Part 32

--Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig rébrer fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y l'Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del coixí. La vaig donar á mon escribá perque'n fes l'estracte, encargantli'l secret, y després que l'hagué enviat als aragonesos, me la retorná, y en mon cofret la guardo encara.

--Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá'l príncep; diheu, per amor de Dèu, lo que us contava'l rey de Castilla, pus me diu lo cor que tal carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.

--Poch deya en sa carta'l Rey, pus consistia en enviarne una altre, que, al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que havia servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que tingués la bondat de enviármela á mi.

--Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia'l príncep. Diheumho, diheumho, senyor!

--Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli'l fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que probá de ferho, y descubrintli'l nom del verdader culpable, qual carta de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s'ha tingut cap noticia y res per ell s'ha pogut averiguar.

--Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá alsant los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y exhaltat per sa viva imaginació.

--Oh fortuna! digué'l príncep, al mateix temps que esclamava'l juglar. Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta'l nom del culpable...

--Sí, en la carta'l diu ó'l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes probable.

--Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.

--No'l recordo... ó millor, no'l sè, que poch m'importava'l nom, ab tal que'ls aragonesos n'haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En Lleyda s'han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á tornarme la nota y á queixarse de nou.

--Qué diheu, senyor? Y com no m'haveu fet també á mi aquest encárrech?

--Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells, que tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis del fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que era un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de Saragossa...

--Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?

--Ho sento, y tan bè ho sento, contestá'l juglar, que fins ho veig. Dèu nos escolte á tots.

--Ara sols falta, continuá'l príncep, agafant ab carinyo las mans de son pare, que'ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos no recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare...

--Ahir te la hauria dada! contestá'l pare, interrompent al fill.

--Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?

--Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas... mes avuy no sè lo que m'espera, y no'm convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab algun de sos felissos pensaments, com espero...

--Qué?... Qué fariau?

--No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey, y may, may...

--Qué?... Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?

--Callau, mon fill! digué'l Rey, arrugant lo front y com sentintse ferit en sa honra.

L'infant continuá ab energia:

--¿Voleu que, ab tal amparo ó ab tal dessídia, se desllustre la pura y bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo gloriós de Castilla, que us serví de bressol.

--Callau, mon fill, callau! repetí'l Rey, apartantse com amohinat y passantse la ma pel front.

--Sí, mon pare! Sia lo que's vulla lo resultat del fet de aquest dia, lo culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que després anasseu á Aragó, y'l descontento de aquell poble vos presentás un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona...

--Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!

Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son mal, se deixá cáurer en una cadira, y apoyá'l cap sobre la ma dreta.

--Mon pare, abatut vos veig, peró convé que'm doneu aqueixa carta...

Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s'esforsá en posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué resolt:

--Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la hauréu, fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt espero. Quant lo Concell ó la ciutat m'haja dat sa resposta, quant se veja qui es que m'ajuda, y sobre tot qui es que'm salva, llavors tornáumela á demanar, peró ans, nó!

--Y me la daréu?

--Tornáumela á demanar, y llavors veurém.

--Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?

Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente hipocóndrich, tardá en contestar, mes á la fi digué:

--Si ma honra se salva... si'ls lleyals sòn lleyals, sí... mes si no, nó.

--Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á vostres peus. De vostre costat no'm moch y á vostre costat espero, y quant arribe la hora, no'm fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que us demano.

En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal afirmativa, apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que sentia feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de rey.

Mirantli á la cara'l príncep y observant quant traspostadas estavan sas faccions, sentí temors que l'espantaren, ajudanthi tal volta lo mateix dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada carta.

--Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?

Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que l'atormentava.

--Lo físich... lo físich... que vinga prest mon físich.

--Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre, ves á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.

--Allá vaig, senyor! contestá'l juglar, obrint la porta y sortint corrent de la cambra.

--Y la medicina, digué'l Rey ab veu defallida; que'ns porten la medicina.

--Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.

Digué aixó en veu alta'l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí aprés:

--Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir pera consol del esperit!

Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá un correu á la de Lleyda, per si encara's trobavan en ella.

La medicina que prengué'l Rey sols li fèu l'efecte de altres vegadas: entretenirli'l mal que no's pitjorás, y deixar alguns espays al esperit, enganyant la esperansa.

### XXXII. Lo Concell de Cent.

¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera ciutat que, á la mort del últim rey, s'havia reunit en parlament pera declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l'indisoluble matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la constitució política de la terra, amenassava per primera volta un divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder, se erigia en jutge'l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per costum se pren, com llavors succehia, l'hábit de no faltar may á la lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la forsa ni pel poder.

Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria l'estat de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per tot lo resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que havia de delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia per sos carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava al alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que en los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll de aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del tro que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó'l ferro que's puleix, lo teler que's mou, la mercaderia que's descarga, lo carro que travessa, l'embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó s'observava aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los homens estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y'l cruixir de sas armas era'l verdader y únich soroll que se sentia, mentres las portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com la calma de la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny, quant lo poble se removia per alguna nova noticia que arribás á sos ohidos!

Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava impacient que's tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que rodejavan lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo que allí dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho olvidará may.

Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat Barcelonés, en atenció al cas que s'havia de tractar, no s'havia considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en la administració y resolució dels negocis pertanyents á la municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era'l de llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants, mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase, inclusos los escribans, y baix lo de artesans l'ordre enter dels menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació, per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y'l barquer.

Cinch eran en tal temps los concellers, entre'ls quals estava repartida y alternada la representació de las classes anteditas, y així aquells com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de presentarse ab assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com la campana avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna com la familia, quant la patria crida.

L'aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit l'espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha mudat la porta, posanthi una treballada en l'any 1580, que podrá ser mes bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó doble ordre de banchs, uns mes alts que'ls altres, tenint dos fileras de assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu lloch, encara que'ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser s'elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya penjat, nó'l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna, sinó'l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s'alsava de terra un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y per l'estil que's pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral. Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de successió, fins que'l representant del vencedor passá á arrancar y fer desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada en la ordre que's doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant, hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per forsa, s'havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y l'advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s'havia pintat encara l'hermós quadro de Lluis Dalmau, que's guarda en la iglesia de Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló del Concell.

Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos, juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters, freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un dels verguers que estavan á la porta doná'l crit de "Los magnífichs senyors concellers", y posantse de peus tots los prohomens, entraren los concellers ab sas gramallas, y després de llevarse'l caperó y de fer acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers n'entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents, Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March Turell, que era'l primer de tots, lo primer president y cap de tota aquella congregació, era precisament l'únich que faltava... y faltar en un concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran causa ó per una gran culpa!

Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó semblants rahons: --Que'l dret existeix, que la rahó es nostra no pót dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general, pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan, donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar. Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que'l cas es grave, y de vostra delliberació promptes estan los concellers á ser executors.

Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila fisonomia donava bè á conéixer l'indiferentisme de son geni, usant una naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:

--Poca feyna'm sembla que li queda al Concell, atés lo que'ls senyors concellers acaban de dir. Si'l dret hi es, si la rahó es nostra... ja está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la rahó al que no la tinga.

Just! contestaren alguns.

Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la senzillés del prohom.

--No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un juriste.

--No us figureu, que també m'ho sembla, contestá á aquest un de aquells que giran de parer segons qui es l'últim que parla.

Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse al juriste, digué:

--Avant, micer Pere... guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.

Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en efecte, dihent:

--Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que'l contracte dega anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera'l cumpliment de la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos; faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret l'altre de exigirli'l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli'l perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que contractan.

--Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere, podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no es prou clara.

--Clara la veig, insistí'l juriste, pus clar es lo contracte y distinctas las parts.

--Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!

--Y ay de aquesta, replicá'l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!

--Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren de tots los estrems del saló.

--No hi ha que dubtar de mon zel, digué l'anciá, esforsant sa veu, que tremolava com son cap; ningú dels presents s'ha sentat mes voltas en aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s'evita la pugna que amenassa... la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè ho sabem.

--Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que'l mal mateix. Es á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l'horror que us causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es lo Rey la part ó'l culpable de qui'l poble's queixa, sinó altres que ja sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus es preferible que frente á frente pugnen los poders, que'l Rey y'l Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que'l poble, embravit ab l'agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.

L'anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell moment, no fèu mes que taparse'ls ulls ab los palmells de las mans.

Una nova veu, que fins llavors no s'havia sentit, ressoná en lo saló, dihent:

--Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la senyora Reyna, lo senyor Primogénit y'ls demés de la reyal familia, contra qui may se déu atemptar...

--May! contestaren á la volta una multitut de veus.

L'últim que havia parlat continuá, dihent:

--Peró'ls demés...

Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de respóndrer ningú, regná un moment de silenci.

--Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s'hi pert de obrar ab dignitat y de evitar l'escándol, peró convé recordar també al Concell, que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta's tolerá en temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho consentí'l Concell en consideració á que'l monarca estava malalt ó moribund, y aprés fèu derogar l'abús pel successor.

--A aixó vaig, torná á replicar aquí'l juriste. L'exemple que s'ha citat del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s'han fet pera sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y armonia lo Rey y'l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á manifestarho al Rey, y vejam que'n resulta, que mes val sempre, si algun escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.