Part 18

De moment, los vehins ompliren la casa. Quan los coneguts sapigueren la nova, molts hi anaren; alguns se retragueren dihent que una volta que la senyora era al llit, esperarian que's posés mellor; altres deixaren tarjetas; y al poch temps aquella professó de gent estranya que pujava la escala ab un ayre indiferent, que procurava fer compungit en l'instant que trucava á la porta ó allargava la má á don Joaquím pera repetirli com fetas ab un mateix patró, las paraulas que havia dit lo company que acabava de sortir, aná aclarintse fins á tornar á deixar en sa trista buydor, la espayosa casa del antich mantegayre.

Donya Francisqueta tingué de quedarse al llit. Ab l'estat nerviós se li havia barrejat lo dolor reuma, y per més que ab gran insistencia demaná que ab lo silló de rodas li portessin en Bach al seu quarto, com lo metje per la temensa de que se li reproduhís l'atach digué que no ho permeteria fins á estar més forta, no hi hagué medi de que'l servey la complagués en una cosa que'l facultatiu havia privat, y que havia de donarlos la seua feyna, y tal vegada aumentar la excitació de don Joaquím, ab lo que'l criat que dormia aprop seu, era segur que no tindria un moment de repós en tota la nit.

Mes passats alguns dias, una tarde com donya Francisqueta hagués ja menjat una mica y's trobés bastant millorada, aprofitant una de las moltas estonas en que la seua cambrera la deixava sola, se vestí com pogué y tirantse l'edredon dessobre de las espatllas, tot agafantse per las parets, arribá fins al quarto d'en Bach, qui al véurela llensá una mena de alarit d'alegría.

Apesar de que'l metje, comprenent la seua ansietat, cada dia li havia donat l'asseguransa de que la malaltía de la seua esposa era un accident, tan sols agravat pe'l dolor reuma y per la estremada fredor del hivern, aquell marit, que durant tot lo temps de son matrimoni, s'havia acostumat á veure en la seua dona una mena de maniquí, al qu'ell tenia la creencia de que li donava vida y acció, y que á bon segur sis anys enrera hauria pogut desapareixer de la familia sens que li hagués semblat que perdia cosa d'importancia; durant aquells dias en que havia pensat que se li podia morir ó tal volta quedar en la trista situació en que ell se trobava, la seua pena havia estat tant fonda, que al véurela entrar en lo seu quarto, demacrada y envellida, pero caminant per sos propis peus, li dirigí la més tendra y amorosa mirada, que la encongida muller havia rebut del seu espós durant sa llarga vida matrimonial. Mes la desolada mare, sens adonarse del lloch que per tant tristos aconteixements adquiria en lo cor de'n Bach, tan bon punt lo vegé y contemplá aquell quadro de tristesa y soletat, avivántseli en la imaginació la persistent idea d'aquell fill, mort lluny dels pares, assistit per gent estranya ó tal volta sense ningú que li aixugués la suor, ni acostés á sos llavis assedegats una sola gota de cordial, esclatá en un mar de llágrimas, més abundosas com més s'esforsava pera contenirlas, y tambalejant arribá fins á en Bach, li tirá'ls brassos al coll y flaquejantli las camas aná lliscant en terra, fins á amagar sa cara banyada ab plors dessobre'ls genolls del seu marit.

En Bach afalagá ab sas balbas mans los emblanquits cabells de sa muller, y sentint serrárseli'l cor devant d'aquell sentiment que sa trabada llengua no podia aconsolar, girá'ls ulls envers als vidres de son balcó entre'ls quals se dibuixava lo boyrós espay de son jardí, que las primeras ombras del capvespre embolcallavan ab son plomisch mantell. Mes de sopte per entre mitg d'aquella vegetació migrada, que esllanguidament s'estenia per dessobre dels parterres, d'aquellas voradas de vaynillas y rosers formant manats de tronchs nuosos y sechs, d'aquells plátanos americans que assotats pel vent gelat de las derrerías del mes de Janer, onejavan sas llargas fullas grogas esqueixadas en cent bossins, per entre mitj d'aquells caminals deserts que en alguns llochs l'herba clapava, per un d'aquestos estranys fenómenos de la imaginació, li semblá que totduna hi veya aparéixer la enlluhernadora claror del sol de Juny, cayent de plé dessobre del frondós jardí de son chalet de Larrua, il·luminant la gentil silueta, bulliciosa y somrissenta de sos tres fills y la d'aquella Montserrat, joveneta, hermosa, ab sos grossos ulls blaus que'l miraban plens d'un sentiment dols, dols, com lo d'un ángel del cel... Don Joaquím ab la pensa enfonzada en lo mon dels recórts, los veya bé á tots quatre agrupats devall de las acácias del costat del surtidor, ellas assegudas brodant ab sos telers á la falda, en Felip, apenas als disset anys, alt, moreno, escardalench de galtas, pero fort, plé de vida, enjogassat esfullant manats de flors dessobre'ls caps de las noyas, que'l vent de la marinada esbullava tot ajuntant uns ab altres los bucles de sos cabells.

Un jemech trist, adolorit, eixí penosament dels torsats llabis d'en Bach y duas llágrimas grossas, rodonas, bullentas, lliscaren per dessobre de la arrugada pell de sas galtas. Foren las absoltas consagradas á sas il·lusions de pare, que'l pobre home no sabia esplicarse com en mitg de sa opulenta posició, la sort s'havia atrevit á trossejarlas!...

Barcelona, Maig de 1893