y'l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas, y... ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.

--Vóls dir?... y qué?... com?

Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y evitar y asegurar á un temps.

--Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.

--Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó, demana...

--Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.

Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.

--Sí: demana de mi.

--Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume'l títol de amich, y res mes.

--Homens així'm faltavan! deya pera sí'l Rey.

Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que discorregués, y digué:

--Peró si'ls gascons tal vegada... Tu me has dit al principi...

--Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa, que's queixe del Comte de Foix perque fa armas contra'l papa Benet, diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del llegítim Vicari de Dèu, y... fins si voleu, jo escriuré al cardenal de San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.

--Has estat en Italia?

--Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n'he vingut, al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels bons.

--Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no'm recorda y no m'en vull olvidar mes.

--Lo donzell de Puymoren.

--Puymoren, sí... Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera pronunciar bè lo nom.) Ja no se'm olvidará mes.

--Y bè, preguntá l'altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey? Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo que us espera?

--Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.

--Corremhi, donchs, senyor!

--Sí, sí, corremhi, corremhi!

A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava á obrir la porta que poch ans s'havia tancat, ab pasmo de tots los senyors y capitans que componian l'exércit de Fernando.

### VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas.

Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core? Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell' arme è senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta... Ariosto.

Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell, fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del home honrat y'l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m'importa á mi que'l que tè rahó cride y s'enardesca, si la rahó y sa conciencia'l fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l'orgull? ¿Qué m'importa á mi que mossen Borra's riga de tot lo mòn, que ab la burla de un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu donar als que'ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres plora ó s'enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans causas que las motivan quant las preveu.

Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que's dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava, y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la aparició del donzell, ni'l moviment que en totas direccions se notava era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta quant reya dintre de sí mateix!

Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se sentá sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa que ab sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: --Y bè! Qué será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de reflexionar, ó quant de segur ja's transportava, repetia lo seguent: --Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest á dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!

Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la gorra de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la finestra, per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos un soroll en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en aquella ocasió. Era'l mateix soroll que, en aquell instant, separava en las passeras del riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que anavan en busca de sos esposos, y que, omplintlas de horror y espant, las feya pérdrer la esma y precipitar per entremitj de las ayguas!

Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada de veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no havia pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant luego la ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol manera, y obrí mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.

--Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums que's descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que'ns pensam!

Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma, torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:

--Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés, veguer, ni bandera, no será may res de bo.

Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de esta manera:

--Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert surt contra un exércit aguerrit.

Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá, peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa imaginació se exhaltás per l'efecte fantástich que li havia causat lo conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria's transportás á grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer, com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato en lo llit, fent las seguents reflexions:

--Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l'esperit de la terra, se dilata desde'l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn tots uns, y rey y poble van units, y no's pensa mes que en la honra de la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l'esperit libre del catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.

Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró lligant los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells objectes que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo cap al coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor de sa imaginació exaltada:

--Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y en Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions, aquells almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs com qui puja á un marge... y oir aquells crits de San Jordi... San Jordi y Aragó!...

Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.

Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar per aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera'l juglar que dormia.

Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions del juglar que dormia, gosantse en l'hermós quadro que era objecte y causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y'ls llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas, quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo distrau.