Part 12

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi anava ab l'escopeta, 's feya ensellar un cavall que deixava á un más seu més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes lo que temía era l'indiferencia, l'odi pot ser que sentiría la Mercé per ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía seguit per tot. Mes, com fer!... y si la Mercé despres de tres anys ja lo hagués oblidat... si son cor glatís per un altre... oh! eixa idea l'atormentava. Ademés l'entristía la persistencia tossuda del seu pare; coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia... mes, per ell eran entrebanchs segonaris: --Oh! sols l'amor de la Mercé!... si m'estima tot ho venceré!... y si no m'estima!... si,... si no m'estima!... quina idea mes lúgubre!... no! no! no vuy pensarhi!... Ah! dubte crudel!...

Se torturava l'enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava avansar; 's sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se 'n tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l'enrahonada parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l'iglesieta de Masarach, de las degoteras que ningú 's cuydava de fer adobar, de la miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

--Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias necessitosas! Ara desde la filoxera no 's veuhen si no corrúas de pobres que van á captar pels masos. Avans, jo 'ls podía socórrer; mes ara faig lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu' ha sigut una calamitat pels pobres de la comarca, es la desgracia qu' ha caygut sobre la familia Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!... Deu n'ho havía de permetrer; mes hem d'acatar sos designis, puig que si ho ha permés há d'ésser per llur bé.

En Lluis se posá trist, pensatiu.

--Si, es cert... digué... molt la deuhen trobar á faltar, ja qu' hi ha tanta miseria.

--L'altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda ab criaturas qu' estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

En Lluis conmogut li respongué:

--Mossen Esteva, jo visch lluny d'aquesta parroquia, ignoro sas necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la familia Noradell. Vosté será l'encarregat de fer eixas caritats; lo donador s' ha de ignorar... y traguentse la cartera... permétim per comensar d'entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros, total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la conversa.

--Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de separarse d'ell, li digué:

--Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d'aquí ¿veu aquella caseta al peu del turonet plantat d'oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

--Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.

Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu' escombrava l'escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que tots los dias assetiavan la rectoría... mes d'aquí endevant, gracias á Deu serán més socorreguts... y li contá la conversa del fill Maresch ab Mossen Esteva.

--Vaja! aquest senyoret ha obrat bé... uns americans tant y tant richs que no saben com gastar la plata!... al fer las caritats en nom de la familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que 'ls hi han prés llur patrimoni.

--No 'ls hi han prés encara... pero no deixa d'ésser una fina atenció lo fer las caritats en nom dels Noradells.

--Podria ser també un principi de remordiment... sía lo que vulla, Deu 'ls hi pach.

La Margarida 's despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s'aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera impressió, mes de sopte sa cara 's torná séria, un pensament acabava d'atravessar son esperit: --¿perque fer l'almoyna en nom de la familia Noradell?... perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo precepte de caritat: la almoyna que 's fa secreta es accepta y molt perfecta... ¿Baix quin impuls ha obrat?... y 's topavan en son sí una munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé, perqué anava barrejat d'un pensament dominant los demés, inspirat per sa dignitat y altivesa. Atesa la manera d'obrar dels Mareschs envers sa familia, atribuhí lo moviment generós de 'n Lluis al orgull, malgrat la veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

L'endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers Masarách per fer l'almoyna recomenada per Mossen Esteva... aquella almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no sols per l'amor de Deu mes també per l'amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la comarca en nom d'ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d'ésser sens dubte atretas, amparadas sota las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava brasas per' avivar la flama; pochs mobles, tots d'aspecte miserable; damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu' era un metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove, tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra... Oh! sorpresa!... l'angel del consol, la Mercé, era á l'espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir, sabent l'estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la vista: 'ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que 'ls feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata. --"Me permetrá, senyora, d'afegir la meva almoyna á la de vosté." s'incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:

--Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!... Si vol acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

--Sí, bona dona, un got d'aygua fresca.

--Vaig á buscarla á la font.

La malalta s'havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra, entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la altura del cor, la deturá, suplicantla:

--Oh!... Mercé!... perdó!... perdó per mon pare!... perdonim si la he ofesa!... en nom de la santa caritat!

Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:

--Si, ja sé qu' es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part... y l'almoyna que acaba de fer no deixa d'ésser molt casual.

--Oh! Mercé!... no!... no ho cregui!... si hagués sabut que la meua presencia en aquesta casa l'havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li juro que ignorava que vosté hi fos!... Mes ara beneheixo eixa benhaurada casualitat que 'm permet d'expressar tot lo respecte, la simpatía, lo desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia... res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d'ella... tres anys que lo dols recort de vosté m'ha seguit per tot desde que tingué la ditxa de conéixerla!... Díguim, Mercé, que no está irada contra de mi!... Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!... eix cor que batega sols per vosté!... Permétim, Mercé, de dirli que l'estimo; que li ofereixo mon cor, ma vida, tot lo que tinch!...

Entrá la vella ab l'aygua fresca; posá 'l poal damunt la taula:

--La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels encontorns!... vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel ventrell y per mal de maragassa.

--Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per manera que la malalta siga ben aconduhida.

--Ara ray! res li faltará.

La Mercé vegé venir la Margarida desde 'l pas de la porta de la casa; se girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l'ayre que hi respirava li dilatava 'l cor; no se 'n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

--Mare no 'm pregunti fins que se me 'n vagi 'l tap que tinch aquí,... senyalant lo cor... ve del pare.

--Ja li passará; no desesperis.

Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.

## XXV

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau estava d'humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front, arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls; etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula 's presentava; 's feya servir pel negrito.

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors cercava consol en sa mare.

--Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que jo... En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés ajuda.

--Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l'estudi del seu marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

--Vaja! dona, acaba aviat que m'omplas de pols!... ¡si son cosas de fer ara!... ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?... ¿Y perqué no ho ha de fer 'l negrito?

--Perqué espolsant t'ho regira tot, y després no saps trobar los papers. --Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

--Ay! batúa!... veyám si 'm traurás d'aquí!

--No t'impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que jo.

--Bé, bé... acabém aviat!... ¿Hont es en Lluiset?

--Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.

--Malhaja 'l xicot! se 'ns ha tornat enamorat de debó.

--Y tal enamorat! n'ha perdut la gana y 'm temo se 'ns posi malalt.

--Cá! dona, no t'espantis: son malaltias que ningú 'n mor y que 's curan d'ellas mateixas.

--Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si 'l nostre fill se posés malalt ¿qué farias?

--Vaja! no diguis aixó.

--No ho tinch de dir!... lo conech més que tú. La seva sensibilitat es extremada: mare, me deya suara, si 'l pare no 'm deixa casar ab la Mercé Noradell, es que no m'estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es mon primer y darrer amor!

--Tot aixó son camándulas.

--Si 's pot parlar aixís!... Si quan tú me festejavas tant enamorat, no t'haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

--M'hauría tirat de cap al pou.

--Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben estar, lo pervenir de nostre fill, l'únich fill que tením, no 'ns poden ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

--Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!... ja 'n tinch lo cap plé... Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig... ¿ho sents?... fes que no t'ho hage de dir un' altra vegada.

La senyora Rosa se retirá tota compungida. Entrá en la cambra de 'n Lluis.

--Mare, ¿ha vist lo pare?

--Vist y enrahonat. Per ara 's manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá que cedir.

Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se 'n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de cartas per l'intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés que son fill s'enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria major d'edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori... estava enamorat; y donchs ¿qué ferhi?... Estimava massa al seu fill pera contrariarlo fentlo potser desgraciat.

L'endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins son estudi, sempre callada.

--En Lluiset ¿qué fa?

--Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de venir lo metge.

--Ja estich empipat de tú y ell!... Ves! dígasli que 'l demano.

Entra en Lluis.

--¿Qué vol? pare.

--Sentat. ¿Estás resolt?... ¿t'hi ets ben pensat? ¿persisteixes en volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

--Sí, pare.

--Está bé. No m'hi oposo.

--¡Ah! pare... ¡mil y mil gracias!

--¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus pares.

--Ja ho tinch pensat.

--Explícat.

--Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.

--No 'm desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat. Després de tú obraré jo.

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que l'esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig d'alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, 's posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell portava un sarró y ella un cistell d'hont sortían tres caps de virám, tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat, brodat, de seda, ulleras d'or, estava repapat dins sa cadira de brassos, llegint un pergamí.

--¡D. Lluis!... ¡vosté per aquí!... ¿quant ha arribat?... Fassi 'l favor de sentarse... ¿Com li ha probat lo viatge?... ¡l'ha feta llarga!... pensavam que no volía més tornar... ¿Com están son pare, sa mare?

--Be per ara, ¿y vosté?... tant lo veig ara com fá tres anys, com quan me 'n vaig anar, sempre fresch y florat... ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en Valentí?... la familia del notari...

--Tothom bo, ¡gracias á Deu!

--Bé D. Joseph, me 'n alegro... Digui, ¿qu' está molt ocupat?

--Ja sab que per vosté no ho estich may... y li oferí un cigarret.

--D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me 'l deu refusar.

--Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos en tot lo que puga.

--Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d'anar á Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s'alsá de sa cadira de brassos y aná á estrenyer la má de 'n Lluis.

--Be, Lluis, be!... es tanta l'alegría que 'm dona que no sé com felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré 'l gust de cumplir l'encárrech.

--Li quedaré agrahidissim.

En Lluis s'aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l'acompanyá fins á la porta del carrer. Al tornar entrar, vegé 'ls dos pagesos, sentats á sobre 'l banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d'esperar.

--¿Qué voleu?

--Veniam pera pagar la contribució territorial.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga 'ls digué qu' anessen al Registre d'hipotecas, donántloshi la direcció, qu' allá 'ls hi cobrarían... Lo pagés era d'aquells de botó de banya y de cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.

## XXVI

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de despedir los convidats á la porta de l'iglesia, 's dirigiren á llur casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de camí; puig feya alguns dias que 'n Marsal li donava inquietut; á voltas sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou havían ellas notat un cambi en lo estat de 'n Marsal; més l'atribuhían á las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L'hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara 's sentía aixafat, disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que no 'l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia. s'encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de cor.

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per' animarlo; mes era envá, Veyan que s'aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que no sentían, fent esforsos pera distraure 'l, somrihent devant d'ell d'aquell somriure dolorós que trenca 'l cor. Puig llur aflicció igualava la de 'n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs oracions á la Reyna del Cel.

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; 's pot dir que pera ella sufrir es sa norma; Deu l'ha creada per' aixó; la seua vida es tota de sufriment; los dias de bonansa per' ella son ben comptats. Parlo de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

¿Y en Francesch?... ¡pobre Francesch!... al veurer lo sufriment moral tant crudel d'aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa; puig veya que no hi havía consol per' ella ni salvació; sabía que lo dia menos pensat, vindría un nou amo que 'ls trauría de llur casa payral. ¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!... ab quin entussiasme y alegría l'hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que l'oprimía.

Avans d'arribar al casal, lo senyor Pere 's despedí per' anar á visitar un malalt que tenía en un más per' allá prop.

--¡Coratge! D. Marsal; no 's deixi abatrer, anímis; després del mal temps surt l'arch de Sant Martí.

--¡Ah! senyor doctor, las alegrías d'aquest mon son acabadas pera mí! ¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra 'l trist pervenir que se 'ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral, pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per la difunta y demés passats de la casa.

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d'anar á Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de 'n Marsal.

Després de resar 's sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d'oli bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per' ells cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix frugal dinar ab gana; més, aixó nó!... dinar trist, silenciós.

La Mercé s'esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous vinent: solament set dias 'ls hi restava pera saber l'hora fatal d'esser despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!... ¡Com podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa. Ne baixá un senyor d'edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, 's refé del sobresalt; més la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera comprimir sas palpitacions.

--¡Es vosté D. Joseph!... ¿Quín bon vent lo porta?... y encaixaren amistosament.

--¿Com están Da. Teresa y la senyoreta Mercé?

--Bé, molt bé.. fassi 'l favor de pujar... Entráren á la sala... ¡Teresa! ¡Mercé!... D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.

--¡Segui! digué la Teresa... vosté estará cansat.

--No 's molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó, y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch... y 's sentá en la butaca que li oferí la Teresa.

--¿Vol pendrer alguna cosa?... no fassi cumpliments; aquí es á pagés.

--Se li estima... sols un got d'aygua fresca.

La Mercé li portá, ab bolados.