Part 5

-Pel que pugui venir, doni'm l'extremaunció, Mn. Ramir.

Li feren les creus.

Quan tornaren a restar sols els de la casa, ella els preguntava:

-Qui hi havia, per aquí fora?

Li varen fer la llista.

-Ah, vaja! Veig que ha complert tothom. Els veïns han respost. Àdhuc la senyora del primer pis, que pateix tant per a pujar l'escala...

De seguida s'ensopí. Tres dies després, tocant les cinc de la matinada, traspassava.

Llavors que envaí la casa l'onada de les amistats i de les coneixences, ja tot era posat en orde. El cadàver, vestit amb un hàbit carmelità, jeia al despatx, convertit en capella ardent.

Una senyora vídua havia pres, _motu proprio_, una missió ascètica. Escometia a tots els visitants dient-los:

-Vingui, vingui: ja la veurà. Ha restat molt bé: sembla que dormi.

De seguida els prenia per la mà, i, vulgues no vulgues, els conduïa davant del cadàver i els obligava a mirar-lo d'aprop.

La mateixa senyora tractava, periòdicament, aconsolar En Llucià.

-Fill meu, no t'ho prenguis així. Ell te l'ha donat: Ell te la pren.

En Llucià no plorava gens, en aquell instant: meditava amb serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia el seu matrimoni.

* * *

A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La sepultura de la família Montoriol era gairebé curullada: calgué que els enterramorts recollissin les despulles en un recó de l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.

Gairebé tots els acompanyants decantaren els ulls de la fúnebre maniobra. Alguns els adreçaven al paisatge, cercant-hi una distracció o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra. Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i del Llobregat, que s'obiraven d'allí estant, eren plenes d'ombra i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant del riu.

Closa la sepultura, En Llucià i el seu seguici davallaren amb pas accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.

Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els carrers, la lluminària de les botigues, la gran remor dels vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Llucià una mena de confort inesperat.

No gens menys, en arribant a casa abraçà la seva germana amb una emoció profunda. No deia res: sanglotava i les llàgrimes li corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraçat d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre entranyablement.

Els parents i els íntims que encara romanien a la casa, guaitaven l'escena amb el cor commogut, però no en capien la significança. Només l'Angelina, a través d'aquell silenci sanglotant, oïa el confús penediment del germà que torna a la llar després de dos anys de viatge innecessari i ple de riscos.

Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacció d'esperar que ell l'invités amb paraules explícites a rependre el govern de la casa.

* * *

Des d'aquella hora l'Angelina romangué al costat del seu germà. De bell antuvi es trobà un poc cohibida. Mentre vivia la seva cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, però no s'havia posat en contacte amb l'orde interior de la casa. Déu la'n guard! Ara que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de canvis i de novetats.

Consultà, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagué comprès que En Llucià no tenia cap afecció especial envers l'estat de coses que creà la seva difunta muller, l'Angelina reinstaurà la tradició íntegrament.

En pocs dies, sense fressa ni ostentació, aconseguí que la casa tomés a ésser la d'abans, la de sempre. Llençols i estovalles eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre de coixins llampants que envaïen tots els sofàs i cadires. Es suprimí la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de música i el saló, que l'Adelaida obria únicament els dies de rebre.

Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar bugada? O els ingredients que s'esmerçaven en la neteja domèstica? Àdhuc la flaire peculiar de la casa tornava a ésser la d'abans, la de sempre.

Aquesta restauració de l'ambient afalagava els sentits d'En Llucià. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmàcia vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutífera.

Tanmateix les exigències del dol atuïen o retardaven els efectes d'aquesta trasmudança.

Li hauria plagut de tornar a oir una mica de música. No era possible: el veïnat hauria pres la cosa com a irreverència greu. I ell era incapaç de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena. S'acontentà, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridícula, aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de carrer; però... Déu meu!... un esperit fi i honrat bé sabria trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en lloc d'escarnir-la!...

* * *

Dos dies després dels funerals, havent sopat, l'Angelina digué al seu germà:

-Per què no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?

Estava ben pensat, això: abans de casar-se hi anava cada vespre. Es posà l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren al vestíbul, davant de la porta, En Llucià prengué la claueta del pis i la col·locà a poc a poc en el seu portaclaus.

L'Angelina (capint tota significança d'aquell acte) mirava el seu germà i somreia amb una angèlica ironia.

LA SOSPITOSA VOLUPTAT

En Genís estava de pastor a un mas que s'escau més amunt de Sant Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.

Quan es llogà ja va advertir-ho a l'amo: un cop cada mes havia de donar-li permís per a anar a Granollers. No era pas una exigència exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.

L'amo del mas, En Tià, era un home sorrudament lacònic. No tingué esma de preguntar-li què hi havia d'anar a fer, a Granollers. Pensà que hi tenia parents. De fet, tant se li'n donava que fos això com una altra cosa. La qüestió era que complís.

Complia a meravella: ni un cap de bestiar se li esgarriava, ni li prenia mal. Dins la casa no feia mai nosa: hi vivia calladament i humil com una bèstia de més. Amb prou feines, al pic de l'hivern, gosava atansar-se a la llar i seure en l'escambell que hi tenia assenyalat.

Sortia amb la ramada a punt d'alba; tornava a entrada de fosc. Dormia a la cort mateixa, en un jaç de palla. Hom no li coneixia cap vici. L'amo n'estava content de debò. Havia arribat a lloar-lo.

La mestressa, la Rosa, tan bon punt s'adonà de les mensuals escapatòries del pastor, sentí una incipient tafaneria: què hi anava a fer, a Granollers? Sis hores de camí (tres per a anar i tres per a tornar) no es fan per qualsevol futesa. Comunicà les seves cavil·lacions a la filla gran, l'Anneta.

La filla gran va dir: -Sembla mig tocat. No sé què hi pot anar a fer. Preguntem-li-ho.

-Fuig, dona!- respongué la mare.- No ens ho diria pas. Inventaria qualsevol història i començaria a malfiar-se de nosaltres. Val més que l'espiem. Vejam si descobrim el seu secret.

L'Anneta no trigà mols dies a tenir una conversa amb la pubilla de can Pinells: li contà l'extraordinari costum del pastor. Totes dues es posaren a rumiar. Què hi devia anar a fer, a Granollers?

La pubilla, noia maliciosa, al capdavall insinuà una hipòtesi:

-Qui sap! Potser hi té un embolic... alguna donota...

-Vols dir?- féu l'Anneta badant la boca al compàs d'un astorament progressiu. -Tan lleig com és!

-Ui! Hi ha dones que no miren prim.

* * *

La mestressa del mas, tot anant a mercat a Sant Feliu, trobà una masovera dels encontorns. Parlaren de les collites, del bestiar, dels fills. Finalment la Rosa va retreure el fet inexplicable. La masovera hi digué la seva.

-Jo no estaria pas tranquila. Això em fa olor de cosa dolenta. Vols-t'hi jugar que fa contraban? L'altra setmana em varen dir que a una masia, cap a la banda de Riells, hi ha un amagatall de contrabandistes. Diu que hi entren unes dones primes, i en surten d'allò més farcides. Ves qui et pot assegurar que el vostre pastor no sigui de la colla! Parla-n'hi, al teu home.

La Rosa restà vivament inquieta.

En tornant a casa, cercà el seu marit. Era al camp, a fangar. Mentre l'esperava, confià el seu neguit a l'Anneta. Totes dues, tan bon punt aparegué en Tià, l'empenyeren cap a un recó de la cuina. Amb gran misteri li contaren llurs temences. Semblava que posseïssin algun indici vehement.

-Ja et fum!- s'exclamà l'home. -Una vegada que ensopego el pastor em sortiu amb aquests romansos! Sempre us deixeu entabanar.

Se les tragué del davant dient quatre sentències ofensives per a la mare, per a la filla i per a la generalitat de llur sexe.

Tanmateix l'home no romangué tan indiferent com feia veure. Les inquietuds de la muller i de la filla l'assetjaven estretament: no les podia esquivar. La visible excel·lència del pastor podia, fet i fet, no ésser altra cosa que una estratagema per a despistar sospites. Que tingués una _lloca_ a Granollers, tant se li'n donava; pero la idea del contraban, diastre!, no l'assossegava pas. Podia agafar-s'hi els dits sense com va ni com costa. Sol·licità parer del secretari de l'Ajuntament, que tenia fama de persona honrada i saberuda.

-Quins dies sol anar a Granollers?- li preguntà.

-Crec que sempre s'escau a primer de mes.

-Doncs, si hi va sempre el mateix dia, pot ésser una cosa diferent de les que penseu vosaltres. Qui sap si aquest minyó ha comès un delicte i, mentre li segueixen causa, ha de presentar-se al Jutjat un cop cada mes!... No fóra res d'estrany. Mireu, fem una cosa: jo, per la meva banda, escriuré al secretari del Jutjat, que és amic, i, si hi ha res, m'ho dirà; vos, mentrestant, feu-lo seguir: això us costarà poc.

Dit i fet. Precisament el dia 30 de setembre el pastor anuncià que l'endemà aniria a Granollers. En Tià, al vespre, va conjuminar l'espionatge. El faria seguir pel seu fill petit, un marrec de tretze anys, llest com la guineu i caminador com cap n'hi hagi.

-Amaga't bé, Joan. Mira de no perdre'l de vista, però no t'hi acostis massa. La fariem bona, si t'atrapava! Aquesta nit pots dormir tranquil: jo vetllaré. Tira't sobre el jaç amb espardenyes i tot.

En el vell rellotge de la casa havien tocat les tres de la matinada. En Tià va sentir com llevaven la barra d'una porta forana. Era la de la cort: no calia que ho mirés. Cridà en Joan, qui, d'un bot, va plantar-se a l'aguait vora el portal del barri. Quan el pastor havia desaparegut drecera avall, eixiren pare i fill amb una cautela considerablement exagerada. Parlaven en veu molt baixa.

-Apa, Joan. Ull viu! Ja portes l'esmorzar? No tindràs pas por?

-Fugiu, home!

El vailet havia rebut amb passió aquella comanda extraordinària. Les ànsies d'aventura que flotaven, imprecises, en el seu imaginar d'adolescent, ara es congriaven al volt d'una actuació concreta. Hi havia un principi de perill, un fons de sorpresa, la nit, la presència d'un crim inesbrinable...

-Ja hi som - mormolà el marrec en començar la persecució. I una tènue esgarrifança li seguí tot el cos.

En l'enorme silenci sentia els còdols que s'esllavissaven sota les passes del pastor. Ell curava de posar els peus en les vores, damunt la pols o damunt les clapes d'herbei, per tal d'esmorteir el seu trepig. De tant en tant aixecava els ulls. Els ombrívols brancatges s'estenien i aprimaven sobre el firmament: hom veia els estels entre les fulles, com uns fruits bategants.

Travessà un fondal on creixien pollancres i falgueres; una alenada humida li besà el rostre.

Algun cop s'aturava per escoltar les passes del pastor. El cor li anava de pressa: semblava que li glatís a la gorja.

Llavors que l'alba aclaria el camí, les emocions d'En Joan se simplificaven força. La rara embriaguesa que li havia encomanat la tenebra, s'esvaïa sobtadament. L'espionatge esdevenia més fàcil. Caminava amb una joiosa descurança. S'ajupia per beure en les fonts, gosava llançar rocs a unes granotes cantants en un safaretx.

A quarts de set entraven a la vila de Granollers. El vailet sentí una impensada angúnia: la gent no descobriria la seva missió persecutòria? Tot i això, la seguia complint sense defalliments. Voltaren una colla de carrers. El pastor s'aturà un moment en una fleca: en sortí de seguida amb mitja lliura de pa. Després comprà a casa l'adroguer alguna cosa que, de lluny, hom no podia endevinar. Encara féu parada en una taverna. A peu dret esmorzà i begué deu cèntims de vi. El vailet, del carrer estant, no el deixava d'ull.

Finit l'àpat, el pastor adreçà les seves passes vers una barberia. En Joan arribà a temps d'arrimar-se a la porta i sentir com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un d'aquells enormes raspalls cilíndrics que el barber fa girar amb totes dues mans. El pastor exhalà un profund sospir que arribà clarament a oïdes d'En Joan. La _toilette_ era enllestida. El pastor pagava la despesa feta. El vailet apretà a córrer fins a la cantonada més propera. Pensà que s'acostaven els moments tenebrosos. El presumpte criminal faria adés alguna cosa reveladora.

Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La precoç intel·ligència del minyó s'inclinava a témer una amor clandestina.

La seva expectació fou successivament burlada. El pastor prengué el camí de retorn. Al cap de tres hores i mitja eren a la masia.

Tan bon punt el vailet s'esquitllà dins la casa, tots els seus l'enrotllaren.

-Què has vist?

-Què ha fet?

-On s'ha deturat?

El noi contà la història amb nombre de detalls ociosos.

-Res més? Vols dir, que no has badat? Vols dir?

Les dones no ho podien creure. Havien viscut massa dies amb l'esperança d'esbrinar un misteri esborronador. Els simples esdeveniments que els reportava En Joan les indignaven gairebé.

En Tià es decantava de nou vers l'optimisme. Sabia ja per confidència del secretari, que al Jutjat de Granollers no coneixien ningú amb les entresenyes del pastor. Estava frisós per a sortir de dubtes.

Cridà el pastor i entrà vigorosament en matèria.

-Genís, estic content de vós; però, vatua Judes! si no m'expliqueu pel clar el que us porta a Granollers, us ben juro que a casa no hi fareu gaires dies!...

-Vaig a tallar-me els cabells- respongué el pastor amb un poc d'esporuguiment.

-I ara! Per a tallar-vos els cabells, heu de fer sis o set hores de camí? Que no hi ha barber, a sant Feliu i a sant Quirse i a Castelltersol?

-És clar, que n'hi ha... però no es igual... no és igual...- deia el pastor, somrient amb una vergonya pueril, -A Granollers, quan acaben, em passen pel cap aquell raspall que sembla un corró... Em fa un plaer, una delícia!... M'hi fonc.

En Tià no era un psicòleg massa fi; però els trets d'aquell rostre expressaven una recordança tan indiscutiblement dolça, tan palesament voluptuosa, que els dubtes li fugiren tot d'una. Rondinà encara, amb sornegueria:

-Vaja! Alabat siga Déu!

I se n'anà a l'encontre de les dones, alegrat per la selecta idea «d'esbroncar-les».

LALÍ

La Isabel era una dona dolcíssima i poruga. El seu marit, l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gairebé tot l'any. Ordinàriament mostrava un gènit aspriu i malagradós. Trobava invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits, incòmodes; els criats, negligents. Dins del vagó, es barallava amb els revisors i ofenia les opinions polítiques de tots els seus companys de viatge.

La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaïa. La seva boca no cessava de lloar les gràcies i providències de la muller. Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a chor en el _water-schut_ i en les muntanyes russes; si n'era temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.

En el veïnat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta muller, qui servava, a despit del temps, un marit amorós i enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que l'Ignasi, per aquests mons de Déu, no era víctima de cap enyorança irremeiable.

La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eulàlia, però tothom li deia Lalí. Aquest nom, vaga onomatopeia de trompeta militar, li esqueia força: suggeria una idea prou exacta del seu tarannà abrivadíssim i desconcertant. La bonesa permanent de la mare i la manyagueria periòdica del pare eren una atmosfera gens a propòsit per a esmenar-la. Lalí, a set anys, era una criatura insuportable.

La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingués o no vingués a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta edat, aurora de la raó.

Una d'elles esdevingué en una botiga de la Tapineria. Mare i filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lalí. El dependent s'entossudia en fer-li acceptar un calçat evidentment desmesurat. -Ha d'ésser un parell més petit- li advertia la mare. A la fi, bo-i-rondinant, el dependent abastà un parell de sabates d'un número inferior, intentà emprovar-lo a Lalí, i, de seguida, amb certa pedanteria professional, digué:

-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li oferia.

Amb una gran amabilitat, la Isabel pregà que li deixés fer una temptativa a ella. Estirà ben estirat el mitjó, aconseguí que la nena posés el peu com calia, i la sabata lliscà suaument, sense violència. El sabater insinuà un somrís de compliment: s'endevinava, però, que estava una mica vexat. Lalí, que havia romàs tota encongida, es redreçà llavors, i, mirant de fit a fit el sabater, exclamà, amb una veu d'espinguet immensament sarcàstica:

-Ho veus, que n'ets, de ruc?

Un altre dia la Isabel gosà presentar-se amb Lalí a casa de la seva cosina Mercè, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de gent. La conversa, però, no resultava tan intensa i joiosa com calia: un ensopiment enutjós s'emparava a poc a poc de l'assemblea. Lalí, doncs, fou acollida per tothom amb un interès exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme que cuidava esdevenir absolut. Lalí responia amb llenguatge desimbolt totes les interpel·lacions que se li adreçaven.

-I que és eixerida!- deia l'un.

-Quin temps li té?- demanava l'altre.

-Només set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!

Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La conversa prenia volada. Un jove que havia romàs en col·loqui a part amb una senyoreta molt il·lustrada (mecanògrafa, precisament), s'adonà que la seva actitud començava a desvetllar una atenció excessiva.

Abandonà polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers Lalí, digué quatre frases sense solta. Era papissot. En sentir-lo, la boca de Lalí inicià un somriure burleta, que ràpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre vivacíssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adreçà unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Déu, Lalí, calla! Calla! No em comprometis.- Tota la força expressiva i implorant d'aquelles mirades fou inútil. El jove continuava dient coses a Lalí i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconseguí. La nena digué, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte: -Ai! Aquest jove parla aviciat!

Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel contava amb preferència, no eren les pitjors, ni menys les úniques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla serà la meva mort!- Però no tenia coratge per a pendre cap determini seriós. El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica eixelebrada; però aquesta circumstància més aviat l'afalagava que el captenia. Déu l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!

Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvià de parer. Les festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un col·legi de nens.

El director li presentava un veritable memorial de greuges. Sembla que Lalí, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dèria consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era reconegut, i les coses marxaven passablement; però llavors que els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que encontinent començava a insultar-los i a llançar-los terra dels testos, provocant un rebombori indescriptible.

L'Ignasi, irritat, cridà la seva filla per renyar-la davant del director mateix. Lalí comparegué amb l'esguard serenament desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el director li posà la mà damunt del braç.

-Permeti'm. La meva professió consisteix precisament a educar, a corregir, a esmenar les naturaleses puerils.

Amb veu profunda i amb entonació pedagògica, adreçà a Lalí una exhortació una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos de paraula i d'obra; atorgava al sexe femení una missió de tendresa, de pau i de concòrdia; retreia, finalment, l'immortal exemple de santa Teresa.

Lalí havia resistit el sermó a peu dret, sense bellugar-se. El director l'esguardava amb esguard sol·lícit i investigador. Què en pensava, d'aquesta lliçó moral? Tanmateix havia colpit el seu cor infantívol? No sentia un intern floriment de propòsits d'esmena?

Cal creure que no. Lalí recordava una sessió del Senat la ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare. Digué:

-_No me ha convencido su señoría._

I, corrents, va fer-se fonedissa.

El director s'alçà automàticament de la cadira. L'Ignasi l'acompanyà vers la porta mormolant excuses i projectes de càstig. Va anar de poc que no li escapés el riure: el cop de Lalí feia gràcia.

Feia gràcia, però revelava un desvergonyiment perillós. Resolgué de tancar la seva filla en un pensionat.

La Isabel, un cop sola, romangué trista, però assossegada. La resignació trigà poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia una quietud, un desenfeinament!... Hauria dit que tornava a ésser en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva única raó de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions, efímeres i arravatadores, de l'Ignasi.

L'hivern s'escolà pacíficament. L'estiu suscità un problema. Calia treure Lalí del pensionat. Marit i muller acordaren que la millor cosa fóra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas, a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal vegada ablanirien el seu gènit. De més a més, els perills del camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.

Fins que Lalí féu disset anys, aquest règim mixt (hivern al pensionat, estiu a la masia) reeixí mediocrement. Les monges del col·legi no arribaven a reprimir les rauxes de Lalí, però se'n defensaven amb astúcia i energia. L'avi era talment seduït per la seva néta, que tolerava benignament totes les malvestats que comportava la seva trepidant presència. Les gallines mortes a cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.

Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succés absolutament nou. La Isabel rebé un telegrama del seu pare que deia:

«Lalí desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell. Estic desesperat. Obre enquesta.»