Part 5

En un decliu suavíssim, la prada, encara verda, l'exuberància mostra de suculent pastura. Les vaques s'hi rabegen ab l'herba a la cintura, fregant ab les mamelles l'exuberància gerda. Una pomera ostenta la soca ab una esquerda del llamp, y dues branques socarrimades, mortes. Mes son de tantes pomes les altres tres colltortes, que besen ab les fulles els trèbols y l'userda. Els penjarells qui branden, acurullats de pomes, entre el fullatge brillen com ponentines bromes. La copa's balandreja com femení ventall. Y algunes pomes cauen com un aucell morent qui, rodolant per l'herba, s'obra cami, talment. Y tomben dins de l'aigua, perdent-se rec avall.

**La càndida badella**

Oh càndida badella! com un segell sagrat de ta nobilitat, al front dus una estrella. Ta vista s'esparpella ab diafanitat. Tremoles de novella y saltes de bondat. Y tens el morro encara de llet materna moll, que ja una dona rara te penja arràn de coll una feixuga esquella ¡oh càndida badella!

**Quaresma**

Pregona la naixenta primavera un gradual allargament del dia. Del més intim recó de l'establia tèbia s'enlaira una remor lleugera. El fret agònic enutjat impera trucant a les parets de la masia. Al voltant de la llar, tota alegria, somriu la joia en la mirada austera. Penja d'un mur la vella de quaresma. El jaio, qui'l rosari mena d'esma, s'endormisca sovint. Una vegada se redressa no més, y, ab veu cansada, comensa el Pare-Nostre a Sant Martí per que les cabres puguen ben bocquir.

**El pla de la Calma**

L'àrida calma ondula com un immens desert. El sol, a frec de terra, com borralló s'hi pert. El cel fulgura plàcit: s'estén per l'infinit com nítida llacuna de cignes blancs. La nit assotja avidament darrera les Agudes. La lluna plena surt d'afraus inconegudes y gesticula immòvil, sanguinolenta d'ira. D'uns carboners apunta, cingles avall, la pira. En la monotonia dels rasos hi pasturen les solitàries vaques: de tant en tant s'aturen y exhalen un bruel de cara a l'establia llunyana. D'una boira minúscula's desnia la tremolor. De cabres, ovelles y crestats alhora s'acorruen per entre els espadats pacífiques remades. La polsaguera immonda ab sa farum de llana la comarcada inonda. Y, en mitg del remolí, brassegen els pastors, y xiulen de les fones els rocs udoladors qui a voltes cama-trenquen o escapsen qualque banya ja consentida. Aborden ab alegria estranya de subaltern els cans d'atura mal-carats. Mes per demunt l'insòlita negror dels espadats y de la vasta calma de serenor divina, la Creu de Matagalls perdura gegantina. Y les remades salten, rostos avall, de dret. De Coll-Pregón arriven soptadament al net. El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna s'ha tota esblanquehit y perfilat com una donzella a qui l'edat torna gentil, prudent. Y la corona tot l'estol del firmament. Ja envolten el corral de sinuós teulat. Ja'l remat es a dins. La porta s'ha tencat y pel llindar balder traspua el color groc que escampen els tions des de la llar de foc.

**Cinegètiques**

Contemplant el cider Oh placidesa de romandre en la barraca, ab l'escopeta disposta sempre en la mà dreta, y en l'altra mà, caient de mandra qualque volum d'André Chenier! Sempre a l'aguait, quatre o cinch hores, la vista erranta per les vores y per les branques del cider, l'aurella atenta a la cridòria dels gaigs! La flauta d'una merla, de tan propera, fa estremir. Un espetec canta victòria... Tomba una griba qui s'esberla de caure, ubèrrima, al camí.

**Guatlla captiva**

Canta la guatlla blat-segat per entre el ségal. Y peona balandrejant-se. No s'adona de que al demunt hi té'l filat com un subtil entrenyinat qui refregant per les espigues fa temoregues les formigues. Sona un botet precipitat. De sopte una ombra li sorgeig manotejant amenassanta. Arrenca el vol y, ja captiva, sent qu'una grapa l'oprimeix... Una altra guatlla encara canta y una altra vola fugitiva.

**Fallida**

En un mitgdia gris de tòrrida bavor, per entre el blat-de-moro d'envidriades fulles, ab una gran pallola comprada a un segador, ab les ulleres fosques y ornat ab les despulles d'una sotana esquàlida, passa el Sr. Rector, vers els rostolls qui marquen la ratlla dels amprius. Ja dins l'amagatall, aclama les perdius ab les polifonies d'un escotxinador. Ja un perdigot respòn, de zel adalerat. D'una volada 's llensa al mitj del blat segat y, al cim d'un còdol, guaita escotxinant rebent. El bon Rector somriu de goig infantilment y quan repara qu'es propicia l'ocasió, el perdigot ja vola vers un parany millor.

**Els serradors**

Les rabassudes aixes, l'escardalenca serra y les destrals de mànec d'alzina esbelt y llís en escampall de fi de festa son per terra. Y sura un grat perfum de llenya voladís. Y l'herba de la prada grogueja del aixut clapada arreu ab cercles d'una foguera estinta. Del xarracar monòton afina l'atrahut. Entre les vores passa el riu com una cinta. Els serradors aixequen rectangulars pilons de llates y quadrats, de posts y de taulons. La gràcia de les corves qui omplien la boscúria, les saves ab l'empenta del vi d'una centúria, tot dorm en els anònims pilons acurullats, de geomètrics caires y sostres alternats.

**El molí**

**I.**

Tot el molí trontolla del aigua qui, brunzenta, fa rodolâ'l ciclopi rodet de cor d'alzina. Pel carcabar xocant ab esplosió argentina, s'escorra per les negres llambordes opulenta. Y roda al seu impuls l'oculta ferramenta ab infernal estrèpit. La filoseta dansa. Brunz el feixuc volant qui, ben collat, descansa en l'arbre incommovible qui tot l'impuls regenta. De la sotana immòvil broten esquitxs de foc. El molinê, ab ulleres, d'una altra mola pica els reguerols simètrics, més obstinat que'l roc. Al marc d'un finestrò un vidre fès repica. Y en un prestatge salten, ab folla tremolor, sis plats, una sopera, dos cantis y'l porró.

**II.**

Y'l moliner, deixant la tasca pacienta, aboca altra quartera de blat a la tramuja, de blat lluent y fresc com un varal de pluja qui's fon al xuclador del canalot. Rebenta, la mola se'l ne du y, ab una giravolta, l'escampa sota seu, frenètica el tritura y raja el blat d'avans, tornat farina pura, entre el xerricament d'una eternal absolta. El moliner linfàtic, per escalfar la sang, enfonsa arràn d'aixella el bras a la farina y'n treu una grapada y escampa la polsina y, emblanquinat, sorgeix com un atleta. Blanc té'l borrissol dels brassos, les celles y la testa... Per tot sembla que hi hagi passat una congesta.

**III.**

Y semblen les trenyines subtils carmells de glas. Tots els relleus son blancs. Nevades son les tanques. Els sacs traspuen pols. Y les parets son blanques demunt la sutzetat del fum qu'hei ha romàs. La molinera té nevat el prim del nas. Y duu'ls cabells albins com una cortesana. Y té una flor de neu en cada galta blana. Y aixeca boires pàlides ab l'aire de son pas. La resignada cara, de perfecció, palpita. Ressalta l'azebetge dels concirosos ulls qui del espai anyoren la compassió infinita y d'una vaga pena d'amor semblen remulls. Y en les convexitats del ventre maternal fulgura la nevada polsina d'un cimal.

**IV.**

A fora hi ha la calma, la clara transparència ont floten els murmuris y les boirines d'or. Dins un bassal s'esplaia, marmòria, l'opulència dels ànecs y les oques ab monorrítmic chor. Les sommogudes gleves qui envolten l'ampla soca qui dels pigots fou víctima y ara ageguda cruix, pletòrica esgarrapa la previsora lloca. Quan troba la becada color de rosa, cluix, y en boira escampadissa hi acuden els petits qui trampelegen, àvits de pellucar quelcom. Al seu entorn pululen marietes y mosquits, cavalls-de-serp vinguts d'un amagat tocom. Y aflotonats cimbregen, ab corpulències balbes, els rengles de pollancres, els freixes y les albes.

**Els carboners**

Els carboners son negres com infernals titans y en la negror dels rostres fulgura el blanc dels ulls y una filera indòmita de dents com uns esculls. Son mal-carats y guaiten la gent com uns infants. En rotllo vora el plàcit remor de la foguera, conversen del ofici tant profitós avans, y mentres fan deu-hores calents de peus y mans, ompla el bailet dos cantis ab aigua de riera. Al arrivar la nit, se'n van a la barraca y, aflotonats demunt el jas de la fullaca, furtivament contemplen el poble llunyedà, y quiscún d'ells hi troba sa dèbil llumaneta. Y pensen en la dona qui'ls té la roba neta y'ls hi ofereix les dolses primícies del quintar.

## Poema

> Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta. > > Dante.

**Preludi**

(Parla el poeta:) Mirant el bosc ab persistència m'esdevé'l temps eternitat y se'm transforma l'existència en un llarc somni improvisat. Y tot jo quedo obsessionat: el bosc se'm torna pròpia essència y de mon jo la conciència se fon dins l'ampla immensitat. Y veig els arbres per dins meu, y les arrels veig dins la terra, veig les entranyes de la serra, veig els cimals sota la neu. Y al fons de tot m'hi veig a mi guaitant dins meu el bosc lluhir.

**Génessi**

Plau-me vagar per la boscúria sol, lluny de poblat y fora de camí, obrint-me jo mateix un corriol qui's tanca apenes ha servit per mi.

Car la mare natura es indulgent y als qui la cerquen al filial orgull, lluminosa se'ls fa a l'enteniment y'ls deixa el cor de casta unció remull.

No hi van aixís els homens de ciutat qui sols la cerquen per fressats camins. Mes tampoc se'ls hi mostren la vritat y la bellesa qu'hi reposen dins.

No hi he sentit pas mai l'isolament de la boscúria en els secrets obscurs, no mes aquell suau deseiximent de les ciutats y dels negocis llurs.

Car la selva no es com un cementir ont regna el xuclament de la buidor. Es com el verb de misteriós respir ont de l'essència impera l'atracció.

¡Oh de la selva concepció integral! La terra, en un excés de plenitut, al foc de la paraula divinal esbategà en l'immensa solitut.

Y d'ones ab concèntrics remolins, de les arrels l'enigma sorprengué. Y's prodigà com els ciclons marins de troncs variats en abundós planter.

Y'ls troncs, ab llur empenta de gegants, s'allargaren en branques y rebrots, subtilisant-se en fulles elegants qui s'agitaven trèmoles com mots.

Y'ls mots se desprengueren a la fi, d'ales vibràtils en voluble estol, y per volta primera s'estremí l'espai al ritme de llur màgic vol.

D'aleshores que'l bosc purificant xucla de terra el delicat perfum, y té pels cors son admirable encant y pels esguarts sa misteriosa llum.

**Oriental**

Com una eterna emanació de Brahma Aditi fecondíssima's dilata y en l'anorreament de son nirvana de Surga beu en la soperba tassa.

Sa pell morena que Savitri imflama prompte adquireix tonalitats daurades y'ls bells Maruts en son halè cavalquen y en sos replecs s'oculten els Rakchases.

Y Aditi jau en sa nuesa plàcida que vetlla dia y nit Varuna casta, y a cada part es més feconda mare y aumenta ensemps de plenituts y gràcia.

N'es tan replena de vital ufana que de sos pits torrents de llet regalen y en el mar de sa llet esdevé blanca y corpulències tropicals s'hi banyen.

En la magnificència sobirana de sos cabells qui tomben en cascates nien reptils y aucells de totes castes y dels Asures les legions s'hi encalsen.

Y Brahma's mira en la nuesa plàcida de la feconda Aditi, car n'es pare, y troba l'unitat en el nirvana de ses emanacions multiplicades.

Y s'estremeix de complascència tanta que vibra l'univers en ses entranyes com al fugir, d'un llargandaix, la mare, vibren els pits sota la tela blanca.

El més potent y filosop dels ratges es una bolva del respir de Brahma qui en els cabells d'Atili al emboscar-se, se pert de nou dins l'unitat sagrada.

## Pagana

**I.**

La forsa y la bellesa lluytant engendren el dalè; la forsa luxuriant ab la mirada opresa y la bellesa ab un perfum serè.

Els faunes son la forsa de les arrels y'ls troncs, brutal, qui plora regalims de sava per l'escorsa ab un deliqui horriblement sensual.

Les nimfes son la gràcia dels papellons multicolors qui, mentres al etern voler de Zeus plàcia, coronaràn les testes dels Amors.

Els faunes son l'imatge dels grans penyals abonyegats qui, reclinant-se al pit de la terra selvatge, coven de llops cataus inesplorats.

Les nimfes son les blanques, flonges escumes de les deus y'ls cèfirs indiscrets qui amanyaguen les branques ab un eròtic xiuxiuetg de veus.

Els faunes son el signe del mascle etern, l'indòmit boc, ab els llavis humits d'una bromera indigna qui'ls regalima com retràctil moc.

Les nimfes somrosades son l'etern femení, bell y caigut, y brillen en l'espai, soltes y arrahimades, ab un engronxament de lassitut.

Els faunes luxuriosos cerquen les nimfes incitants y perseguint-les folls s'hi arrapen llefiscosos, afalagant-les ab grolleres mans.

Del bosc les maravelles son el palau de l'inquietut y, de l'orgia als crits, ressonen totes elles com la sonora caixa d'un llahut.

**II.**

Morta decau la festa tombant dels faunes bicornuts al pes de la disbauxa la maliciosa testa, closos els llavis de gatzara muts.

Y dins la calma augusta la flauta sona del gran Pan ab una entonació melòdica y robusta. La fidel Echo vibra al ressò del cant.

Y dura l'armonia fins qu'un orgíac baladretg trenca la nova calma al culminar mitgdia. De Dionisos passa el festiu cortetg.

Y resta Pan, sospesa la sacra flauta encara als dits, boca-badat y erranta la vista ab la palesa recansa d'Echo de granítics pits.

Y quan se fon, perduda, la delirant profanació, declina el jorn esplèndit, y'l bosc, com una druda, sinistrement espia en la foscor.

**III.**

Declina el jorn magnífic y ab el cap-vespre adolescent passen lleugeres cabres, seguint el boc prolífic qui flaira el rastre ab sensual esment.

Y Príap va al darrera, d'àuries abelles coronat, arràn de gola ab una monòtona ranera, y ab el gran nas de plètora morat.

Feixuc com una garba segueix darrera, emperesit, en cada roc minúscul sotraguejant la barba demunt la pètria ostentació del pit.

Enlaira, oscada y nua, com un trofeu amenassant la fals, quan s'entreté, cansada, la sedejant corrua, avans d'empendre novament l'encals.

Vers l'ombra qui convida cabriolejant fuig el remat. Ab un gran gest d'imperi, la druda malehida mostra son jas soperbament parat.

**IV.**

Y mentres en la calma de l'humitat nocturna s'hi dilueix la tèbia frisansa sexual, del cel presideix Hècate, severa y taciturna, de la vetusta maga l'evocació espectral. Devalla fins al antre del ignorat coval y aspecta la cruenta labor del malefici y, trepitjant la víctima tombada en sacrifici, sospesa les entranyes ab fruició letal. Y mentres en la calma de l'humitat nocturna s'hi dilueix la febra del goig generador, del cel presideix Hècate com sideral espurna. Y, en tant que d'ella aparta l'eròtica remor, dels grans udols agònics la tràgica estridència ab un somrís acull de freda complacència.

## Cicle forestal

**Síntesi**

Oh anònimes llegendes d'aroma mitgeval qui en vostre detallisme senzill y pintoresc, tancaveu l'aspra essència d'un món cavalleresc amic de les tenebres, devot de l'ideal! Quelcom de primitiu, quelcom de sepulcral nodria aquell món mitg romànic, mitg tudesc ornat ab l'ignocència, la nuditat d'un fresc, o ab la feixuga pompa d'antic castell feudal.

Creixia per demunt del burc la catedral com una aspiració magnànima y subtil. Floria en els vestits la joia de l'abril entorn de la severa caputxa monacal. Baixaven del recòndit imperi del Sant Graal els cavallers invictes de cara jovenil. Planava la feixuga pahura del any mil com una esgarrifansa de l'ànima immortal.

Per l'obrador petit bregava el menestral, somreia l'infantina dins un ambent de mesc, trincaven en la sala les copes del refresc, temien les corones l'enuig pontifical. Ab prèdiques omplien la plassa rectoral els frares del Roser, de pur catalanesc. Aparellats trescaven els fills de Sant Francesc y s'estremia el born del gran combat campal.

D'eix món policromat la nota desigual clamava ab estridències de sana joventut qui s'agitava sota la gran decrepitut de la boscúria excelsa, d'imperi universal. Dins els feréstecs àmbits del temple forestal creixien les hermites flairoses de virtut y de la creu de terme fugia esma-perdut el gran estol macàbric de l'esperit del mal.

**Els penitents**

Dins la caverna al bosc perduda fan penitència els penitents. Els baixa un àngel la beguda. Pugen a Deu llurs pensaments.

Un cap de mort es llur breviari ont hi contemplen fit a fit el geroglífic llegendari per la meteixa mort escrit.

Humils enfonsen mans y rostre de l'aspra terra dins el fanc y de la cova fins el sostre esquitxs arriven de llur sang.

Els llops els donen el bon dia y les guineus la santa nit y cada aucell els hi aparia ab una brossa el jas del llit.

Dins la caverna solitària fan penitència els penitents, y a Deu endressen llur pregària enamorats y macilents.

Parlen no mes qu'ab llur presència. Llur pell ja sembla un pergamí ab les grogors de l'abstinència, ab les arrugues del patir.

Ja no s'arrapen voluptuosos els ulls aixuts de tant plorar: son transparents y lluminosos de la claror qu'a dins hi ha.

Treuen llurs galtes la florida d'una recòndita vesllum qui mostra be no es estingida la flama interna que'ls consum.

En la boscúria centenària fan penitència els penitents y ab la virtut de llur pregària deixen els boscos ignoscents.

## Trilogia femenina

**I. Fades**

Quan l'apacible aubada entre les fulles allarga els dits qui en la buidor tremolen y enriqueix la boscúria endormiscada, ab els detalls de la policromia, floreixen dins el benestar dels àmbits imperceptibles vibracions eròtiques y, ab un esboirament mes atractívol que la meteixa realitat, somriuen boscúria enllà les temptadores fades. ¡Oh les tímides fades! Son la gebra, son la neu, son el glas, son la blancura, feta carn impalpable y somrosada. Floten llurs trenes indolents y mostren l'aurífic guspiretg de les espigues, de la rosada matutina l'iris. Tenen l'esguart d'unes blavors estranyes, com les del cel, enlluernadores, pures, com les dels gorcs, hipòcrites, sinistres. Els llavis son com pètals de rosella de tant vermells, tan delicats y trèmols. Y s'arquegen llurs brassos selectissims com d'una gerra cenyidores anses. Y son els pits com dues fonts de nèctar qui degoten suaument. Les papellones hi volen al entorn enlleminides formant com una boira escabellada qui de les fades la cintura oculta deixant veure no mes l'esquisidesa d'uns peus rosats qui demunt l'herba floten.

¡Oh les trèmoles filles de l'aubada, netes del sol, amigues de l'escuma, qui dominen la selva ab la potència de llur gran timidesa femenina! Es llur potència llur meteixa gràcia, y aquella carn tant lluminosa y buida, y aquell halè tant fresc, tant aromàtic, y aquell mirar darrera un vel de llàgrimes. ¡Oh'l foc de llur presència! Elles, les tímides, les qui d'una ombra, esporuguides, fugen, encisen els pastors de cor de roca y ab llurs peuets trepitgen els gaiatos y de tocar en el floviol aprenen a frec meteix dels babejosos llavis... Y'ls braus pastors de cor de roca obliden els remats llurs y el jas de llurs barraques y apedreguen irats el gos d'atura per que, fidel, no'ls hi seguesca els passos quan ells segueixen, bosc endins, les fades.

**II. Les bruixes**

Al punt de mitja-nit l'espai s'ompla de bruixes ab els esguarts, de sòn vermells com les maduixes passat el Juny. Sorgeixen del fons de les esquerdes de penjarells vestint com de trenyines verdes. Y ab els cabells humits dansen al clar de lluna, ab els cabells anèmics com algues de llacuna. Vora els camins deserts s'arremolinen llordes y un esvalot retruny de riallades sordes qui als vianants esglaien. S'encalsen afollades rostos avall, cercant les aigues encalmades dels gorcs, d'ont a les vores, horribles se despullen.

Ab quin deliqui's gronxen! Ab quin platxeri's mullen! De ventre amunt sobrixen, folgant per les onades, les filles de la lluna. Son velles y xuclades com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines mostren el brill metàlic d'unes fulgors felines. Y'ls pits els hi sacsegen, a cada sotregada, com pellingots inútils. La dura carcanada dels geps, apunta sota la pell negra y tivanta. El nas inverossímil, ressec. La fas penjanta. Les galtes enfonsades. La llengua viperina sortint de l'ample gola com una llarga espina.

¡Oh les malignes bruixes, frenètiques y velles, qui en la foscor s'empaiten ab bots y tamborelles! Al vianant aborden com una allau canina ab els unglots fendent la boira vespertina. Y'l vianant poruc no sab si's pampelluguen sos ulls esbadocats o si les bruixes juguen.

¡Les bruixes! la potència de l'ombra taciturna, l'esgarrifansa tètrica qui ab ales d'au nocturna se llensa al cor del home, deixant-hi la basarda...

Bell punt l'aubada nova discretament esguarda, s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques y dins les més petites esquerdes de les soques baumades, ont hi tenen, quiscuna, jas y estable y alquímies, ont aprenen de llur compare el diable y ont passen el sant día barbotejant rebeques o immòvils y callades com rengle de xibeques.

**III. Les paitides**

¡Oh les paitides decadentes flor de l'escuma capvespral qui de les tardes macilentes decoren l'urna sepulcral!

Brollen de l'aigua qui destila pels fontinyols a regalims. Tenen l'aroma de l'argila y la mirada dels abims.

Son glacials y son malaltes d'un excessiu esllanguiment. La palidesa de llurs galtes beu l'humitat del firmament.

Son porcellanes transparentes d'un tò verdós y esgroguehit, les qui salmegen, displicentes, ab un remor indefinit.

La cabellera els baixa llisa sumisament y llargament, y les perllonga y feminisa y les poleix complidament.

Llur cara es fina y estirada. Al coll esbelt y nacarat de cada orella l'arrecada devotament li fa costat.

Deliquescents estalactites, pengen els pits en la buidor y de rosades infinites ploren els fils ab tremolor.

Y encar oscila a cada banda un bras llarguíssim y desprès com penjarella de garlanda qu'ha descenyida el propi pes.

Y les falgueres les coronen y'ls arrelams desconeguts les amanyaguen y apetonen com uns tentacles diminuts.

Mes dels bassals la transparència deixa entreveure ab art subtil d'aquelles formes l'excel·lència com una qua de reptil

qui, en espiral recargolada, palpa, lasciva, les parets fins encauar-se en l'irisada gruixa de llim y de palets.

¡Oh les paitides decadentes d'un hibridisme esdevingut, ombres qui lluen macilentes del jorn qui fina en la quietut!

Son la florida malaltissa d'un estrabisme germinal, son d'un inquiet cervell qui frissa la sospirada vertical.

**El diable**

El diable de la selva es vert y cap-viu com un llargandaix. Escanya l'aucellet qui naix. Amoixa l'escorsó llibert. Espia, arrupit y despert, y mormora de baix en baix. Trevalla més que cap bastaix, mes dins de la selva s'hi pert. Escomet a les porcairoles y entabana els joves pastors. Es amic de les xerinoles. Ressegueix les festes majors. Tasta el pa moresc y'l vi vert, mes dins de la selva s'hi pert.

## Cristiana

**I.**

Magnifica al Senyor la gran boscúria obrint-se com un temple gegantí ornat ab els trofeus de la vellúria y'ls emblemes ocults de l'avenir. Els vents qui hi passen ab callada fúria les orgues ideals fan estremir y plana llur feréstega cantúria, mística y sòbria com un res llatí. Y dels troncs les honrades fesomies somriuen al fullatge de les voltes d'ont pengen irisades tremolors qui en la infinita suavitat dels dies ab les bolves de llum brillen revoltes formant alegories de colors.

**II.**

Magnifica al Senyor la gran boscúria en espirals de místiques olors, perdent-se tota feminal luxúria de l'incorrupta llenya ab les sentors. No es el plaer qui enganyador convida; es Deu qui hi parla car l'instint regeix. Per xo la selva es una font de vida que cap concupiscència enterboleix. Per xo en eterna joventut perdura y esdevé mare, conservant-se pura, y ses amors son castes y fecondes. Deu, qui ho fa tot ab ordre y ab mesura, posà de l'equilibri la dolsura als brots mès alts y a les arrels més fondes.

**III.**