Part 2

Sota un parral qui pampolós verdeja per les columnes jòniques de marbre, tot clapejant de soleyet y d'ombres bellugadisses el mosaych del atri, cal posar ton present, jove poeta! Oh, quín present de fruytes saboroses! Son de Tempé frescal? Son de l'Arcadia? A quín hort les cullires? Be pot férsen a les tres Gracies delicat obsequi, que de fruytes més sanes y esquisides ningú'n presentarà. Veníu rioleres, oh petita Pandara, oh jove Ixena, per oferirne les primicies pures a les Gracies matexes, coronades ab rou d'eterna joventut! No hi manqui Methymna ab sa gran copa ahont fulgura la netedat... No hi manqui la parella de Lamon y Alidé, vellets benignes, pera honrarnos la llar ab la constancia d'amor, qu'es foch sagrat y dura sempre... Mes del festí poètich vàja enfòra l'entonament aparatós. Que hi sía senzill y noble tot, com l'art helènich. Convidèmhi'ls amichs. Cad'un que porti son present escaygut ab cor placèvol. Jo sols hi podré dur de ma garriga qualque bresca de mel, però mel pura que pren l'abella als romanins estèrils, mel com ells olorosa y ben daurada, com rajolí del sol qui daura l'Illa!

## XV L'abella

Sents tu l'abella brunzir? Escóltala com en vers gnòmich modula màximes:

"Si tenim ales, volèm!... llansèmnoshi per la serena blavor llumínica!... De tota cosa les flors balsàmiques trièm, xupèmne la mel recòndita, sense esfullarles; y arreu consérvisen l'encant, sens ferhi ni dany ni màcula... Observèm l'ordre, la lley harmònica, el treball sabi, la forma eurítmica, la gran concordia... Mes, si cal, sàpiga nostra justicia clavar com Nèmesis sa fletxa, encara que'n resti víctima!"

Sents tu l'abella brunzir? Escóltala com en vers àtich modula màximes.

## XVI Comiat

Per un cel matinal tot blau y rosa, jo veya un temple de puríssim marbre blanquejar entre'l vert de la ribera, demunt les clares ones.

Ses columnades de gentils estríes, al perfilarse paraleles, feyan conjunt harmoniós, com el cordatge de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, demunt el pòrtich serenitat irradiava augusta, com el front galeat y sereníssim de Pal·las Athenea.

Era allò, vist en fòra, 'l santuari del Art suprem. Còm ne sería esplèndit l'interior! Quín càntich, quíns oracles allà ressonarían!

Jo prou volguí pujarhi; mes vaig perdre l'incert camí; m'abandonà'l coratge; y l'esglay me digué: "Per què t'esforsas, somniador inútil?"

Després... el temple aquell perdí de vista, y ja may més he somniat muntarhi. Però a voltes, encara, per ma ruta girantme, 'l veig en fòra.

El veig, y deturantme a contemplarlo, ja per mi inassequible, en don indici al esforsat jovent qui canta y puja les costes de la vida.

Oh vosaltres qu'un jorn entreu al temple, no us deman pera mi ni una memoria; mes ah! gravàuhi lo que jo hi volía: el nom de nostra patria!