Part 11

La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las murallas, havia fet que la Ciutat ó'ls reys elegissen lo monastir de Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una especie de Reyal siti.

En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja disposat, pera l'objecte referit, que una vegada arreglada la celda prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos qualsevol cosa que se'ls oferís.

A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons, naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que'l cel li havia concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y'l successor del rey Fernando se titularia rey algun dia.

Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li participava'l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria tan fácil si'l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.

Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que arribassen lo premi que l'infant los daria si'ls veya arribar corrents.

Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda, de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent que'l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava faltant la claror del dia, mes confusas s'anavan vehent las figuras dels que venian, y ja estava l'infant casi per faltar á sa resolució retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que'n diuhen de pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y ample que'l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap una gorra plana de color vermell pujat. Portava l'home en la ma dreta un bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las ancas del fatigat quadrúpedo, y'l seguia continuament corrent com ell.

No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y'l cap drets, casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó del mòn.

Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó, pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida las mans en l'ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que l'infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l'home que venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni Tallander, conegut per mossen Borra.

Previngut ja'l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas de la Creu-cuberta, de que esperava l'infant en lo balcó del monastir, correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l'ayre la gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que en un instant se trobá ja sota del balcó.

--Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant ab son bastó al infant.

--Vingan novas y prou de llatí, contesta l'infant, que encara no ha vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.

--No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no vull que arribeu á quaranta anys sens que l'aprengau.

--Deixauvos de rahons, insistí l'infant, y diheu qué hi há.

--¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.

Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:

--Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo'm quedo ab lo senyor duch.

Y posantse las auforjas á la espatlla, se'n pujá de correguda per la escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant, allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un parent ó igual.

--Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del imperi, no t'espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis, han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.

--Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos brassos.

--Sí, sí, vensut queda'l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.

--Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.

--Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las paraulas que havia pronunciat l'infant, y brillantli los ulls del goig que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo. Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes torne á apretarte entre sos brassos.

Y abrassantse de nou lo juglar y l'infant, manifestantse lo mútuo carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti, lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse, la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir quant ans á Barcelona.

--Ja ho veuréu, (deya'l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las demés que aquí porto.

Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l'infant, tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.

--Y quantas cartas! Vejam, vejam.

--Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert pera qui havia de ser la poma.

--Vejam, vejam: "Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors los diputats del General de Catalunya."

--Aquí está'l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga al sach.

--"Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de Barcelona."

--Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.

--"A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L." ¿Y qué significarán estas lletras?

--¿No us en recordau que'l Moncada es nebot de don Anton de Luna?

--Es veritat. ¿Y qué?

--Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la ovella perduda.

--"A mossen Ramon Arnau..."

--Vinga al sach l'amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador com l'amo.

--"Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona."

--¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo'm pensava. Quant busca als jutges del aygua, senyal que necessita'l mar pera posar bè sa terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.

--"Al vescomte de Narbona..."

--Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota'l marro en Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa'l ganso, déu prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels concellers.

--"A fra Antoni Fuster..."

--En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de Tarragona."

--Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill, perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe de Barcelona."

--Passa: al sach.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso..."

--Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.

--Ah! sí, contestá tot rihent l'infant, al sentir l'últim renom, que coneixia mes que'l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet li giran la espatlla per la part del Nort.

--La bestia de las dents de ferro temps ha que'l mira de mal ull, y si l'ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat quedará sens amo.

Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí, inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals personatges, entre'ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la bestia de las dents de ferro, que era l'emperador; lo senyor de la arna dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey de Fransa; l'amarch y l'adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.

Tot rihent l'infant de aquellas denominacions, seguí dihent:

--Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil... ¿Y qué diria fra Vicens?

Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:

::: hanging-indent "Ay, que he perdut l'esma! pórtam fins al mas: quant sia á la escala no pujarás pas." :::

Lo infant continuá llegint.

--"A micer..."

--Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.

--"Al senyer..." Déu voler dir senyor?

--Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.

--Es veritat: diputat local de Perpinyá.

--De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.

--"A mossen Joan Desplá..." Digna persona y molt amich meu.

--Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu tornant tan catalá.

--"A mossen Joan Fivaller." ¿Qué direm de aquest altre?

--Ah! esclamá mossen Borra; ja'm figuro de que'ls escriu lo Rey, y que es cosa que us toca á vos.

--¿A mi?

--Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?

--Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no seria mal mestre de prínceps. Peró...

--Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué'l juglar rihent de véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.

--Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras tinch, y si la estrella de mon pare no s'apaga, res mes necessito que ocasions.

Pronunciá aquestas paraulas l'infant ab un entussiasme que verdaderament pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen Borra, semblava en aquell moment com que'l juglar se gosás ab la espressió de la cara de son amo.

--Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma; teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que'l mestre de son fill l'ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.

Don Alfons s'havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia prop.

--Qué mirau, senyor? li preguntá'l juglar, vehentlo tan detingut.

--Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t'has aquivocat, crehent que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta que déu parlar del mateix que aquesta altre.

Lo juglar llegí:

--"A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla." --"A mon car germá, l'alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla." Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m'equivoco? ¿No sabeu que'ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l'exemple, pus quant se casá l'últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa de Barcelona, molts anys passaren en que'l Comte li feu mes servey de didot que de marit.

--Es que...

Y l'infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas damunt de la taula, y's girá malhumorat, passantse la ma pel front, y donant un vol per la cambra.

--Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser enemich de las donas.

--M'agradan las donas... peró també m'agradan las batallas y la gloria. Que'm deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme, que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la imatge dels fills.

--Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l'héroe es héroe...

--Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne. Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de guerra, y no veig un camí... Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las nacions espanyolas, y llavors...

L'infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en aquell moment se transportás de entussiasme.

Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell impacient jove afamat de gloria.

--Qué miras? preguntá don Alfons.

--Quí sab lo que miro. Miro, miro...

Y anava á parlar mossen Borra, quant l'infant esclamá, sens escoltar al amich:

--Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: "A mon car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona, primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del Principat de Catalunya." Vejam, vejam lo que diu.

Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés y ab mes vivesa.

L'infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera que casi ni la arribá á acabar de llegir.

--"Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá, l'infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat, passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando."

Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l'infant á donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel front. Mossen Borra'l seguia ab la vista, y casi reya de goig.

--La pau, la pau, deya l'infant, sempre la pau. Ja veheu si m'he equivocat ab lo del casament... y per anyadidura, (esclamá donant un cop de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser primogénit, ab tal que'm deixás á mi anar en son lloch!

--Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?

--A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas, juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos...

--Es á dir, (torná'l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau guerras, peró fora de casa?...

--Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s'han acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.

--Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t'asseguro que no passaré de esta nit sens que't conte la rondalla del gat roig, que déus saber de memoria.

--Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey será defensar al llegítim... ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó no?

--Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res, peró sí dubto de tot.

--Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare no fassa trobar á faltar la que l'ha precehit. Juglar, fins ara m'han donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat. Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull...

--Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor, y exaltantse quant mes lo contemplava; jo't miro, y no sè lo que en tu veig, jo't contemplo aquí com amich, y'm sembla que veig brillar entorn de ta persona un resplandor de gloria que m'enagena...

--Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava'l juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y las ilusions que't fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.

--Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En tu veig, infant, --sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli los ulls,-- en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa, sí!... y pus de la esperansa m'parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí, bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem, jove Ciro, y ja que'l cor s'escalfa y s'enxampla, escalfemlo y enxamplemlo mes.

--Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar. Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.

--De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels Dèus.

Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins que allí tenian. L'infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest, entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni'l tercer got que l'infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:

--Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan, págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á desfogarse ahont mes gloria'ls espere.

--Bechne, donchs, digué l'infant, sols per la causa que suposas.

--Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí ahont haveu de recullir la gloria.

--Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?...

--Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja vindrá'l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de fora de ella.

--Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l'infant.