Part 8

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel cap de Mont-Grís havia d'ésser un port de refugi gens despreciable per los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l'Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors que viuhen de la pesca.

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens pis, per sostre 'l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas, rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo tot arrambat al entorn, prou desordenat; s'hi respira aquell baf peculiar, de salobra y quitrá que 's desprén dels arreus de pesca. Duas cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos rublerts d'algas marinas ressecadas. De cuyna no n'hi ha: un fogó portátil que 's treu á fora quan fa bó, que s'entra al pas de la porta forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca; mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l'ull viu, ben resolt á guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa carcanada.

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d'hivern aná á Rosas; se llogá de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas. D' eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s'hi atipava. Als sis mesos d'estarhi, digué al seu amo que aquella vida casulana no s'avenía ab la seva activitat; qu' era jove, tenia bona salut y que volia probar d'enginyarse pera guanyar quartos. L'amo de la fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea, traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo seu afany y constancia al travall que per fí 's vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part d'aquells munts de pells que 's veyan á la riba del moll de Barcelona, eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d'anyoransa, del gran desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y amichs que hi ha deixat.

Se 'n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per _Maresch and son_, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l'Estartit; ningú lo va coneixer; feya quaranta anys que n'era fora. Sa caseta de la platja existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y enterrats. Hi vivía l'únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l'encarrilá á guanyarse bé la vida.

Volgué que l'Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d'aquell temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de Perelada, y s'establí á Castelló, fentse construhir una casa com un palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l'extensa plana del Empordá y sobretot la mar.

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d'ells son de la costa, aixó 's comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s'han may separat, té per ells l'atractiu que tenen las altas montanyas pel montanyés. Tenen l'anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur existencia y s'embriagan ab las emanacions salitrosas que 'ls hi porta la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han nascut; y si algun d'ells s'interna en població un poch lluny del litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que un vapor al passar deixa estés al horisont.

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d'espatllas, ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d'un sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d'esclop, lo mateix color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó; ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de raurer ab negres.

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l'esclava somesa que tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada, acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una santa dona víctima d'aquell despótich tirá, consolantse ab l'amor entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu' es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d'amor, casi un idili. En mitj de la vida atormentada de 'n Pau, al retorn d'un viatge profitós á Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d'un associat negrer; fou cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la Rosa, que l'estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en aquell erm pedregós, germiná la flor d'amor que tot fill d'Adam porta en sí, per ell flor efimera que s'espigá y graná als pochs dias d'ésser flayrada; fou sols una guspira que l'instint brutal apagá; y no podía ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro; aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada, com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant, tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa, sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt instruhit, parlant be l'inglés y 'l francés, maneras afables, carácter franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S'havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis, aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l'hivern anterior aprofitá de las diversions que li ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas, galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d'ellas. La simpática Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia apartar d'ella sas miradas; sa imatge 'l seguía per tot.

Hem de créurer que 'ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l'havía vist, á la primavera següent no 's pogué estar d'encarregar al pobre Francesch de pendrer informes d'ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d'anar á la Habana hont sa casa lo reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s'estranyava de no veurel á la porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs, pera saludar las senyoras conegudas.

## XV

En Francesch, cumplint l'encárrech de la Mercé, y un altre més important que confidencialment li havía donat en Marsal, se 'n aná á Castelló un dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló. Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s' feu servir xacolata y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un' aroma riquíssima; era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se menjava la llesca ben untada d'allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y 's dirigí envers la casa del senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l'ampla escala de marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo reixadet s'obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba, macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li demaná lo que se li ofería.

--Desitjaria veurer al senyor Maresch.

Lo feu entrar al rebedor.

--Sentis... esperis un moment... ¿la gracia de vosté?

--Francesch Saqué.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne fullejá 'l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de suhor de congoixa.

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor, conduhintlo al despaig del senyor Pau.

Aquest s'estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y campaneta. Darrera d'ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas de llibres de luxosa enquadernació que provenen d'entregas á ral, ab cromos llampants, virolats; d'aquells llibres que no 's llegeixen may, pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit y estudiós qu' es l'amo de la casa; no 's pot obrir; fa temps que la clau n'es perduda: lo senyor Pau s'ha oblidat de ferne fer un' altra.

Que 'n coneixém de bibliotecas per l'estil que tenen perduda la clau, creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com missals: la _Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes célebres_, etc., etc.! Lo repartidor d'entregas recorre vilas y pobles; deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la gent s'hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d'eixas obras se llegeix... ni un benedictí llegiria la _Crónica de España_ que crech té dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats, poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix resultan molt caras; mes, qué s'hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan bé los editors d'aprofitarne. A mida que 's vagi espargint la verdadera instrucció per nostra terra catalana la vena s'acabará y deixará d'ésser explotada.

Torném al despaig del senyor Pau.

En los panys de paret s'hi veuhen estampas coloradas de la conquista de América, per Cristófol Colon, y lo modelo d'un clipper molt bufó que pertany á la casa de la Habana; sota d'ell un calendari de fulls, y la cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer representa las quatre cordas; damunt d'ell, un lloro dissecat.

Lo senyor Pau vestit d'una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert d'un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá 'l cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt sério:

--Fassi 'l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?

--Dispensi la molestia... So 'l procurador de confiansa de Don Marsal Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de 'n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá los llabis, molt sério y ab tó sech:

--Explíquis.

--Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de la crísis agrícola que pesa sobre 'l país, li concedirá tres mesos d'espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part seva que, per tot l'Octubre vinent, li serán pagats.

--Lo senyor Noradell m'está debent los interessos del any passat, ja veu que 'l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora bona, esperaré que 'm pagui los interessos d'aquest any y del any passat per tot l'Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté 'm dona de part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra d'ell.

--Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan 'ls ulls y mirantse de fit á 'n Francesch:

--Molt mal pensat... se figura lo senyor Noradell que jo só un Cresus...! Estich enterat de sa crítica situació... ¡si senyor!

Las fincas de Rabós y d'Espolla no valen abuy dia los gravámens de que están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á mon crédit hipotecat sobre 'l patrimoni de Masarách y la casa de Figueras, l'adverteixo que si per tot l'Octubre no se 'm pagan los dos anys d'interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva... que ho tinga ben entés... moment de silenci... En Francesch está aixafat; res gosa dir... Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot d'escripturas, se 'l mira y diu: lo valor actual de las fincas d'Espolla y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si s'acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son fullaraca... La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha, segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se 'n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

--No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma del registrador d'hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni. De deute quirografari li puch assegurar que no n'hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d'hipotecas, lo senyor Pau continuá diguent:

--Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m'enganyava de gayre... Silenci... La posició de la familia Noradell es trista, molt trista!...

--No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute, ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia Noradell li quedaria agrahida.

--¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no 'l se veurer. En tot cas aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent de lo que deu pagar 'l vuit y 'l nou.

--Ignoro l'interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

--¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que corrém... Sia com vulla, m'hi pensaré; estudiaré 'l negoci. Torni d'aquí alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s'aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué 'l negre qui l'acompanyá y l'obrí la porta del pis. Baixá l'escala de marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers l'hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l'entristí encara més. En Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

La familia Noradell esperava lo retorn de 'n Francesch ab la més gran congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti, molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre 'l nas, sa mitja damunt sa falda, fa rato que dorm.

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

--Y donchs, Francesch ¿qué 'm dius?

--Rés per ara; lo senyor Maresch s'hi pensará; dech tornarhi d'aquí alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó... Més, qué vol que li diga, Don Marsal... m'apar que dit senyor si s'encarrega de tots los deutes, no tindrém rés de guanyat.

--Explícat ¿per qué?

--Que li diré... sab... l'impressió de la persona... de duresa repulsiva... de puny arrapat... Me temo qu' una volta entregat vosté dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la impressió que m'ha produhit... y li contá l'enrahonament qu' havian tingut.

--Bé, Francesch, t'ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que atenirnos.

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu' hi era sentí á la porta un truch discret.

--Francesch, ¿se pot entrar?

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s'aixecá, més conmogut qu' ella, tornantse roig.

--Francesch, ¿ha fet mon encárrech?

--Si senyora... Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig li havia sigut fácil d'enterarse, com també lo que 's deya de sa fortuna guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l'Habana... baixant los ulls y tornantse encara més roig... segons veus, es probable qu' hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de 'n Francesch, se notá en la fesomia de la Mercé.

Per virtuts que 's tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L'amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher egoista al dir á la Mercé que 'n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li deya.

La Mercé doná las gracias á 'n Francesch; baixá l'escala y 's dirigí al jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d'un vert d'esmeralda irissat, sortí volant d'entre petals, amagat al fons del pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s'assentá en un banch de la glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per aquell insecte despiadat.

## XVI

Lo judici que s'havia format en Francesch del senyor Pau no era equivocat.

L'home qui, de pobre y miserable, s'ha sabut guanyar una fortuna, travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!... ¡que 'n té de magia aquest nom! ¡quín motor més poderós!... ¡Qué val la palanca d'Arquimedes al costat d'aquesta!... es l'alsaprém qu' aixeca 'l mon.

Lo diner es l'ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus l'humanitat agenollada.

¿Quín es lo poeta qu' ha dit:

Lo diner... sens ell tot es esteril La virtut sens diner es un moble inútil, Lo diner sol al palau pot fer un magistrat. Lo diner d'un home honrat ne fa gran malvat.

Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que 'l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius, afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, _struggle for life_, com diu Darwin, es la lley fatal que 'n aquest món terrenal domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als malaventurats, als deixats de la fortuna... Ditxosos los pobres per qui s'obrirán las portas del Cel!...

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l'assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se presentá de nou en Francesch, li digué:

--Pot dir al senyor Noradell qu' accepto lo proposat baix lo pacte següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal firmat pel registrador, se 'n puja á qüaranta mil duros; donchs lo senyor Noradell m'otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab l'interés del sis per cent; li volia exigir 'l set, més per ara me contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l'hipoteca de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu' es primera, passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

--¡Cóm!... ¿Vosté aumenta 'l deute de tres mil duros?

--Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal, entre 'l baix preu que 's traurá de las fincas en venda, y gastos de perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne ara lo vuyt y 'l nou y potser més.

Vostés son amos d'acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que 's recordi que li he donat espera fins per tot l'Octubre vinent, y que, si no cumpleix, seré 'l primer en rompre 'l foch.

--Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca, passat l'any, lo capital 'l dia menos pensat?

--No hi ha dubte qu' es risch á que 'l senyor Noradell estará exposat, puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir es que si paga 'ls interessos cap temor ha de tenir.