Part 2

Aixecat sobre elegant armatoste de ferro, voltat son primer y únich pis per una ampla galeria de quinze ó vint pams, desde la qual se disfruta d'una hermosa vista als quatre vents, y á la que desembocan per una part, los elegants salonets destinats á lectura, tresillo, billar y administració, y per l'altre, las portas del espayós saló central, luxosament amoblat ab piano, otomanas, balancins y aparells pera la llum de gas, lo Balneari de Larrua, tant per sas bonicas condicions, com per l'agradable brisa del mar, que'l priva de la calor fins en las horas més fortas del sol, es sempre'l lloch predilecte dels forasters, que aixís hi van entre dia á pendre café ó refrescants begudas, tot jugant un tresillo ó una partida de billar, com en las horas de la nit, en que'l ball per la joventut, lo joch pe'ls homes y la conversació per las senyoras, hi regna ab tots sos atractius. Allá es ahont, si li plau acompanyarnos, hi portarém al nostre pacient lector, lo vespre següent al dia en que havém vist marxar á Larrua á la familia de don Joaquím Bach.

Feya pochs moments que'ls criats, havian donat tota la forsa del gas als aparells centrals del gran saló del pis primer y ja, agrupats en otomanas y tamborets de rejilla, s'hi veyan á gran part dels més assíduos concurrents. Lo rotllo més nombrós era'l colocat entre la part dreta del piano y la porta que comunica ab la sala de billar. Allí hi havia la senyora y senyoretas Puigbernat, las de Soler, las de Llansás, las Gori, las Calcell y algunas altras que, més novellas en estiuhejar en Larrua, formavan de petits satélits al entorn d'aquestas cinch ó sis familias, que unian á la respectable condició d'antichs propietaris del poble, la de portar l'alta y baixa de tots los aconteixements de la colonia que hi estiuhejava.

A eix rotllo, se dirigia directament al entrar al saló, tot lo més notable dels forasters y allí, avans de ficarse en los salonets de joch, s'hi deturava lo milloret de la pollería masculina, ja dreta derrera'ls assientos ocupats per las senyoras, ja, si la cosa s'ho valia prenenthi lloch pera engroixir la rodona.

--Vaja, Arenas --deya en la nit que'ns ocupa la viuda donya Mercé Calcell, dirigintse á un jove de simpátich aspecte colocat derrera de la seua filla Felissia.-- ¿No es veritat, que á no haver sapigut que havian arribat las Bach, vosté no hauria vingut tan dejorn? ¿No li apar que ho encerto donya Roseta? --afegí ab maliciós somriure, girantse envers la senyora asseguda al seu costat.

--¡Oh, l'Arenas es prou atent per haver anticipat lo sopar, pe'l gust de saludar uns moments avans á las senyoretas Bach! --contestá la interpelada: en tant que la Felissia deya mirant fixament al jove:

--De segur que l'Arenas, no te d'esperar á saludarlas en lo Balneari... Lo natural es haverlas ja visitat eixa tarde...

--Lo que jo'ls asseguro --respongué'l jove, sens contestar á la insinuació de la senyoreta Calcell-- es que vostés están preocupadas, ja que jo he vingut exactament á l'hora de cada nit. Escolti'l rellotje; van á tocar las deu y fa casi mitj quart que he arrivat.

--¿No'ls apar, que tardan molt aquestas senyoras? --preguntá desde la part esquerra de la viuda Calcell, donya Ramona Llansás intervenint en la conversa.-- Encara que, per fer lo debut de la temporada, las noyas no deuhen acabar ab la seua toilette. ¡Ay, Deu las fassa bonas! Jo ¿qué vol que'ls hi diga? per més que'l seu pare s'ha esmerat en férloshi donar una correcta educació, sempre trobo que fan olor de mantegayre!

La Encarnació, la filla més gran de la senyora que acabava de parlar, la tocá lleugerament ab lo peu, en tant que deya en veu alta, tot girantse envers l'Arenas:

--Mamá, per Deu ¡no digui aixó! Ellas podrán tenir com tothom las sevas cosas ¡pero son molt bonas personas!

--Lo dir que fan olor de mantegayre, no vol significar que no sian bonas personas, Encarnacioneta --saltá maliciosament la senyora Gori.-- Com vosté ha dit molt be, ellas podrán tenir las seuas especialitats, pero ¡á bonas!... ¿No's recorda, Paulina --afegí la nova apologista de la familia de don Joaquím Bach, dirigintse á la senyora Casabó-- de lo molt que várem riure l'any passat per Sant Joaquím? Perque, la veritat, donya Francisqueta es senzillota com ella sola ¡y un colp llansada á explicar interioritats!...

--¡Oh, la mamá es deliciosa! ¡deliciosa! --feu lo jove Constantí, desde l'altra part del rotllo.-- L' any passat en l'anada á Sant Andreu, me'n digué, que n'hi hauria hagut per un saynete que ¡ni fet per en Serafí Pitarra!

--¡Nos ho ha de contar! ¡No se'ns escapa pas! ¡Nos ho ha de contar! --exclamá ab verdadera fruició donya Fermina Puigbernat, fent lloch en la seua otomana al jove Constantí qui, acceptant lo siti que li oferian, comensá á mitja veu, entre rialla y rialleta, animada conversa ab una part del auditori que, per no perdren paraula, corregué las cadiras pera apinyarse entorn del narrador, en tant que á l'altre extrém, al que no arribavan las paraulas ditas en veu baixa, s'entaulava lo següent diálech entre la viuda Calcell y'l rich hereu de Figueras, en Rafel Casagrau.

--¿Vol dir, vol dir, que vosté no hi ha anat á la excursió d'aquesta tarde, ananthi la Clarita?... Ho sento: aixís nos hauria esplicat lo nou trajo que ha tret avuy aquest atildat figurí de París... Perque, aixó sí; no se li pot negar, que es un figurí dit y fet. ¡Vaja! ¡vaja! ¡casi massa, per una senyora casada y mare de familia!

--S' ha de convenir en que es una mare de familia, molt en petit --observá ab benevolensa en Casagrau-- una sola nena, que es una monada com ella mateixa... una criatura que apar que se la veu al costat pera formar ab la seua mare lo grupo de Venus y Cupido...

--¡Casagrau! ¡Casagrau! Si fossem maliciosos ¡hi hauria molt que pensar del seu entussiasme, per aquesta no-ta-bi-li-tat! No tant, no tant... Jo no li negaré que la Clarita no tinga un bon tipo y fins certa elegancia... per més que, gastant com ella ho fá, moltas la tindrian també --exclamá donya Mercé, donant una estirada al seu vestit, que pe'l volúmen del ventre se li empujava sovint sota la barba-- pero d'aixó á ésser una Venus, com vosté molt enlayradament ha dit, la diferencia es massa grossa... Vaji analisant per parts: ulls que tan aviat son verts com castanys; un nas arremangat; la boca grossa; del color de la cara no hi ha que parlarne, perque sota del adob de pinturas que hi porta, es difícil sapiguer si es blanca ó morena... Vaja ¡que no n'hi ha per tant!... Aquí hi ha moltas y moltas senyoretas, que son mil vegadas més guapas que ella y cap de vostés ne fa esment --afegí ab certa acritut la grossa senyora, donant una mirada de tristesa á la seua Felissia que, mitj recolsada en son balancí de rejilla, mirava per centéssima volta lo niu d'aucellets pintat en lo país del seu bano.

--Vosté te molta rahó, senyora --contestá enfáticament l'hereu Casagrau-- la bellesa, te'l seu expléndit regnat en las senyoretas de la colonia forastera d'aqueix privilegiat poble... Aixó no te pas dubte... La seua mateixa Felissia n'es una hermosa mostra... pero las poncellas s'admiran com á poncellas y las rosas com á las rosas... La Clarita, formará en primera linea ahont se vulla que vagi per la seua elegancia, filla d'un bon gust innat en ella; per la seua figura de formas verament esculpturals... Miri, jo la vaig coneixer á últims del mes passat á Biarritz, lo lloch de reunió de las elegancias extrangeras. Donchs, la Clarita's va proposar ésser de las primeras ¡y ho va ser!...

--Cregui, que no comprench com no hi va acabarhi la temporada per allá dalt!... Al extranjer estava mellor en lo seu centre: tot aixó es petit per aquesta notabilitat... Allá, tal volta algú la prenia per una primpcesa, y aquí tothom está enterat de que es la senyora d'un negociant de bacallá al qui no se li saben ni fincas ni diners; y cregui, que encara que ningú posés en dubte las virtuts d'aquesta senyora (Deu nos en reguart, que ab los deu dias que es aquí no n'hi ha pera sapiguer tantas fondarias) de tots modos, li fio que no se li hauria fet cap requiriment pera que vingués!

Un mormull de veus y remor de cadiras y tamborets que's treuhen de lloch, vingut de la part de la gran escala central, trencá les derreras paraulas de la viuda Calcell, parant com per encantament, las diferentas conversas sostingudas per los grupos formats en lo saló del Balneari.

La Clarita, la que feya deu dias tenia marejadas á la major part de las senyoras de la colonia forastera, acabava d'entrar en lo saló, seguida de son corpulent marit.

Com si obehissin á una consigna, las donas giraren ó abaixaren lo cap pera evitarse de saludarla, en tant que foren comptats los homes que no deixaren los rotllos en que conversavan pera anar á son encontre, formant á son entorn una atapahida muralla, que la Clarita atravessá, distribuhint rialletas y saludos com hauria pogut fer una reyna al trobarse entre sos vassalls.

L' hereu Casagrau qui al véurela entrar havia deixat á la viuda Calcell ab la paraula á la boca, després d'haver donat una mirada al rotllo y haverse convençut ab son coneixement de la societat de Larrua, de que cap de las senyoras allí presents, estava disposada á ferli lloch, aná directament á l'altra part del piano, encara desocupada, quina vuyda otomana senyalá y oferí á la Clarita y al seu espós que, acompanyats del gros estol d'homes que'ls rodejavan, semblava no havian fet esment de la hostilitat ab que eran rebuts per la cohort femenina.

En tant havia arribat un nou refors al grupo que acabava d'abandonar l'hereu Casagrau. Donya Antonieta Torressant, vehina y amiga íntima de la familia Bach, prenia assiento al costat de la senyora Llansás, dihent ab festiva rialleta:

--Avuy si que'ls hi porto noticias de sensació. ¡Grossas! ¡Molt grossas!

--¿De la familia Bach?

--¿Qué casan las noyas?

--¿Qué posan cotxe?

--¿Qué han fet marqués á don Joaquím?

Foren las preguntas que feren á l'hora una munió de veus á donya Antonieta, qui somriguent ab ayre de satisfacció y parlant ab més calma quan més viva veya la curiositat del petit auditori, contestá:

--Res d'aixó; res d'aixó. No ho encertarian, per més que ho pensessin tota la nit. ¿Pero qué han fet, que ningú de la colonia s'ha acostat á visitarlos? Ab lo pecat hi tenen la penitencia: hi haguessin anat com jo, ja ho sabrian.

--Ja veurá --objectá la senyora Gori-- ahir arrivaren que ja era vespre y sens casi sapiguerho ningú; avuy s'ha tingut la nova al sortir de missa y allá mateix s'ha acordat enviar recado pera preguntar si havian arrivat be; deixant la visita pera demá, en que tots se trobessin ja més descansats...

--¡Y va estar molt ben pensat! --saltá la senyora Llansás-- perque jo ja ho sé per mí... No hi ha cosa que m'amohini més que arribar, y ab los mundos y maletas al mitj del pas, ab las salas plenas de pols y tota la casa sens arreglar, començar á omplirse de gent!

--Bé, pero ab tot aixó, --exclamá impacienta donya Fermina Puigbernat-- donya Antonieta, no'ns compta la nova y, si no s'apressa, vindrán ellas y'ns quedarém sens sapiguer las noticias que'ns porta.

--Es veritat.

--¡Te rahó!

--¡Digui! ¡digui! --repetiren á un mateix temps, varias senyoras del rotllo.

--Donchs, casi res... Que ab lo pare, la mare y las noyas, hi ha vingut també en Felip.

--¡En Felip! --exclamaren ab verdadera sorpresa donya Fermina y la viuda Calcell.

--Sí, sí ¡en Felip en carn y ossos! y que, segons sembla, ve disposat á passarhi tota la temporada.

--¡Vaja, rahó ha tingut en dir que'ns portava noticias de sensació! --feu la senyora Gori, que ab sos moviments de cap, més que ab sas paraulas, mostrava sa sorpresa.-- No entench pas com don Joaquím l'ha deixat venir, estant encara soltera la Montserrat. Tal volta s'arregli...

--¡Qué poch coneix al pare Bach, si diu aixó! Jo li asseguro que quan ha deixat pujar al noy es que aquesta qüestió ja no li inspira cap temensa! --saltá ab seguretat la viuda Calcell.-- ¡Los homes! ¡Los homes! ¡Ells ray! ¡Aviat se'ls hi passan aquestas cosas!

La arrivada de la familia Bach, interrumpí la sentimental peroració de donya Mercé, posant en moviment á la majoría de las senyoras reunidas en lo saló, que aixecantse de cadiras y otomanas, rodejaren á don Joaquím, á donya Francisqueta y á las noyas, ab las corresponents estretas de má y ab la més ostentosa forma d'abrassadas y petons, las qui's creyan ab més dret d'intimitat.

En Felip, objecte dels comentaris dels amichs de la familia, no venia ab ells al Balneari. En cambi, don Joaquím, portava al costat seu un senyor d'uns trenta cinch á quaranta anys, polidament vestit y en qual cara, de faccions regulars y expressivas, s'hi veya la morenor dels que durant llarch temps han estat afalagats per las brisas del mar. En Bach li posá la má á l'espatlla y, ab tó festiu y reverenciós á l'hora, digué á las familias que'l voltavan:

--Don Francisco Cuberta, estimat amich nostre, que acaba d'arrivar d'América, capitalista y solter.

Tot just havia acabat don Joaquím, de fer esta flamant presentació, quan la Lluisa Puigbernat y la Encarnació Llansás, posadas respectivament al costat de la Teresina y de l'Adela Bach, exclamaren á l'hora:

--¿Que es lo teu nuvi?

La Teresina somrigué ab cert ayre de satisfacció, dihent per única resposta:

--¡Quínas cosas teniu!

En tant que l'Adela, allargant la má al Arenas, que desde feya estona cercava ocasió propicia pera saludarla, las hi deya accentuadament:

--¡Que no ho veyeu que es vell per mí!

Com si la entrada de la familia Bach, hagués estat la senyal de comensar lo petit concert, que moltas nits tenia lloch en lo saló del Balneari, tan bon punt hagueren pres assiento los darrers vinguts, y los que en son obsequi s'havian aixecat, comensaren á pendre torn en lo piano la major part de las senyoretas allá reunidas; tocant ab discreció algunas, ab habilitat pocas, y rutinariament las més; pero lo cás era igual pera la societat allí congregada: lo piano, en aquell saló, pareixia fet á posta pera acompanyar ab sos sonidos las conversas que ab la música pujavan de tó, arrivant diferentas voltas á ofegar per complert las pessas que s'hi executavan, donant lloch en diferents rotllos á aquestas ó sinónimas exclamacions:

--Resoltament, avuy es lo derrer dia que deixo tocar á la meua noya... ¡Pera enrahonar d'aquesta manera no hi ha necessitat de que ningú's mortifiqui á assentarse al piano! --deya una mamá ressentida, al veure que passavan completament desapercebuts los trinos, las escalas y arpegios que tantas horas d'estudi havian costat á la seua filla, y á ella tants diners y enfados pera ferla estar d'estaqueta quatre ó cinch horas diarias.

Si algún jove obsequiava á la senyoreta pianista, y aquestas paraulas s'havian dirigit á ell, l'obsequiador se mostrava més ressentit que la mamá, donant lloch á que la bona senyora's cregués precisada á dirli:

--Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que passar un ratet per casa y faré que la noya la toqui pera que vosté puga apreciar lo difícil y hermosa que es... ¡Si no comprench com no s'equivoca un milió de vegadas ab aquest burgit, capás de fer perdre al mateix Rubinstein!... Lo que sento, es que'l piano que tením aquí es molt poca cosa... Un piano de torre ¿sap? Pero, vosté ja se'n fará cárrech, y de tots modos, si á Barcelona nos fá l'obsequi de visitarnos, li podrá sentir en lo piano de casa, ...un magnífich *Erard*, que'ns costá cinch cents duros. ¡Allí sí que aquesta fantasía hi fa un preciosíssim efecte! Allí sí que hi lluheixen las dificultats vensudas, l'agilitat de dits, y encara que me está mal dirho, la brillantor y colorit de la execució...

Moltas vegadas, mentres la bona senyora ponderava, ab son disculpable amor de mare l'habilitat de la seua filla, en lo rotllo del costat, alguna caritativa amiga deya á mitja veu:

--No entench com donya Narcisa, no coneix que la seua noya logrará fernos apendre aquesta pessa de memoria! Fa cinch anys que vením á Larrua, y ¡cinch anys que li sento tocar la mateixa fantasía! La podria executar mellor que en Litz y á fé ¡que bon tros se'n falta! ¡Deu me'n reguart d'haver fet apendre de piano á las meuas fillas!... Crech que per una senyora de sa casa tot li es més convenient que apendre de música... ¿No es del meu parer Jaymito?

En Jaymito, que casi arribava á una talla de nou pams, essent tan fornit com alt y ab uns colors que hauria envejat un fill del Nort, acatava lo parer de la mamá, contestantli ab gran vehemencia:

--Te molta rahó, senyora. Pe'l meu modo de veure, crech que á las senyoretas la mellor classe d'adorno que se'ls pot ensenyar es la destresa en la cuyna... Estiga certa que jo, si algún dia'm caso, estaré molt més satisfet de que la meua dona entengui en la condimentació d'un bon beffteach, que en ferme sentir irreprotxablement una creació de Mendhelsson.

Aquestas y altras apreciacions per l'estil se sentian en los diferents rotllos escampats per lo saló, essent en major número, las conversas parladas en idioma espanyol, del que se'n feya us, no tant per las familias castellanas y americanas que estiuhejavan á Larrua, sinó perque á aquella flamanta societat, li semblava que adquiria majors graus de distinció, expressantse en una llengua enmatllevada, en la qual més de duas voltas s'hi havian fet traduccions com las següents:

*Habla usted como un libro. Miarons. Se ha d'haser la salida al campo; pero con la condision de haserlo todo campestre... nada de comer pollos ni perdisas; costillas y tornillos de cepa*.

Sens dubte que als nostres llegidors, los hi costaria endevinar que per *tornillos de cepa* volia significar caragols de vinya, la bona senyora que's dirigia al pollo Miarons: jove de gran supósit que, havent nascut al carrer de la Blanquería de nostra comtal ciutat, parlava castellá del matí al vespre, cregut de que aixís alcançava major prestigi d'elegancia y distinció entre la cohort femenina.

En honor de la veritat, devém fer constar que no totas las senyoras de la colonia que estiuhejavan á Larrua estavan á eixa altura del idioma espanyol, pero á la majoría los hi mancava l'accent, la espontaneitat y precisió de la frasse; deficiencia que si es més que disculpable quan se'n fá us pera conversar ab personas nascudas á Castella, es altament ridícul quan s'usa, creyentse engalanar ó enaltir.

En mitg d'eix remor de críticas y envejas mal encubertas, murmuracions, necedats y conversas de bona mena, que de tot hi havia en lo gran saló del Balneari, lo quadrat rellotje colocat dessobre'l piano tocá solemnement las dotze, acompanyant ab sas vibracions las darreras notas d'una cançoneta de Tostti, que ab agradable veu y discreta execució cantá ab grans aplaudiments de la concurrencia la Teresina Bach.

Lo toch de mitja nit era senyal de retiro pera las senyoras; no així pera la majoría dels homes, que interessats en una partida de billar, de tresillo, d'ajedrez, ó d'algun altre joch menos inofensiu, no acostumava á tenir en compte lo pas del temps, permaneixent en lo Balneari fins á altas horas de la matinada.

Una de las primeras que s'aixecá pera abandonar lo saló fou la Clarita. Las senyoras que no pogueren excusarse li feren una ceremoniosa inclinació de cap, mes foren pocas las que deixaren de girarse pera resseguir ab los ulls los més petits detalls de son elegant trajo de pita-esponja color de foch, guarnit ab amples brodats de torsal negre. Al arribar al peu de la escala, lo figurí de París, segons expressió de la viuda Calcell, tingué de passar entre duas apinyadas rengleras d'homes que, apesar de que molts ostentavan los caps cendrosos y fins alguns ja del tot blanchs, no'ls fou obstacle pera murmurar de baix, en baix, qualque petita galantería en sa llohansa, tot envejant al hereu Casagrau la assenyalada distinció d'ajudar al marit en la tasca de colocar dessobre las espatllas de la Clarita un lleuger xal de pelfons negres.

--Miri --exclamá de sobte, ab marcada acritut donya Mercé Calcell, senyalant á la senyora Gori la negra nuvolada d'homes que voltava á la Clarita-- si jo may hagués tingut la bojería de pensar en casarme per segona volta, m'hauria fet tornar enrera veure lo babiecas que son los homes: ¡tots!... ¡tots! y com més vells ¡pitjor! ¿Y en Casagrau? Tan corrido y tan espavilat que vol ser y mentres li va á derrera com un gosset d'ayguas, ella no ha tingut ulls en totas las derrerías de la nit més que per un, que á mí la columna de la dreta'm priva de véureli la cara... Vosté que li ve mellor ¿vegi si'l coneix?

--¿Aquell de la americana blanca que ara ha passat al costat de'n Torressant?

--Sí; sí; lo que está més aprop de la columna...

--¡Si es l'hereu Bach!...

--¡Ah! ¡Vaja! ¡Vaja! ¡Ja no haig de sapiguer res més!... Me'n alegro pe'l tonto de'n Casagrau, que, darrera d'eixa no-ta-bi-li-tat, en tota la vetllada no ha tingut un sol moment d'atenció per las noyas... ¡Infelís!... ¿Y tota aquesta colla de vells que sembla que se la menjan ab los ulls? ¡Y que'n son de ximples!...

## Un bon partit

Al següent dia de sa arrivada á Larrua, la familia Bach havia rebut una apreciable visita. Era aquesta la del portador d'una carta de recomendació d'un íntim amich de don Joaquím, resident á la Isla de Cuba, en la qual se li innovava que haventli manifestat don Francisco Cuberta que anava á pendre los banys thermals de Larrua y recordantse de que en Bach hi tenia casa, en la que hi passava la temporada d'estiu, tindria un plaher en que abdós fessen amigable coneixença. Per dita carta y per la conversa tinguda durant la visita, en Bach vingué en coneixement de que don Francisco era home de grossos capitals y que essent catalá de naixença, puig era fill de Rosas, tornava á Catalunya, aixís pera refer sa salut, un tant enmalaltida pe'ls anys de rigorós treball portat á las Antillas, com per desitj de pendre estat matrimonial ab dona de sa terra, quals costums y modo de ser, segons éll no havia trobat tan á gust seu en cap dels paíssos en que havia viscut.

Una volta tot sol en Bach, reflexioná detingudament sobre la carta y la visita que acabava de rebre. Sens dubte l'amich d'América, á qui feya poch temps havia enviat las fotografías de las noyas y que sabia'ls dots y circunstancias que per tots conceptes las adornavan, ho havia fet ab una doble intenció... La cosa era grossa ¡molt grossa! Un milionari de veritat y no vell y plé de xacras, sino un home de uns trenta cinch anys, de bona figura, d'agradable fesomia y d'un tracte espansiu y obert; ab lo que era impossible que las noyas hi poguessin posar cap mena de reparo. De petitas lo seu pare las hi havia fet coneixer lo que valian los diners... n'estavan empapadas fins al moll dels ossos... éll n'estava segur.

Verdaderament, la sort l'afavoria per tots cantons... Aixó era molt més de lo que podia esperar en una época, en que'ls casaments de la classe mitja, van fentse més escassos de dia en dia... ¡Y pensar, que quan apenas se feya una boda regular, á las seuas fillas se'ls hi presentava ocasió de ferne una en la que podrian realisar tots sos somnis de pare ambiciós!...

Don Joaquím casi s'hauria sentit aclaparat per tanta alegria, si la realitat ab sa veu inexorable no hagués vingut á ferlo baixar del castell de sas il·lusions.

Las seuas fillas eran molt més que passadoras, y per més sort, ab tipos diferents; l'Adela baixeta y rossa, la Teresina alteta y morena... aixó indubtablement era una ventatja... pero ¿y si apesar de tot, no n'hi agradava cap? ¿Y si aquest partit colossal, inesperat, se l'emportava alguna que no sigués cap de las seuas fillas?...