Part 13

--Mil gracias, senyoreta... s'aixugá la boca ab gran mocador de seda de fondo vermell ab dibuixos groguenchs que 's tragué dels faldons del paltot, y tot aixugantse: --m'alegro de trobar tota la familia reunida... 's tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es impossible.

La Teresa 's torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son cor. La Mercé rebé una foguerada qu' encengué sa cara de rojor.

En Marsal 's quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s'incliná sobre son pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell... ¡pare!... ¡pare!... ¡Marsal!... ¡Marsal!... ¡Ay! ¡Deu meu!... ¡y no respon!... ¡Corre! ¡Mercé!... ¡l'aygua del Carme!... ¡Margarida!... ¡anéu pel metge!... ¡Ay! ¡Verge Santíssima!... ¡ajudeunos!...

--¡No s'assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en Marsal per las espatllas... aixó li passará...

La Mercé, pálida, tremolant, portá l'ampolleta del aygua del Carme; li 'n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava 'ls polsos ab un drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch 's revingué:

--Ja 'm passa... y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja ho veu... son tantas las emocions que vaig rebent d'algun temps ensá que ja no puch resistirhi... estich ferit aquí... senyalant son front ab lo dit.

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot resistir. _La joie fait peur_, la alegría espanta, diu Madame de Girardin que tant coneixía lo cor humá.

La conmoció d'alegría que rebé en Marsal fou espantosa.

Ab l'ajuda de sa esposa y de sa filla s'aixecá, li donáren lo bras, l'acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l'ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué 'l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las camas, exigint repós y molta quietut.

--Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s'ha de fer tot lo possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

'S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari qu' havían deixat sol.

--D. Joseph... li digué, molt llagrimosa... ja veu quin trastorn!... ho sento per vosté.

--¡Vol callar! senyora; disposi de mí... ¿Com se troba D. Marsal?

--Lo metge diu que no será rés... ¡Deu ho vulga!... No vuy que s'en vagi... se resterá á dinar.

--Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu' estar á Figueras.

Al despedirse, la Teresa li digué:

--A la demanda que 'ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la resposta dintre curts dias.

--Está molt bé, senyora.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s'emportava lo notari cap á Figueras.

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá 'l malalt, y vegent que dormía com un santet, digué á la Teresa: desd'ara li puch assegurar que la crísis no tindrá conseqüencias; més lo que 'ls hi recomano es d'evitar tota emoció.

Al vespre arribá 'n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber l'accident de 'n Marsal! s'assentá á l'espona del llit del malalt y no se 'n mogué de tota la nit.

Lo pronóstich del senyor Pere 's realisá; una reacció favorable se produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

La Teresa l'ajudá á vestir.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era 'l mateix! 's sentía ferit del cap, com ell deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

--¿Es veritat, Teresa, que Deu 's vulga apiadar de nosaltres?

--Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.

--No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que 'm dona coratge; ella m'ha de tornar la salut.

Entrá la Mercé.

--¡Mercé!... ¡filla!...

--¡Papá meu!... y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé sobre son cor.

--Sentat aquí, ben aprop meu... més... y prenent sa má, li digué:

--¿Quína resposta farém al senyor Aymar?

--¡Per Deu! Marsal, sabs que 'l metge t'ha permés d'enrahonar un xich y no més.

--Deixam enrahonar, Teresa, que se 'm dilata 'l cor... Respon, filla meva.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en Lluis).

--La resposta de vostés será la meva.

--No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa... ¿Estimas al jove Maresch?

--Papá... no ho sé; no 'l conech prou pera respondrer á sa pregunta de vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara lo sentiment que m'inspira es gran simpatía... y 's torná roja y vergonyosa.

--¿Ahont es en Francesch?... ¿Qué no es á casa?

--Si papá; está en son despaig.

--Ves! dígasli que 'l demano.

Entrá en Francesch: --¿Com se troba? don Marsal.

--Mellor, molt mellor... Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que t'hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d'estimació y ver carinyo, no 't poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.

En Francesch sentí dins son cor un colp que l'obligá á apoyarse á sa cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera respóndrer, de tant conmogut. Ja se 'n dubtava! feya temps que 'l seu cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de 'n Francesch, sentí sens dubte dins son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant los ulls, sense gosarse 'l mirar.

--Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás vera satisfacció.

Al moment dominá en 'n Francesch l'esperit de sacrifici y d'amistós afecte. Entrevegé la salvació d'aquella familia, lo retorn al ben estar, la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D. Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa ab somrís dolorós, respongué:

--Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa... y vosté Mercé... li digué baixant los ulls, mitj tremolant... Deu li donga tota la ditxa qu' es mereixedora... Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

--Gracias, Francesch... y en Marsal li estrenyé la má.

## XXVII

La resposta de 'n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: "D. Marsal y Da. Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada, ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més intimament al que ha d'esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d'aquesta llur casa."

En Lluís anava tots los dias á ca 'l notari, impacient de saber la resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía sufert aquella familia, 's temía que algun obstácle impossibilités son ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de 'n Marsal, se 'n aná joyós á enterarne son pare.

--Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador y també 'l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

--Y jo, pare, demá iré á Masarach, á visitar la familia Noradell.

La Mercé no deixá passar gayres dias pera donarli 'l sí.

Lo senyor Pau y sa esposa feren també llur visita als Noradells.

Lo casament fou fixat á primers de Maig, mes de las flors y dels amors.

La nova corregué per tot l'Empordá; amichs parents y coneguts d'abduas familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D. Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells amichs que giravan l'esquena á 'n Marsal; ara tot eran agasajos y oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d'ells s'atreví á proposarli; veyan que l'hereu Noradell, si bé era feble y delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d'aquell contagi madrileny que de poch li corrohe 'ls ossos.

L'oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuy carniceras que obtingué 'ls honors del dinar de casament.

¿Y en Francesch?... ¡Pobre Francesch!... Mentres Mossen Esteva donava als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que li tanqués la nafra de son cor!... ¡Pobre amor seu! mentres la alegría se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l'ánima, que 's ressent no més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!... Pobre Francesch!... si es tan bó!... té tan bon cor que la ditxa de la Mercé era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d'anar á la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns anys ab una fortuneta.

Un dia de Juny, á la tarde, que 'ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d'una tarde plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit; cada color del espectre solar ressortía d'una manera admirable. Describía en lo cel un arch inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara, apoyat sobre 'l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista, melancólica aquell arch espléndit.

--Qué n'es d'hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre nostra casa.

--Sí, filla... es l'arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant... ¡Qué 'n feya de temps que no l'havía vist!... y alsant los ulls al cel... es Deu que nos l'envia... veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se tiraren dins sos brassos... los apretá fortament contra son cor.