Part 12

Alsant lo bras en l'ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms olvidats, respongué de esta manera:

--Quins son eixos vins me preguntas? Jo te'ls diré. Ditxós será'l dia en que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono, lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano, lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de Calabria, y ab ell...

--Bè, juglar, bè! cridá l'infant, que descubria la intenció y'l significat de las paraulas de son amich.

Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte, admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen Borra.

En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab lo got en l'ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y complerta que embargava son esperit.

--Ay ay? digué admirat l'infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has vist, juglar?

--Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia pensar.

--Peró, qué veus? insistí l'infant, alsant una de las cortinas de la alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que s'acostá precipitadament.

--Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó, veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina, veig... No sè que veig, de tant com veig.

--Una espasa! esclamá l'infant. Y en una celda de monjas?

--Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.

--Y qué?

Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que'l mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li pondera.

--Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla, desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá'ls lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de Pere'l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s'han atrevit á calcigar vostra terra; y'ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia, plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa, infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás realisada ta esperansa!

--Jo't prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes preu pera mi, contestá l'infant besant la crehuera, y empunyant la espasa. Mes, ay!...

--Qué suspirau, senyor? preguntá'l juglar com enfadat. Així es com reb aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?

--Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va es lo calor y l'entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia esperant.

--Y qué hi fa l'esperar? Així vostres plans serán mes meditats, vostras ilusions mes vivas... Esperau, infant, esperau, y quant arribe la hora...

--Oh! interrumpí l'infant, reanimat per las rahons del juglar, y blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá'l mòn la justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca terra.

Y abrassats s'havian de nou en son entussiasme l'infant y'l juglar, quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava ser ja la hora de tancarlos.

Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare no venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que's retirás ab los demés servidors á la ciutat.

Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot dihent:

--Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo que l'arreglará després.

--Anem, donchs, juglar, digue l'infant, perque es ja hora tarda y no'ns quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.

Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab gran cortesia á aquellas senyoras, y l'infant, avansant fins ahont hi havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu per ell.

A pesar de la modestia que l'Ordre de Sant Bernat imposa á sas fillas, se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que eran totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament los ulls. Peró, quins ulls!...

Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant lo cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no's vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:

--Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?

--Hermosas.

--Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí, per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las retxas dels convents.

Y á propósit de la espasa. No bè arribá l'infant al peu de la escala, quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s'acostá á don Alfons, y li digué tot timorat:

--Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s'en porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.

--Sí?

--Sí, sí. Perdone vostra Altesa.

L'infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y entenentse mutuament los dos, li digué:

--Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas á ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.

Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa Ana lo jardí ó *viridarium* del senyor Rey, y entrant per la porta Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian carn de boch en lo lloch que's diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix nom de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi havia llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova y per devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s'alsava lo gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de Barcelona.

### XIII. Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra.

Abans que'ls *irati fulmina Regis* de Felipe V haguessen senyalat entorn de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells despedian, ó ans que las necessitats políticas haguessen aplicat un sistema de fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en disposició de defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara que fos en perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara per Portal del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp en direcció al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont hi ha ara la font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja existent y conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de Aragó.

Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre carrer que's deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació, per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó de Barcelona pera'ls desgraciats que careixian de la vista.

Lo cas es, que'l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort en escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna'n poguessem saber.

Lo lector que tinga presenta la descripció que Victor Hugo fa de la Cort dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que's coronás cap papa de boigs, peró en cambi consta, que'ls pobres clergues que anavan á dir missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan *enfestat*, y ahont se presenciavan continuament totas las miserias y asquerositats de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta paraula's prenga.

Sens lo gran número de cegos que's veyan atravessar sempre en totas direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils, se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s'havia observat á voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en algun recó ó plassa del barri, cap n'hi havia que no tingués un ó altre defecte: l'un tenia la cama seca, l'altre era manco, l'altre era geperut, l'altre era borni (*guarduxios, claudos, cecos et multos alios infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in parte carentes*,) y si s'hagués contat lo que hi havia inútil entre tots, de segur, pót ser, que s'hauria trobat un home menos del que'l número aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis, enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó'ls embotornaments de algun masell.

Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s'han fingit mals pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en aquell quartel general de inválits era tan gran lo número, bè's pót créurer que algun n'hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas pessas, no hi havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos pera que la altre gent del mòn hi fugís lo cos.

Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar de las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora, y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y no fembras bordelleras.

Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella, podia dirse que'l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y'ls habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop sas grescas y escándols.

En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l'espay mes inmediat á la plassa de Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que ara'n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en homens. A pesar de aquesta diversitat, no's barallavan per aixó, y qui sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.

La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo pont pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no deixás de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que ara diriam decents, y fins s'hi veyan á voltas alguns personatges distingits de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género en que ells mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las cosas que en ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del venedor. Tal era la botiga de aucells del falconer Joan de la Murtra.

Eran En Joan lo que s'en diu un home de bè, peró de un geni viu com una pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s'ho arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir, quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian serho.

Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels correus, que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia atravessat moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni poblet, ahont no hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia també á molts particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de altres provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici l'havia fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la nit com lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre unas y altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi, los llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de passa dels aucells, y'ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis pera la cassa de selvatjina ó munteria.

Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern, havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust, la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich (*fustigatum et estovatum*), de manera que jagué del cástich en lo mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.

May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys, cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.

Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia posat lo dit en la llaga.

En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop del carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del portal per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de la ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde'l mes inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als pobres cassadors de llosa y de busca.

Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que l'ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan, arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que'ls altres defensavan, si bè mes de una volta eran los altres los que's reyan de ell, per ferli traició, á lo millor, son geni viu y fogós.

Fou tal, donchs, l'entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á las mans la mes suprema felicitat, que's dedicá ab tot cor y tot afany á conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera considerarlo ja com amich.

Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la Murtra.

La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que'l principal gust era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla, enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de son amo.

No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos patges.

La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la Óliva. En un cantó escotxejava'l perdigot, en altre se sentia'l Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de Montserrat.

Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de falcons de totas clases que per sa botiga's veyan bellugar. No's contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa, mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó llogava ab tal que li pagassen bè.