Part 9

Un jorn, dematinet, --perque la vergonya fa pahor á tothom-- y á la fresca --perque lo benestar del cos poch ó molt distrau las penas de l'ánima;-- dematinet y á la fresca, dich, exí nostre desgraciat Joan, del poble, y tot alo, alo, se n' aná per mont enllá, sens girar cap enrera, pera estalviarse llágrimas que hauría prou menester, segons lo cor li deya y á tots nos diría en cas semblant. Mes no pogué abstenirse de tombarlo, quan fou al bell cim d'un serrat, (bonich com somni de noy, que vá d'assí d'allá entre objectes alegres), aprés del qual no tornaría á veure 'l lloch hont fou bressolat. Y dihém assó, perque si á nosaltres nos es vinguda la pensa del bressol, imaginantnos lo pobr' home, més debía acudírseli á n' ell que patía la recansa. Agenollat, donchs, y mirant sa patria, com contempla una mare al fillet que se li mor en brassos, digué:

"¡Adéu, regalada terra, més regalada pera mí, que 't perdo de mal grat! Adéu siau, amichs... amichs d'altres temps, en que jo tenía l'esqué de las doblas pera que me 'n fosseu!... Dèu vos ho pach, com jo 'us ho perdono."

### II

Anys y anys feu 'n Joan Sot, cantant sas grans desventuras; empero eran tan bons lo cor y la veu ab que ho feya, y tanta trassa tenía en traure gemechs del guitarró (que ja es tan trist de sí, y que, tenint per amo 'n Sot, se n' havía tornat encara més) que, com d'en mica en mica s'ompla la pica, á la fí guanyá una galant picassada, ab la qual retornar pogué lleument á sa terra, hont, aprés de trobats los amichs d'aquell temps, qu' est perdonats havía, y dadas grans mercés per l'esperiencia que avinenta li feren, acensá un petit mas ab sa bonicoya caseta, en qual porta s'hi feu esculpir los següents mots:

quí vulla esserme amich provarme deu que no tè tants vicis com jo.

Al vessarse l'auba pèl cel; quan sembla anyorar la Naturalesa prou alegría pera celebrar las glorias de Qui la manté, --com manca al esperit dels homes prou sentit per' entendrho,-- solía obrir en Joan Sot la finestra de sa cambra, y cantar, acompanyantse ab lo seu guitarró, únich y fidel amich, moltas follías ó corrandas tretas durant son pelegrinatje per los camps de la miseria.

Jo no las retrauré avuy, com temps enrera vaig ferho en altre lloch, perque aquí no venen gayre al cas; peró sí diré que la vida del combatut ampurdanés ha quedat, entre la gent del poble, com una de las més eczemplars. Per çó son á dotzenas de dotzenas los pares y mares que, al veure en perill d'amistat á llurs fills, los hi recordan aquella eczistencia, si bè afegint:

--¡Y pensa, noy, que tu no sabrías, ben segur, fer sonar guitarra ni guitarró ab tanta maravella com en Joan Sot!

Fi de las Escenas