Part 39

Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l'hostaler Simon com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una escudella de caldo pera quant tornás en sí.

Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava cordial per entre'ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá efectivament los sentits.

--Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja veuréu com prompte us trobaréu restablert.

Al ohir la veu del juheu, girá'l cap lo donzell, y en compte de mirar ab agrahiment al que l'assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de despreci.

--Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent que'l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho hauria fet, y es lo millor que he sabut... Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No diheu res?...

Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.

--Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi... y jo't juro que per ta bella obra no t'ha de faltar la recompensa!

Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.

Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo l'hostaler.

### XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent.

Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació de aquell.

Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch del gos de son rival, que s'en torná vehent que no era son amo'l que baixava, no havia pensat l'impacient é irat amant mes que en salvar á sa amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:

--Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?

Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada, peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la abatuda donzella.

Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son amant era la del catxassut vehí, Ambrós l'especier.

--Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde dins l'Ambrós.

Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s'obrí la finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una veu femenina en l'interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y sobre tot las llágrimas de una bona filla.

Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que estava mitj inclinat á lo que ell ja's pensava, á dar amparo, per aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li suplicava.

--Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l'aspecte de aquells dos desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s'en vá demunt devall. ¿Donchs será cert que'l senyorot de la capa n'ha fet alguna...?

--No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo'l ne he privat, y per aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del que li fèu de pare.

L'Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse'l flam del llum que duya á la ma, seguí ab sa idea.

--Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja diu l'adagi: "Amor de senyor, aygua en cistella." Lo que sento es lo desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á son amo...

--Peró bè. Ambrós, (l'interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó venim, quant á tal hora us incomodam?

--Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho recompensará.

Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.

--Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau compassió, Ambrós.

--La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer, minyó...

Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l'Ambrós una mitja rialla, com volent dir á Guillemet que ja'l podia enténdrer.

--Quí us ha demanat tant? digué'l jove. ¿No tinch jo casa ahont dormir? Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos y vostra filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada. Per una nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó altre, molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser ajudada. No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,) que si un tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu no'ns ajude.

--Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la madeixa...

--Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y vostra amistat no's borrará may de mon cor.

Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil patons.

Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes que mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós en aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:

--Com sempre s'han estimat tant... Pobre vehina, ja es ben digna de compassió!

--A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia, que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!

Y agafava la porta l'Ambrós, com pera indicar al amant que ja's podia retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució, imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de Guillemet.

--Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia'l resultat de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l'Hospital quin sia l'estat en que's trobe'l Joan...

--L'empestat? interrompé ab gran forsa l'especier. Bona la havem feta! Parlem á pams, minyó...

--Qué voleu dir?

--Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t'acostas al malalt, no penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No'n faltava de altre.

--Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís Guillemet.

--Ja t'ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta oberta, y...

--Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per aquesta nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us prometo, que jo no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans haja sortit de casa vostre lo depósit que us confio.

--No m'enganyes, jove...

--Vos juro lo que us dich, Ambrós!

--Donchs, bona nit!

--Dèu vos la done bona!

No tingué temps de donar aquesta contestació'l jove, que la mitja porta de la botiga del especier s'havia juntat, donant un gran cop, ab la altre mitja, y la clau havia donat un tom.

Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo deber que s'imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa amada, anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa casa, ahont se pót dir que'l portavan sas camas per costum, mes que sa atenció.

Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran aquestas:

--Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau... si al menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót ser ab lo perdó pera mi vindrá també l'amparo pera ella! No hi ha remey, no hi ha remey. Ell es l'únich en qui confio... ell y cap mes!

### XL. Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l'infame donzell pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant en sa casa un llibre herétich.

Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s'en diu eloqüent, y en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s'inventá un adagi que diu: "A voltas lo no parlar equival á parlar molt."

Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó menos abultada, segons de qui ve'l silenci y qui sia la persona que l'observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan abultat, com quant lo que'l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes y sospitas com en l'últim, com en aquell en que l'home ha de ser humil y obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la desgracia inexorable que'l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada volta que'ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si'l desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit, sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?

En la primera situació pót dirse bè que's trobava la rassa judayca en lo sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas, l'instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.

Després de haver tingut que presenciar en l'alberch de En Simon lo sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del raptor, que l'obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame aumentá'l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que ell s'havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en curarli sa ferida.

Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era'l Nadal, de que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost entre'l Rey y'l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que era inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar tranquil lo temerós hebreu, com que no's ficá al llit aquell dia, pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual *Sepher Hakhinnuch* ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí Aaron de la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació en aquell home temible, que tant asprement s'havia separat de son costat la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador, lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava infundirla á quants enrahonava.

--Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut res, pus sembla que tot s'ha compost, y tancadas ja las casas dels gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja aposto jo'l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la vostra cara, per lo adormida que está, 'm fa créurer que no haveu dormit vos.

--Ah, David! En la cara m'ho coneixeu? Y si vos sabesseu que l'havermen anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués cregut!

Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta part del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son antich client, l'arlot ú hostaler Simon.

--Ba! ba! contestá'l David. No n'hi ha pera tant. Casi us haurém de dir alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini...

--Lo Cícero dels hebreus! digué'l físich á mitja veu, fent un cert moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que parlava.

--"*Cad havina zotere*... Sent noy me tingueren per home, y ara que sò vell, seré tingut per noy."

--A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia'l Nadal,) que, en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.

--Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por precisament per haver fet un bè.

--Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.

--Tira, tira... ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s'han passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó, mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó...

--Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David, peró'n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví, ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa y sa familia, á...

--No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de nostres germans...

Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á la finestra, en la paret de la casa vehina.

--Sí, ja podeu mirar, David: encara s'hi coneixen las mascaras, encara está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita pausa,) la persecució constant que'ns ha fet lo papa Benet, las moltas conversions que s'observan, la indignació del poble ignorant, que fins la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.

--Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa temps que s'ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta por, ja veheu lo que li passa.

--Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en peu las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y passejantse amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que l'anguniava,) ¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després de ser perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota Espanya, no'ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y devorar, sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells, quant sos primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al Cristianisme, y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y destrueixen nostra creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu l'exemple en mon antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa ciencia, sa convicció y son entussiasme. L'admirat rabí no tingué dificultat en ser metge del Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son nom de Jehosuah en lo de Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y atacant als que antes foren sos germans, converteix tant com puga fer Vicens Ferrer, aquest angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com ell.

--En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.

--Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per ignorants, lo temor y'l mal exemple los induhia á la conversió. Encara ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: *venite nunc et disputabimus*, que pronunciá l'ex-rabí y ex-metge, devant dels representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas se reduheixen ó's tancan, y se'ns priva de ser metges, cirurgians, tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells, així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David? Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.

--En efecte, contestá'l David, parantse sols en la part favorable de las reflexions que li feya'l doctor; jo he ohit contar que en temps del rey En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en presencia del monarca, y allí guanyava qui guanyava.

--Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y Benastrug, gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia que ningú'ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que'ls frares predicadors ó de Santa Catarina no s'hi conformaren, y per mes que se empenyá'l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que se'ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!

--Jo bè veig que'l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y poch s'en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l'arquitecto de Monserrat, que havian pres tanta part en l'últim saquetj.

--Ilús! Y creheu que'ls castigaren per assessins de juheus? Si no haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á ben segur que res los haurian fet.

--Ba, ba. Sense'ls juheus los reys no poden estar, que van curts de diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui'l rey don Joan la empenyá, no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam ¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia? Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si's contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous jaquesos que'l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha hagut de pagar com qualsevol altre.

--Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja sabeu l'estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que's disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en lo Rey, que si'l poble murmura, no hi ha qui'l detinga, y sinó, que ho diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo resultat.

--Quin! interrompé l'intolerant cambiador.

--Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.

--Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.

--Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s'acaba, y ja ni en nostra ciencia's créu, sobre tot desde que'l pronóstich de Abraham ben Chija, del nostre *Hanasi* ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran llibre, lo *Megalath Hamegalah* ha donat á compéndrer que, á pesar de son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l'any cinch mil cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en son escrit, vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas semanas de dit any, y --ja ho veheu!-- ni s'ha parlat res de resurrecció de morts, ni en res s'ha donat á compéndrer lo naixement de nostre Messias.

--Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que'm fariau tornar... peró nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort basta pera ma firmesa.