Part 5

Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch, lo cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si'l cavall esperás indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de trobar al cavaller propi que l'havia de montar. Oh goig inefable! Lo cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia, sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una volada'l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava un brill vaguejant á la platejada armadura que'l cubria á ell y als cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir que ab lo cavall resplandent s'elevá també, com subjectat á sos peus ò dominat per sas ferraduras, l'infernal y vert drach alat, trahent sa llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que'l juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li fugia... Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que'l cavall, seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall, clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria, anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop, prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no menos, crehent véurer en sa ilusió que'l drach tenia la fisonomia del gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren donant lo crit de "Sant Jordi y Aragó!" y en seguida tingueren lloch infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis, avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la intenció del guerrer, avansa també'l rey jove, la reyna se guarda no menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo també ab son manto, se'l emporta seguit de tots sos guerrers, que allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa imaginació la escena que contemplava, observá que'l sant havia desaparegut, que'l camp gloriós de guerra s'havia transformat en un lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l'objecte que buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers sechs.

Si la pena havia sigut gran fins aquí en lo somni, no cal dir que anava desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á abandonar al rey jove á qui servia.

Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una realitat impensada l'havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al arribar á aquest punt, l'atronador soroll de una bombarda, disparada desde l'alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.

--Jesús!... Jesús!... Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo llit.

Y mentres esperava á véurer si's repetiria'l soroll, enterament convensut de que estava despert, esclamá: --Ah! Quant ho sento! Tan poch que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat! Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may tenen final.

Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l'estrépit de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.

No era molt diferent lo que'l juglar veya de lo que ans havia vist, solament que així com la primera vegada venia'l somatent per totas direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits, lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y contra'l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.

Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s'acostava aquella multitut cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de véurer quina actitut prenia l'exércit del Rey; peró si bè arribava á distingir en lo camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian companyias de gent armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no's movian de son punt, y que'l somatent arribava ja casi á la línea del clos.

En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans de dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: --Mon somni'm semblá una realitat... y estich mirant una realitat que'm sembla un somni!

Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá de repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á l'ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals semblavan ab la cabellera que'ls volava, en busca de algun objecte volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home, los brassos de la esposa que's penjavan del coll del espós, lo paquet que s'entregava, lo pa que s'oferia eran escenas momentáneas, rápidas, que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá sobremanera al contemplador l'aspecte de aquellas dos figuras verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera ferlas mes ressaltar, s'hagués aumentat en un instant y entorn de ellas la claror que per aquell estrem espargia'l conjunt de flamas de aquella falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s'allargavan endevant, tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que s'apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió també de sentiments nobles y tendres, y... ay Dèu meu!... quant mossen Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava involuntariament son cos, descuydant la roba que'l cobria, per témer que la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor, transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li interessava. --Qué es lo que veig, mon Dèu! --esclamá mossen Borra, mogut casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui la causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s'en sentí una altre, y després una altre, y una altre, y... fins á set no pararen, y tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse bè lo motiu de la quietut que havia guardat l'exércit sitiador y la prevenció ab que havia estat lo que tenia'l cárrech de dirigir aquellas máquinas infernals!

Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch, sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una nuvolada de fum, y'ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que'l vent s'en porta d'un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y'l crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan ¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que fugian. Tal era l'efecte que havian causat aquellas novas armas disparadas á un temps, y tal l'espant que havian produhit en aquells soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan diabólica invenció.

Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar, ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas paraulas: --Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de cobarts y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!

Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans, quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre'ls cabells, exhalá un sospir y digué: --Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse ell gos de un amo!

Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:

--Oh! si fos cert... Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s'en ha de originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja que ellas la haurán ocasionada!

Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia en son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y tornantsen al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill de sa imaginació que de son convenciment:

--Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á punt... *Post nubila Phoebus*. Quí sab si aqueixa mateixa invenció que'm sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y fama dels reys y dels fills de ma patria.

Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa fantasia, y anyadí, mitj rihent:

--Sí, sí... fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove, quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya fochs de artellerias... Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son: Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís; Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas, santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de Aragó! Dèu ho fassa!

Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica, mossen Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada, en que las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse en un sol punt.

### VII. Tota soleta!

Moltas vegadas lo cos descansa y'l cor s'agita: per aixó no hi ha descans mes dòls que'l del inocent, pus quant tanca'ls ulls quedan en igual repos un y altre.

Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja contemplat á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria los mantenen la vida, y quant l'alé y'l consol de la mare los anima y ampara. Mes, ay del inocent que's desperta sense trobar consol! ay del cos despert que s'agita en la infancia, quant se li acosta la hora de descansar lo cos!

Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l'alé de la mare, dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta Blanqueta, sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia deixada la mare la nit anterior.

A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit agitada, se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta, després de haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de despertarse, y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge de desconsol.

Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y'l bras s'arrimaren l'un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar una posició nova y mes grata al que pugnava entre'l gust de descansar y la necessitat de despertarse.

La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer que s'apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina endormiscada, no tenia'l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l'un per l'altre.

Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de haver dormit en un llit mes tou que'l de costum, y desitjosa de allargar un poch la agradable estada que's troba en lo llit al matí, lluny de infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor dels llansols, quant precisament s'acosta la hora de deixarlos. Així fou que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.

La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.

Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada. Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l'últim crit, mirá inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa, pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:

--Ay ay? mirau la mare, que s'en ha anat sense recordarse de mi.

Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com si murmurás, digué:

--Y quina missa tan llarga! Bè m'ho podia haver dit que avuy n'era dia, y haversem emportat.

Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.

--Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare'm vá prométrer que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y que trencariam pinyons, y... Oh! qué m'agradan los pinyonets! Oh! qué bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare y al infantó, al Jesuset.

L'excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant cada volta mes la veu, y fins carregant l'accent y allargant ab forsa la última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo temps passava, y la impaciencia de la criatura s'anava ja transformant en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol, pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir, al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa vida á rébrer caricias.

Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats, la tristesa y'l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar y del plorar.

Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos en los desgraciats, que'ns semblan impossibles de ferse per qui no está en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora endevant, á la pobre Blanqueta!

No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.

La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall del carrer.