Costa i Llobera, Miquel, 1854-1922 · 2 chapters· 4,347 words
Oh suavíssim, immortal poeta! "mitat de la mev'ànima't diría, com un jorn te digué l'amich Horaci, si tant gosava qui de lluny t'adora. Quí no t'estima si't coneix? Ton estre, ton art suprem admiració'ns imposan; però encara promou més simpatía ton esperit, qu'en misteriós efl...
Oh suavíssim, immortal poeta! "mitat de la mev'ànima't diría, com un jorn te digué l'amich Horaci, si tant gosava qui de lluny t'adora. Quí no t'estima si't coneix? Ton estre, ton art suprem admiració'ns imposan; però encara promou més simpatía ton esperit, qu'en misteriós efluvi la flor eterna de ton vers exhala. Ton esperit corpren. Té l'hàlit verge de les selves balsàmiques, l'augusta pau de les blaves ombres que s'estenen de puigs altívols, mentre'l sol declina y munta'l fum de les humils cabanes... Té la frescor del rou, l'unció que duen les plantes de virtut benefactora, la sanitat del camp en plè consorci del bon treball y la feconda terra. Té'l vel de la celístia, 'l tendre càntic...