Part 4

(Ergüeix autumnal:) --Soc un devot de la ciència de les subtils coloracions. Aimo les formes per l'essència. Cullo les fruites dels plansons. Ab una llarga esperiència, faig atrevides professons de nuvolades. L'estridència fonc en suaus combinacions. Y revesteixo l'hemisferi d'una patina de misteri, d'una discreta melangia, d'una magnífica armonia, d'una divina temperansa feta diluvi de gaubansa.--

(Conclou madona poesia:) --Ets un perfecte cavaller de la gran llei de l'elegància. Guaites la mort ab petulància. Tens el secret del viure be. Guardes la clau de la ciència. De l'equilibri l'alta norma. Aimes les formes per l'essència. Cerques l'essència dins la forma. Tens les divines venustats d'aquells ponents aureolats de calcedònies y amethystes... ¡Vina a mos llavis emporprats ont hi floreixen voluptats de circumloquis optimistes!--

## Psyquis

### I.

**Oda a la masovera**

Salut, oh masovera de rumbejants esclats! Demunt ta pell daurada com antiquíssim bloc, tes galtes purpurines hi dansen ab el xoc dels gallarets qui taquen l'ocre estrident dels blats.

Els negres azabetges dels ulls, com tos bonics fulguren, ab irònic somriure complascent, o com un gorc s'aturen devant l'encalmament dels horitzons diàfans o dels recorts antics.

Ton pit, sota la gràcia del gipò vell, segur de la secreta calma del seny qui's dressa fort, ritmicament s'exalta desafiant la mort qui l'ànima rosega de cada fruit madur.

Tos brassos qui s'allarguen, freturen abrassar, ab una esgarrifansa de voluptat als dits, les conegudes testes de tos infants petits, les pròdigues cullites del afanyat quintar.

Y ta cintura es grossa com centenari tronc esbadiat en branques y carregat de fruits qui no han deixat dins l'ample fullatge gaires buits --¡oh tristes ciutadanes del cimbrejar de jonc!--

Ton ventre't fa endarrera, maternalment pompós, prometedor d'innúmeres convexitats anyals; y es com un tabernacle de tos secrets rituals qui's manifesta al poble, sagrat, esplendorós.

El vol de tes faldilles s'aixampla fregadís. Feixugament tremola del ritme de ton pas, y de tos peus ampara la contorsió que hi fas quan quiscún d'ells t'aguanta com un carreu macís.

Y sembles una Mare de Deu omnipotent de la dolsor que versa la gràcia de tos mots. Y ets com la providència dels fills y dels nebots y dels fiols qui't miren ab sant encantament.

Y ets tota tu solemne del fill que dus al bras com un trofeu simbòlic de ta vital passió. Y triomfanta petges els camps la tardor y't sents talment senyora majora dins el mas.

¡Salut, oh masovera del viure virolat, qui ets l'esca de la casa, la joia del marit! Eternament fulgura sobre aqueix món neulit com de l'antiga pàtria l'esqueix immaculat.

Son onze ja'ls bailets y quatre son les mosses. Ells son escardalencs. Elles son totes rosses. La mare en cada part no sembla filla d'Eva: tres dies fa no més de llit y al quart se lleva. L'hereu es un atleta més corpulent que'l pare. La gran sembla germana segona de la mare. Dos fadristerns bessons se cuiden de les terres. Un altre es el pastor qui tresca per les serres. Hi ha dues noies més qui van a la costura y fan de porcairoles y creixen de cintura y son les mainaderes qui aguanten la quitxalla y pel bressol adoben les màrfegues de palla y ab bruc y ginesteres, avans de la batuda, escombren l'era càlida, y porten la beguda als homens qui les garbes carreguen, a la feixa. Y encara'n venen d'altres d'una faisó meteixa. La cuina es enllosada ab rierencs y moles: pels reguerols hi juguen quatre marrecs a boles. Quan surten de la cort les vaques gegantines, corra un menut darrera, fent esses y tintines, y ab una perxa atura cada ambulant montanya, sumisament creienta al esperó de canya. Els més petits, descalsos, trepitgen rocs y brossa. Tenen els ulls mitg-clucs de carn, la boca grossa. Y mengen, ab els plats sobre el llindar, la coca, les trumfes, l'escudella... Talment a frec de boca, el famolenc canic els pren una mossada de pa moresc, y ells resten boca-badats. Irada, els renya la germana més gran, encar petita. D'aquesta gran cadena de vides, infinita, no més n'hi falten dues. S'obriren, dissortades, al sol canicular, y foren assolades. Encara no sabien l'oculta llet materna. Les sopes y les cabres els foren dida eterna. Son onze ja de bruns y quatre ja de rosses: els altres qui vindràn ¿seràn bailets o mosses?

**El senyor mestre**

El senyor mestre, un ex-seminarista curt de cabals, d'ingenis y de vista, porta una gorra de vellut molt fosca per ell sorgida ab elegància tosca. Y porta un gec qui d'altra esquena encara la conformació delata rara. Y en la butxaca fonda un calendari porta del any passat y un vell diari qui ja no surt y que ningú llegia. D'una masia va a l'altra masia repartint als bailets, de la ciència els rudiments y l'inesperiència, a cambi de la sopa y la verdura car altra menja considera impura. Es pacífic y té la parla trista y acala sempre, vergonyós, la vista, y parla d'utopies, visionari, glosant conceptes del antic diari. Y la quitxalla de pagès se'l mira com un espectre qui de la cadira l'utilitat coneix, de la verdura l'apetitosa flaira, la dolsura de l'escudella espessa, y del Rosari l'imperiosa tradició. Y ab vari posat de displicència taciturna guaiten del foc l'enjogassada espurna.

**La núvia a ciutat**

El desbocat passeig, els llums de la ciutat, el tràngol despietat, provoquen ton maretg. Esvalotada't veig passant entre'l brugit, de bras ab ton marit per ofegâ'l pantetg. Y't sembla cambiat el món soptadament, y't trobes diferenta y't creus haver deixat, molt lluny, una parenta com tu, precisament.

**L'hermità**

Porta llosses per les nines y medalles de llautó. Ven estampes y joguines y llibrets de la passió.

Arrivant dona el bon dia part enfora del cancell. Els infants de la masia formiguegen vora d'ell.

Ja'ls hi mostra la capella, recolzant-la en el llindar. D'una cambra surt la vella. De la cuina surt el ca.

Compareix la masovera ab el seu menut a bras. Ell se fa una mica enrera. Ella avensa un altre pas.

Com un buf de tramontana agarbulla enjogassat les rondalles de la plana ab les verbes de ciutat.

Ja li ven escapularis y dos ciris benehits, confegint-li dos rosaris que tenia mitg-partits.

Pregunta ella ab galania si li lleu de descansar. Ell se n'entra a la masia com un pare capellà.

Ja li allarguen l'ampla tassa fins a dalt plena de ví. Ells els conta lo que passa per l'aplec de Sant Martí.

Ja arreplega la capella y'ls hi dona l'adeussiau. Del portal se'l guaiten ella y el menut cara-babau.

Y ell s'allunya ab cortesies aturades d'hermità pensant noves galanies per si un dia pot tornar.

**Mossa d'hostal**

Roja de sol y de luxúria, brega ab les tasques y'ls aimants y multiplica ab cega fúria ses renoueres mans.

Tot son cabell s'aplaca enrera, en trena vil recargolat, com una insòlita crinera de poltre domenyat.

Sota la roba desinvolta com dos cadells salten els pits. Del front convex sota la volta, pengen dos ulls petits.

Com una indòcil vaca brava obra els badius de bat a bat, y, de tants palps, com una esclava ne porta el cos macat.

De la secreta forma nua n'ix homenívola bavor qui dels vestits, quan ne traspua, arrenca un tremolor.

Roja de sol per la boscúria, roja de feina pel veinat, com un gran àpat de luxúria pròdigament parat,

deixa, quan passa carregada ab el cabàs obert, curull, com un halè de mitgdiada o de paller remull.

**El bort**

En la planura grisa d'un cel inanimat la còrpora's destaca d'un home estintolat. La barretina esquàlida, com una flor vermella li tomba colltorsada tapant-li mitja cella. La cara es tota roja com xerigot, del ví. Les venes s'hi cargolen com cuques de verí. El blanc dels ulls es vitri com testos de rejola. La boca sembla una ansa lluhenta de cassola. Y son recargolades y fines com un tel les grans orelles qui retallen l'ample cel. Com una escarbotada panotxa el nas s'inclina. S'obra el gambeto com l'escorsa d'una alzina y ab rigidesa enquadra la llenca del tricot y un goll inverossímil qui gairebé no pot balandrejar-se. Freguen sobre els tormells les grenyes d'acartronades calses. D'inútils espardenyes embotornats sobrixen feixugament els peus. Es el pastor qui arrenca els brassos de les creus y les canals de fusta de cada font que troba. Es el pastor maligne qui, ple d'astúcia, roba sols per fer mal. Y viu d'aglans a tot estrop. Y garroteja son mastí qui sembla un llop. Quan veu passâ una mossa, tremola embadocat. Quan palpa les ovelles ab l'incentiu doblat de la carnal fretura y de la miopia, d'un baballut rogall ab la monotonia, retreu les delectances de son compare el bóc. Y les ovelles entren sumisament a joc. Quan d'un bon tret de fona cama-trencada deixa qualque primala, el riure sa fesomia esqueixa. Quan bromejant el criden altres pastors, fa'l sort per amagar l'estigma original: es bort.

**Dinar de festa major**

> A N'Esteve Monegal, Pintor

La sala gran es plena de flaires y rialles. Ab blau de la bugada, les blanques estovalles fan ressaltar les cares vermelles y lluents de les alegres noies, dels baladrers parents. De les soperes puja la boira de la sopa y tèrbola s'aplana quan ab el sostre topa. Y dos porrons circulen, eternament curulls, qui fan espurnejar de joia tots els ulls. Y l'escarola brilla com d'una cornucòpia les fragmentades corves. De la cullita pròpia es el farcit de peres qui neden en la salsa. L'innúmera quitxalla cinicament trasbalsa les coses endressades fins que no'n queda un tros sencer. Sota la taula grinyolen per un os l'esquàlida canica y un foraster basset y una ferotge gata, de nines ab verdet. Y una forsuda mossa de colzes cantelluts, rigidament cossada y de badius peluts, bleixant d'angúnia porta la monstruosa plata ab una llebra, com un dia la safata ab l'ensagnada testa, la bella Salomè. Se fon el pa de fleca a llesques sense fre. Y encara després venen els ànecs y capons replens de prunes seques y en abundor, segons la tradició prescriu. Y encara ve un cabrit esquarterat y al forn barbarament rostit. La dringadera aumenta de gots y de coberts. Els ulls qui no s'adormen, fulguren massa oberts. Les galtes son lluentes del riure y del menjar. Un pit de dona salta del giravolt que fa quan un compare irònic de falsa rialleta, pessiga la vehina ab la subtil palleta d'una cadira. Xisclen les noies bojament sota les manotades calmoses del jovent. A un cap de taula, sòpit, el vell ubriagat solemnement sacseja el goll embotornat. A l'altre cap, serena, vigila la padrina. A fora, la quitxalla molesta la pollina o s'embutxaca fruita. Aumenta el rebombori qui degenera prompte en bacanal desori, quan se destapa la garrafa d'aiguardent. El vell, desensonyant-se, reclama enteniment.

**Oda a la noucentista propietaria del Montseny, madamisel·la Pietat Renom**

A vos, Senyora, qui teniu dominical poder gairebé sobre tota la gran montanya (car vostra hisenda com horitzontal peanya, de Rocs-Cremats s'allarga fins sota Sant Marsal)

les serres montsenyenques us fan acatament y son per vos obertes com el Passeig de Gràcia. Heu dit a les carenes, dominadora: --Plàcia a mes gentils sirventes amplificar l'ambent.--

Y encara per la selva, com àgil amassona, en un corcer trescavau, fogós, a tot galop, ab vostre groom darrera qui, d'esma ja, esperona com en imaginària persecució d'un llop.

Com diminuta olímpica plena d'enuig letal, calladament rodant sobre una pols aurífica, talment atravessaveu en un landeau, magnífica, entre la polsaguera d'un mal cami-veinal.

Mes ara, en automòvil de rutilants metalls, les costes embesteix la vostra perspicàcia. Sobre el sedós coixí, darrera dels crestalls, la vostra fas saluda com al Passeig de Gràcia.

Y passegeu el tedi subtil de l'existència, ab una tremolor d'aristocràtic fret y cavileu, frenètica de vostre omnipotència, per traspassar l'obstacle darrer qui s'alsa dret.

Y en vostre esprit revolen mefistofèlics balls. Hi dansa el nou progecte d'una ample carretera qui, el bosc esmicolant de la montanya entera, ab corves impossibles, us porti a Matagalls.

Llavors haurà assolida la vostra ambició la joia faraònica de domenyar la cima y, en vostra caretel·la d'avans airosa y prima, podreu escalâ els núvols per veure l'horitzó.

**El vell**

Es el padrí renyaire, corcó de la galvana, qui duu una catracòlica pagesa y ciutadana, qui ja la barretina per rústica ha deixat y dels senyors odia, per tradició, l'emprat capell, y duu una gorra d'un trist color de cendra. Es el padrí, la soca baumada: mes engendra indefectiblement cada any un nou rebrot qui esponerós li puja fins a abrassar-lo tot. Es el padrí qui té les dobles a la gerra y sab de la montanya fins l'últim palm de terra. Es el padrí xaruc quan el mal temps l'abat: mes quan el deixa en pau, torna entenimentat. Es y serà rebec mentres no acluqui l'ull, l'amo qui dirà això jo vull y això no vull.

**Mitgdiada eterna**

El sol canicular, de tropical crinera com una serp de foc qui, sibilant, s'enarca fa trontollâ al compàs que la cigala marca, l'estèril solc polsós de l'ampla carretera. A l'ombra insuficient d'esquàlida figuera s'hi aclofa l'hostal vell ont, embrutit, descansa el traginer colrat qui cerca delectansa en la frescor propícia d'anònima hostalera. Esclaten les panotxes de blat-de-moro al hort. Pululen les alades ab musical acort. De flaires de celler s'inonden els afores. Les jàceres fumades se contorsionen brusques. Y, dins l'antic rellotge monumental, les busques fatídiques senyalen eternament dotze-hores.

Vora el sumort vilatge, la carretera dura en corva rapidíssima soptadament se pert. La pols, com una cendra de malvestats, el vert dels plàtans oficials cobreix de floridura. Sovint passen feixugues carretes grinyolant ab un pagès darrera qui, catxassut, ostiga els bous ab un renec. Corvada en sa fatiga, porta una mossa un feix de llenya, murmurant. Y quan ha sonat l'hora d'abandonar l'estudi, inesperada esclata, com infernal preludi, la cínica gatzara dels mal-criats bailets. La creu de terme s'obra de rocs caixalejada. Y el Crist escarbotat, aparta la mirada d'aquella mena d'homes tan bestials y frets.

Com una boira passa l'enterro del albat. Les filles de Maria porten la caixa blanca guarnida ab campanetes cullides al veinat. El dol, escàs y rígit, el llarc seguici tanca. Devant, el capellà qui resa dignament. Après, de les companyes la pàlida corrua. Dels invisibles ciris la llumaneta nua retalla com una ombra l'asserenat ambent. Y encara una boirina de pols darrera el dol. La creu de la parròquia duu penjarells de sol. Y guaiten les poncelles obrint-se com un ull de llàgrimes nocturnes calladament remull. Saltironant minúscula, tritlleja la campana soptada pel refrec de l'ànima germana.

**Tragedia lluminosa**

Sota una mitja volta ont s'hi rebat el sol, hi ha el saferetx. Y l'aigua s'estén com un llensol d'ondulacions molt lentes. No més qualques estones com una pell tremola, sentint d'aquelles dones qui renten, la caricia del foll pessigolletg. Y tèrbola s'agita pel càlit saferetx. Les dones son vermelles de colzes y de cara. Tenen els ulls plorosos del vi de la gatzara, mes implacables forguen dins l'aigua y ab enuig; sembla, talment, que lluiten ab el llensol qui'ls fuig. L'aigua s'ageu retuda de nou pel saferetx. Enlleminida guaita, però, el carnal pantetg dels pits qui sovint salten per sobre dels gipons com d'opulent resclosa els màgics borbollons. De sopte un bou s'acosta, atret pel remolí. Esporuguides fugen les dones. Resta allí el brau indòmit: guaita la gran escampadissa, y, ab desconhort magnífic de mascle, gira al cel els ulls de foc y exhala un perllongat bruel qui ofega l'argentina, llunyana cridadissa. Desprès la testa abaixa, s'acosta al rentador y beu una glopada ab gran delectació com si de l'aigua tèrbola cerqués en la virtut la flamarada interna d'aquell botí perdut.

### II.

**A la masia**

Oh masia xacrosa y endolada! si un dia fores diferent de tu, per obra de natura transformada tens la dolcesa de lo qu'es madur. Ja la negror t'ha esdevingut daurada. L'eura mitiga de ton caire el nu. Floreixen les canals y la teulada. A sota el ràfec l'aureneta hi duu cavalls-de-serp y cuques argentines. Comodament terregen les gallines vora ta llar, profètic esperit qui traspua de llum per tes esquerdes. Demunt tes grogues feixes y les verdes clapes de bosc, com elles t'ets vestit.

**Posta arbitraria**

Demunt la llar pairal hi llengoteja el foc qui ressegueix d'un soc l'escorsa desigual. A fora, esclata el xoc suprem del temporal. Sona confós el toc de l'hora capvespral. Quan les vaixelles tosques reflexen a les fosques el llengotetg qui mor, la cuina llu clapada com entre la brancada llunyana posta d'or.

**Rebost**

Emblanquinat per dins, entrenyinat de fora, com un convent exhala benèvola frescor. En un recó la gerra que tapa un tovalló, un àpat suculent fa somniâ avans d'hora. Del embigat sospesos, graviten els pernils, mostrant un d'ells la sana rojor d'una ferida. Una fragància puja fins arrivâ a l'eixida, d'un enfilall esplèndit irradiant de fils. Una renglera innúmera de pans abonyegats s'allarga vora el sostre. Reposen, admirats, en un prestatge, els pots d'espessa confitura, qui alternen ab formatges ullats, alabastrins. Y, respirant la pols qui a flor de terra sura, secretament dialòguen dos plàcits ratolins.

**Cambra**

Es tota emblanquinada com una cel·la y té una finestra plena d'aufàbregues rodones. Les aurenetes hi entren com unes papellones. A un raig de sol fulgura un aigua-beneiter. El llit pairal ostenta pletòric respatller qui's dressa en la penombra discreta de l'arcova. Y d'un armari de paret vessa la roba una fragància antiga de boles d'aromer. L'empostissat es net y llis. La calaixera d'incrustacions d'ivori y d'eban ramejat, com un altar major de poble reverbera; guardant la palmatòria del combregar. Penjat un vell trabuc s'empolsa. Y afinen de grogor uns tristos goigs de Sant Isidro Llaurador.

**Porxo**

Es el raser mes dols de tota la masia. De part de fora vistes, semblen cataus de fosca les dues grans arcades fetes de pedra tosca. En la pilastra una eura manyaga s'hi congria. Esbatanat, contempla la mitgdiada augusta. En la foscor ressalta, ja grisa, la barana de castanyê: hi reposa l'immòvil sargantana com una esberla fina de la meteixa fusta. Les aurenetes volen entorn del embigat ont tenen, de petites curull, el niu penjat. Del ràfec qui, al devant, aeri's precipita, despleguen les aranyes un prodigiós filat. Y en un recó bucòlic, de testos enquadrat, les mans sobre el gaiato, l'avi cap-blanc dormita.

**Els pallers**

Com una professó de genis tutelars sobrixen, corpulents, de la pairal teulada qui vora d'ells s'aplana humil y consagrada per la fumera dels calius familiars.

Jugant a fet s'hi encalsa l'innúmera mainada. N'arrenca un brí llarguíssim un indolent pastor y rosegant-lo hi troba recòndita dolsor. Per entre el boll dispersa, terreja la llocada.

Y son ventruts y guarden mitja cullita anyal. Y una fragància deixen de palla, massa intensa. Quan el mal temps arriva o quan l'hivern comensa,

fulguren més aurifics al mitg del temporal. Y'l masovê'ls acata com un esclau sumís car son per ell les torres dels murs del paradís.

**A la parella de les vaques**

Oh parella pacífica, feinera! la vostra testa s'ofereix al jou qui recull la penjanta barballera. La vostra qua displicent se mou. El vostre front triangular es dur. Brilla l'espai, de vostres ulls endins. Vostres badius son molt oberts y fins. En vostres banyes una corda lluu. El vostre llom acarenat s'adressa. De tant llaurar, desconeixeu la pressa. Vostres mamelles un encuny de mà serven, ja buides. Vostra pell es neta y gastada pel tronc de la carreta. Sou lentes y constants en trevallar.

**Al fidelíssim ca**

Oh fidelíssim ca qui pagues les marfugues del amo! cinc verrugues t'enjoien. Al lladrar, lladres tant fort y clar y ab tanta bonhomia, que'l teu lladruc desnia un sentiment humà. Soportes la mainada, respectes la llocada, dormites vora el foc, convius ab tos col·legues, els plats de cuina fregues y no fas nosa enlloc.

**El reial paó**

Bell paó radiant! ets l'encant del pastor. Mostra, aurífic, ton ventall, geroglífic devassall. Per ta rara petulància, tens encara l'elegància que no sent nostra gent.

**L'horta**

Ab la bellesa d'una mare forta qui somrient alleta sa fillada, ubèrrima, senzilla, dilatada, sota el camí veinal reposa l'horta. De presseguers dolcíssims clapejada, exhala una frescor qui reconforta y de sos camps la gradació variada omplena el marc de la caiguda porta. Els corriols l'esgaien fonedissos, els reguerols, simètrics, l'atravessen, les verdures hi ostenten un vert sà, els margens ben cuidats formen pedrissos, d'ocultes deus els regalims hi vessen y s'hi rabeja un aire casolà.

**El veinat I.**

Oh les petites cases del minuciós veinat quiscuna ab un paller y un forn y la cisterna ab una corriola y un canti abonyegat y l'era qui de boll aurífic enlluerna! Un corriol ondula per assolir-vos totes. Els vostres cans el pas senyalen de la gent. Teniu panotxes y rodells sobrers de botes. Y l'aviram pastura desvergonyidament. Les vostres feixes son minúscules, secanes. Demunt dels enllosats hi dormen sargantanes. Us enjoieu alhora de malves y llorer, de romaní, de sàlvia y d'herba caixalera. Y alguna de vosaltres es sota la noguera com una aucella tímida qui fuig del esparver.

**II.**

Mes quan l'hivern impera, sou totes arraulides. Els vostres cans no saben lladrar sino ab udols. Quan es de nit dialoguen xibeques y mussols. Filagarsades pengen les parres consumides. Escaina per etzar la prematura lloca. L'antic aroma d'herbes tè flaira d'estantís. Es groc de les juntures l'humitejat pedrís. D'un xiprer vert no mes l'ombra fatal us toca. Quan d'una aubada freda l'intemperansa lluu, us enrogiu de fret lleugerament galanes. De vostres cuines ixen flairades casolanes. De la finestra oberta ne penja un forc madur qui branda ab les secretes cantúries de Nadal y ab la forana audàcia del tràngol hivernal.

## Pastorals

**El pastor**

El pastor vell sordeja del torb qui, udolador, regolfa en les cingleres y pels cimals s'aplana. Ab un encorvament de xacres y galvana devalla pels dissaptes a provehî'l sarró. El seu remat pastura tot sol per la carena, y ell porta en la mirada la perennal visió. Com un selvatge tímit s'amaga en un recó. Y, endormiscant-se, aclama la vaca de llet plena. Enfonsa la mà seca per l'àrit costellam del gos d'atura. Parla no mes qu'ab la mainada qui del sarró li pren, en rotllo vora el flam, el floviol de boix, la fona ben trenada. Y l'endemà, diumenge, se'n torna a la montanya ab el sarró feixuc y una alegria estranya.

**Entorn del òbit**

Entorn del òbit de pollada alzina trampelejant grinyolen els garrins d'una rosada tremolô infantina, blans y minúsculs com petits coixins. Obstinats forguen, sens motiu, endins l'humida terra qui els unglots els taca. Llur borrissol té caires argentins. Y quan els veu la corpulenta vaca, maravellada, l'ample testa inclina, y ells, aterrats, galopen bosc enllà. La porcairola invàlida els domina tractant-los com una ignocent joguina, y mira els lloms flexibles llustrejar sota l'escata de la pell albina.

**A'l bany**

Vora el bassal assoleiat l'ànega passa atrafegada, potes y bec d'un to daurat, nèta com roba de bugada. Gronxa feixuga, estarrufada, sobre el tupit encatifat, pomposament endiumenjada ab son abric tornassolat. Y les minúcies de sa prole, sardanejant entorn la mole, àvides forguen dins el llot. Y, al invadir l'estany d'argent, se deixen dur per la corrent com unes bolves d'escardot.

**Visió tardoral**