Part 25

Y'l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.

--Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos, espantar als pardals que farian malver la palla,... y vos sabeu (anyadí després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que'l entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No es veritat, príncep?

--Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.

--No podeu compéndrer, senyor, que l'anti-papa Benet podria servir en certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs, que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que's gose crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara, encara que sia de paper, pus temps pót venir en que'ls pardals coronats de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si'l papa intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que trau lo cap per entre la palla.

Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre las espatllas del juglar, li digué:

--Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en lo mòn.

Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas espatllas, y digué:

--No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l'abatiment que sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana'l Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?

--Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo l'encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera, se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se publicará en vostre nom per tots los regnes.

--No tornará Benet, contestá mossen Borra.

--No?... Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y'l príncep.

--No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció, vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á totas las disposicions del de Constansa.

A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un esfors pera alsarse de la cadira, cridá:

--Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre, prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!

--Fiau de mi, senyor y pare!

Tanta pressa se doná'l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa lo papa Benet, y poch ans que's reunissen ab ell los cardenals de son séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal confiansa y l'áulich mes íntim del papa de Avinyó, l'antich confessor y mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.

Així que's vegeren cara á cara l'anti-papa y son antich secretari, quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant lo primer l'objecte de la visita, digué senzillament:

--Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?

--Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.

--Qui exhigeix no suplica.

--Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.

--Benet me dich aquí, com m'ho digueren y com m'anomenares tu en Avinyó, y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que tots los reys.

--Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume, senyor.

--No't dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo que te envia.

Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota dolsura, digué sols estas paraulas:

--Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com amich...

--Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que'm suplica, sinó al rey que'm exhigeix.

--Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.

Y obrint los brassos, sens alsarlos, l'anti-papa Benet, al ohir aquesta exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:

--"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto*!" es á dir, jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert!

--Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab aquesta resposta, á mi ó al Rey?

--A un y altre: al Rey y á tu.

--Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que així no podrá dubtarse de ella.

--Sí? Tens rahó. Espera, donchs.

Y agafant l'anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá després lo full, y l'entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.

Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba'l paper, y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:

--Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s'ha acabat mon cárrech, fugim de aquest lloch, ahont no'm correspon estar, y tornemsen á Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que'm entristeix, de aquesta atmósfera que'm mata!

Lo que deya'l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era lo seguent:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad quartam generationem*."

Que vól dir en catalá:

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie, illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació."

### XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la capella reyal.

Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo mòn, s'en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no tornarhi may mes.

Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.

Boig estava, donchs, de goig l'enamorat Guillemet, quant, mes que en sa sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.

Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli'l bè, no feya mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles, fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:

--Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no'l deixes tal volta de véurer pera sempre, á ton bon mestre y amich... al antich escrivá de manament y notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?

Aquestas paraules foren al punt compresas per l'ardent jove, que, realment, entre sos amors, sa personal obligació y l'interés que prenia en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre, desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.

La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja tè noticia'l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant, per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era'l projecte que portava aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre temps de tanta satisfacció y honra.

A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler, (antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se tornava á cuydar de ella, desde que'ls Celestins havian perdut sa importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás l'últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella, sens imaginar lo que l'altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l'objecte de sa exhigencia.

Dos cosas demanava l'entristit mestre al depositari de sos secrets: la una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts, un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.

Si bè regoneixia'l primer objecte'l bon capellá, no sabia ferse cárrech del segon, avesat com estava'l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l'home es instruit y sensible al mateix temps, quant l'home trau aquella part de poeta ab que la Providencia l'ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.

La confiansa que tenia'l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa casa per ahont s'anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli que ell mateix l'acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo deixaria anar sol, pus ell no s'hi atrevia á pujar per temor dels ayres que corrian.

Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l'altar major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi havia repartits en lo demés de la iglesia.

De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n'hi havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y'l clau de sa passió, la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava, lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant Martí, l'os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li concedís lo que li demanava.

Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que'l correspongué ab altre senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias baixas, y no pará fins que's vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s'assenta simbolisada la corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.

Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta, alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay, contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich del cor.

--Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t'ha concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y'm recomplasch en la esperansa de que m'has sentit y de que'm donarás lo consol que necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora del bullici del mòn, y com si m'anás acostumant ja á mirar á aquell perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona, melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta elevació en que'm trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh! qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y sab donar consol al que l'invoca!

Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel, sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells envers la terra, descubrí'l quadro preciós y variat que presentava en aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse, en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los restos de antichs monuments que'ls edificis posteriors havian tapat ó transformat.

En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana, la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana. En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo lloch que ara's diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres capitells del antich temple de Hércules, que encara's conservan ara, si bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august, pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots que's deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos, pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors vermellas, quant sas mans s'havian de ocupar en un sacrifici, quant s'havian de acostar á aquella ara que encara's conserva ara, enterrada, pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria del actual forn de San Jaume.

Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant, que'l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que's conservan ara, així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos desfigurats monuments, s'alsavan, en la plassa del Blat, (que ara's diu del Ángel,) lo monstruós castell vell *Castrum vetus*, que serví després de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa l'actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou *Castrum novum*, célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo célebre Roger de Lauria.

Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos de la ciutat gentílica.

La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per causas mes poderosas, no s'havia contentat ab l'estret ámbit de la primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran infinits, com ja s'ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que'l poble'n deya dels Bergans bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l'esperó de mar, tenint á son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que'n deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont s'atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer algun alt personatge.

Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que seguia desde la porta de Mar, y que'n deyan de la ribera, cap á la mar bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel, conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y'l del Ángel, del que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit, que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla'ls ulls, pus toparán ab l'horrorós monument que alsá Felip V, pera acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers, enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.

Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si fossen polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort, la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint en aquest moment,) y que's créu maná alsar allí lo rey Pere del Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no sabria endevinar, á ben segur, son objecte.