Part 17

Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo'l Rey, esclamá:

--Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.

Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per fi, de la mateixa manera que ans, á saber: --Responeu, amich, diheume lo que he de fer, daume'l millor consell que'us semble en aixó.

--Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell fará, senyor, que desaparesca'l cisme, y ell afiansará la tiara en lo cap que la mereix.

--Sí... peró... digué'l Rey desesperantse, al véurer que encara son dubte era així major; de lo que tu'm dius no deduhesch la veritat... Digas, digas... que ningú com tu en aquest negoci...

--Senyor, (digué'l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,) no'm pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los doctors católichs. A Dèu siau, senyor.

Y acabantse de inclinar fra Vicens, s'en aná en direcció á la porta de la sala, com pera marxar.

Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos de dir al frare.

--No vóls respóndrer á lo que't demana ton Rey, sent així que vas á Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!

Mes á aquesta observació, contestá'l frare, girantse desde la porta:

--Jo no miro qui m'entrega las cartas, senyor, sinó al que me las envia; lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y per ell vaig á Tortosa á convertir juheus.

--Qué es aixó! Qué es lo que'm passa! Dèu meu!

Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que'l frare havia desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap dels negocis que s'havia proposat tractar. Se passava la ma pel front, sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas probas de sa impaciencia.

--Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo'ls sabré tráurer, y en quant al papa, demá mateix m'en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara, pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.

--Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá senzillament mossen Joan Fivaller.

--Aixó mateix.

--Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.

La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey, probá bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte era prop.

--Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi m'interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta mil florins de or, y aquest es l'objecte principal de reunir las corts. Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos áulichs favorits, entre'ls quals no n'hi havia cap que fos de Aragó, ni de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que's fassa la convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.

Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los circunstants, y'ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller, s'arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust que devia ocasionarse.

Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:

--Es un poch massa: ja veheu que may s'havia vist buscar tractadors de fora dels regnes.

Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer l'esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:

--En veritat que aixó es comensar de mala manera.

Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:

--Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que's resolga?

Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.

--Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó, Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació de las islas?

--Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera'l vescomte de Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents trenta mil florins de or, suma que no's pót pagar, quant la major part dels pobles ni saben de qué alimentarse.

--Y bè... qué? Vóls dir que no se'm donará la última suma?

--Crech que nó, senyor. Així ho penso.

--Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser, no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.

--Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de reys en que's marca quant las corts se han de congregar.

La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament en l'oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á mirarlo com qui tè por de contratemps.

--¿Es á dir, que se'm pót obligar?

--Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.

--Bè... peró... si la proposició es meva y no la volen...

--Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que vos no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos brassos y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant surt de son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi comensa sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor, quins sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo cap, en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.

--Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no fa, Aragó ó altre regne ho fará.

--Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia mirat lo Rey,) que'l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las morerias...

--Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m'ha servit aquest viatge? ¿De qué m'ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo'm disposo també á anarmen quant ans millor, y us juro que no's borrará de ma memoria lo succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!

Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs en confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als altres, cridá lo gobernador:

--Senyor, senyor... Perdone vostra Altesa... Es la primera nit que dormiu en vostre palau, y haveu de designar camarlench.

--Qualsevol, qualsevol, contestá'l Rey tot anantsen.

Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de Puymoren, s'en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la instancia del gobernador:

--Deixaume estar, deixaume anar... Sí, sí, qualsevol, qualsevol... Lo donzell, vos, gobernador... ó qui vullau.

No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents ab admiració y alternativament digueren:

--Com!... Quí?... Camarlench es lo que s'ha de nombrar, nó altre ofici...

Y'l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra, arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo qual, per fi, digué, com elegint á ull entre'ls que'l seguian:

--Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló... mes lo donzell pót també seguir per altre cárrech que jo'm sè.

A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y ab gran despich:

--Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo t'asseguro, Barcelona, que no seré jo'l rey mes amich teu ni dels homens que't representan! Jo't asseguro que no será ton palau ma morada preferida!

Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit ni ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també de esclamarse á sa manera, dihent:

--Sembla que aixó no pinta... No sabentse de cert lo que será del papa Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent que'l rodeja... Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de tot y bo, y esperar que vinga la ocasió... que ja vindrá... Roseguen los altres los ossos y jo'm menjaré la carn.

De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol. Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.

Sols l'infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era l'únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s'en anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no permetria fer ara á un infant.

Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s'havia quedat l'últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot respecte:

--A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del amor de son súbdit. Vos que'm coneixeu...

--Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son amich y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera'l defensor de la lley, saber que'l successor de la corona guarda com á rica herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.

--Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos fills.

Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá cortesment y sortí.

Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se dirigí á la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera véurer si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia moltas horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar sos mals y de qui podia rébrer mes grat consol.

Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del vencedor de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót deduhir que'l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que estallen tempestats cruels.

### XVI. Lo falcó de Norega.

Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels fets que's presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l'elegit de Casp, bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y'l misteriós donzell de Puymoren ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat indicat, verdader llas ab que's junta un y altre quadro, y participant del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y agrahit falconer del portal del Ángel.

Pera que'l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge, convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet, fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou espectacle.

Vejam, donchs, lo que's digueren lo protector y'l protegit, quant aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de impaciencia.

--Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara. Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas... Ho has complert tot?

--Tot, senyor, tot.

--Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.

--Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor Primogénit. Un úixer que allí hi havia m'ha dit que'l porter no hi era, perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha marxat...

--Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida anyadí com pera sí: --En veritat que aquest home no pensa prou lo que's fa!

--En tant ha marxat, que jo mateix l'he vist passar per devant de la Catedral.

--Donchs y com?...

--Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y'ls infants farán cap á Saragossa pera la coronació. Sia per prevenirse pera'l viatge, ó sia per altre motiu, lo cas es que'l senyor Primogénit no's deixa véurer, segons ha esplicat l'úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau, ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo present.

--Peró estás segur?... Y quí es aquest nou majordom? No l'has conegut?

--May l'havia vist: es un galant home. Se diu, se diu... Ja ho han dit, peró no'm recorda... Lo donzell...

--Lo donzell de Puymoren?

--Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.

--¿Qué'm dius?

Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: --Es á dir, que en efecte'l Rey no l'ha nombrat camarlench, y queda de majordom en Barcelona? Proba aixó ó que'l Rey s'aconsella ó que tè por. De tots modos, m'en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey... y val mes que estiga prop de nostra vigilancia. Jo't prometo, senyor donzell, que no't deixarém de vista.

En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la sorpresa de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.

--Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?

En Guillemet se posa mitj á ríurer.

--No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu...

--Perqué? Es que...

--Perque si bè ell l'ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre amich vostre, que per cert m'ha preguntat molt per vos, y m'ha donat espressions, y m'ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors. Sabeu quí era?

--Quí?

--Lo juglar mossen Borra, aquell que parla tantas llenguas y que, segons deya ans la gent, mana en lo palau mes que'l Rey.

--Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está segur.

Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.

--Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y quant l'infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser... Quí sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!

--Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m'ha dit que tal volta hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar aucells molt grossos.

--En fi... no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan, procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta mare?

--Sí senyor, y com sempre --ja ho sabeu-- ha rebut vostres dons plorant de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet s'inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos en ma presencia, me sembla que'm torno mes home, y que mon cor creix pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m'haveu fet. Sòu tan bo, senyor, tan generós, tan...

--Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar may malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus de tu ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en qualsevol perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la protecció que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre Nicolau, que escoltas bè sos consells.

--Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home! L'estimo tant, mossen Joan, que després de vos... S'ho mereix, s'ho mereix.

--Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre, reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.

--Sí, sí... peró'm sembla que'l pobre...

--Qué?

--Que's morirá prompte, ó que's tornará boig... Anyora tan á sos fills...

--Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.

Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la imaginació la trista figura del desconsolat mestre.

--A propósit, donchs: ¿y qué t'ha dit lo falconer, quant li has entregat los deu croats?

--Qué m'ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda, abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir sobre vos y'ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.

--Es un bon home... un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens, donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó caritat que's publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho present.

--Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que aquell home m'agrada molt? Tè una certa cosa... no ho sè...

--Sí?

Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí á poch: --Y perqué?

--Que voleu que us diga... No sè si es per la obra de caritat que ha fet, que... En fi: m'agrada.

Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte, que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor; peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:

--Es que es un home, segons m'ha semblat, (continuá,) que no judica per lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home que obra sols per impuls de son bon cor... Y ja veheu que lo que ell ha fet no ho fa tothom.

--Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch parlant de certas cosas.

--Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li donaren allá en Casp...

--També t'ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia...

--Oh! No es de aixó sol de que m'ha parlat... Y després, que avuy no es tan estrany que'ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que ahir succehí en lo palau... Sí, la disputa del Rey ab los que havia cridat...

--Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents? ¿Y qué es aixó de la disputa?

--A mi m'ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa...

--Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre, procura ser home de bè y bon cristiá.

En Guillemet, mitj somrient, digué:

--Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que sempre'm diheu:

--Qué...?

--Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo próxim y la patria.

Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l'havia recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: --Noble sanch, com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.

Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:

--Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t'olvides de cumplir tot lo que t'he dit, y'l dia últim de cada mes ja sabs lo que't toca fer.

--Está bè...

Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y altre volian parlar y de que tots dos s'olvidavan.

--Y ara que hi penso... digué En Guillemet.

--Y á propósit del cap del mes... interrompé mossen Joan; no'm dius res...

--De la nina del falconer?

--Sí, just: de la nina... Que... que la has vista...?

--Oh! m'ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau: vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá recullir com de la nit al dia...

--Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.

--Vos dich, senyor, vos dich... deya ab gran forsa de espressió En Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.

--Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista? Y qué...?

--Y qué?... Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor, creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho veuréu.

Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant l'admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li agradava com á home.

### XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.

Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.