Part 31

En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la diversitat de objectes sobre'ls quals cobrava dret, censals, cens ó imposició'l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja, lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á resultar, manifestat per un dels concellers, que si'l Rey se negava á pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas necessitats.

Per vensut havia de darse'l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial, manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró ferit aquest en son orgull, y fet públich l'empenyo de sa resistencia, parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors l'home y res mes que home, peró l'home favorit per la sort en los obstácles y en las ilusions de sa vida, l'orgull acariciat per la fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y'l que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l'actitut y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en aquell instant.

Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la paraula'l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al respecte:

--Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la paraula no basta y que la confiansa's pert, Rey de Aragó, permeteu que'ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de vostra presencia.

Y fent un acatament, besá la ma del senyor Rey, y's colocá en la part oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de manera que's deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l'acatament en senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:

--Y es cert que us en anau?

--Com la visita es inútil y'l cas es urgent... contestá'l conceller en cap. A menos que Sa Altesa'ns vulla donar resposta.

--Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.

--Está bè, senyor: prest la donarém.

Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la porta.

--Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?

--En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.

La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu, preguntá:

--Conceller... conceller... Donchs no'm vóls ó no'm póts tornar resposta?

--Nó... senyor!

--Nó? insistí'l Rey, ple de ira.

--Nó!... Nó!... contestá ab firmesa'l conceller; y repetint l'acatament, seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos gestos, pus no feya mes que tocarse'l front, esbufegar, crehuarse de brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de la cambra, sens pararse en las personas que'l rodejavan.

Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y aquests, mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que contemplava tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la plassa, y's dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab tal regrés tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.

Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors als que quedavan de la cort y'ls digué:

--Fora sòn, sí... ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará carn lo rey de Aragó pót ser per avuy... mes demá, jo us asseguro que no'n menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé...

--Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro'l donzell. Obrau avuy, que demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir com sanch de rey.

--Tens rahó, capitá, contestá'l Rey, tan animat en aquell moment, que semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y reitera aquí'l títol que't doná en un altre apuro. Pensa y prepara, bombarder de Balaguer, que'l Rey es ton amich. Discorre quant convinga, y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels vassalls.

Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense pérdrer de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell, sospirá ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra per terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si plorás.

L'infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia'l significat dels gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá l'efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell, dihent:

--Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y'l llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos s'acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar, escoltau ans mon consell.

--Tal de tu esperava, mon fill, contestá'l Rey, apretant la ma al príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse... Ves, digué al donzell, ves, capitá y amich, discorre'l millor plan de esta campanya, pus no convé dormir quant l'enemich está despert.

--Fiau en mi, senyor! digué'l donzell, sortint com un llamp de la cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: --Avuy es ton dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t'impedian... y entre ells, los obstacles del amor.

Lo goig diabólich que llavors esperimentava'l donzell era, sens dubte, fill de la idea que'l dominava de fer víctimas á dos homens, y de ferlos víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una dona.

Al moment de sortir lo majordom, y quant l'infant inclinava en certa manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los cortesans, indecisos, no's movian de son lloch, mes sonant en aquell moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch, desde'l mateix Rey, fins al últim porter.

--Qué es aixó? cridá'l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com que'l mal de son cos tornava á revíurer.

A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná un altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans comensaren á mirarse'ls uns als altres sense saber qué fer.

--Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?... y una altre?... Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon conseller ¿qué es aixó?

--Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l'avís de la resposta que us han de dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse'l Concell de la ciutat pera enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la done, veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.

Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que acabava de rébrer, seguí l'impuls del príncep, que'l conduhí á una cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de despedir á la cort:

--Ah! si no es mes que aixó... Anem, anem, que si no es mes que aixó, temps me queda pera prevenirme... temps me queda pera reforsar encara mes ma paraula reyal.

A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de dins, tan prompte com s'hagué introduhit.

Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: --Qué farém? Qué farém?

--Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general de Catalunya. Quant lo Rey no'ns ha despedit, quant amenassa un perill á la patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó, deber es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha passat la tempestat.

--Y jo també, senyor... Y jo també... Y jo també...

Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren de tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y repetintse.

### XXXI. Las cartas. Per fondo que's fassa'l foch sempre respira.

Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey, mentres la cort esperava y'l Concell de Cent resolvia. Ni'l desitj conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era'l verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni'l oferiment que li feya'l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las súplicas de un y altre amich, que demanavan s'escoltás lo parer de personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey acabá pera dir á son fill, que com á fill no s'oposás á la voluntat de son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era'l que plorava en compte de ríurer.

--Jo sè qué he de fer, y pus no'm donau lo consell que esperava, forsa tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m'han de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m'acusa de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa, res he de témer... que no tinch cap falta, nó, senyor fill.

Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de reprensió lo Rey, com volent dir que s'admirava de que precisament son fill se separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al ohirlas l'infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y noble orgull de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per aixó al respecte que mereixia son pare y rey, contestá:

--Cap falta teniu pera'l fill, senyor pare, mes aquí'l fill es també vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa que acabau de cométrer...

--Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix la paret que la aguanta?

--Parla aquí'l llochtinent, senyor: no parla'l fill.

--Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?

--Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.

--Y quí es son senyor, si jo sò son rey?

--Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.

Y deixant en mans del Rey la carta á que's referia, eix se la posá á llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo quedar ab honra en la qüestió promoguda.

Així deya la carta:

"Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de Fransa, á instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra terra en favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam, avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs, ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona, com nos han assegurat, s'hi troba un home anomenat March Tullat, vassall nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s'ha escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de Puymoren. Si'l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja. La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix."

Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que esperava'l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que li clavava'l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al fi aparentant indiferencia:

--Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos de tots los amos que'l pagan y l'enemich mes traydor y constant de la casa de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me'he posat en bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que per dos voltas ha deixat escapar de sas mans...

--Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre'l nom del castell que menciona lo de Foix y'l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui acabau de donar confiansa il·limitada?

--Lo majordom vóls dir?

--Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li diuhen encara molta gent.

Lo Rey torná á mirar la carta y digué:

--En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de particular aixó? Si'l traydor s'acullí en un castell del majordom...

--Aquí está'l cas: que'l castell y son territori no sòn del tal donzell, sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés, com vos ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes, cap títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts, ni en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre arxiver, que no's troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab lo del castell de que's parla.

--Y ahont cau aquest castell?

--Es lo primer que's troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta de la terra, y especialment la que's guarda en la llibreria del últim rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.

--Cert, senyor, no'n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.

Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:

--Dèu vos fassa bons. M'admira de la manera que fèu cas de aquest mal vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis. ¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer? De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de Urgell?

--Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,'l juglar.

--Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que'l nom de gascó es un nom ab qui jo estich renyit.

Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de tant en tant en sas paraulas, digué:

--Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo'l mal que feren en Urgell... peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor, anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta'l descontento de aquest poble avalotat.

--Parlas per l'assessinat del arcabisbe de Saragossa?

--Per ell parlo.

--Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu, juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton parlar y'l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y'm consta bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s'ha fet pera averiguar qui era ha sigut inútil.

Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y'l juglar se donaren mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa, penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.

--Perdó, digué'l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.

--Parla, donchs.

Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant misteriós digué:

--Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí que vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als contraris de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un dret, acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se transformá en guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de un arcabisbe, que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent, lo qual destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon nom que pogués tenir l'amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia primer de juny del any onze!

Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo juglar continuá.

--Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia'l dia tres de juny, en que'ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal volta ab lo temps se'ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á enténdrer que s'havian perdut. Lo frare que'ls rebé notá en son parlar que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l'abat, pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer, sens dubte perque no's notás son accent gascó. Albergats quedaren aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor, que per fondo que's fassa'l foch sempre respira, y que basta sols una guspira pera cremarse un gran bosch.

--Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?

--Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia'l juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l'apartá de fer mals pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo s'havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l'objecte. Aquí están las respostas: llegiulas, senyor.

--Y qué hi ha en ellas?

--Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí veuréu la cara del gascó que's diu donzell de Puymoren, y si en las del cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l'acompanya.

--Ira del cel! esclamá'l Rey. Y precisament en quin punt arriba aquesta sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse'l criminal y dantseli'l cástich merescut, podria en tal ocasió...

Lo Rey quedá pensatiu: lo que'l feya estar suspens era una alusió que s'anava transformant en un dubte. Així calculava'l Rey:

--Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que's manifestan tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps... y fòra inutilisar tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor... Mes ay! ¿Y si aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos lo primer de ferme traició?

--Qué pensau, senyor? preguntá'l príncep, vehent á son pare indecís.

En aquell moment lo dubte's desvaneixia, y'l Rey tornava á ostentar en sa cara la marca de son carácter resolut.

--Penso... penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas infundadas.

--Es possible que cregau tal cosa?

--Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho demostra, y'ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una constant lleyaltat. ¿Quí's presentá en lo perill á donarme'l millor consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra'ls apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s'ha contentat ab un simple ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?

Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:

--Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es la humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y dels usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?...

--Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora cabilositats. Deixau que cumpla'l majordom mon encárrech, y en quant á lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab la última é interessant nota que'ls vaig enviar, res s'averiguará.

--Y quina es aquesta nota? preguntá'l príncep. No's pót saber?

--Sí, es l'estracte de la carta que m'enviá mon nebot, lo rey Joan de Castilla.

--Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo príncep y'l juglar.