Part 6

--No hi ha que ferse il·lusions filla; jo tinch la mateixa malaltía que matá á la teua mare, que jovenets se'n endugué á los dos altres germans meus... que los darrers anys de la vida de la teua pobre avia, m'obligá á deixarla sola en sa vellesa, pera portar pels mars aquesta feble naturalesa meua, que no ha pogut enrobustirse may... Puch viure dos anys, quatre, potser arrivi á sis ó set... pero l'enemich lo porto á dins y ab més motius que'ls que están sans, tinch d'estar ab la llántia encesa com las donzellas de que'ns parlan las sagradas escripturas... ¡Vaja, no posis aquesta cara tan fosca! Si no vull entristirte... ¡Al contrari! Vull parlarte d'una gran mercé que Deu te vol fer... Res, lo que jo 't deya, que Nostre Senyor nos estima molt més de lo que nosaltres ab lo nostre pobre enteniment podém compendre; y vetaquí que quan jo tant m'amohinava pensant ab la soletat en que quedarías lo jorn que jo 't faltés, la Providencia ha volgut que vingués á Larrua un ricatxo d'América, una mena de nabab que tothom se disputa... Mira; fá deu dias que jo ni sabia que fos al poble, pero apenas m'he volgut enterar, prou me n'han contat de cosas... ¡Més ne sabessen!... Donchs es lo cás que aquest senyor, que diuhen que es molt bona persona y no sols la gent d'aquí; jo no t'he volgut parlar que no sapigués lo terreno que trepitjo... Quan t'he cridat acabava de rebre aquesta carta del rector de Rosas, la població d'hont ell es fill y ahont hi té encara familia... Los informes no poden ésser mellors... Aixó no vol dir que jo no cerqui també la manera de tenir bonas referencias d'América... ¡Oh, devegadas passan unas cosas ab la gent que vé de lluny!... Y es precís mirarho molt... Los diners no es pas lo primer que s'ha de cercar en un home...

--Pero oncle --va interrompre la noya admirada de la animació de Mossen Jaume-- á nosaltres...

--¡Déixam parlar, dona! Després ja hi dirás tú lo teu parer! Per ço t'ho consulto; t'ho parlo. Jo no vull ferte pressió de cap mena... ¡Deu me'n guard! Pero la cosa es massa gran perque no m'hagi omplert d'agrahiment á Deu, al veure la consolació que m'envia de poguerte deixar colocada ¡y de quina manera! També ho he escrit á Barcelona, á en Valls, lo teu tutor, que també, li apar, una gran sort pera tú...

--Pero's pot sapiguer...

--Ja veurás, ja veurás; es que aquest bon senyor que, segons m'han contat, tots los pares de la colonia forastera se'l disputan per las seuas fillas, los ha donat mitja volta á l'esquerra y ha vingut á cercarte á tú. A tú, la més pobreta de totas; ¡á tú que ningú 't veu en forat ni en finestra! Res ¡com lo del qüento de la Cendrereta! ó mellor dit, quan Nostre Senyor té una cosa destinada...

--Pero oncle, si jo...

--Si sabesses --prosseguí Mossen Jaume sens fer esment de las interrupcions de la noya-- quantas voltas després de lo d'en Felip ¡que Deu lo fassa bó! m'ha preocupat lo teu pervindre!... Perque'ls casaments cada dia son més difícils... y á tú, jo 't conech prou pera sapiguer que no t'hauría satisfet un qualsevulla! ¡Y ab lo teu modo de pensar! ¡Y ab los teus gustos tan en desproporció ab lo teu dot!... Bé, ja sé lo que'm vols dir --feu Mossen Jaume, que en mitj de sa entussiasta exaltació, interpretava com mellor li pareixía la expressió del rostre de la seua nevoda-- vols dir que apesar de ta manera de ser, los diners no son lo que més te preocupa, ni lo que 't fassa balancejar per una cosa ni per altra... á mi tampoch. Pero quan se pot trobar tot reunit no es del cas lo llensarho per la finestra! Y vaja que á tú Nostre Senyor t'ho dona tot, perque aquest senyor, aquest americano, fa ja cinch dias que m'ha fet parlar per tú; y avuy mateix tinch de tornarli la resposta. Jo no te'n he parlat avans perque primer que tot he volgut enterarme, y fins á sapiguer que era una bona persona m'he aguantat sens dirten res. Ara á tú 't toca conéixel y decidirte. Jo per la meua part n'estich contentíssim: crech que la teua mare desde'l cel ha pregat per tú.

Més de duas voltas, durant la llarga esplicació de Mossen Jaume, la Montserrat havia volgut parlar y més de duas vegadas, sos ulls ordinariament apacibles, havian brillat ab expressió difícil de compendre, donat l'assumpto que's tractava; mes en la darrera part del parlament del seu oncle, semblá com si tot d'un colp hagués trobat una solució per llarga estona desitjada; sa fesomía s'amorosí visiblement y, agafant entre las suas mans la de Mossen Jaume, com avans havia fet aquest ab la seua, li digué ab un tó entre dols y ferm:

--¡Vaja, oncle; estich resolta; no'm vull casar! ¿Quí'l cuydaría á vosté? ¿Qué faría tot sol en aquesta casa gran y destartalada, quan vindrían aquellas nits d'hivern, tan tristas y tan llargas? Y ademés, encara que Deu fará que no sía lo que vosté ha dit, es lo cert que está bon xich delicat de salut... y ¡vaja, que no'l vull deixar!

--¡Si jo ho he dit sempre que eras un angelet! --exclamá'l bon rector, tan cofoy com agrahit de las paraulas de la seua nevoda-- pero mira, noya, aixó está molt bé perque tú m'ho digas y perque jo no ho accepte. ¡Deu me'n reguart de que per mi deixessis una sort com aquesta! ¡Y tú que ets tan bona y que ab tas riquesas tan de bé podrás fer als pobres! ¡Por tindría de que Deu no me'n demanés compte! ¡Ah poch enteniment! ¿qué ho saps lo que dius? Mira, filla, jo no t'he parlat may del teu pervindre per no entristirte. ¡Bé prou que quan cau la pedregada s'ha de rebre! no hi ha perque encaparrársen avans: pero ara vull que sápigas á que atenirte. ¡Vaja! jo no obraría pas bé, no fente veure la veritat de las cosas...

Tu ja saps que la teua mare no pogué deixarte més que'ls tres mil duros que á la mort de la teua ávia, que al cel sía, li vaig donar de l'herencia de casa; y altres tres mil que jo'n posseheixo y que si tú 't casas y fas un bon partit los deixaré als meus pobres, pero que te'n faré usufructuaria mentres viscas, si 't quedas soltera. Total ¡sis mil duros! Y ¿qué es la renda que aixó 't pot donar? ¿Y si'ls valors baixan? ¿Y si tenías la desgracia de quedarte imposibilitada? ¿Y si m'hi quedava jo y tenia de gastar pera mi d'aquesta pobresa? Y sobre tot, filla, alguna volta ¿hi has pensat detingudament en la horrorosa situació d'una persona sola?

Mira, jo vaig abrassar ab tot entussiasme la carrera religiosa, y mentres la teua ávia va viure y vaig estar ab ella jo era l'home més felís de la terra, pero quan vaig quedar sol, quan vaig venir sense ningú dels meus á aquesta rectoría, com has dit tú molt bé, gran y destartalada, jo no hauría volgut que s'haguessin acabat may las funcions de l'esglesia. Allá m'hi trobava á pleret, confortat, ditxós; pero en entrant aquí pareixía que tot me queya á sobre. Quan la teua mare me demaná per venir, me semblá que'l cel se m'havia obert... Y si no hagués sigut per la pena que ella passava, lo que es per mi, després de ma primera Missa, no hauria pas tingut en ma vida una alegria més gran. ¡Y jo era capellá! ¡Y jo era un home! No, filla, no; lo que deyan los antichs, las noyas ó casadas ó monjas, ¡Al convent no s'hi está sol!

--Mes fá algun temps que vosté no pensava d'aquesta manera: recordis que en aquest mateix quarto ¡jo li vaig demanar plorant que'm deixés entrar en un convent! --exclamá ab visible acritut la Montserrat, que feya estona lluytava ab un tremolor nerviós que, no poguent deixar més grogas sas galtas, anava posant sos llavis del color de la neu.

--Allavors m'hi vaig oposar, perque jo no autorisaré jamay un perjuri; perque al convent no t'hi portava com á primer fí l'amor á Deu, l'entussiasme y vocació religiosa; t'hi portava un sentiment, una descepció; tal volta'l despit... feridas que's curan quan las reixas son ja tancadas per sempre més!

--Y ¿qué creu vosté que'm portaria ara al matrimoni? ¿Qué es lo que juraria al peu del altar, jo que al veure aprop meu un home que'm pot parlar d'amor, sento que per cent costats, s'obra sanguejant dins de mon cor la ferida que á un mateix temps ha anoreat en mi goigs, desitjos, esperansas, il·lusions y fins apar que vida y sentiments y joventut? --exclamá la Montserrat ab amargor impossible de descriure.

Mossen Jaume se deixá caure consternat en sa cadira de brassos, de la que feya un instant acabava d'aixecarse, y, dirigint á la noya una mirada trista, desconhortada, exclamá com pera sí mateix ab tó de penosa reconvenció:

--¡Pobreta! ¡Y jo que ja no'n feya esment! ¡Y jo que la creya curada!

## Antecedents.

En los començaments de sa carrera eglesiástica Mossen Jaume regentava la rectoría de Larrua, quan ab lo nombrament de rector definitiu rebé una carta de moltas planas de la sua germana Teresa, casada feya sis anys ab un corredor real de Cambis, anomenat Maurici Gil, establert á Madrit, ahont lo matrimoni havia viscut desde son casament.

La carta, com hem dit, era llarga, molt llarga, y Mossen Jaume la llegí repetidas vegadas ab los ulls negats de llágrimas y ab alguns colps de puny donats sobre la taula, al arribar á sa darrera plana. Més sense aixecarse de la cadira en que l'havia llegida, prengué la ploma, y depressa, sense vacilacions ni correccions de cap mena, n'escrigué una de molt curteta, que ell en persona aná á tirar al correu. A la tornada, se'n pujá á las habitacions del primer pis, las hi doná una mirada inquisitorial y, cridant á la majordona, li innová en pocas paraulas, que dins de pochs dias li arrivaria de Madrit la seua germana, ab una nevodeta de quatre anys y que per lo tant, disposava que's desembrasés la cambra ahont ell dormia, més gran, més alegre y més ben acondicionada que las restants de la casa, pera arreglarla per las novas forasteras. Envá la majordona li objectá que l'habitació que donava era bon tros mellor que la qu'éll tindria, á la que s'hi havia de pujar per dos esgrahons, á més d'esser bon xich més petita y ferhi més fret á l'hivern y més calor á l'estíu; pero'l rector persistí en sa idea y ab fort neguit de la majordona, per no sapiguer, si la estada d'aquesta germana á la que pareixia que Mossen Jaume volia tan obsequiar, seria definitiva ó transitoria, lo quarto quedá arreglat ab un llit de matrimoni, una calaixera y cónsola de caoba, ab bonichs adornos daurats, perfidiosament ennegrits pels anys y mitja dotzena de cadiras encoixinadas de domás vermell igual á las cortinas del balcó y de l'alcova, lo que ab dos grossos sillons, dos tamborets y un gran cuadro pintat al oli, representant á la Verge dels Dolors, ab lo seu Fill als brassos, completava aquest antich mobiliari, que per anys enrera havia estat l'ornament de la cambra nupcial dels pares de Mossen Jaume Villadó.

Quinze dias després, un vespre envers als entorns de Totsants, arrivá de Madrit Da. Teresa ab sa filleta Montserrat, sens més equipatje que dos mundos y un gros bagul.

Venia senzillament vestida ab un trajo de cassimir color tabaco, un saquet d'abrich del mateix color y un sombrero de forma petita, cubert ab un vel de un tó més fosch que'l trajo. Son port era modest, pero en la distinguida manera de vestir sa esbelta figura, s'endevinava á una dama que portava son senyorio, adquirit desde'l bressol.

La nena, ab una tuniqueta de color blau fosch, brodat de trenzillas vermellas y un barret de castor de amplas alas, devall del que's descapdellavan com una madeixa d'or los abundosos rulls de sa cabellera rossa, pareixia arrancada d'una página d'una Ilustració inglesa ó alemanya. La Sra. Gil portava en son rostre, de faccions finas y simpáticas, la expresió d'una pena concentrada y de la salut perduda; la nena, mirava esporuguida á la sua mare que plorava, á son oncle que la prenia en sos brassos, y á las foscas parets del menjador de la casa rectoral, tristament il·luminada per un quinqué de petroli.

Quan hagueren pres una tassa de caldo y una copeta de ví ranci, Mossen Jaume que tenia verdaders desitjos de trovarse á solas ab la seua germana, prengué ab recansa de la criada, la grossa palmatoria de llautó, pera ensenyar á las seuas hostes la cambra que'ls hi havia destinada.

--Ja ho veus --digué á Da. Teresa, aixecant enlayre lo llum á fi d'iluminar d'un colp tot lo quarto-- ets á casa teua: lo llit, es lo dels nostres pares; los mobles, los de sa cambra, nupcial: lo nostre estatje de nins, ahont apar que hi aleteja encara aquella tendra mare nostra, que tant nos recomenava que fossim sempre dos cors en un!... Pensa que tornas á set anys enrera... res ha passat, més que'l plaher pera mí de trovarme ab una familia que tant anyorava... que...

Los sanglots de la jove senyora, aumentant ab més forsa á cada nova paraula del seu germá, interromperen á aquest, qui li digué aixugant las llágrimas que apesar seu s'escorrian també per sas enmorenidas galtas:

--¡Vaja, com més parlariam, pitjor! No vull que 't trastornis, ni que'm contis res. Ja m'ho has dit tot ab la teua carta... Sosségat; pósat ab comoditat y arregla aquesta pobre criatura, que sense compassió l'estém esverant. Mira sovint á aquest cuadro que tens dessobre la calaixera y que representa á la Verge dels Dolors; Ella, que'ls va sufrir tots, que alentá á la nostra mare á sobre-portarne tants, t'ajudará també á aconhortarte dels teus... Vaja, ja has plorat próu. Al costat del llit, hi tens una campana pera trucar á la minyona... Dorm, y ja veurás com ab l'ajuda de Déu te resignas; y com ab la claror del sol, te semblarán aquestas parets menos tristas...

Donya Teresa volgué parlar; pero verament los plors ofegaren sa veu y Mossen Jaume, convençut que de moment la soletat fora mellor baume que las paraulas, l'abrassá com ho hauria fet lo pare més carinyós, besá á la nena y sortí.

Lo temps era'l més trist del any: los dias curts, ploviscosos, lo cel cendrós, las fullas grogas y caygudas, empaytantse dessobre'l fanch; los camps herms, las serras cubertas d'una capa violada, la mar com un ondat mantell d'un vert plomisch, rodolant y batent damunt la platja, ab una remor sorda, trista, igual, acompassada; l'hort de la rectoria ple d'arbres sense fullas, mostrant al descobert son enfilall de brancas secas y nuhosas; las salas de la casa, plenas d'una claror blanca, que las inundava de melangia, las campanas tocant sovint á morts per algun vell ó xacrós, qual fí havia apressat la cayguda de la fulla: pareixia que tot s'aplegava pera vessar sa tristesa, que's reflectia ab tota sa negra amargor en la cara d'aquella pobre forastera, que en vá s'esforsava en mostrarse animada al menys devant del seu germá, qui, al revés d'aquesta, no sabia com amagarli lo pler que li donava tenirla al seu costat y veure revolotejar á son entorn, com un papalló de dauradas alas, ó com un raig de sol que tot ho alegra, á la petita Montserrat, qui als tres dias de ésser a la rectoria sabia un per un tots los recons de la casa y tots los arbres del hort que guardavan encara alguna pèra verda ó madura per cullir.

A las criaturas los passa tot devant dels ulls com las vistas d'una llanterna mágica, fixant sols s'atenció en lo darrer que veuhen: la nena se trobava donchs á son pler en la sua nova casa y ab aquell oncle, que ab sa picardia d'infant conegué desseguida, que se'l havia fet tot seu. Viva com una centella, parlava ab bonich accent lo castellá que habia sentit al seu pare y al poble en que havia nascut, y'l catalá en quina llengua li havia enrahonat sempre la seua mare y que als quinze dias d'ésser á Larrua, intercalava ja, ab gran fruició del seu oncle ab mots peculiars dels pobles de la costa.

--¿Fa que si la mamá plora sempre, se posará malalta?

--¿Oy, que si vosté vá á Barcelona, per un parey de dias, se m'hi endurá? ¿Fa que ja ho som vist tot lo d'aquest poble?

Mossen Jaume esclafia una grossa rialla y la Montserrat parava l'orella ab més atenció, per veure si recullia una nova paraula, pera posar en lo seu forá repertori.

Un vespre, á l'hora en que Da. Teresa ficava á la noya al llit, Mossen Jaume s'ensopegá á passar per la sala del costat y sentint á la nena que resava, s'aturá fins á la porta del quarto en lo moment en que aquesta deya:

--Ara'l parenostre per l'ánima del papá...

--¡Li has dit qu'era mort! --exclamá Mossen Jaume, que sobtat per lo que acabava de sentir, no repará de moment en lo conflicte en que posava á la seua germana, á la qui una flamarada de carmí li pujá fins al blanch dels ulls, fentli repetir ab exaltada energia:

--¡Mort! ¡Mort! ¡Mort! per sempre més.

--Es clar, dona, --feu Mossen Jaume, que en un instant se posá en situació-- es clar, que ho es per sempre més! Perque'ls morts, filleta --digué dirigintse á la Montserrat que l'escoltava bon xich estranyada-- no tornarán fins al dia del Judici, en que Nostre Senyor vindrá pera judicar als vius y als morts. Per aixó tu has de procurar ésser sempre ben bona minyona; perque'l bon Jesús te trobi aquell dia ab lo vestidet blanch de que l'esglesia revestí á la teua ánima ab lo baptisme. ¡Vaja! resa; resa; que las oracions dels nins, son las que més plauhen á la Verge y al seu santíssim Fill.

La tardor passá molt llarga per Da. Teresa; los dias y las vetllas no se li acabavan may en aquella quietut y ab aquells quefers sempre iguals: més l'hivern apesar de sos dias tristos y son rossegall de neus, li pareixé menos llarch, puig Mossen Jaume sense compassió á sa tristesa y fins á sa poca salut, li aná apilotant una ocupació sobre un'altra; la feu sagristana del Santíssim, dels Dolors, de Sant Joseph y del altar de las ánimas; li feu revisar un xafé de comptes, que, segons ell tenia molta necesitat d'aclarir; li demaná qu'arreglés y posés en órdre los calaixos d'ornaments de la sacristia y per fí, fins li encarregá que li tragués apuntes que ell molt necessitava del *Criterio* de Balmes, d'algunas obras de Santa Teresa de Jesús, de Fray Luis de Leon y d'una infinitat d'autors, qu'ella no coneixia, que de primer moment apenas li semblava compendre, pero que á forsa de llegir, anava entenent y que sens que ella se'n donás compte, ab molta més facilitat li feyan arribar á l'hora de ficarse al llit.

Quan á la vinguda de la primavera, Mossen Jaume la sentí donar al jardiner diferentas órdres per arreglar l'hort de la casa, se digué á si mateix:

--La pobra Teresa no s'aconsola de sa pena, pero s'hi acostuma...

Las primeras calors del Juliol feren desganar á la petita Montserrat é inundaren ab un aixám de forasters lo poble de Larrua. Molts dels que hi tenian casa de propietat y que per lo tant hi anavan á la temporada d'estiu, acostumavan á fer una visita al senyor rector. L' any que per primera volta hi hagué donya Teresa, ella junt ab lo seu germá, rebé las visitas que'ls feren, pero fóu sols Mossen Jaume, qui las torná, alegant que la salut verament delicada de la seua germana que durant l'hivern havia hagut de fer llit per atachs de reuma al cor, la impedia de tornarlas.

La senyora Gil, no vegé donchs als forasters que estiuhejavan á Larrua, més que la vegada que anaren á visitarla á la rectoria y en la Missa baixa que's celebrava á los dias de festa á la parroquia; á escepció de la familia Bach, que per ésser tan vehins, que'ls horts de abduas casas sols estavan separats per una prima paret de mahons d'un metro d'alçada, tenian ab lo rector majors graus d'intimitat que'ls demés forasters.

Per aquella época en Bach, que treballava ab tot son vigor en sa botiga de mantegayre, no tenia cap tracte ab los forasters que anavan á Larrua: precisat per lo desganament de las criaturas, á tréurelas á fora á l'estíu y per ordre del metje, á férlas péndre banys de mar, comprá la torreta del carrer dels Avellaners, á la que'ls primers dias de Juliol, pujava donya Francisqueta ab los petits, y á la que'l marit, sols anava los dissaptes al vespre, pera entornárse'n ab lo primer tren del dilluns.

Com los Bachs sols eran considerats per los forasters, com uns botiguers acomodats, donya Francisqueta, que apesar de no possehir una gran penetració tenia lo convenciment de que la Crème que anava al Balneari no intimaria ab ella, se concretá á viure completament aislada de la gent, ja que uns no li acomodavan per massa senyors, ni los altres per massa menestrals. Y tal volta per aixó mateix la senyora Bach estava extraordinariament cofoya de la coneixensa del rector, ab la que s'enorgullia molt més que per las virtuts del sacerdot, per los antiquissims pergamins de la seua noblesa, que apesar de que l'interesat fins pareixia que ho amagava com un defecte, era coneguda de tothom, lo que estufava á la mantegayre y li feya aumentar sos esforsos pera conreuar una amistat que relativament á Mossen Jaume, era sols com á titol d'agrahiment á las atencions de que era objecte per part d'eixa familia, que no descuydava ocasió d'obsequiarlo, un dia ab una plata de crema feta per donya Francisqueta, que segons ella mateixa deya hi tenia una má de monja; un altre, ab un flam, que ni fet de confiteria; un altre, ab un gran tros de tortell del Forn de San Jaume, que en Bach havia portat de Barcelona y que no era pas possible que menjés la familia, sens que la primera part deixés d'enviarse á la rectoria. Mossen Jaume agrahia los obsequis que li feya aquella bona gent, com ell los deya, y si be pera no diferenciarse de la conducta que observava ab tothom, no haventhi malalts, no'ls visitava més qu'una sola volta durant la temporada, los rebia en sa casa ab afectuosa franquesa, y al ésser á l'hivern, tenia bon cuydado de enviarlos, en paga de sos obsequis, un bon present del tossino que matava.

En aquest estat de cosas, pot suposarse ab la pressa que donya Francisqueta, passá á la rectoria tan bon punt sapigué en ella la presencia de donya Teresa, una senyora de debó, y los oferiments de tota mena, que com amiga y com á vehina li feu y los petons y agasajos de que fou objecte la petita Montserrat. Mes la germana de Mossen Jaume era extremadament poch enrahonadora y si be la vá rebre ab l'atenció d'una persona educada, la conversa no s'animá, fins á parlarse del desmenjament de la nena y de lo molt que'l metje li havia recomenat que la fes sortir á passeig. La cosa no podia ser més felis pera donya Francisqueta, que sabía receptas de sobras pera fer tornar la gana; remeys, que los mateixos metjes ignoravan; pero que á ella y al seu marit y als seus fills, y á quantas personas los havian probat, los hi havian reeixit ab resultats admirables.

Donya Teresa li doná las gracias: no pensava probar més que l'aygua d'una font que'l metje li havia indicat que hi portés la nena; y que ella, tenia temensa fos lluny ó tingués costas massa pesadas pera son estat de salut.

La senyora Bach, no la deixá acabar ella coneixia de sobres aquesta font, á la que durant tot lo passat estíu hi havia portat totas las tardes als nens; un lloch deliciós, plé de vejetació, ab una aygua de ferro capás de fer menjar á un mort, y, sobre tot, á un paratje ahont casi may s'hi trobava ningú; ahont no anavan tots aquells mitjos senyors del Balneari, sachs de vanitat y molts d'élls, ab més deutes que diners. Ja estava arreglat; y aquest gust no li havian pas de quitar; totas las tardes, quan ella aniria á la font á berenar ab los seus nens, entraria a buscar á donya Teresa y á la Montserrat; si la senyora Gil, per no trobarse bé ó per altre motiu, no hi podia anar, ella se n'hi enduria la nena, que cuydaria més qu'als seus propis fills.

Donya Teresa ho consultá ab lo seu germá.

--Ja li pots deixar --digué ab senzillés Mossen Jaume-- son una bona gent, honradota y franca. Ella es una infelissa. Lo que te al cor, te á la boca. ¡Y no n'estará poch de cofoya de poguer dir que se'n porta á la nevoda del rector... y d'un rector que es noble! --afegí Mossen Jaume ab un somriure de compassió.

A las cinch d'aquella mateixa tarde donya Francisqueta, aná ab los seus tres fills, un noy de set anys y duas nenas més petitas, la Teresina y l'Adela, á cercar á la Montserrat, que després d'haver passat tot un hivern sens apenas eixir de la casa y sens haver jugat ab cap criatura de la seua edat, paresqué que verament se tornava folla d'alegria, tal era sa animació y goig al corre per camps y boscos ab gent de la seua mida.