Part 1

La bona gent

Obra en quatre actes

Santiago Rusiñol

1906

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

*Aquesta obra va ser estrenada an el Teatre Català la nit del 14 de Febrer de 1906, baix la direcció de Jaume Borrás.*

**Personatges**

- Sr. Batista: 55 anys. Borrás. - Caterina: (la seva dona) 50 anys. Parrenyo. - Dª Tulia: (germana del Sr. Batista) 45 anys. Clemente. - Sr. Farnell: (marit de Dª Tulia) 50 anys. Virgili. - Batistet: (fill de Dª Tulia y del Sr. Farnell) 24 Barbosa. - Sr. Juliá: (germá del Sr. Batista) 45 Daroqui. - Lola: (filla del Sr.Juliá) 19 Baró. - Rafel: (nebot del Sr. Batista) 22 Vinyas. - Joan de Penya: 21 Morató. - Mariagna: 18 Jarque. - Sr. Pepet: 70 Capdevila. - Home primer: 30 Capdevila. - Una criada: 50 Viada. - Una dona 30 Llorente. - Home segon: 28 Antiga. - Joana: 25 N.N.

**Nota**: A causa de la llargaria de l'obra, ó per dificultats del repartiment, el director pot suprimir l'epileg, ó sia el quart acte.

## Acte primer

(Una sala-despaig de una casa d'empenyos. A la dreta un gran taulell, am roba, mobles, matalaços i tota mena d'obgectes empenyats, i derrera, la porta de un magatzem. En el taulell, seguint a mà dreta, una casilla am filferros, i a primer terme un escriptori. Al fóns, una porta que dóna al corredor de l'escala. A l'esquerra la porta de les habitacions, i a primer terme una taula-escriptori, plena d'obgectes i papers. És cap al tart.)

### Escena I

(Sr. Batista, Batistet, Sr. Pepet, una Criada, Home primer, Home segon i aviat una Dòna)

(El Sr. Batista està sentat devant de la taula-escriptori de primer terme, en mànigues de camisa, traient-se taques de la levita. El Sr. Pepet en l'escriptori de l'altra banda. En Batistet derrera el taulell. L'Home primer, dret, al devant, i la Criada i l'Home segon, seuen, esperant, en les cadires.)

Home primer: Vaja, home, dongui-men vuit duros.

Batistet: Sis.

Home primer: Mirise-l bé aquêt rellotge. Això és un meridiano.

Batistet: Bé prou que'l tinc vist, si ja ha estat quatre vegades a casa.

Home primer: Per això meteix, que ja li tindria de tenir carinyo. Sempre me'n havien donat vuit duros.

Batistet: Quan era nou!

Home primer: Maliatsiga! I ont ha envellit sino aqui? Si sembla que'n siga fill, pobret! Encare no li dono corda, cric-crec-cric-crec, agafa una marxa, que no para fins a la casa d'empenyos, com si fós un caball, i aqui la quadra.

Batistet: Però encare no'l tenim nosaltres, se para.

Home primer: Que no veu que m'anyora, pobriçó!

Batistet: I doncs, perquè se'n separa?

Home primer: Per mantenir una senyora. Una senyora que'm du afecte.

Batistet: Enllestim, que aqui no n'empenyem d'afectes.

Home primer: Maliatsiga el monarca d'oros! Jo crec que tenen les entranyes fetes de paper sellat an aquesta mena de casa. Tingui, home, tingui! Aqui va el cronòmetro, i vinga la papeleta! El dia que tingui una casa, hi poso rellotge de sol, i aixis no'l podré empenyar! Quina ànima! Vingan els sis duros!

Batistet: (donant-los-hi) Són sis duros menos sis rals.

Home primer: Té raó que també hi ha l'usura!

Batistet: El descuento!

Home primer: bueno; diguem-ne el desqüento (anant-sen.) Que fins per deixar-se explotar es tinguin de gastar modos! (se'n va.)

Batistet: (cridant) *Veinte y ocho pesetas cincuenta.*

Sr. Pepet: *Cincuenta, y el reloj aquel, á caja.*

(La criada: s'apropa al taulell.)

Batistet: Què porta aquí?

Criada: (desembolicant-los) Porto uns cuberts de plata, a veure quant me'n poden donar.

Batistet: Tal com están serà a pes de plata. Veig que han llimat les inicials.

Criada: No eren les inicials. Era l'escut.

Sr. Batista: L'escut, diu?

Criada: Si, senyor... L'escut dels meus amos. No's pensin que'ls hagi robats.

Sr. Batista: Nosaltres no'ns fiquem amb això. No som tafaners ni volem saber procedencies. Fem el bé sense mirar a qui'l fem.

Criada: Gracies. Nostre Senyor els hi pagarà. Ja poden contar els meus senyors si en deuen estar d'apurats quan han caigut en la baixesa d'haver d'acudir an aquesta casa.

Sr. Batista: Cóm s'enten haver caigut a la baixesa! La baixesa está en gastar i no en empenyar! Quants nobles anirian descalços si no'ns tinguessin a nosaltres? A quants no fem alçar el cap que'l durian a sota l'ala?

Criada: Potser si, però la senyora... plorava.

Sr. Batista: Més ploraria si no hi fossim. Baixesa, diu! Baixesa de venir aquí a casa! Ja li pot dir a la senyora que m'ha trobat traient-me taques, enten? Vui dir, que també fem de quita-manchas...

Batistet: Quin nom posarem?

Criada: Munda Recasens, per servir-lo.

Batistet: (donant-li els diners) Tingui. Vintisis duros am desqüento.

Sr. Batista: I també li pot dir, a la senyora, que'l senyor Batista (i el senyor Batista sóc jo), no deu res a ningú, sino que li deuen, i la gent és de bé o no ho és, segons el saldo de la caixa.

Criada: Dispensin, i bones tardes (se'n va.)

Batistet: *Cubiertos, veinte y seis duros.*

Sr. Pepet: *Veintiseis y caja á vergüenza.*

Home segon: (apropant-se al taulell) Un jaqué.

Batistet: En nom de qui?

Home segon: No ho vull dir. Me'n dono vergonya!

Batistet: Pensi-s un nom. El que vulgui.

Home segon: Doncs, posem-hi Pau... i a radera posem-hi Jordi...

Batistet: Quatre pessetes.

Home segon: Però si de una trista americana ja me'n van donar vuit i mitja.

Sr. Batista: Una americana val més que un jaqué, perquè es porta més que un jaqué. An aquesta casa som demòcrates. Comprem per les majories.

Home segon: Però si és un jaqué de panyo.

Sr. Batista: Pitjor. Una casaca de ministre val menos que una levita. Com més disfreça, menos quartos.

(L'home cobra i se'n va. Entra una dòna corrent i s'apropa al taulell.)

Batistet: I vos, què voleu?

Dòna: Jo vinc per aquêt mocador de seda. Necessito dotze pessetes!

Batistet: No'n val més de vuit.

Dòna: Però jo en necessito dotze!

Batistet: Vos dic que no'n val més que vuit.

Dòna: Tinc l'home molt mal. Tinc un fill que no li puc pagar el didatge. Compadeixi-s de una pobre, senyor!

(Plora.)

Sr. Batista: No ploreu, dòna, no ploreu. Aquí és una casa de... socorro, i no és un diposit de llàgrimes. Fa més de trenta anys que exerceixo, conteu si n'hauré sentit de planys. Si aquí cobressim am llàgrimes, això seria un Banc d'Espanya.

Dòna: Conti que aquêt mocador, és el meu mocador de nuvia.

Sr. Batista: Ni que fos el de funerals.

Dòna: És el primer que vaig tenir!

Sr. Batista: Senyal qu'és vell. Les coses no's pagan per fetxes.

Dòna: Li demano pels meus fills!

Sr. Batista: Ja m'ho penso que ho demaneu pels fills. Totes les mares que venen ho demanen per lo meteix, i que'n venen un floret de mares! Però una cosa són els fills i un altra cosa és el negoci. També m'agrada fer favors, però no pas aquí.

Dòna: Doncs, facim aquêt, senyor!

Sr. Batista: Aquí som al negoci.

Dòna: Facim-ho pels meus angelets!

Sr. Batista: Dali amb els vostres angelets! I quants ne teniu d'angelets?

Dòna: Quatre de vius i un de mort.

Sr. Batista: I quina semanada guanyeu?

Dòna: El meu home quatre duros. Però ara fa dos mesos que'm jeu, i una cerca, i s'empenya...

Sr. Batista: I qui vos fa tenir tants fills sent pobres?

Dòna: Això de l'estimació és l'unic consol que tenim els pobres!

Sr. Batista: I després, vinga demanar.

Dòna: Si fos per mi, ja seria morta. Vostè, senyor, no pot saber-ho què m'arrenco d'aquí, d'aquí el cor, amb aquêt bocinet de seda. Dèu anys de tenir-lo tancat, de guardar-la aquesta recordança! Quan a casa eram feliços, i obria l'armari, i el veia, no sé, me semblava que havia obert un sagrari. Avui, quan l'he obert per durlo aquí, m'ha semblat, Deu meu! m'ha semblat que obria una tomba.

Sr. Batista: Bah! bah! Batistet. Dóna-li fins a dèu pessetes, i no passem per tacanyos.

Dòna: Si són dotze, les que necessito!

Sr. Batista: Jo necessito dèu milions. I prou! que tenim altres feines, i en tenim d'aixugar d'altres de llàgrimes.

Dòna: Però... si... aqui...

Sr. Batista: Aneu a la casa del costat, que allí ni vos obriràn la porta.

Dòna: (anant-sen) Pobre de mi, per dos pessetes tenir-se de veure afrontada!

(El Sr. Batista es posa la levita.)

### Escena II

(Sr. Batista, Batistet i Sr. Pepet)

Sr. Batista: Es que a mi'm fa riure aquesta gent! Es pensen que això és una mina. Vinga portar roba inutil, i prendes passades de moda, i coses ventureres que semblen robades de un fossar, i pagueu-los, deu-los lo que vulguin, i per torna, aconsoleu-los! Aviat hauria de posar una agencia de consol si m'hagués d'escoltar á tots els que venen!

Batistet: (surtint i encenent l'electricitat de la sala i del escriptori del Sr. Pepet) Ja ho pot ben dir, tio Batista!

Sr. Batista: Una agencia de consol, i uns encants! Aveiam, digas, tu que ja ets del ram: Qui m'ho ha de comprar tot lo que porten? Els pobres? Els pobres no compren: empenyen. Els rics? Els rics no'n porten de pellingos. Posar-me jo totes les prendes? Ja me les poso les que puc, però no me les puc pas posar totes! Ditxosa miseria! que un hi tingui de viure a sobre, i que ni vivint-hi, un hi pugui viure!

Batistet: Si, senyor.

Sr. Batista: Saps qu'és això? Luxo, pretensions, i no acontentar-se de lo que tenen. Aquí'm tens a mi, per exemple. Me sembla que bé puc gastar.

Batistet: Lo que vulgui!

Sr. Batista: Lo que vulgui, no, un xiquet menos. Doncs, té: aqui porto unes sabates, decents, però am mitjes soles; uns pantalons que no eren meus, però que ho semblen; i una levita que fòra taques, encare serà una levita. Que estalvien tant com jo, els pobres?

Batistet: I què tenen d'estalviar!

Sr. Batista: I doncs que aprenguin i no's queixin, que tots tenim motius de queixar-nos. Total: què havem deixat avui?

Batistet: Res; cosa de dos a tres cents duros.

Sr. Batista: Doncs, a ral per duro, conta. Ja veus si'ns tocarà gaire cosa!

Batistet: Pero consti que som al estiu, i l'estiu és mala temporada.

Sr. Batista: No hi fa res!

Batistet: La gent pot anar am poca roba. No hi ha miseria com al hivern, i aquesta falta de miseria ja sap vostè que'ns perjudica.

Sr. Batista: La falta de fer favors, deus volguer dir.

Batistet: Es lo meteix.

Sr. Batista: És lo meteix, però n'hi ha que no ho creuen!

Batistet: Tota la gent conforme ho creu.

Sr. Batista: No faltaria mes que no ho creguessin Aveiam: digues tu meteix. Aont anirien a parar els desesperats de diners si no fos el nostre socors? Qui'ls hi donaria la ma an els jugadors que s'arruïnen, an els bolsistes que han quebrat, i an els nobles que van quebrant si no'ls hi donguessim nosaltres? Qui'ls hi tiraria una corda an els naufrecs de la vida que s'ofeguen en aixut, si no'ls la tiressim nosaltres? Ningú. Que no ho fem de franc? Està clâ que no ho fem de franc! Qui fa res de franc an el món? Qui no fa pagar un ral per duro, ho fa pagar amb agrahiment... i saps què vol dir l'agrahiment? Vol dir l'usura moral. L'adulació al vint per cent i l'exigencia al quaranta.

Batistet: Es ben cert!

Sr. Batista: Mira. Tu ets el nebot que més estimo, ja ho saps. T'estimo perque't veig per bon camí. Doncs, escolta bé lo que't dic. Pensa que al món tot són els quartos. Tot se compra i tot se ven, no més cambia el preu de la finca i la forma de comprarla. Si vols comprar bé, no t'enterneixis, i si no vols vendre malament, fes el pobre i el desgraciat, per si hi cau gent enternida. Procura guardar, si pots, això que'n diuen l'honor, les afeccions, les amistats, però sobretot guarda el crèdit, que am crèdit te deixaràn diners, i els diners pots traballar-los; i conta tu si t'aprecio, que't dono els concells de franc. Que te'ls hi donarien els altres?

Batistet: Aixís ho faré, tio Batista. Vostè és més que pare per mi.

Sr. Batista: Un pare de franc.

Batistet: Un home que pensa bé. (baixa el Sr. Pepet del escriptori.) No és veritat, senyor Pepet?

Sr. Batista: Deixa-l estar al senyor Pepet. El senyor Pepet és un creient.

Batistet: Tan vell?

Sr. Batista: És un creient que no té cura.

Batistet: I doncs, de què li serveixen els anys?

Sr. Batista: De res, si no li donen rèdit.

Batistet: Però digui: de quins és vostè?

Sr. Pepet: Jo? De cap. De ningú i d'enlloc. Jo ja no sóc més que un número, fill meu! Potser no més que zero, però un número!

Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: Conta que fa cinquanta anys que estic an aquesta casilla! Que'n vida dels vells ja hi era...

Sr. Batista: (apagant el llum de l'escriptori del Sr. Pepet) És ben cert!

Sr. Pepet: I el que porta cinquanta anys d'estar entre el *Debe* i l'*Haber*, ja no és un home: és un dupte.

Batistet i Sr. Batista: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: A vint anys me van encarar amb el Major, un Major com una planura, i me varen dir: "Apa, aquí Pepet; aquí tens planes i tinta, i cuidado que't caigui un topo, que les taques de la persona la benzina i el temps las borra, però les taques del Major porten de dret cap el presiri..."

Sr. Batista: És veritat.

Sr. Pepet: I desgraciadament per mi, fa cinquanta anys que no faig topos. Desde que vaig entrar a la gabia, mai he faltat ni un sol dia. El senyor Batista ho pot dir. Mai m'he mogut d'aquêt fielato, ni he tingut més amics que *Varios*, ni més companys que *Deudores*! però mai m'he pogut apuntar *Alegría de Caja* a *Mí*, ni Pepet a *Desengabiarse*, ni *Llibertat* a Pepet, sino *Debe*, i més *Debe*, i *Haber* a *Monotonía*. I no'm queixo. Ja ni esma de queixar-me tinc. No més vull dir-te am tot això, que aquell que no més passa un llibre, per ample i Major que sia, arriba a no tenir parer. Tot se balanceja, en el llibre, i el saldo (el saldo sóc jo) se torna com un nivell, un contador i un rellotge que marxa sense dar-li corda.

Batistet: Vaja, que no és tan màquina com això. També haurà passat els seus bons ratos!

Sr. Batista: I no'ls té d'haver passat!

Sr. Pepet: Si; tinc sis fills: bé n'he d'haver passat alguns de bons ratos.

Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: Els fa riure que'ls fills m'hagin donat bons ratos? Jo sóc com aquella dòna, també'n vaig distreure a estimar, i a cada afecció que tenia, ja me la veia venir: un altra criatura als braços.

Sr. Batista: Déu el faci bó, senyor Pepet.

Sr. Pepet: Jo crec que me'n ha fet massa de bò.

Sr. Batista: Tot-hom que no conta, abusa. Quin és el goig que li han donat els fills?

Sr. Pepet: Que quin goig m'han donat, me pregunta? Per fer-li entendre, no més li diré que una cosa. Afiguri-s que cada fill li produeix un cent per cent i que va doblant els interessos, o afiguris que jo sóc *Caja*, i que m'apunto aquêt assiento: *Yo* a *Varios* o a *Seis hijos comandita*.

Sr. Batista: I disgustos?

Sr. Pepet: *Hijos comandita* a *Yo*; es dir, am mi, i encare amb una fracció.

Batistet: Quina fracció?

Sr. Pepet: La dòna!

Sr. Batista i Batistet: Ja! Ja! Ja!

Sr. Pepet: La dòna! que si no hagués estat avesat an els cinquanta anys de jamecs que he sentit an aquesta casa, pot-ser l'hauria empenyada.

Batistet: No n'hi hauriem donat ni un quarto.

Sr. Pepet: I haurien fet santament. Dur-la an ella, si qu'és dú un tomo.

Batistet: I a quina edat se va casar?

Sr. Pepet: Ai, ja no ho sé! Sempre! Ho tinc apuntat a un altre llibre! An el Major matrimonial.

Sr. Batista: Del matrimoni du Major?

Sr. Pepet: Jo porto Major de tot. A cada fill o net que'm neix, li obro un compte corrent, i el compte n'es tan de corrent que, saben lo que hi trobaràn avui per demà que jo falti? Les planes dels ingressos, blanques; i les planes dels gastos... plenes.

Sr. Batista: I no se'n dóna vergonya?

Sr. Pepet: Si ja no sé si'n tinc de vergonya!

Sr. Batista: Sóc jo que no'n tinc, de tenir un home aixís a la casa!

Batistet: Ja! Ja! Ja! No té remei!

(En Batistet se'n va al magatzem.)

### Escena III

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: Ja ho sé que no'n tinc de remei! Però soporti-m, que no sóc ningú!

Sr. Batista: I no'l tinc de soportar, sant varó! Ja sap que jo sóc molt considerat; que aprecio la dependencia per lo que val en si meteixa, i per l'utilitat que dóna; i la prova de que el considero, és que vull parlar am vostè com a home de confiança.

Sr. Pepet: Digui.

Sr. Batista: Jo, senyor Pepet, ja sap que fa molts anys que traballo. Vaig heretar aquesta casa; l'he seguida am tota l'honradesa que ja sap; sóc ben considerat an el comerç; tinc crèdit am la gent conforme, i no dec res a ningú.

Sr. Pepet: Quina sort!

Sr. Batista: És una sort, está en lo just... Però el que té casa d'empenyos, per bé que faci i que desfaci, tots aquells que no saben entendre-s, ja els en pot fer de favors, el tenen... com li diré... el tenen per un escanya-pobres.

Sr. Pepet: Què hi farà!

Sr. Batista: Si, senyor; per un escanya-pobres... i jo no'n vull escanyar més de pobres: tanco la casa d'empenyos i'm dedicaré a prestamista!

Sr. Pepet: Ai, pobre de mi!

Sr. Batista: No tingui por, senyor Pepet. Vostè continuarà a la casa. El que ha dut els llibres que ha dut, ja pot continuar portant-los, que ja sap ben bé lo que són llibres.

Sr. Pepet: Ai, i quin pes m'ha tret del demunt!

Sr. Batista: Jo, ja sap que estic arregladet.

Sr. Pepet: Sé que està molt ric, senyor Batista...

Sr. Batista: Silenci, senyor Pepet! El tenedor no ha de saber mai si l'amo està ric o està pobre!

Sr. Pepet: Perdoni-m. Ja no ho sabré més!

Sr. Batista: Estic arreglat, no més que arreglat, senyor Pepet; i com que estic arreglat, me puc dedicar a fer bons préstams. Hi ha molts joves menors d'edat que, am tot i ser de cases bones, tenen d'esperar que'ls pares morin per poguer cobrar lo que'ls pertoca, i pateixen i són esclaus i no poden ocupar el seu rango; i no està bé que aquêts pobres fills esperin la mort dels pares. L'esperaré jo en comptes d'ells.

Sr. Pepet: Cobrant el seu interés.

Sr. Batista: Vostè ha estat cinquanta anys al comerç i'm gosa fer aquesta pregunta? An el món no's fa res de franc, i el que vulgui ser lliure que ho pagui. Ademés, hi ha un altre assumpto que'm fa cambiar de negoci.

Sr. Pepet: Un altre?

Sr. Batista: Si, senyor. Jo, ja sap vostè que no tinc fills. O no'm devia vagar d'estimar, segons les seves teories, o no'm devien estimar a mi, perque no hi havia pagat prou bé, el cas és que no n'he tingut.

Sr. Pepet: Déu dóna fills a qui no té ungles.

Sr. Batista: A mi tan m'hauria fet tenir-ne com no, la veritat. No'ls he trobat mai a faltar! Si m'he casat dugues vegades ha sigut perque'm cuidessin, i per això sempre he triat la minyona! Quan ne trobava una d'economica, endreçada i que mirés per casa, l'he passada per l'iglesia, vinga el civil, i santes pasqües! Però la dòna, la dòna no és lo meteix. Vol una noia, vol companyia, s'anyora, i, res: que per humil que siga... és dòna.

Sr. Pepet: Ai, la meva ho fos tan!

Sr. Batista: Ja sap vostè que mai me callava. "Que tindriem d'adoptar una filla! Que jo voldria una bordeta! Que amb un no res la mantindriem! Que patatim, que patatam!..." Doncs, nada: que ja està fet. Ara és a cercar la bordeta.

Sr. Pepet: Jesús Deu meu! Petita?

Sr. Batista: Què petita! Que'n mantingui qui vulgui d'infants! Divuit anys, i am tots els coneixements, i bona per traballar!

Sr. Pepet: Què diu ara! I vostè l'ha vista?

Sr. Batista: No me l'haurien pas donada. No'n busquen pocs de requisits per una cosa tan senzilla! Gasten més papers per una noia que no'n gasto jo per un empenyo. Solicitut; demanar informes dels pares, que tractant-se de nosaltres naturalment que van ser bons, i després se li pot donar el nom o se la pot dotar: lo que's vulgui. Jo li he donat el nom, per ara.

Sr. Pepet: Però avants devia triar-la?

Sr. Batista: Naturalment, que vam triar-la. Hi varem anar am la dòna, i que li dic que allò està montat, que cap oficina ho aventatja. No l'ha anada a veure mai la Casa de Misericordia?

Sr. Pepet: No, senyor!

Sr. Batista: Oh! És una cosa magnifica. Ample, espaiosa, recte; alli no veurà una finestra que surti dos dits més que l'altre, i si s'en tanca una es tanquen totes, i quan obren, obren per tot. El pati, que li diré, és com un quartel; tal com li dic: com un quartel, però un quartel nèt sense que hi surti ni un bri d'herba. Les sales de menjar, blanques; les taules de marbre, blanques; els llits, blancs: tot blanc. Arreu aquella simetria. *"Comedor, Dormitorio, Enfermería;"* alli no's fa res sense lletrero. Les sopes, admiri-s! les fan am màquina, i sempre surten exactes; el pá'l pesan perquè tot-hom menji'l meteix, com si fos un ranxo, però mistic; i quan és hora de dormir, han de dormir totes a l'hora; i quan és hora de llevar-se, totes han de posar els peus a terra. En fi: una igualtat magnifica.

Sr. Pepet: I les noies?

Sr. Batista: Totes iguals. Jo no sabia quina triar. Ens varem guiar més am l'edat que am la diferencia de la cara.

Sr. Pepet: Vaja, que han fet una obra santa. La seva dòna és molt bona.

Sr. Batista: I barata.

Sr. Pepet: Si vostè no ha de mirar els diners, sant cristià! Jo no sé res, però sé qu'és molt ric, senyor Batista! Molt ric!

Sr. Batista: Si que sóc ric, i a vostè ja li puc dir, però no hi ha torment més gran per mi que gastar.

Sr. Pepet: Però, què'n treu de tenir diners?

Sr. Batista: Què'n trec, diu? El goig de saber que'ls tinc. Escolti, senyor Pepet. Vostè no sap qu'és el ser ric i tenir-ho guardat en secret. El saber que'ls diners creixen, creixen, que's van enfilant caixa amunt, i que encare que no'ls vegi, sap que són seus alli dintre, y que'ls pot llençar i no'ls llença, i que'ls pot donar i no'ls dóna. Tot això que veus, un se diu, montanyes, dònes, joventut, alegria i honres, podria ser teu, i no vols. Aquesta dòna que's vendria, la podries comprar, i no la compres; aquesta conciencia s'entregaria, i la pots rendir, i no ho fas, i com que no ho fas tenint força, tens el meteix goig que si ho fessis, i tot això pel diner, per aquêt munt de papers que esperen que'ls atiis a fer destroça.

Sr. Pepet: Però si jo tingués tanta fortuna...

Sr. Batista: Calli, li diuen, tenedor! Qui li ha parlat de fortuna? Tinc no més que un capitalet, ho té entès? Menos que un capitalet: un benestar, o un passament. Casi una pobresa. N'hi han que venen aqui a empenyar-se, i no són tan miserables!

(Entra Rafel cantant, amb una cartera sota'l braç.)

### Escena IV

(Sr. Batista, Sr. Pepet, Rafel i Batistet)

Rafel: *Allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivée*. Hola, tio, am la companyia!

Sr. Batista: Què't porta per aqui, bona peça?

(Batistet surt del magatzem i es posa darrera el taulell.)

Rafel: Vinc perquè sé que arriba una noia!

Sr. Batista: Qui t'ho ha dit?

Rafel: Ui! No n'hi ha poca d'alarma! Els tios, els cosins, els nevots, desde que han sabut la noticia, tots corren d'una banda a l'altre com rates emmatzinades. No tardaràn pas a venir. Se deuen esmolar les ungles.

Sr. Batista: I com ho han sabut?

Rafel: Au, ensumeu!

Sr. Batista: I què n'han de fer de la noia?

Rafel: Ja! Ja! Si no vindran per la noia. Vindràn pels quartos de la noia.

Sr. Batista: Però quins quartos li he donat?

Rafel: Els que li donará en el testament.

Sr. Batista: I què saben ells de testament!

Rafel: Això és lo que'ls cou. Que no ho saben.

Sr. Batista: Doncs, si no ho saben, que roseguin.

Rafel: Ben dit, tio. Vostè té cops amagats. Que ho roseguin, i si no tenen dents, que masteguin. I a tu que't sembla, Batistet?

Batistet: No'n sabia ni una paraula; però si és la voluntat del tio...

Rafel: Això és un home prudent.

Batistet: Més que tu.

Rafel: I tan més! Mira, si hi ha raons de familia, tu vota am les majories.

Batistet: I tu, què has vingut a fer?

Rafel: Que no'm veus am la cartera? A fer un dibuix de vosaltres. És dir, una caricatura. Jo no més faig caricatures.

Batistet: Poca-solta!

Rafel: Quan el parent està en funcions, es dir, quan fa de parent, es quan treu els verdaders instints i es quan agafa més caracter, i l'home quan té caracter sempre s'assembla an alguna bestia.

Batistet: Això deus assemblarte-hi tu.