Part 6
La mare, després de sanglotar a bastament, sortí al carrer sense saber on anava. D'esma es dirigí a l'estació de França: passejà pels molls; interrogà els empleats. Un d'ells li assegurà que aquest matí havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa, prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i un canotier de palla verda. En escoltar l'evocació del canotier, la mare hagué d'arrambar-se a un vagó per no caure esblaimada: la seva filla era a Barcelona.
Així que fou retornada sortí de l'estació i se n'anà a casa per tal de madurar un determini. Pel camí va deturar-la un gran amic de l'Ignasi. Després de demanar-li noves del seu espòs, afegí: -Per la seva filla no li'n demano, perquè acabo de veure-la al Pla de la Boqueria.
La Isabel hagué de vèncer un tremolor que amenaçava tirar-la a terra, i mormolà d'esma, gairebé afònica:
-Ah! sí... És fàcil...
Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Però capí a temps la delatadora transcendència d'aquesta pregunta, i tractà de pendre comiat immediatament.
Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué. No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes; tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraçà els genolls maternals amb un anhel de perdó: el seu posat era d'assegurança. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, anà per abraçar-la, va dir:
-Mamà, estalviem escenes. Sé que acabo de fer un disbarat; però no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.
Ajudà la seva mare a seure en un sofà, i cridà la minyona perquè li fes una tassa de til·la. De seguida va tancar-se a la seva cambra amb pany i clau.
La pronòstiga de Lalí no trigà a complir-se. Un senyor d'aspecte honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume Rosell. Li contà que tenia un germà de nom Jordi, que feia dos mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust, sinó a desgrat per guarir d'una colla de malalties indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Adés, que tot just s'iniciava la seva convalescència, conegué Lalí. S'engrescaren... i avui, en el primer tren han vingut plegats a Barcelona. El seu germà li ha pregat que anés a demanar la mà de Lalí; però ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El seu germà Jordi és un tarambana, un tabalot, un tros de carn abjecta. No té salvació física ni moral. Val més, infinitament més, que, de comú acord, tractin de separar-los que no pas que consentin una unió monstruosa. La seva honradesa no li ha permès d'usar un altre llenguatge.
En Jaume Rosell ha estat digne i patètic. La Isabel li estreny la mà amb gratitud i una emoció que, encara que fossin expressables, ella no les podria pas expressar.
Una porta s'esbatana i apareix Lalí. Diu: -Aquesta noia de la qual vostè parlava suara sóc jo. Jo sóc Lalí, i desitjo dir-li a soles quatre paraules.
La mare, es retira com si acabés de rebre un manament inexorable. Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores En Jaume Rosell fa aquest raonament:
-El que m'acaba de comunicar la seva filla és tan greu, que em veig obligat a canviar de parer. Fóra convenient casar-los. Sí, fóra convenient. Però no de seguida. No: cal que prèviament fem un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germà sent vocació d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en un pensionat. Mentrestant jo exhortaré En Jordi perquè reprengui el bon camí. Si d'aquí a un any la seva conducta és honesta i la seva salut és satisfactòria, els casarem. Aprova aquest pla, senyora?
-Sí... vostè mateix...- gemegà la Isabel.
El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé!
No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes, escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la república de Colòmbia.
Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de Lalí.
El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols. Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de correspondència».
El del segon mes, deia: «Confirmo el precedent.»
El del mes tercer contenia aquests mots: «L'he atrapat bevent una copa de cognac. Començo a malfiar-me. M'ha promès de no tornar-hi. Veurem».
El quart report era així: «Hi tornem a ser. Ha fet fonedís l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota esperança. Negoci perdut».
L'altra notícia que va rebre la Isabel era insuperablement nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela mortuòria era en les seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lalí ho sàpiga!- Ella no es veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre: temia una escena aclaparadora.
Li escriuria... No: tampoc. El seu estil epistolar era incapaç de graduacions preparatòries: si agafava la ploma li ho diria tot d'una.
A la fi, la seva imaginació, torturada, ensopegà amb un procediment subtilíssim: embolicà bombons amb l'esquela mortuòria.
-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta. Pregunti-li com està i si vol alguna cosa.
L'ominós paquet va produir instantàniament el seu efecte: Lalí, sense temps de tastar un sol bombó, sabé la mort del seu possible marit.
No es trasbalsà gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de vista estrictament pràctic, va dir a la minyona:
-Ah! En Jordi és mort! Doncs jo què hi faig, aquí dins? Ja pot dir a la mamà que demà sens falta vingui a recollir-me.
LA FORTUNA DELS MOLINES
I
Abans de la guerra, En Jordi Molines treia de la seva fàbrica de gèneres de punt un profit mediocre. I volent, de totes passades, arreconar cada any algun miler de pessetes, la seva llar tenia un aire força elemental i la seva família--muller, fill i filla-- feia la viu-viu amb una llangor malencònica.
Menjaven a bastament, mes sense fantasies. Anaven al cinematògraf un cop a la setmana i al teatre un cop al mes. Tenien una minyona per tot. La Natàlia, la filla, duia capell sempre que sortia al carrer; la seva mare en comprava un cada temporada, però no el solia dur amb persistència. Si li calia fer alguna cosa dins del seu barri, al·legant pretextos variats, usava mantellina. Totes les robes de la muller i la filla es feien a casa, amb auxili d'una cosidora de poques pretensions.
La guerra enderrocà tot aquest sistema prudentíssim. La fàbrica Molines experimentà de sobte un increment de feina absolutament fora de llei. Quan, arribada l'hora del balanç, En Jordi verificava en xifres radiants l'importància exacta del benefici, sentí una mena d'embriaguesa que el trasbalsà de cap a peus. No solament era esbalaït del que tenia, sinó de la enormitat del que podia tenir. «L'any vinent -mormolava- faré tres vegades més.»
Al retornar a casa, la seva veu pregonà amb entusiasme l'esdeveniment d'una edat d'or.
-Dues centes mil pessetes, benefici net! Dues centes mil, benefici net!
Altre temps, per cap cosa del món hauria deixat anar davant de la família la xifra exacta del seu guany. Si la muller li demanava directament, ell mentia, deia una xifra més petita de la veritable. Aquesta ocultació li semblava profundament salutífera. Per la seva virtut, evitava que la imaginació naturalment pròdiga de Rosa, sa muller i de Natàlia, sa filla, s'engegués per viaranys perillosos. De més a més, el seu posat d'home poc sortós li servia per inculcar al fill una moral austera i per a repel·lir amb energia les seves peticions pecuniàries.
Avui no tenia forces per a fingir. Prou havia fet callant fins ara la pluja de comandes ultra-pirenenques que queien sobre el seu despatx. Es sentia freturós de comunicar la seva joia; moriria si no ho feia.
-Dues centes mil pessetes, benefici net!
El seu crit estentori retrunyí en tots els àmbits del pis i àdhuc s'escampà pels celoberts. Sense adonar-se'n, pare, muller i fills es besaven i s'abraçaven, amb llàgrimes als ulls. Hom diria que el senyor Molines tornava de fer fortuna en qualque terra equatorial eriçada de perills. Estava content, boig, delirant.
Alguna cosa sospitaven la mare i els fills, però la declaració entusiasta d'En Jordi els féu entreveure un panorama que no gosaven esguardar ni en somnis. La família s'abandonà durant llarga estona a una xerradissa incongruent. Ànsies, projectes, enveges, il·lusions, tot el bagatge impulsiu que adés portaven en llurs dintres, sufocat per la sordidesa de l'ambient, ara esclatava amb tumult. Ningú tenia prou serenitat per exposar amb orde el que volia.
A la fi, en mig de l'aldarull, el pare féu una proposta.
-Anem a sopar fora de casa, a un bon restaurant, voleu?
Per començar la vida nova tots trobaren bé la proposta paterna. Les dones es travestiren amb una rapidesa sense exemple. Als set minuts eren dispostos a sortir de casa.
-Beurem xampany?- preguntà la noia.
-Tant com en vulguis, filla- respongué En Jordi, amb una veu profundament commosa.
II
Les previsions d'En Jordi s'acomplien. L'any 1916 era segur que triplicava els beneficis del 1915. A corre-cuita havia construït uns coberts de ciment armat, per a encabir-hi telers nous, adquirits els primers mesos de guerra. Cercà un home intel·ligent, que de temps coneixia, i li encomanà la direcció immediata de la fàbrica. D'aquell instant, sota la pressió de la família, començà a fer temptatives per a llevar-se tard. L'ideal era romandre al llit fins a les nou del matí, esmorzar amb calma, fullejar els diaris, i, cap a les 11 hores deixar-se caure a la fàbrica. Com era difícil tot això! Invariablement es desvetllava abans de les sis. La Rosa no trigava tampoc a deixondir-se. Conversaven uns moments. Ella deia aviat: «Apa, provem d'adormir-nos. No podem llevar-nos tan dejorn!». Era debades que reflexionessin sobre els deures de llur novell estat. El matrimoni s'estava girant de l'una a l'altra banda sota els llençols... A quarts de vuit, En Jordi no podia ja contenir-se. El neguit l'arborava. Saltava del llit, prenia el desdejuni i se n'anava a la fàbrica.
Malgrat d'aquests rampells matinals, hom pot dir que En Jordi menava una vida més senyorívola que abans. La Rosa i la Natàlia a les tardes, vulgues no vulgues, l'arrossegaven a passeig, a algun espectacle o a compres.
Fruïa contemplant l'adalerament joiós de la muller i de la filla; però no sempre estava tranquil. Després d'haver pagat unes quantes factures fortes, li calia reveure els seus llibres, els compte-corrents dels bancs i obrir la caixa per a constatar de nou el fet de la seva riquesa i pendre coratge.
La muller i els fills semblaven d'una altra raça. Despenien el diner amb fuga, sense recances. A més, contestaven vigorosament les recomanacions temoregues d'En Jordi, retraient-li el programa que ell mateix s'havia traçat. Ell havia dit: «Gastarem una cinquena part dels beneficis i el restant, a recó». Traspassaven aquest límit? amb prou feines hi arribaven.
Entre les mil millores que la família Molines havia introduït en el seu viure, una n'hi hagué que va commoure el veïnat. Feia quinze anys que habitaven un quart pis del carrer Gran de Gràcia. Esdevingué que el principal de la mateixa casa restà desllogat; després d'un ràpid conciliàbul celebrat amb la seva senyora, En Molines el deixà llogat. La notícia s'escampà amb una rapidesa elèctrica, fent sospitar un tornaveu actiu com ara la portera.
Quan arribà el dia de la mudança, als ulls dels veïns els mobles descendien d'un a un; però, interiorment, cada veí sentia que allò era una ascensió miraculosa. El xafardeig a les entrades i les botigues era en el seu període àlgid.
Aqueix canvi de pis havia estat sempre un dels somnis més estimats de la senyora Molines. Prou podien anar a raure a un carrer més aristocràtic que el d'En Salmeron; però l'emoció de victòria no seria pas tan intensa com ara. En aquest carrer els coneixia tothom. Tothom estava en condicions de mesurar la significança de cada cosa que feien.
III
1917. Els Molines eren al segon any de llur encimbellament. La benanança s'havia fet normal. Ningú --tret del cap de casa-- desconfiava de la Fortuna. Tots la consideraven com un do perpetual que ja no els podia fer falta.
La Rosa i sos fills seguien experimentant una goluderia infinita per gustar totes les grandeses del món, però ja no patien aquella frisança rabiosa dels primers mesos. Llurs anhels començaven de coordinar-se i d'especialitzar-se. Cadascú tenia el seu ideal. La Rosa apreciava el luxe en el vestir, damunt de totes les coses. Es migrava davant dels aparadors de joieria i en el cinema. Aquells moblatges espetarrants, aquells vestits fastuosos!...
La noia, com la mare, frisava per assolir una _mise en scène_ que cridés l'universal atenció. De més a més, es dalia per tota llei de locomocions. Volia muntar a cavall; el trajo d'amazona li suggeria mil cabòries saboroses. De seguida, l'automòbil; es repenjava al braç del seu pare i li feia veure amb prolixes raons la necessitat urgent d'adquirir-ne un, d'automòbil. Llogar un taxi de tant en tant, com feien ara, més aviat era un senyal d'impotència que una patent d'aristocràcia. En Jordi se la mirava amb una mescla d'espant i d'admiració. Com diables s'ho feia aquella minyoneta de setze anys per penetrar-se tan de pressa dels aventatges i possibilitats del canvi?
El fill de la casa, l'hereu, tenia unes aficions més complexes que les de sa mare i àdhuc que les de la seva germana. Els deports el seduïen, de dies; el music-hall, de nits. Cregué que estava obligat a seguir una carrera, i després d'una discussió, que submergí son pare en un mar de dubtes acerbs, es matriculà en el curs preparatiu de Dret.
Cadascú feia sa via. Aquesta normalització, no gens menys, féu que les persones de seny s'adonessin d'una colla de fets que en els primers mesos els eren imperceptibles.
En aquest instant, per exemple, tot invita a una recapitulació als esposos Molines.
La noia havia sortit a passejar amb la _miss_ --feia dos mesos que en tenia de miss.-- El fill tampoc era a casa; havia telefonatque no l'esperessin a dinar. Marit i muller s'estaven asseguts, en sengles cadires de braços, fent la digestió.
Quan la cambrera finí de desparar la taula, ella digué:
-No t'has adonat, Jordi, de la retirada dels Garriga?
-Prou.
-Ja no ens visiten ni un cop al mes. Mira que jo insisteixo perquè deixin sortir les seves noies amb la nostra, com abans... No ho puc aconseguir. Sempre hi ha alguna cosa que els priva de deixar-la venir... Sembla mentida el que pot l'enveja!
-Rosa, compte amb els judicis! Ell, En Garriga, va fer-me l'altre dia una confessió molt franca. Va dir-me: «-No estranyis que no anem a casa teva amb la freqüència d'abans i, sobretot, no ho interpretis malament. Ni la meva dona ni la meva filla no poden seguir les teves».
-No sé per què.
-Això mateix vaig dir-li jo. Però ell em va fer aquest argument:
«-Tu saps tan bé com jo que no podem llançar-nos a sortir en cotxe cada diumenge, ni anar als teatres cada dos dies, ni berenar totes les tardes al Royal, com feu vosaltres. Tampoc estem en condicions de fer-nos un _trousseau_ que ens permeti canviar de vestit com uns transformistes...»
-Però, que han hagut de pagar alguna cosa quan han sortit amb nosaltres? L'Anneta, no ha estat sempre com una convidada a casa? No els entenc.
-Jo sí. Precisament aquest paper d'eterns convidats és la cosa que no els agrada.
-Orgull: tot això és orgull.
-Potser no, dona; potser no. És versemblant que procuri retirar-se una mica de casa nostra per motius d'_higiene_ --com deia ell-- per mantenir la moral de la família. Ara que em vaga per pensar en aquestes coses trobo que té raó. Jo, en el seu cas, faria el mateix.
-Vaja, doncs: tu i ell fileu massa prim. Per naps o per cols jo em passo la vida sense rebre més visites que les dels teus parents... i ja saps per què...
-Ha vingut a trobar-te l'Enric aquest matí?
-Sí, noi, sí. Es creu que tinc una influència decisiva i vol que l'ajudi.
-Que s'ho tregui del cap. Jo no li deixo les cinc mil pessetes encara que me'n respongui amb la vida... No m'he tornat ximple.
-I l'oncle Joan no ha tornat a demanar-te res?
-Calla! No me'n parlis. He hagut de donar-li tres centes pessetes per treure-me'l del davant...
-N'hi ha un feix d'aquesta gent.
Pausa. Al capdavall de cinc minuts En Jordi reprèn el diàleg.
-D'aquesta gent i de l'altra.
-Per qui ho dius?
-Per En Genís, dona, per En Genís. Fa una pena veure'l tan ganassa i que encara no serveixi per a res!
-Bé, el xicot estudia. Ja se sap que els estudis no són cap cosa de rendiment immediat.
-No ens enganyem, Rosa, En Genís ni estudia ni estudiarà mai. La nostra fortuna ha acabat d'engandulir-lo. No farà res de bo. El dia que jo mori, ven-te la fàbrica.
-Que saps alguna malifeta nova?
-Nova, cap. Sento que torna a casa a la matinada i penso que no perd la nit per passar el Rosari. Ah! Abans d'ahir, en les notes de societat, li deien el _distingit sportman_... El _distingit sportman_, el _distingit sportman_... el gran poca-vergonya!
-Quina desgràcia hem tingut amb aquest noi! Hi penso més estones!
-La nostra única alegria és la noia. Mira que n'és d'eixerida! Amb quatre dies ha après de vestir-se, de parlar, de viure com la filla d'un marquès.
-Això sí que és cert... ha anat molt de pressa.
-Sembla que et dolgui.
-No em dol que ella hagi estat llesta pe apendre... em dol no ser-ho tant com ella... He restat endarrerida, comprens?
-No del tot.
-Vull dir que no faig res com cal que ho faci una senyora. La Natàlia no ha cessat d'advertir-me torts, durant tretze mesos. No allargo la mà amb prou solta, ni porto el capell amb gràcia, ni sé tenir converses fines davant de la gent... A les botigues no sé comprar; al cotxe no sé seure... En fi, un desastre!... Necessitava la _miss_ com el pa que menjo...
Rosa ha dit tot això amb un sarcasme tristíssim. En Jordi ha romàs silenciós.
S'ha fet vespre. Entra la cambrera.
-Volen que encengui el llum?
Li diuen que no. Tanmateix s'estimen més romandre dins d'aquesta penombra, sense que l'un pugui ésser vist de l'altre.