Part 2

Rafel: Com tot-hom. Jo tinc posat de cadell peter, el tio... de tio, tu (a Batistet) de guineu tendre, i el pobre senyor Pepet de foca mansa, però arnada.

Sr. Pepet: Bé, Rafel! Ja! Ja! Ja! A mi'm fa riure aquêt xicot!

Sr. Batista: No més falta que li dongui ales. En sa vida's pren res en serio.

Rafel: Ni ganes. Jo visc de la serietat dels altres. Si que estaria ben posat que'ls homes no fessin ganyotes! Vesteixi un home del que vulgui: de general, de sereno, de senador, fins de policia, i ja fa la ganyota justa, que li correspon pel trajo. Ja és home que té dibuix.

Sr. Pepet: Ja! Ja! Ja! Ben dit noi!

Sr. Batista: Ell si que no'n té de dibuix. Aveiam: què hi portes an aquêt cartró?

Rafel: Obligacions de Badalona.

Sr. Batista: Si no n'hi ha de obligacions á Badalona.

Rafel: Bé tenen prou sort de no tenir-ne. Hi porto quatre dibuixos que no farien per vostè. No voldrien empenyar-me-ls.

Sr. Batista: Senyal que valen poca cosa.

Rafel: Ja ho sé. Però hi ha beneits que me'ls compren.

Sr. Batista: I amb això't guanyes la vida?

Rafel: Segons lo que entengui per vida. Si li dic que'm compro cases, no'l vull enganyar: no me les compro; però si el viure és tenir alegria, els en dono trenta a quaranta.

Sr. Batista: I quan sigues vell, què faràs?

Rafel: No tindré de fer testament, i els parents no'm vindràn a veure.

Sr. Batista: Vaja, que am tu no's pot parlar.

Rafel: Doncs, li diré d'un altre modo. Viuré una mica malament, com varen viure un tal Velazquez, i un tal Goya, i un tal Quevedo, però si arribo a asemblar-me an ells, que tinc sospites de que no, d'aqui dos o tres cents anys encare'm retrataràn.

Sr. Batista: I aon te retrataràn, a les auques?

Rafel: A les auques dels seus amors: an els bitllets del Banc d'Espanya.

Sr. Pepet: Molt ben dit!

Sr. Batista: Molt mal dit. I perquè els hi retratan an els bitllets?

Rafel: Perquè també an el Banc són humoristes.

Sr. Batista: Tu si que n'ets d'això que dius! Si t'hagués vist la teva mare!

Rafel: La mare m'hauria estimat a mi i als dibuixos, perque li haurien sigut néts. Però no'n parlem de la mare, perque'm posaria serio i m'assemblaria an en Batistet.

Batistet: I què pagarias d'assemblar-te-m?

Rafel: Ja! Ja! Una papeleta d'empenyo!

Sr. Batista: Pocs modos, mes que pocs modos. Què no't valdria més que l'imitessis, i en comptes de fer uns ninots que són *la risa* dels que'ls miren, t'estessis a l'escriptori, com t'he ofert tantes vegades?

Rafel: Justa! I que'n comptes de fer números, dibuixés sobre l'Inventari, i no més pogués dibuixar victimes, i perdés la meva parroquia? No és aixis, senyor Pepet?

Sr. Pepet: Jo ja he perdut el parer, fill meu!

Rafel: Perque els llibres li han fet perdre.

Sr. Pepet: El Major! Sobre tot aquell Major!

Rafel: Doncs, Déu ens guardi de Majors!

Sr. Batista: I de droperia.

Rafel: I de lo que vulgui, però no prediqui més, qu'és inutil. Vaja, tio, vulguim com sóc, que ja sap que jo'l vull tal com és.

Sr. Batista: Ja'n tens bona sort que t'aprecio. De ningú les soportaria les coses que m'arribes a dir.

Rafel: Però jo no li demano diners.

Sr. Batista: Això si que ho tens de bó, i fa que tot t'ho perdoni. Es veritat que no te'n daria, però sempre es d'agrahir que no'n demanis.

Rafel: Me sembla que ja són aqui.

Sr. Batista: Qui vols dir?

Rafel: Els que no'n demanen, però n'esperen.

### Escena V

(Els mateixos i el Sr. Farnell i Dª Tulia)

Dª Tulia: Bones tardes.

Sr. Batista: Déu vos guard.

Dª Tulia: Ja pots suposar per lo que venim.

Sr. Batista: No encare.

Dª Tulia: Seiem!

Sr. Batista: Voleu entrar a dintre?...

Dª Tulia: Aqui meteix!...

Sr. Batista: Allà on vulgues.

Dª Tulia: Cregues que no venim pas per seure.

Sr. Batista: Doncs, no seieu.

Rafel: (al Sr. Pepet) Ja hi som!...

Dª Tulia: Hem de seure i hem de parlar.

(S'asseuen.)

Sr. Batista: Endevant.

Dª Tulia: I ja ho saps de lo que havem de parlar. D'aquesta noia aventurera que vos poseu a dintre casa.

Sr. Batista: I què?

Dª Tulia: Tu diràs.

Sr. Batista: Ja ho he dit.

Dª Tulia: Doncs jo no més tinc de dir una cosa. Tu ets amo de lo teu, ja ho sabem. Tu manes i tu disposes com vols, però lo que'ns ofèn la dignitat de germana i de cunyat, lo que no'ns cap an el magí, és haver hagut de saber la nova, nada menos que pels veïns, pels anants i vinents de la casa, per qualsevol, menos per tu, o per la teva senyora dòna, qu'era a qui tocava dirli!

Sr. Batista: I per res més?

Dª Tulia: De la teva dòna no m'estranya: que la que no ha rebut educació, no'n pot treure; però de tu? de tu que, sigues del modo que sigues, has tingut els teus principis, tota la familia està aturdida!

Sr. Batista: I què?

Dª Tulia: Que'ns tens com goços, però si no havem tingut sòrt com tu, no'ns faràs anar a recó! Si el pobre Farnell va quebrar, va quebrar perquè debia; i no va ser quiebra fraudulenta, i van cobrar els que van voler; i sàpigues pel teu decoro, que som ben rebuts per tot arreu, i la gent conforme ens aprecia, i que si tinguessem els teus quartos ne seriem tant com tu, de conformes!

Sr. Batista: Mireu que'n tinc de paciencia!...

Sr. Farnell: Alto!... Alto! Anem per ordre!...

Sr. Batista: Are tu?

Sr. Farnell: Are jo, per posar les coses al seu lloc... Jo entenc, i és el meu modest parer... un parer desinteressat, equitatiu, estricte i raonable, que pot-ser has obrat ab premura. Abans de tenir un cop de cor d'aquesta índole, les coses se consulten, s'hi dorm, si convé es crida un advocat, que no'n falten pas d'advocats; si no s'està d'acord es té una junta, es reuneix concell de familia...

Sr. Batista: I després se deixa corre.

Sr. Farnell: Si senyor que's deixa corre!... Que ja saps cóm te sortirà aquesta sobrevinguda?... Ja sabs si serà capritxosa?... Si serà mal-gastadora?

Sr. Batista: D'això ja me'n cuidaré jo.

Sr. Farnell: Les noies que no han tingut pares, la major part són de mala índole.

Dª Tulia: Totes!

Rafel: Cuidado, tia!

Dª Tulia: Totes, dic!

Rafel: I quantes n'ha conegudes?

Dª Tulia: No se'n han de conéixer pera saber-ho!... Sempre van tristes i amb el cap baix, i no vos en fieu de les persones que no gosen alçar la vista.

Rafel: I no vos en fieu de les persones que gosen alçarla massa!

Dª Tulia: Ximple!

Rafel: Gracies, per la part que'm toca!

Dª Tulia: No vos en fieu de noies abandonades.

Sr. Batista: Jo les pago!

Sr. Farnell: Aqui ens tens a tots nosaltres, que t'hauriem servit *de mil amores*, i vols una forastera... tu meteix!

Sr. Batista: Jo la pago, vos torno a dir!... Ho pago tot!... El vostre parer... l'expósita, els pares incognits de l'expósita... i si no ho pago, puc pagar-ho!

Sr. Farnell: Doncs, resumim: que podries interpretar la nostra bona voluntat, com a mires egoïstes. Ja la veurem aquesta... expósita!

(Entren el Sr. Julià i Lola.)

Dª Tulia: Ja són aqui!

Sr. Batista: I què tenen de ser aqui. És la retaguardia!

### Escena VI

(Els meteixos, Sr.Juliá i Lola)

Sr. Juliá: Buenas. Veig que ja hi ha hagut qui s'ha adelantat.

Sr. Batista: Apa, vinguen els concells!

Sr. Juliá: No. No! Nosaltres no parlarem gaire, perquè'm penso que ja ho haveu dit tot. Dugues paraules i ben dites. Lo que has fet ho trovo de mal gust; senzillament, de mal gust.

Lola: Què ha fet, tio!

Sr. Batista: Fins tu hi tens què dir?

Lola: Fins jo, per la part que'm toca!... Aon la portarem am nosaltres una noia tan sospitosa? Que no ho veu que no és del nostre bras? Que no ho veu que si surto amb ella semblarà que trec a passeig una mona disfreçada? I quina cosa més cursi!

Sr. Juliá: Cursi i de mal gust.

Sr. Batista: Però si no hi ha de venir am vosaltres.

Lola: Però nosaltres hem d'anar am vostè!

Sr. Batista: I per què?

Lola: Perquè... perquè diu el papá que havem d'anar-hi.

Sr. Juliá: És clar. No deixes de ser el germà gran, i no podem pas abandonar-te. Després la noia's té de casar, es l'hora de buscar un partit... digne, i encara qu'estem rics, tu ets un bon costat per ella. Qui't fa enredar am noies d'inclusa?

Dª Tulia: Es lo que li estavem dient. Com si no tingués prou nebots.

Sr. Juliá: I nebodes. Fins la noia't podria fer companyia.

Dª Tulia: Ah, la vostra noia no pot ser!

Sr. Juliá: I per què?

Dª Tulia: Perquè en Batista té costums... modestas, i la Lola no sabria avenir-s'hi!

Lola: I què sap vostè?

Rafel: (al senyor Pepet) Bomba!... Ja hi som!

Sr. Batista: Aixis, aixis! Discutiu-ho entre vosaltres!

Dª Tulia: No tenim de discutir res, però jo ja sé que no serviria. És una noia mal montada.

Lola: La mal montada deu ser vostè!

Rafel: Ara va bé!

Dª Tulia: Recorda-t que soch la teva tia!

Lola: Vaia un record més agradable!

Sr. Juliá: (a Lola) No't disputis, qu'és de mal gust.

Lola: Com que ja sé a lo que van.

Dª Tulia: Tots devem anar a lo meteix.

Sr. Batista: Digueu-ho clar d'una vegada!... El carinyo que'm teniu vos cega.

Rafel: (desde'l corredor) Hola, tia, am la companyia!

Sr. Batista: Són elles!

Dª Tulia: Ai, Senyor! És la nebodeta!

Sr. Batista: I ara, prou!... El que li faci mal paper no entra més an aquesta casa!

### Escena VII

(Els meteixos, Caterina, Mariagna i després una dòna)

Caterina: Entra, entra. Tots son aquí.

Mariagna: Déu los guard. Déu lo guard, senyor...

Sr. Batista: Senyor Batista.

Mariagna: Té raô, senyor Batista. Ui, que gent!

Rafel: (al Sr. Pepet) Bona planta. Llàstima que no s'hagi criat al sol.

Dª Tulia: Que't fem por?

Mariagna: No senyora. 'M fan sorpresa!

Caterina: Hem tardat, perquè li volia cambiar el vestit, però encara no estava llest.

Dª Tulia: Bé és prou bonic aquêt que portes. És senzill, però vaja, és... senzill.

Sr. Farnell: És l'uniforme oficial.

Mariagna: És el que portem per surtir.

Dª Tulia: Que també vos deixen surtir?

Mariagna: Si, senyora.

Dª Tulia: I ont aneu?

Mariagna: Als enterros.

Dª Tulia: I en lloc més?

Mariagna: Ah, si, senyora; a passeig, vora el mar... vora el mar; però ont anem més és als enterros.

Sr. Farnell: Jo les hi he vist molt pels enterros, però, com que se semblen tant, no l'hauria pas coneguda.

Sr. Juliá: Un està pel mort i no per elles.

Dª Tulia: I qui vos els fa aquêts vestits?

Mariagna: A la casa.

Lola: Teniu cusidora?

Mariagna: No, senyoreta. Els cusim nosaltres meteixes, i la que cus millor, i's porta bé, la fan *Hija de María*.

Sr. Batista: Què vol dir això?

Mariagna: Ai! ai! No ho sap? Filles de la Verge.

Dª Tulia: Es dir, que sou filles de la Verge...

Mariagna: No totes. N'hi ha que ni això poden ser!

Caterina: Pobreta! Però tu si que'n devies ser.

Mariagna: Ah! si, senyora. Moltes vegades. N'he sigut per la costura, per les labors i per l'escriptura.

Lola: Es dir, que també saps escriure?

Mariagna: Es clar que'n sé.

Lola: Però a qui escrius?

Mariagna: Vès. A qui escriu vostè?

Lola: Al papà!

Mariagna: Al pare, jo no li puc escriure!... però escribia troços de la Biblia, vides de Sants, qüentos de Verges. Hi ha unes histories més boniques!

Lola: I noveles, que no n'has llegit?

Mariagna: Déu me'n guard!

Lola: Doncs, jo te'n deixaré una.

Rafel: (al senyor Pepet) Me'n vaig dintre, perque esclafaria un parent (entrant al magatzem.)

Mariagna: Un cop, una que havia tornat, perque havia trobat una casa que diu que la feien patir, ens ne va esplicar una de novela, i tota la sala plorava.

Lola: I quina era?

Mariagna: *Amor de madre*, li deien.

Lola: Uf! *Amor de madre*!

Mariagna: Aquella senmana si que no n'hi va haver cap de hija. A totes ens van castigar.

Sr. Juliá: Hi ha molt rigor an aquestes cases.

Sr. Farnell: N'hi ha d'haver.

Dª Tulia: Si que estarien bé que no n'hi hagués.

Mariagna: No, senyora, que no n'hi ha. Ens estimen molt les madres. En tenim una qu'és santa.

Tots Ja! Ja! Ja!

Mariagna: De què riuen?

Sr. Batista: De res, dòna.

Mariagna: Es qu'és veritat! Quan alguna de nosaltres està malalta, o està trista (perque per jove que una siga també està trista, devegades), doncs la vetlla, la breça, l'acotxa, i fins li canta cançons. Aquella, sí, qu'és una madre.

Lola: I com és que totes teniu mal d'ulls?

Mariagna: No ho sé. Deu ser per no ser més una que l'altra.

Caterina: bueno; no li feu més preguntes, que's cansa, la criatura.

Mariagna: No, senyora, que no'm canso. Si m'agrada parlar. Si sóc més enraonadora... A la classe de lectura sempre'm tenien de fer callar.

Dª Tulia: Si que am tantes noies juntes, allò deu semblar un galliner!

Mariagna: Si que ho sembla. N'hi ha que enraonen, n'hi ha que batxilleigen, n'hi ha que riuen. Fins de dolenta y tot, n'hi ha alguna!

Dª Tulia: Alguna no més?

Mariagna: Algunes. Alli no tenim la sort de vostès, que tots poden ser bons i ho són.

Sr. Pepet: Hi ha de tot.

Mariagna: Cóm diu?

Sr. Pepet: No dic res. Jo no tinc parer, filla meva!

Sr. Batista: I escolta-m! Escolta-m, Mariagna.

Lola: (am despreci) Ai, Mariagna!

Dª Tulia: Fins tens nom?

Mariagna: Ah, si, senyora! Una servidora és batejada!

Sr. Batista: Escolta, 't dic. Escolta an el teu... padrí.

Lola: Etjem! (el senyor Batista li dona una mirada seria.)

Sr. Batista: An el teu padrí... qu'és com si ho fos (a Mariagna li escapa'l riure.) De què rius?

Mariagna: De vergonya, de que vostè'm siga padrí.

Sr. Batista: Contesta an el teu pa...drí! No vas estar contenta quan vas veure que't... triavem?

Mariagna: No ho sé! De moment, no me'n vaig donar prou compte... Me va passar una cosa estranya... Què li diré... me va semblar que queia una pedra... del cel, i que m'havia tocat a mi. Vaig alegrar-me, me vaig entristir, i després me vaig posar contenta. Quan te prenen, no sent-los filla, me vaig dir, han de ser una gent molt generosa. Alli ont has d'anar deu ser un cel: els uns se deuen estimar an els altres; deu ser un jardí d'alegría, un pom de flors, un altar. Déu meu! i allavores, de tan contenta, plora que plora, i plora que plora; fa riure, veritat! (avergonyida) vaig plorar tota la nit.

Caterina: Filla meva!

Sr. Batista: Ho sentiu bé?

Dª Tulia: Això ho deus dir per ta neboda.

Lola: Això ho deu dir per vostè.

(Entra Rafel.)

Dª Tulia: Com que tu tens tan bons sentiments!

Lola: Qui parla!...

Dª Tulia: Que't penses que no conec aon vas?

Lola: Debem anar del braç totes dugues.

Sr. Juliá: No sigueu cursis, filles meves!

Dª Tulia: Això conta-ho a la teva filla.

Sr. Batista: Prou, dic; que sou a casa meva!

Dª Tulia: Treu-nos per ella, si coneixes!

Sr. Batista: Dic que prou!

Rafel: Què li sembla això, senyor Pepet?

Sr. Pepet: *Quiebra fraudulenta a Huérfana.*

Mariagna: (espantada) Què tenen? Què hi ha? Què pot-ser sóc jo que'n tinc la culpa?

Sr. Batista: I què has de tenir la culpa! És que aquí també tenim costura.

Mariagna: M'havia assustat!

Rafel: (apropant-se-li) Mentres jo siga aquí, no t'assustis.

Mariagna: Vostè?

Rafel: Jo sóc la madre de la casa.

Mariagna: Ja! Ja! Ja!... Quin acudit!

Sr. Batista: Deixa-t d'acudits i contesta: Quina impresió t'ha fet al entrar aqui?

Caterina: I què sap ella, la criatura.

Mariagna: Prou que ho sé. M'ha semblat tot petit, tot petit, com una gavieta negra!

Lola: Com sempre ha viscut en un palacio!

Mariagna: Si voleu jo ho faré tot blanc!

Dª Tulia: (al Sr. Farnell) Se dèu pensar qu'és un hospici.

Sr. Batista: Més endevant. Més endevant hi farem gasto.

Mariagna: Que m'agrada la blancor!... Trobo que fa molt honrat el blanc! i nèt, i bonic, i endreçat. El que viu en quarto blanc, és ben cert, me sembla que no pot ser dolent. Per això, l'olor que m'agrada més és la de bogada!

Lola: Uf! de bogada!

Mariagna: I ja sé per què ho tenen tan negre això. Ja ho sé. És perquè deuen mudar de pis.

Sr. Batista: Per què ho dius que mudem de pis?

Mariagna: Ho conec amb els matalaços.

Tots Ja! Ja! Ja!

Mariagna: De què riuen?

Dª Tulia: Pregunta-ho al... padrí.

Sr. Batista: (enfadat) Que ho pregunti!... Aqui no'm tinc d'amagar de res. Això són coses del negoci.

Rafel: Fem col·lecció d'antiguetats.

Mariagna: Ai, perdonin-me!... Ja ho sé. S'han enfadat perquè he rigut. Com que sempre he estat tancada, avui ric en sense adonar-men!... Vé a ser com si'm desengaviessin.

Dª Tulia: Si, lo qu'és avui, senyoreta, no't farien pas filla de Maria.

Caterina: Però jo la faig filla meva!

Rafel: Ben dit, tia, vostè té cor!

Caterina: No tinc res jo, pobre de mi, però conec el mal dels pacients. Abraça-m, filla! Abraça-m i diguem: mare!

Mariagna: Déu del cel! Les ganes que tinc de dir-ho! (abraçant-la). Mare!... Mare del meu cor!... Manin-me!... Digui-m què he de fer!... Dirigeixin-me!... Donguin-me la mà!... Portin-me com si fos una perduda, que jo ja hi estic aveçada a creure!... I vui creure, i vui agrahir!... i vui, sobretot, agrahir! Padrí, abraçi-m vostè també!

Sr. Batista: (L'abraça. Pausa. Se la mira.) No me'n havia adonat!... Ets guapa posada aquí a casa... Te farem dos vestits nous!... No dos... Un... Un, però bò!... I't faré curar la vista.

Dª Tulia: Si poden.

Caterina: No han de poder!

Dª Tulia: No pas si vé de naixença!

Caterina: Encare que'n vingui de naixença!

Rafel: (indignat) Callin!

Mariagna: (en sí meteixa) Gracies, Déu del cel i verge dels Desamparats! Ja m'ho deia'l teu mirar que no m'abandonaries.

Dòna: (entrant corrents i desesperada) Les dèu pessetes!... Tinguin, aquí tenen el mocador. Donguin-me les dèu pessetes.

Sr. Juliá: Qu'és això?

Dª Tulia: Què passa?

Batistet: Are no és hora de despatx!

Dòna: Jo necessito les dèu pessetes. El meu home s'està morint, i tinc de pagar el didatge.

Sr. Batista: Ja vos diuen que no despatxem. Veniu demà dematí.

Dòna: Si és que la dida no té cor, i tots, tots ens morirém!

Sr. Juliá: Quina escena més molesta!

Sr. Farnell: Però, qu'és això?

Batistet: No res. És una clienta.

Sr. Batista: Teniu, aqui vos regalo dugues pessetes. Aneu, que vos les regalo.

Dòna: Però si és que'm duràn el fill a casa, i no tinc res per donar-li! Si és que no puc. Si és que no puc...

Rafel: (agafant la dòna per la mà i emportant-se-la a la porta) Teniu i aneu, vos les dono!

Dòna: Vostè?

Rafel: Aneu! Depreça! (la dòna se'n va)

Sr. Farnell: Però, què hi ha?

Rafel: Res! No ha estat res! Li he fet reflexions filosofiques. (Pausa.)

Dª Tulia: Jesus, quina escena més trista!

Lola: Jo m'hauria posat nerviosa!

(Mariagna plora am les mans a la cara.)

Sr. Batista: I ara't toca plorar a tu?

Caterina: (emportant-se-la) Vaja, anem, i vina am mi. Vina am mi a dintre, filla meva.

Sr. Batista: Despedeix-te avans d'aquêts senyors.

(Mariagna, mig plorosa, dóna la mà a Lola, que li dóna les puntes dels dits; a donya Tulia, que la pren fredament; a Rafel, que li estreny i ella baixa els ulls, i al senyor Pepet, qui, commogut, soptadament, li fa un petó al front. Després arrenca en plors.)

Sr. Batista: (seguint a Caterina i a Mariagna cap al quarto) Vaja, prou plorar! Ara entres a la vida, i a la vida hi ha els seus trangols. Aqui no és com alli dintre. Has de contar que això no ho és la Casa de Misericordia.

(Caterina i Mariagna entren a dintre'l quarto.)

Rafel: Ara si que parla amb el cor! I què ha de ser de misericordia!

Teló

## Acte segon

(Una sala modesta i abigarrada. Al fons, la porta de l'escala; a un costat la de les habitacions, i a l'altre la del despatx, amb una mampara, i un retol que digui: *Despacho*. Una caixa de ferro; una taula-escriptori; un piano, i per tot arreu mobles variats i mig vells, que pel desordre i varietat se veu que són saldos d'una casa d'empenyos.)

### Escena I

(Sr. Batista i Joan de Penya)

(El senyor Batista està sentat a un costat de la taula-escriptori, i va donant papers an en Joan de Penya, que'ls firma.)

Penya: Bueno. No tinc de firmar res més?

Sr. Batista: Per ara res més. Són els tres pagarés escalonats, que'ls podrem anar renovant amb el pago d'interessos, fins que cobri la llegitima, o tingui una desgracia de familia, o el seu papà s'enterneixi.

Penya: Em sembla que no s'enternirà i tindrem d'esperar lo altre!

Sr. Batista: Molt bé. Aqui té'l taló!

Penya: I què vol que'n faci d'aquêt paper!

Sr. Batista: Cobrar-lo.

Penya: Ah! no puc perdre temps jo. No'm podria donar bitllets?

Sr. Batista: Si, senyor, am molt gust; però hi ha costum de fer desqüento.

Penya: I desconti, home, desconti; ¡qui mira prim an aquêts tràngols!

Sr. Batista: (anant a la caixa i donant-li els bitllets) Tingui, no més n'hi faig pagar l'hu per cent. Vegi si és la cantitat.

Penya: (ficant-se els bitllets a la butxaca sense mirar-los) Està bé.

Sr. Batista: I no'ls conta?

Penya: I quants havem de ser a contar-los! Vostè és persona de confiança.

Sr. Batista: Això si qu'és cert, senyor Penya.

Penya: De Penya...

Sr. Batista: O de Penya. Jo, si puc, estalvio paraules.

Penya: Tal com me veu, sóc marquès.

Sr. Batista: No'm ve de nou! Senyor marquès!

Penya: Doncs a mi si que'm ve de nou. Perquè fa dos mesos que no ho era. El papà va comprar el titol al Papa.

Sr. Batista: I amb això's gasten els diners?

Penya: Sempre vesteix i ajuda a fer un bon casament. Perquè ara jo'm vui casar! Tal com sent! Me vui casar!

Sr. Batista: Pobre noia!

Penya: (rient) Ja! Ja! Ja! Ja ho pot ben dir. Vostè fuma?

Sr. Batista: No, senyor.

Penya: (oferint-li un gran cigarro) Miri qu'és un bon cigarro.

Sr. Batista: No fumo... però fumaré.

Penya: Doncs, si, senyor; em vui casar. Ja tinc uns amors mig platònics amb una xicota molt guapa, que té un tio molt ric i usurer! Però això si, primer vui divertir-me. Vui fer lo que se'n diu la joventut! No l'ha feta vostè la joventut?

Sr. Batista: No tenia diners jo per fer-la!

Penya: I perquè no n'enmatllevava?

Sr. Batista: Perquè no tenia papàs per poder-ne arrancar la llegitima.

Penya: (Encen el cigarro i llença'l misto. El senyor Batista'l cull i'l posa a dintre d'una capsa.) Que fa col·leció de mistos?

Sr. Batista: No, ca! és per no cremar l'alfombra.

Penya: Dispensi, però com que no he vist escupideres...

Sr. Batista: Com que no'n duien, no'n tenim.

Penya: I no és pas que aqui faltin mobles. Vaia un mostruari que'n té!

Sr. Batista: Són herencies.

Penya: Ah, ja! del seus papàs!

Sr. Batista: Una mica de tot-hom!

Penya: Doncs, aqui té el meu de papà, que bé me la fa gruar l'herencia! S'ha empenyat a no donarme quartos, i jo m'empenyo fins a les dents!

Sr. Batista: Són genis!

Penya: Són tacanyeries! Que's pensa qu'és poc agarrat? Per ell no més tindria automovils de vint cavalls i quaranta a l'hora; dònes de segona; un frac, tres o quatre trajes, i voldria que anés a peu!

Sr. Batista: Si qu'és poc!

Penya: Esperis! I'm voldria fer travallar! Ja! Ja! Em fa riure! Què no ha travallat ell per mi?

Sr. Batista: Aixis ho penso!

Penya: Com un negre ha travallat. Oh, i travalla! Aquêt vici de travallar, el que l'agafa no té cura. Però no vui destorbar-lo. Me'n vaig a veure una róssa.

Sr. Batista: Vegi-n forças ara qu'és jove, i ja sap que jo l'ajudaré fins aont el meu capitalet arribi!

Penya: Moltes gracies! i bones tardes! (s'en va.)

Sr. Batista: Escolti! Escolti! Em descuidava dels sellos.

Penya: Quant és?

Sr. Batista: Són dugues pessetes.

Penya: Tingui un duro, i no'l descambi-hi. Ja li dono de propina!

(El senyor Batista mira cap aont ha sortit, am despreci, després se frega les mans pensant amb el negoci que ha fet, i entra'ls pagarés a la caixa.)

### Escena II

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: (entrant sofocat i commogut) Senyor Batista, dispensim. No sé cóm dir-li, ni què dir. He fet tart!

Sr. Batista: Ja sap que no vé d'aqui.

Sr. Pepet: Si, que vé d'aqui, senyor Batista. Mai n'havia fet, am tans anys!... Però me'n passa una de grossa.

Sr. Batista: Què té?

Sr. Pepet: Quinze mil duros!

Sr. Batista: Què vol dir?

Sr. Pepet: Que he heredat. Que heredat quinze mil duros!

Sr. Batista: Què diu ara? De qui?

Sr. Pepet: D'un germà! pobret! d'un germà d'aquells que semblen de novela, però que també n'hi han a la vida.

Sr. Batista: I ont ha mort?

Sr. Pepet: Alli on moren els germans que deixen diners: a Amèrica.

Sr. Batista: I ja ha cobrat?