Part 15
--Farás molt bé en demanar avans que tot los aussilis de la divina gracia, ja que sens ella ni res som, ni res podém, pero es precís que després fassas alló de ajudat que t'ajudaré; que hi pósis quelcóm de la teua part; que á la pregaria hi uneixis lo teu esfors; que pensis que si'l temps ha lograt ferte desapareixer la impressió de fets que han passat per tu mateixa, reflexionis ab quanta més facilitat se t'endurá las meuas paraulas, y com pera curar á un malalt es precís, no sols lo diagnóstich y recepta del metje, sino que'l malalt prenga materialment la medecina, vaig á posarte en camí de que tu prengas en forma tangible lo que jo crech necessari per la curació de la teua enfermetat. ¿Quín dia som avuy? --preguntá don Pau girantse envers son calendari de paret.-- Divendres. Donchs, dilluns á dos quarts de deu del matí, vina. La meua germana t'esperará per ensenyarte horitzons que no coneixes y necessitas; vias novas, per ahont, en lloch de divagacions sempre inútils, deurian esplayarse totas las donas que están en tas condicions; y després... si 't vols casar, te casas. Jo no desaconsello may l'estat del matrimoni instituhit per Deu en Sagrament, pero no aprobo que s'abrassi ab absoluta creencia, de que es la única condició en que la dona hi pot trobar la seua felicitat. ¡N' he vistas massa de llágrimas vessadas per haverse fet la il·lusió de que las rosas no tenen espinas! Ja hi há alguns sers privilegiats, que alcansan la sort de trobar arestas que no punxan. Pero, ¿hi há algú que puga assegurarte que tu serás d'aquellas, pera mirarho com lo Non plus ultra de totas las felicitats de la terra?
La ditxa, en aqueixa vall, que l'esglesia anomena molt justament vall de llágrimas, no es lo patrimoni de un estat, ni de un altre. La nostra poca fé, lo nostre ergull, las nostres passions, son los qui conspiran en contra seua. ¡Nosaltres; nosaltres mateixos, som los nostres pitjors enemichs! Per més que 't sembli un sofisme, estigas certa de que moltas de las nostras penas las tenim tan sols en la imaginació. Sí, filla, sí; la major part de las vegadas lo nostre malhestar moral, es purament qüestió d'óptica, ja que pocas voltas nos creuriam desgraciats, si no fos la comparació ab los que creyém felissos y que sols Deu que llegeix en l'interior de cada hú, sab los quilats de verdadera felicitat, que atresora l'insondejable cor de cada individuo.
Ves, Montserrat, ves; --feu don Pau aixecantse de son silló de cuyro, en senyal de que sa conferencia havia acabat-- ves á casa teua, recordant lo que acabo de dirte; llegeix sovint, meditantlos, lo llibre tercer de La imitación del sagrado corazón de Jesús, del Padre Arnoldo, y *Arenas de oro*, un altre llibre tan petit de tamanyo, com gran y hermós per son fondo, y veurás com embridas aquesta imaginació que se 't desboca y que molt més de lo que 't sembla te la clau de la teua felicitat. Y tan cert es lo que 't dich, que vaig á contarte un cás, que 't recomano lo tingues molt present, per la ensenyansa que'n pots deduhir:
Fa quinse ó setse anys, que's casaren ab poch temps, una del altre, duas amigas de la meua familia; una per anar á viure á Valladolid, l'altra á Barcelona. La d'aquí, la veyam sempre trista y malhumorada, fins que al cap de alguns anys de matrimoni, assentada en lo mateix silló que tu has segut, vingué á dirme que estava resolta á separarse del seu marit.
--Pero tu deus tenir motius de molta entitat: --vaig dirli jo-- una separació matrimonial, no es com beures un vas d'aygua... Es precís que la cosa sía molt gran, que hi hajan mals tractes, que...
--Ja sé que no puch demanar lo divorci --m'interrompé ab vivesa-- pero es igual: estich resolta á anármen: ja estich cansada de patir y de consumirme. Figuris que desde'l dia que'm vaig casar, jo no he estat may mestressa de res. Jo no he tingut may cap diner. El meu marit s'enten ab tot; ho compra tot; ho fa tot... Ell dona'ls diners á la cuynera; ell paga á la modista; ell compra las robas, las sabatas, los sombreros; tot lo meu y tot lo de las criaturas; fins per betas y fils, tinch de esperar á sortir al vespre ab ell, pera comprarho!
--Pero á tu 't falta menjar, ó vestir, ó...
--No senyor; no'm falta res: ¿pero li apar que per una dona que no ha donat may un que dir, y es ja mare de quatre fills, es una cosa poch crudel, poch denigrant, no poguer disposar de rés, ni tant sols comprar un parell de guants, sense consentiment del meu marit?
Jo, com era natural, vaig procurar dissuadirla de son intent; vaig consolarla com Deu me va inspirar; pero tinch de serte franch, ho vaig ferho, pensant que sens ésser una dona desgraciada, ni molt menos, ja que la paraula desgraciada, ja t'he dit que no sempre s'usa ab tota la rahó, era lo que se'n pot dir, una dona ¡ben mortificada!
Més, vetaquí que aquella mateixa tarde al sortir de la Catedral me trovo en lo carrer del Paradís ab la de Valladolid, que segons me digué feya dos ó tres dias que havia arribat á Barcelona.
Com era del cás, vaig preguntarli pe'l marit, pe'ls fills, pe'l seu benhestar, etc., etc..
--¡Ay, don Pau! --me digué ab veritable efusió-- ¡soch la dona més felís de la terra! ¡Ja n'hi poden haver al mon de donas qu'estigan bé, pero tan com jo, li fío que no n'hi há cap més! Figuris que'l meu marit, ¡es un cer! Ell s'enten ab tot; ell ho fá tot; ell ho compra tot: ell brega ab la cuynera, ab la modista, ab lo sabater, ab la planxadora, ab los mestres dels noys, ab tot, ¡enterament ab tot! Jo no sé may ni quan las cosas s'apujan, ni quan s'abaixan; ni si'l gasto es petit, ni si es gros, ni si'ls vestits costan cars ó baratos... Res, res d'aixó... ell se queda ab los maldecaps... ¡Jo no faig un sol compte; jo no passo'l més petit amohino; jo no tinch lo més insignificant enfado!... ¡En fí, que no'm cambiaria ni per la reyna d'Espanya! ¡A bon segur, que la pobra senyora, no viu tan descansada com jo!... ¡Y jo,'l canonge Valls, ab un xich d'esperiencia del mon y de sas frivolitats, me vaig quedar sense paraula que respondre... parát com un ensa, en mitj del carrer; pensant que lo mateix que á aquesta la feya tan felissa, era exactament lo que estava á punt de fer divorciar á l'altre!
Y ara, noya, aplicat, no'l qüento, sino la historia que 't conto, y convéncet de lo molt que influeix en nosaltres mateixos la diversa manera de apreciar la nostra respectiva situació.
## Nous horitzons
La Montserrat, enardida tant per l'afany de son goriment, com per l'ánsia de la curiositat, sigué puntual, y lo dilluns, dia trenta de desembre, arrebossada sa rossa testa ab la negra mantellina de blonda catalana, al mateix punt que'l relotje de l'esglesia de Sant Francisco de Paula, tocava tres quarts de deu, trucava ella á la casa del canonge Valls, en la que la seua germana Balbina, senyora d'uns cinquanta anys, grossa, baixeta, vivaratxa, simpática y espressiva, vestida ab un sensill trajo negre, una grossa valona de pell de nútria sobre las espatllas y una mantellina de manto arronsada al voltant del coll, la esperava en lo menjador. Sens dubte, don Pau l'havia iniciada en los seus projectes y la bona senyora satisfeta del encárrech, estremant encara més sa espressió bondadosa, rebé á la Montserrat ab una mitja rialla y després de repetir duas ó tres voltas consecutivas sas órdres al servey, baixaren juntas las escalas de sa casa situada á la plassa d'Urquinaona, y tot parlant de cosas indiferentas, enfilaren pe'l carrer de Lauria fins arribar al encreuhament del d'Aragó, ahont donya Balbina adelantantse envers al xanfrá de la dreta, trucá en la macissa porta del convent de las Mares Escolapias.
Seguint las instruccions del doctor Valls, la bona senyora no havia parlat á la seua companya de res que tingués relació ab lo lloch ahont la portava, y encara que á la Montserrat no li faltavan desitjos de sapiguerho, coneixent que hi havia deliberat propósit de no dirli res, tampoch s'atreví á interrogarla.
Una monja de mitja edat, moreneta, d'encesos colors y agradós ayre, sens ferlos la més insignificant pregunta com qui reb á gent de casa, obrí la porta y atravessant pe'l recibidor las introduhi en una espayosa cambra, en la que assegudas ab duas fileras de cadiras arrambadas á las parets laterals y unidas en un extrém per la taula de la presidencia y en l'altre per un improvisat altar, s'hi veyan unas vinticinch senyoras de diversas edats y fesomías, pero emmantellinadas totas y vestidas ab trajos negres ó foscos.
Apenas la Montserrat atravessá'l llindar de la porta, comprengué, apesar de no haverhi assistit may, que's trobava en una reunió de las Conferencias de Sant Vicens de Paul y seguint lo que vejé fer á la seua introductora, s'agenollá davant de la imatge del Sant, colocada en un senzill quadro damunt del altar, resá de baix en baix, una Ave Maria y després de haber fet una petita inclinació de cap, s'assentá en una de las cadiras que vejé desocupadas, en tant que la germana del doctor Valls, atansantse á la taula presidida per un sacerdot y quatre senyoras, parlava en veu baixa algunas curtas paraulas ab la que ocupava la dreta del capellá. La Montserrat comprengué que's tractava d'ella y baixá'ls ulls en terra en lo moment en que una de las socias, en mitj d'un profundíssim silenci comensava á llegir en alta veu un capítul del hermós llibre titulat Manual del visitador del pobre. Acabat aquest, la Presidenta llegí dos articles del Reglament, la Secretaria l'acta de la sessió darrerament celebrada, y la Tresorera ab tanta claretat com concisió, doná compte del estat de fondos de la caixa, en la que hi resultava un déficit de xexanta duas pessetas cinquanta vuyt céntims.
--Ja ho veuhen --digué la Presidenta tant bon punt acabá de llegirse l'estat de comptes-- apesar del donatiu de quaranta pessetas que havém rebut de la senyora Fábregas nos trobém ab un déficit que á cumplir ab lo Reglament nos veuriam ab la pena de tenir que visitar aquesta setmana als pobres, sense bonos. ¿Qué li apar senyor Director --preguntá bondadosament, dirigintse al sacerdot que presidia á son costat-- cumplím ab lo reglament ó confiant en la Providencia, repartím bonos?
--M' apar que no perderém res en confiar y repartir --respongué somrihent, lo sacerdot; en tant que la senyora, girantse envers la Vis-Presidenta, li preguntá:
--Vosté senyora Arenya ¿ha visitat?
--De duas visitas tinch de donar compte: --respongué la interpelada-- de la primera dech dir á la Conferencia, donchs sé que será una satisfacció per totas las senyoras, que la meua pobre que la acullirem fa deu anys en tan miserable situació avuy gracias á Deu, als aussilis de Sant Vicens y á la seua activitat, ja no necessita dels socors de la Associació. Lo seu fill ha acabat l'aprenentatje de fuster y ella ab la seua petita industria de la venta d'ous, se troba en un relatiu passament. La Conferencia pot estar satisfeta de haber ajudat á aquesta pobre viuda sense salut á donar un ofici al seu fill y á haberse ingeniat ab una honrada manera de viure.
--Y á vosté per lo molt que ha fet per ella --interrumpí la Presidenta.
--No; no, jo no he fet res; Deu y Sant Vicens ho han fet tot --respongué ab senzilla humilitat la senyora Arenya. Y sens donar temps á tornar sobre l'assumpto digué:
--Relativament á la segona visita, com veig que la meua companya no ha vingut, donaré compte del seu pobre y per cert que no es tan agradable lo que'm resta dir d'aquesta familia. La pobre Sajol fa tres setmanas que'l seu marit está sense feyna y'l fill bessonet que té raquítich, lo vejerem en tan mal estat, que ab la meua companya determinarem ferlo visitar per un metje, especialista en aquesta classe d'enfermetats. Aquest senyor, diu, que si es possible alimentar degudament á aquesta criatura y's te constancia en ferli pendre la medicina, curará; pero'l remey, son unas ampollas que costan quinze rals cada una. Si la Conferencia...
--Impossible, senyora Arenya --saltá ab marcat sentiment la Presidenta.-- Aquestos medicaments moderns, no s'han fet pe'ls pobres. Ells sols s'emportarian tots los diners dels bonos. La Conferencia, y encara ab molta pena, tan sols pot donar las medicinas de recepta ordinaria y l'oli de fetxe de bacallá; ab las especialitats no hi pot entrar. Impossible.
--Prou que ho sé; per aixó pensarem ab donya Rafela, de veure si entre las relacions de l'una y de l'altre, se trobava alguna bona ánima que'ns ajudés en los medicaments, y com si no es possible fer res en aquest sentit, en cambi's podria assistir una mica ab la alimentació: per exemple la llet...
--Sí; sí; --respongué ab vivesa la Presidenta-- se fará tot lo que's puga. ¡Pobre angelet! ¡Fa molta llástima! --y dirigintse á la senyora que exercía'l carrech de Tresorera digué:
--Pósili set bonos de llet á més dels que se li donan cada setmana. ¿Y vosté? --preguntá seguidament á la mateixa senyora-- ¿Ha visitat?
--La familia francesa Giers continua ab la mateixa necessitat. Si alguna senyora --digué dirigintse envers las seuas companyas d'associació-- tingués feyna pera donar á fer á aquesta pobra francesa que trevalla primorosament en tota classe de puntas, aixís per aplicacións, com per lo ram d'estirar transparens y cortinatjes, rentar blondas y brusselas, faria un gran be á aquesta familia que ha de viure sola y únicament del treball d'aquesta infelís dona.
--Ja'm fará'l favor després de donarme la direcció. Jo tinch uns vels per rentar y los hi portaré --digué una de las senyoras desde l'altre estrém de la cambra.
--Li agrahiré moltíssim: com aixís mateix que ho fassan avinent á las seuas amigas: si aquesta pobra tenia feyna abundanta, hi hauria molt de guanyat. Y també'ls estimaria que si sapiguessen una col·locació per un jove de disset ó divuyt anys, de la mateixa familia, que sap la teneduria, lo francés y l'espanyol y's presenta molt bé, ja que son gent que havian estat en molt bona posició, faria una gran caritat. Si alguna de vostés te coneixensa ab casas de comers ó establiments de molta dependencia y nos dona una recomanació, se podria probar si's col·loca aquest noy, y aixó seria ja una gran ajuda per la mare.
--Jo tinch una amiga, que ho es íntima de la familia del Director del Banch de Barcelona y li demanaré --digué una senyora inmediata á la Montserrat.-- Ja nos posarém d'acort avans de sortir.
--Y Mr. Giers ¿cóm segueix de la seua malaltia? --preguntá ab interés lo sacerdot.
--Mal, de la mateixa manera. Jo, al veure'l desconsol d'aquella pobra senyora que's creya que'l metje de la Beneficiencia, perque visitava de franch no hi tenia prou interés ó no era bastant inteligent, vaig demanar al nostre, si'm volia fer la caritat d'anarhi pera donarlos lo seu parer y ho va fer. Aixó, si verdaderament no ha obrat ab la malaltia, puig que á mi m'ha dit que no hi havia remey, per la familia ha sigut un gran consol veure que hi ha anat un metje d'anomenada.
Relativament á la part moral, no n'he tret cap més resultat que'l lograr que las duas nenas petitas anessin á un col·legi católich. Lo que per altra part me sembla un miracle, perque casi, casi, tinch la seguritat de que Monsieur Giers, es masó...
--Aquí si qu'es precís treballar de ferm --feu lo sacerdot.-- Seria una gran obra si's lograva aquesta conversió... De moment ja es un gran pas, haver tret á las noyas de la escola layca ¡pobras criaturas!
--La Pilar hi treballa de ferm, y crech que Deu l'ajudará --digué la Presidenta. Y seguidament preguntá á la senyora del costat:
--¿Y vosté Célia?
--Los meus pobres no hi há manera de tréuren profit. Las criaturas van tot lo dia pe'l carrer y moltas voltas fins hi son de nit; y la més grandeta, sé positivament que molts vespres corre per las taulas de un cafetí del ensanxe. Los pares son d'aquestos pobres indolents de mena y no se'n cuydan poch ni molt; la miseria hi es allí en los cossos y en las ánimas. Jo he fet lo que he pogut y al fí me sembla que'ls hauré persuadit de que deixin tancar á aquestas noyetas á la Casa de Caritat y si es que á vostés los hi sembla bé...
--¡Oh, prou! ¡prou! --feu la Presidenta-- En aquest cás, está ben indicat aconsellarlos que las tanquin!... ¡Pero Deu ajut, quan será! La Casa de Caritat, es un dels mellors y més ben montats establiments de beneficencia que tením á Barcelona, pero quan menos té sempre una cinquantena de criaturas que esperan torn pera entrarhi, y quan la cosa es apremiant n'hi ha un feix... En fí com més prompte's presenti la solicitut, més aviat hi serán. La senyora secretaria pot esténdrela quan vulla...
--¿Y vosté, senyora Bosch?
--Los meus pobres segueixen ab las mateixas necessitats, per no dir que cada dia'n tenen de més grossas. Aquella dona es una santeta. ¡Tantas penas y tanta resignació! Es una visita que edifica; pero trenca'l cor de veure que no es possible remediar tanta miseria!
--Fashi lo que pugui, y pensi que'l verdader sacrifici de las sócias de Sant Vicens de Paul, no está ni en fer la visita, ni en donar lo socorro material, si no en esforsarse pera consolar als pobres á quals necessitats no hi podém donar remey. Y ¿vosté, senyora Guerra?
--La pobra Desniu fá dos dias que ha desocupat un noy hermossísim. ¡Allá si que hi há que fer! L' ávia impossibilitada; lo marit encara ab l'aufech desde'l dia que va caurer al moll dessota de las pacas de cotó, que ajudava á descarregar... La situació no pot ésser més trista. A un germá d'ell que segons diuhen está molt arreglat de diners, li anaren á esplicar la situació de la casa, pera veure si s'emportava alguna criatura ó ausiliava á la mare, pero ahir al vespre, que jo hi vaig tornar, encara no s'hi havia acostat... Sort dels vehins que essent casi tan pobres com ells, fan més de lo que poden pera cuydar á l'ávia y á la partera.
--¡Ay dels pobres, si no fossin los pobres! --esclamá tristament la Presidenta. Y tot seguit digué dirigintse al sacerdot:
--¿No li apar que's podria fer una solicitut á la Beneficencia de la Parroquia? ¿vosté ja ho recomanará, veritat?
--Si, si; que la fassin avans del dissapte. Y si l'home fa llit, també's podria cercar la cooperació de la Caritat Cristiana.
--¿Vosté se'n podrá encarregar senyora Guerra de fer aquestas diligencias?
--Jo tinch al meu marit un xich delicat y no sé si podré sortir aquesta tarde; pero ja havém quedat ab la meua companya que si jo no hi podia anar, ella faria las diligencias necessarias per aquesta pobre familia. Si alguna senyora te robeta petita, llensols vells, camisas, en fí, lo que sía, que fassa la caritat d'enviarho pensant que en aquella casa tot hi fa falta. ¡Allí si que serian precisos á més dels bonos de pá, los que's poguessen donar pera caldo, mentres se corra pe'ls demes ausilis!
--¡Válgans Deu! ¡com més déficit més necessitats! --esclamá la Presidenta; y dirigintse á la Tresorera digué:
--Pósili sis bonos de carn.
--Y ¿vosté, senyora Prats?
--Jo crech que aquesta setmana quedará llest lo dels orfanets Campins. Nostre Senyor nos ha ajudat y com la superiora del Albergue de Sant Antoni en la providencia d'aquesta barriada, hem quedat que si surt alguna almoyna pera pagar la mesada de la nena li donarém y sino será lo mateix: ella se la queda. Y pe'l noy malalt també s'ha pogut alcansar una plassa gratuhita al Asilo de noys escrofulosos de Sant Joan de Deu. Lo Padre superior apesar de no tenir cap vacant, l'ha admés. S' ha fet cárrech de la desgracia d'aquestas pobras criaturas...
La Presidenta continuá preguntant ab la mateixa forma á cada una de las senyoras allí reunidas y al acabar digué:
--Ara m'es precís á mi exposar la situació de la familia Dominguez, aquella pobra senyora andalussa, viuda de un empleat ab quatre noyas, que quan nosaltres anarem á visitarlas per primera vegada, ja li havian fugit de casa las duas grans... La infelis está esparverada ab las que li quedan, tement que'l mal exemple de las altras y la miseria que passan...
--¿Qué no treballan? --interrumpí'l sacerdot.
--¡Treballar! Fan calsotets, que'ls ne donan noranta céntims per cusirne una dotzena!; y encara tenen que posarhi'l fil y pagar catorse rals cada setmana per la máquina de cusir que las ha fet tornar mitj tísicas á totas duas! Y aixó no es tot. La Emilia, tenia promés. Ja feya tres mesos que entrava á la casa, quan la mare ha sapigut que era un trampós, un home de mala conducta. La pobra dona desatinada l'ha tret; pero com segons sembla es dels que va armat á las casas de joch, ha dit que si no'l tornan á admetre, allá ahont las trobi las matará. La pobra dona vá venir á casa esglayadísima y me digué que si ella tingués diners pera anársen á Bilbao, ahont hi té un germá que sembla que está arregladet y las vol, marxaria immediatament, aixís per fugir del promés de la noya, com per tenir un apoyo...
--Pero'l viatje d'aquí á Bilbao...
--La senyora Sanmartí, ja ho ha gestionat y la Companyia del ferrocarril del Nort ha fet la caritat de donarlos mitj pasatje franch... Las dificultats son per l'altre mitj... Ja hi há recullida alguna cosa, pero no basta...
Lo sacerdot parlá de baix en baix, algunas pocas paraulas ab la Presidenta y aquesta digué:
--¡Deu li pagui! Aixís me sembla que aquest assumpto quedará arreglat y aqueixa pobra familia podrá sortirse de tan trista situació. Ara aném á la familia Saleta. Ab la senyora Marsal varem anar á casa de don Melcior Ferrer, qui s'ha portat nobilíssimament ab la Conferencia; donchs á més de donarme una almoyna per aqueixa desventurada familia, m'ha promés que apesar de sas moltas ocupacions s'encarregaria del assumpto d'aquest pobre home, que ben ignocentament lo poden portar á un presiri.
--¿Y la familia? --preguntá ab interés lo Director.
--La seua dona fa molta llástima. La desgracia li ha vingut tant de nou, que no hi há pas manera de que s'hi conformi. Las criaturas apesar de sos pochs anys, sembla que comprenen la terrible pedregada que'ls ha caygut á sobre. Allá no hi há recursos de cap mena, puig lo que s'ha pogut recullir jo'ls hi guardo per si es possible que ell se'n vaji á Fransa, fins á esperar l'éxit de las gestions del advocat, que com es de primera talla, hi ha molt que confiar.-- Y girantse seguidament envers la Tresorera digué:
--Reparteixi'ls bonos.
La Secretaria aná cridant una per una, á totas las senyoras allí reunidas, afegint al nom de la sócia, lo del pobre que li corresponia, pera ferli entrega dels bonos de pá, arrós, carn, llet y patatas, que estavan destinats á la familia que visitava.
Acabat lo repartiment, lo sacerdot ab tó persuassiu y elegant dicció, feu una breu y sentida plática plena d'evangélica caritat, que fou atentament escoltada y tot seguit la Tresorera passá una grossa bossa de felpa blava, en la que cada senyora hi ficá la má, depositanthi la seua almoyna.
Acabada la col·lecta aquesta se vuydá dessobre la taula. Las sócias reunidas eran vinticinch y en la cantitat recullida s'hi trobaren divuyt pessetas en monedas de cuatre rals, una de vuyt, dos duros y cinch mitjas pessetas.
La Tresorera recullí la cantitat; la Secretaria l'apuntá en lo llibre d'actas y la Presidenta agenollantse seguida de las sócias, resá unas curtíssimas oracions que donaren per acabada la sessió, qu'escassament havia durat una hora, portantse ab un órdre y rectitut verament monástica. Mes tan bon punt s'hagué fet la senyal de la creu y s'aixecaren las senyoras, paresqué qu'en la cambra s'acabava d'obrir la resclosa d'un riu impetuós. Com esbart d'aucellas que l'esparver destria, quedá trencada en vint parts la simétrica renglera de cadiras; y las senyoras aplegantse en rotllos de tres, de cinch, de cuatre, segons s'esqueya, romperen en animada conversa que contrastava ab la severa rigidés fins aquell instant escrupulosament observada.