Part 26

Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l'arreplech de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat, y la nova edat en que's trobava, ó millor, lo preludi de son futur engrandiment.

Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia l'ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se elevava com á centre dominant, no ja sols de la *Barkino pia* dels romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas portas, y presentant lo conjunt de tot l'edifici un verdader encant pera'l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la casa de Dèu, es á dir, lo que s'aparta del objecte que ha guiat en la obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l'home, com sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de aquell sobre de las capellas que'l rodejan, y per fi, los treballats y fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan, per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa monstruosa boca.

La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe, y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las ciutats, s'havian perfeccionat baix tots aspectes. Així's veya abundar en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó'ls Predicadors, com ne deyan en aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos ayrosos campanars com guardas vigilants entre'ls demés edificis; y sens contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan á cada pas en l'interior de la població; allá lluny, en los barris nous del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que's deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer nova població, l'Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y en l'estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.

No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se troba ara la plassa de Sant Jaume s'alsava un monument, de que'n quedan pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per lleugeras agullas, ab que rematava l'edifici, y la graciosa iglesia de San Jaume, que formava part de aquest.

A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.

¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l'antich Palau major, que ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta que's conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de oficina á picapedrers y manyans).

Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un altre monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per la historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels Moncadas, que foren los que protegiren la obra, qui's fassa cárrech de la importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que's conserva del antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria'l resto de la obra que l'acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de la grandesa que oferiria l'edifici que primer distingian y saludavan, desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó'ls viatgers que en ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de procurarse riquesa ó gloria.

Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l'entussiasme ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació poética en que's trobava'l contemplador, casi hauria bastat pera que qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia, se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer, en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de galas y rodejada de atributs.

En tal situació, mestre Nicolau ni's bellugava en lo mes mínim, com si temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan recorrent l'aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava, il·luminat per una clara lluna.

--Jo't veig, sí, jo't veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts, de las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments que't simbolisan, jo't veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que't distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que t'adorna.

Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de allargar la vista consecutivament desde'l primer cíngul de fortificació al estrem del arrabal, continuá:

--Sí, jo't veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat forta en que't trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte que se'm presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura. En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui's formá y s'aplicá la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral, que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t'alenta, y del qual se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments. Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia; en l'Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al pas que en la Dressana y en l'ample espay del Born veig ta llansa, de guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que't cubreix, sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port que's dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta, veig, sí, lo núvol de gloria que't sostenta, y'l messatger que s'emporta ta dominant paraula cap á llunyas regions.

Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa del Concell, anyadí:

--Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes dominant, perque'l cap regia á la llengua y perque may s'havia turbat ta fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que'l nou esperit que ara t'han donat pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t'alentava... Mes ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia, pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada! A Dèu, pera sempre, á Dèu!

En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda momentaneament sa tristesa per l'entusiasme que li infundia l'aspecte de sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una llágrima, cridá enternit: --Perdó, fills meus, perdó!

Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del campanar, baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son amich, lo capellá Soler, que l'esperava ja á la porta de sa habitació.

La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y altre's digueren.

Las de mestre Nicolau foren:

--Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen Joan Fivaller; y si arriba la ocasió...

--Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos torne la tranquilitat que haveu perdut!

Digué aixó'l capellá, quant l'altre estava ja girat de espatllas per anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y caritat.

S'en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre Nicolau, tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son camí cap á fora, y en direcció cap á la part de ponent.

### XXVII. Lo majordhom del palau y la mala amiga.

Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la ciutat de Barcelona.

--Peró á mi qué m'importa? deya'l majordom del palau, que s'hauria hagut de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á tenir mes honra que ambició. Si'l Rey está malalt, millor: pót ser així lograré lo que estant bo may m'hauria donat. Y entretant que no torna, si'l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha'l Rey, ni hi ha'l llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que sempre'm feyan pérdrer horas, ni tan sols s'apareix en los recons de las salas aquest malehit juglar que sembla que'm segueix los passos: jo sò'l Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no véurer, peró que no'm deixa dormir y que no'm puch tráurer de la imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que'm fa patir.

Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo viciós donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que s'havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l'havia fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y de sa vanitosa figura.

Peró com diuhen que'l diable no dorm, y que en las cosas malas sól sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y'l calor de sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa Blanqueta.

--Oh! tu per aquí? li digué'l donzell. Quant temps ha que no t'havia vist.

--Tant temps com sa senyoria no s'acosta per lo carrer del Portal. De manera que'l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch á ferrarse á casa los cavalls del palau.

--Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si'ls pensaments fessen olor, diria que tu has olorat los meus.

--Y perqué?

--Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta casa, y en tu, y...

--Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la falconera.

--Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo que'm succehí.

--Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que may dauria serho.

Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja rialla, á la tentadora geperuda.

--No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No't recordas, minyona, de lo que'm succehí en la capella?

A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent donar la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al senyor.

--Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare... peró jo? Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa... y á mes, --y aixó es lo principal-- pera volerli manifestar que trobaria una gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s'ha anat posant aquella minyona, y com s'ha tornat tan robusta, y tan galana y tan... Llástima sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?

Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada que ja ans l'havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.

--Qué'm dius, minyona! esclamá'l perseguidor de ofici. Peró, conta, conta, y com...

--Es una cosa que s'en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla en totas ocasions, tal volta'l jove escribá no hauria arribat á tenirla tan al puny com la tè, y...

--Es á dir, esclamá ab ira'l donzell, que aquell mateix del clavell segueix encara rondantla?

--Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que fins á la nit, quant ja'l falconer dorm en la part del devant, ella surt ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s'enrahonan, al menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n'ha hagut encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú, ningú sinó'l Guillemet s'en porta miradas de ella.

--Donchs si á ningú mira, com vóls...?

--De mica en mica s'ompla la pica. Si'l que no es mirat, per no serho, desisteix, ja's véu, peró si's tè constancia, pót ser un dia trobarse una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas... Per fí, tot es comensar.

--Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia'l donzell. Si al menos m'avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió favorable... aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se esposa á escandalisar...

--Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada per allí, y veurém...

--Sí?

--Sí.

--Donchs jo't prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.

--Sí, vinga, vinga.

Y'l donzell, mossegantse'l llavi de baix y tot bellugant lo cap afirmativament, anyadí:

--Sí, sí: tornarém de nou á la palestra... y Dèu fassa, que si massa'm destorba eix jove escribá, no l'envie á donar fe de cosas que ell no podrá escríurer.

--Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y...

--Res, res, digué'l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja donchs. A la vista. Avuy mateix passaré.

--A la vista, donchs. Molt m'en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo guart.

--A Dèu, á Dèu.

Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:

--Ah! m'olvidava, minyona... y digas á ton pare, que desde avuy los cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.

Aquella nit mateixa, quant l'enamorat Guillemet passava á rans de la casa del falconer, per lo carreró ahont donava'l terrat de las flors, y en ocasió en que Blanqueta s'inclinava sobre la barana pera ohir alguna paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al lector, per lo perill en que's vegé l'inocent amant, y per los esforsos que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y pundhonorós.

En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet, exhalant pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que'l dominava al parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse l'enamorat jove per un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que en altre ocasió menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á la noya, y que llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse'l pit y mossegantse la llengua, pera evitar que's despertás son pare, y fins plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant. Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que's detingué precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa, pareixia manarli en cert modo que s'apartás de allí, ó'l castigaria prest ab sa furia.

Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert modo que'l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li fes una senyal lo que'l conduhia. Bellugava la cua'l gos, y ab la boca oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la senyal.

--Dèu meu! esclamá'l pobre Guillemet en tal apuro.

Y recordant en seguida que aquell era'l gos del infame y poderós rival, y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet burla en altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que vegé llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos l'amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta que's paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava'l gos, intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la casa, per ahont passava'l carreró sense sortida que venia del carrer del Portal.

Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que no'l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.

--No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part oposada del carrer; peró juro...

--Calla! li digué'l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No obres la boca, sinó... aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat... perque lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.

Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet, seguint carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que'l trapitjava, y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera indicar al gos que anás seguint ab sa tarea.

Al arribar al estrem del carreró, lo gos se detingué ab lo cap girat cap á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per un impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat cap á la plassa de Santa Ana; y l'infame donzell, arrimantse á la finestra de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda, que ja havia aguaytat ans, la tornás á obrir.

--Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.

--Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que tu m'has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en millor lloch sa llengua.

--Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us asseguro que si obrau així... Quant m'en alegro de haver obert la finestra á temps.

Fins aquella dolenta esguerrada s'alegrava en aquell moment de haver evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.

--Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m'en alegro mes que may de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque...

--Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.

--Perque hi ha esperansa.