La neboda

Part 5

Chapter 5 2,902 words Public domain Markdown

Ram. Crech que no m'enganyo.

Marº. ¡Qui habia de sospitarho.

Ram. ¡Estás trist!

Marº. No pot donarme alegria la idea de que la meva mare torni á casarse, mes no puch oposarme, y menos sent don Tomás l'escullit,

Ram. Entre altres motius, perque es lo meu oncle.

Mar. Es inútil, Tomaset, per ara hem de desistir. Doném temps al temps.

Tom. Jo no desistexo. Y encara no he tingut valor ni per dirho al meu germá, mes al sentirte ne tindré fins per parlar al teu fill. Y li parlaré avuy.

Mar. ¿Que vols fer?

Tom. Dexam á mi. (_Somrihent._) Tu no sabs lo qu' es un general de metges enamorat.

### ESCENA XIII

DITS y ANSELM

Ans. (_Saludant._) Donya Maria. ¿Ja ha descansat del viatje? (_A Mariano._)

Mar. Y 's troba en disposició d'empéndren un altre.

Marº. No mamá, perque 'm trobo molt bé al poble.

Tom. Si fins li casarem.

Mar. (Me comprometerá.)

Ans. (S'ha tret lo guant. Vuy veure si se li conexen las punxadas de cuan cusía camisas.)

Marº. Tot pot ser.

Ans. ¿Qué es lo que potser?

Tom. Que 'n Mariano 's casi al poble.

Ans. ¿No mes ell?

Mar. (¡Ay pobres de nosaltres!)

Tom. (Está enterat!)

Ram. (Nos comprometerá.) Pare...

Ans. Sí, ja sé 'l que 'm vols dir...

Mar. ¿Qué hi tinch á la má, que la mira tant?

Ans. Res lleig, sent de vosté.

Mar. Gracias.

Tom. (Estich resolt.)

### ESCENA XIV

DITS y JANET

Jan. M'han dit que don Mariano era aquí. Tingui aquesta carta.

Marº. Tu servexes per tot, Janet.

Jan. Y encara la passo prima.

Marº. Té. (_Li dona céntims._)

Jan. Gracias.

Marº. Ab permis de vostés. (_Llegint la carta._) Es del majordom de la fábrica y he de contestaria desseguida. Janet, esperat que la portarás al correu.

Tom. Si vol escriure, passi al meu despatx.

Marº. Vina, Janet. (_Se'n van Mariano y Janet._)

### ESCENA XV

DONYA MARÍA, RAMONETA, DON TOMÁS, y ANSELM

Tom. (¿Cóm comenso?) Anselm.

Ans. Tomás.

Tom. Volia dirte... si sabs que l'apotecari está malalt.

Ans. Si no mes vols dirme axó, ja ho sé.

Tom. No es de cuidado la enfermetat.

Mar. ¿Hi ha molt molts malalts al poble?

Tom. No.Tenim molta salut, gracias á Deu!

Mar. ¿Molta?

Ans. ¡Molta!

Ram. (La conversa es interessant!) (_Pausa._)

Tom. Cert que 'l temps hi ajuda, perque es molt bó.

Mar. ¡Molt!

Ans. ¡Molt!

Ram. (Lo tio no sab com comensar.)

Tom. (A Roma per tot.) (_Resolt._) Anselm, ha arribat lo moment de darte una noticia.

Ans. Ja la sé: ¿que 't casas?

Mar. ¿Ho sabia?

Ans. Al poble tothom n'está enterat.

Mar. ¿També 'l meu fill?

Ram. Sí senyora.

Mar. ¿Qué 'n diu?

Ram. No ho sé.

Ans. Després de las paraulas de donya Maria, es inútil preguntar ab qui 't casas.

Tom. Es ella, si. Marieta, ja ho saben que 'ns casem.

Ans. No podías fer millor elecció.

Ram. (Per ara tot va bé.)

Mar. Don Anselm li agrahexo aquestas paraulas.

Ans. Merescudas.

Mar. (¡Estich conmoguda!) (_S'assenta._)

Tom. (No puch queixarme del meu germá.)

Ans. En Tomás val molt.

Tom. Gracias.

Ans. Personalment té una posició y honors y, á més, procedim d'una familia noble.

Mar. ¡Ennoblida per aquell rey de pedra, de la Plassa de Sant Jaume!

Ans. La entrada de vosté, persona distingida, á la nostra familia, 'ns honra á tots.

Mar. Don Anselm es molt bó per mi.

Tom. Es just.

Ans. Y res més. Ara, si 'l meu germá s'hagués enamorat d'una dona... ¿qué diré jo?...

Ram. (Ja hi som.) Pare, vol fé 'l' favor...

Ans. Ja sé 'l que vols... Si s'hagués enamorat d'una botiguereta...

Mar. ¿Veus Tomaset com lo teu germá opina com jo.?

Ram. (¡Ja 's deyan de tu!)

Mar. Ja que 'm permet que 'l consideri com de la familia, don Anselm, li diré que 'l seu germá desaproba la meva oposició á que 'l meu fill se casi ab una menestralota, com vosté ha dit molt bé. ¿Cóm podria alternar la seva dona ab la familia?

Ans. Y ab vosté en particular. La seva oposició es molt fundada, y tú no deus insistir, Tomás. ¿Qué dirian si volguessis casarte ab una dona que hagués tingut per pare á un botigueret...?

Mar. Veurá: se potser filla d'un botigueret... y...

Ans. Sí senyora; mes suposis que á més de ser de tant humil origen, hagués tingut durant la seva juventut que cusir camisas de munició á tres pessetas la dotzena, posantli ella los botons y 'l fil.

Ram. (¡Ja l'ha feta 'l pare!)

Mar. ¡Es necesari distingir!

Tom. ¡Anselm! (_Incomodat._)

Ans. ¿Distingir? Lo cás es igual, perque no crech que hi hagi cap diferencia entre la posició social del seu fill y la del meu germá, y si vosté retxassa á una noya en tals condicions per l'un, també ha de retxassarla per l'altre

Mar. S'ha de tenir en compte...

Ans. Ah, sí, que 'ls nostres antepassats tingueren un títol, que 'l meu germá pot renovar cuan vulgui, y que 'l fill de vosté no 'n té cap. Mes d'axó, prescindimme.

Tom. ¡Anselm!

Ans. ¿Perqué t'enfadas? Per fortuna donya Maria no 's troba en lo cás que la noya á qui no vol per nora, y fá molt bé de no volguerla. No la vulgui donya Maria.

Ram. Y encara que 'l cás fós igual, jo tindria á molta honra que fós la meva tia, perque sé que faria la felicitat del meu oncle.

Ans. No 'n dupto de que la fará.

Ram. Las sevas cualitats la fan digne d'estimació.

Mar. Tu 'm conexes bé, Ramoneta. (_Abrassantla._)

Ans. Més del que vosté 's pensa.

Tom. Suposem que jo 'm casés ab una dona que de jove hagués hagut de treballar. ¿No he treballat jo? ¿No treballas tú?

Ans. Sí senyor, y treballant jo, descendent de nobles, me crech més honrat que 'l que de res ha arribat á molt y desdenya la classe d'ahont ha sortit. En cuan á la pregunta, donya Maria 't respondrá.

Tom. Variém de conversa.

Ans. No entench perque 't molestas. Las mevas ideas son las de donya Maria.

Ram. Pare, vol fer lo favor de venir ab mi... (¡Per Deu!)

Ans. (¡Reventava si no ho deya!) (_Mutis Ramoneta y Anselm._)

### ESCENA XVI

DONYA MARÍA y DON TOMÁS

Mar. ¡Quina vergonya! ¿Qui li ha dit al teu germá que jo he sigut una cusidora? ¡Quína vergonya!

Tom. Pensi y diga lo que vulga l'Anselm estich resolt á portar lo casament endevant. No necessito 'l seu consell ni la seva autorisació.

Mar. ¡Quin afront! Sab que cusía camisas á dotze rals la dotzena. (_Plorant._)

Tom. ¡Marieta!

Mar. ¡No 'm trobo bé! Crida á en Mariano perque m'acompanyi á casa.

Tom. ¿Y 'l diná? Pensa en la campanada que donarias.

Mar. No vull, no puch estarme aquí després del que ha dit.

Tom. Qui sab si ha estat casual.

Mar. No, intencionat. Crida al meu fill perque m' acompanyi á casa. No puch tenirme.

Tom. ¡Per Deu, Marieta! Si 'l teu fill te veu plorar pot haverhi un conflicte. Serénat. Crech que 'n Mariano vé. Vina... Baxém al jardí que 't dongui l'ayre.

Mar. ¡M' ha insultat!

Tom. Ha estat inconvenient, mes no t'ha insultat, per que 'l treball honra. Vina. No 't vegin plorar.

Mar. ¡Quin afront! ¡Quína vergonya! (_Se'n van._)

### ESCENA XVII

RAMONETA, després MARIANO y JANET, després SENYOR TAYABAS

Ram. Se'n van. Me semblava haver sentit plorar á donya Maria ¡Pobre senyora! ¡Lo pare n'ha fet massa!

Marº. Porta la carta tot seguit al correu.

Jan. Está bé. En cuatre salts y brincos hi arribo. (_Se'n va._)

Marº. ¿Estás agitada?

Ram. Una mica. Lo tío ha anunciat al pare que 's casava ab donya Maria.

Marº. Será divertit que en lloch de casarnos nosaltres sigan ells els que 's casin.

Tay. (_Ab ulleras negras. Les mohiments son de qui casi no s'hi veu._) ¿Qui es que 's casa?

Marº. ¿Vosté senyor Tayabas?

Tay. Jo no, perque soch casat.

Marº. Donchs si no es vosté será un altre. (_Mariano agitat passa á l'altre costat; lo senyor Tayabas se dirigeix ahont era._)

Tay. ¿Quí es aquet altre que 's casa, don Mariano?

Ram. Jo no soch don Mariano.

Tay. Una veu de dona, y 'm sembla que era en Marianet qui 'm parlava.

Marº. Sí, jo soch. (_Cambiant de puesto, agitat._)

Tay. ¡Ah! ¡ah! Don Mariano á la frábica...

Marº. A la fábrica, senyor Tayabas.

Tay. (¿Ahont es?) No hi ha manera de que dexi de dir frábica...

Marº. Y tratana

Tay. Y gamatzém. Pero ¿ahont es don Marianet?

Marº. ¿Qué no hi veu? ¿Qué significan aquestas ulleras?

Tay. No me'n parli. ¡Per poch me quedo cego! ¡Figuris!...

Marº. ¿Y axó?

Tay. Firugis, dich figuris don Mariano (_Joch d'escena, del cual resultin las equivocacións del senyor Tayabas._)

Ram. Si no es ab ell ab qui parla.

Tay. ¿Donchs ab qui parlo?

Marº. Ab mi.

Tay. Tant aviat té veu d'home com de dona.

Marº. Realment vosté no está bó.

Tay. ¡Qué he d'estar, home, qué he d'estar! Figuris...

Marº. Continuhi, ¿qué li ha passat?

Tay. Figuris que un home al sortir de casa may sab ahont anirá á parar. Exemple: figuris que fá d'axó ja molts anys...

Marº. Si fá molts anys tardaria massa á contarho. Cóntins lo d'ara.

Tay. Figuris que jo prench lo tren molt descuydat de lo que había de succehirme. ¡Figuris!...

Marº. ¿Varen descarrilar?

Tay. No, senyor.

Marº. Vá haberhi un xóch?

Tay. No, senyora.

Marº. ¿Qué li vá suecehir?

Tay. Lo pitjor que podia succehirme, me vá entrar una bolva de carbó de la camolotora, dich locomotora, á cada ull. ¡Quín patí! ¡Quín sufri! Alló era morir y pensava quedarme allí y no poder tornar aquí. ¿Y qui m'aussiliava, qui?

Marº. Vosté es qui 'ns ho té de dir.

Ram. Sí.

Tay. No hi había consol per mí. ¡Y quin sufri!

Marº. ¡Y quin patí! Ja 'ns en hem fet cárrech, senyor Tayabas.

Tay. ¡Si vostés se'n fan, figúrintse si me 'n faria jo! La gent del vagó se vá compadir de mi. Eram set: un sargento de carabiners, xato per més senyas; un cansaladé que tot ell era cansalada, rodó com una bola, grexós y plé de tacas, y una senyora tan grossa que habia pagat dos assientos, n'ocupaba tres y encara estaba estreta; un dentista empenyat en que algú de nosaltres había de tenir mal de caxal y s'oferia á arrancarlo sense patir... ell. Després...

Marº. ¿Qué va pasar després?...

Tay. Que al sentir los meus ays, gemechs, crits y planys, tots me varen bufar els ulls per treurem las bolvas.

Marº. ¿Y 'ls hi van treure?

Tay. No senyora, mes ab las alenadas me vaig enterar de lo que habían menjat per esmorsar: y com alguns s'havían desdejunat ab sebas y altres ab all y oli, vaig haver de arrimarme á la portella per treurer lo que tenia al ventrell, quedantme lo que tenia als ulls.

Ram. ¡Senyor Tayabas!

Tay. Molt senyora meva.

Ram. Lo que conta fá riure.

Tay. A mi 'm vá fer plorar.

Marº. Ho crech.

Tay. Oh, no 'n tingui cap dupte. Al arribar á casa crido al metge, me treu las malehidas bolvas, me dona remey que m'alivia, mes no m'evita la inflamació, que m'obliga á portar ulleras fumadas y anar á las palpentas. Hi veig poch, tan poch que sé que vosté es don Mariano y vosté una senyora, mes no veig bé la fisonomia de la cara. (_Pren l'un per l'altre._) Tinga don Marianet las cartas de la fábrica. (_Las allarga á Ramoneta._)

Ram. Soch jo, no ell.

Tay. Dispensi. Tinga. (_Vá ahont era Mariano que s'haurá adelantat y 's troba darrera d'ell._)

### ESCENA XVIII

DITS, DONYA MARÍA y DON TOMÁS

Mar. Estich resolta. No m'esposaré á que 'l teu germá torni á mofarse de mi dinant ab ell.

Tom. ¡Marieta!

Mar. Es inútil. No dino aquí y ara mateix marxo del poble,

Marº. (¿Qué té la mamá?)

Mar. Senyor Tayabas, ha arribat á punt, perque tindré necessitat de vosté.

Tay. Sempre á las sevas ordres, encara que ara no 's pot dir de mi que no hi veig mes alli del meu nas, perque ni sisquera al nas arriba la meva mirada. Tinch moltas cosas que dirli. ¡Ho he averiguat tot, tot! (_Baix._)

Mar. Tomás, surt ab cualsevol pretext ab en Mariano.

Tom. Mira que tothom s'enterará... (_A donya Maria._)

Tay. Aquella poca vergonya que vol casar se ab lo seu fill, es al poble y... (_Ho diu á Mariano creyent parlar ab donya Maria._)

Marº. (Lo senyor Tayabas vol guanyarse una bofetada.)

Tay. Y 'l seu pare es tant desvergonyit com ella, perque l'ha acompanyada aquí.

Tom. Don Mariano. ¿Vol que anem á fumar un cigarro fins l'hora de dinar?

Marº. (Volen tréurem y jo vull enterarme.) Gracias, entraré al seu despatx á llegir aquestes cartas, y escoltaré.) (_Se'n vá._)

Ram. (Me sembla que sobro.) Vaig á veure si enllesteixen los criats (y á enterarme de com acaba aixó...) (_Se'n vá._)

### ESCENA XIX

DONYA MARÍA, D. TOMÁS, SENYOR TAYABAS, després ANSELM

Mar. Parli, estem sols.

Tay. Que li sembla de la seva vinguda, del seu atreviment.

Mar. ¿De qui?

Tay. Si acabo de dirli.

Mar. Vosté no m'há dit res.

Tay. Estaria distreta y no m'há sentit cuan li deya que á pesar de la inflamació dels ulls no he perdut moment per cumplir l'encárrech de vosté, y he averiguat que la noya ab qui don Mariano vol casarse, deu ser una poca vergonya y mes poca vergonya que ella 'l seu pare. (_Entra don Anselm._)

Ans. ¿Lo pare de la estimada de 'n Mariano?

Tay. Jo creya qu' estabam sols.

Mar. Pot parlar. Es lo germá de don Tomás. Sentint al senyor Tayabas, se convencerá de si faig bé ó no oposantme á que 'l meu fill se casi.

Tay. Molt be donya Maria, perque 'l pare demostra que no te cap idea de la dignitat.

Ans. ¿Vol dir senyor Tayabas?

Tay. Cap, perque aquest home sense principis, s'ha prestat á acompanyar á la seva filla al poble per engatussar á don Mariano y cassarlo.

Ans. (¡Jo li pego!)

Tom. ¿Pero ahont s'han ficat, que ni l'arcalde ni ningú me'n sab donar rahó?

Ans. Potsé á casa teva.

Tay. Donya Maria, jo 'm pensava que eram sols y ja 'n surt un altre. ¿Que m' escolta molta gent?

Mar. Don Tomás y 'l seu germá, que desitjo que 'l sentin. ¿N'está ben segú de que son aquí?

Tay. La meva senyora ha preguntat á la carboneria, al forn, á las vehinas, pretestant que tenia que donar al pare de la menestralota una noticia molt important, y tots li han dit que había vingut á aquet poble.

Mar. (_A don Tomás._) ¿Comprens la negativa de'n Mariano?

Tay. Gracias de que 's digni tutejarme donya Maria. Es una proba d'afecte qu' estimo. ¿Perqué han vingut me pregunta?

Mar. No li pregunto res. Ja sé prou.

Tay. Han vingut per ferse visibles, (_Parla sens que ningú se 'l escolti, fins trobarse ab Anselm._) per impedir que 'l seu fill se distregui d'aquest amor, indigne d'ell, que amarga la existencia de vosté, donya Maria. Gent desvergonyida, despreciable.

Ans. Senyor Tamburinas.

Tay. Tayabas, si no li sab greu.

Ans. Si no 's dexa de calificatius, d'una bofetada li giro la cara.

Tay. ¿A mi?

Ans. Calli ó reb. (_Lo dexa._)

### ESCENA XX

DITS, MARIANO, després RAMONETA

Tay. Sápiga que jo... (_Se dirigeix á Mariano._)

Marº. Es un xerraire de primera.

Tay. (La veu de don Mariano.) ¿Que m'ha sentit?

Marº. Sí.

Tay. ¡Malehidas bolvas de la locomotara! ¡Bona l'he feta!

Marº. (_A don Tomás._) Després del que ha passat y siguent aquesta gent al poble, doble motiu per anármen

Ram. (Me sembla qu' es ocasió de sortir, perque som al final. Deu nos valga á tots.)

Mar. Mariano. He pres la determinació de sortir del poble. Sabs que son aquí aquella á qui may pendré per nora y 'l seu pare.

Marº. Es cert. Son al poble.

Tom. No es possible. Ningú 'ls ha vist arribar.

Ans. Hi son Tomás; no 'n dubtis. Donya Maria; no digui tant alt que may la pendrá per nora.

Mar. May, y la proba es que 'm sacrifico perque 'l meu fill no siga desgraciat casantse ab qui no 'l pot fer ditxos.

Marº. Mamá, suposo que 'l seu sacrifici consisteix en renunciar á casarse ab don Tomás.

Mar. Sí, fill ingrat. (_Plorant._) Jo habia tingut la ilusió de que tu 't casarias ab la Ramoneta; ilusió desvanescuda. ¡Que 'n soch de desgraciada!

Marº. ¡Mamá! Estich resolt á sacrificarme casantme ab la Ramoneta, si ho vol lo seu pare, pero també ha de consentir que 'm casi ab aquella de Barcelona, de qui vosté ha dit que may seria la seva nora.

Mar. ¡Desgraciat! ¿vols casarte ab dugas donas per anar á presiri?

Ram. No, donya Maria, sols se casará ab una, perque jo soch aquella.

Mar. ¿Quí?

Ram. La de Barcelona, á qui vosté, sense conexerla, no volia per nora.

Mar. ¿Tú?

Ram. Jo, donya Maria.

Mar. ¡Ens l'han ben jugada! (_A don Tomás._)

Tay. De modo que...

Ans. Calli, senyor Tayabas, no torni á esgarrarla.

Tom. ¿Y bé Anselm?

Ans. Donya Maria ha de dir. Ja coneix las mevas ideas.

Mar. Als meus brassos.

Ram. Als de la mamá y als de la tia.

### ESCENA XXI

DITS y NANDO

Nan. La sopa es á taula.

Tom. Vagin devant los nuvis joves. Mariano: el bras á Ramoneta. Ara 'ls nuvis vells.

Mar. ¡Tant com vells!...

Tom. Joves relatius. (_Dona 'l bras á donya Maria._)

Ans. Senyor Tayabas, en proba de reconciliació, fem brasset.

Tay. Si hagués sabut que era vosté, no li hauria dit poca vergonya. (_Lo senyor Tayabas fa l'acció de fer brasset sense trobar lo bras de Anselm._)

Ans. Senyor Tayabas: si no s'atura va á parar á las butacas.

Tay. ¿Estich de cara al públich? Donchs tinch l'honor de convidarlos á diná y de dilshi que la comedia s'ha acabat. (_Teló._)

FI DE LA COMEDIA