Part 8

Está amanida... ¡Cala, noy gran, cala per tots quatre costats!... Ja fuma, ja espetega, ja s'encen, ja flameja enrojint las caras de tot lo voltant... ¡Quina cridoria, Verge santa de Nuria! Sembla que tot se n' entri.

Los meus fills y 'ls d'altres parroquians me donan las manetas á mí y al sogre, y aprenen de ballar sardanas al entorn de la fogayna.

V ¡Sardana del meu cor! Si sè, al morirme, qu' encara regnas plahenta y casta per plassas, masías y cabanyas; si sè qu' ets encara la dansa volguda dels meus, es segur, bèn segur que moriré en gracia de Dèu.

## Una cassera

### I

Hi há cert ditxo molt autorisat: "som al ball y hem de ballar." Donchs al costat de semblant ditxo, proposaría jo que se n' admetés un altre: "som á pagés y hem de cassar."

Estarse á pagés y no anar á cassera ni un dia es una falta imperdonable de bona criansa comesa ab la senyora de la casa gran: la Naturalesa; es com arrivar á un convit y, sense cumplir ab las fórmulas de la bona educació, posarse á taula.

Seguint la comparansa, afegiré que hi há personas que troban goig, no ja sóls en manifestarse ben educadas, peró fins en aparéxer obsequiosas ab la familia que 'ls acull y que 'ls convida, y altras que s'han de violentar, molt ó poch, per' agasajar á la gent de la casa, sense que reprobin gens las naturals eczigencias de la cortesía.

Tal hi há que surt de ciutat pera passar una temporada á fora, disposat á ésser lo més ben educat, obsequiós y fins cumplimentós ab la gran familia d'elements naturals que l'acull y 'l festeja. Fentse cárrech de que la vida del camp es antitética de la ciutadana, y resolt á no perdre cap incident dels que aquella ofereix, se lleva ab el dia; recorra las ubagas; trasca, com los passarells, per vora 'ls torrents; guayta embadalit "sota l'ombreta, l'ombreta, l'ombrí," lo lucsuriós esclat de las "flors y violas y romaní;" presencía, enamorántsen, las operacions agrícolas que, durant sa estada entre pagesos, aquestos duhen á bon terme; dexa, en gustosissim descans, regenerarse per la cantadissa dels aucells y per las alenadas del vent amanyagant lo fullatje, ab lo qual gronxa ell son esperit; va y vè de la masía als camps y regadius; escolta y apren cansons y rondallas; assisteix, ab entussiasme crexent, á fontadas, aplechs y esbargiments los més honestos, y, finalment, va á pescar y á cassar sempre que no li falta companyía.

¡Oh sérs privilegiats, dignes de la més calurosa enveja, aquells que saben acomodarse á las circunstancias que s'han buscat! ¡Oh ditxosos, set cops ditxosos, aquells que poden calificar d'incomprensible en l'assumpto, sinó d'inverossímil, aquella tan curta com famosa composició del gran Horaci, en que 'l poeta diu que quan es á ciutat anyora 'l camp, y quan es al camp anyora la ciutat! ¡Oh afortunats una y mil voltas aquells qu' á tot arreu aprofitan medis de defensa contra las sugestions de la gandulería, y que, no dexant res per vert, per res dexan de divertirse!

L' Enrich Isaura no era ¡ay! d'aquexa mena, y se 'n planyía tant com volgueu.

Teóricament, totas las boniquesas, tots los atractius d'una curta permanencia recreativa á fora, l'alegravan y 'l trasportavan á un mon de poesía higiénica, qu' es la més recomanable, ó, fet y fet, l'única recomanable á l'actual generació industrial.

L' Enrich acabava d'ésser estudiant del últim curs de lleys, y com en los anteriors, obtinguda l'aprobació, pensava en dexar Barcelona y anársen á passar un parell de mesos al poble, en qual terme municipal son riquíssim pare hi tenía un magnífich mas de propietat.

Los propósits qu' animavan al Enrich, á cada fí d'any académich, no podían ésser més bucólichs, y 'l plan que 's trassava era digne d'un consumat organisador de divertiments campestres. Ficat al llit, especialment, y clucats los ulls en reclam del primer son, l'imaginacio li nadava en un estany d'idílicas recreacions, y tots los encants que pálidament hem recordat al principi, conseguían la més viva y poderosa atracció pera 'l seu cor.

"Sí, --va esclamar enérgich y somrihent alhora;-- aquest estiu me presentaré diferent de lo qu' he sigut altres anys. Quan me trobi al Mas, matinejaré, correré, saltaré, cantaré, me dexaré apoderar de la mare naturalesa, y rebré sas caricias ab tota la ternura y ab tota la gratitut de que sò capás. Duré la batuta... vull dir que seré 'l cap-de-colla de totas las grescas, desde la més inofensiva á la més carregada de malicia... decent."

"Sí; ja está dit: s'ha acabat alló del no atinar en qué ferse de las horas; s'ha acabat alló de sentir, després, amarchs remordiments per no haver sabut traure partit de la eczistencia pagesa. No 'm pendrán ja per vagamundo! Aniré, com tothom, á pescar, á cassar..."

Aquí s'aturá l'imaginació del Enrich. L' idea d'una sola cassera li era tan antipática com una dona lletja y vella ab pretensions d'interessant. Una cassera vol dir: primer, caminar malament; segon, caminar molt; tercer, caminar ab l'incertitut de trobar pessas de cassa, y, cas de trobarlas, ab l'incertitut de férlashi foch no malaguanyant lo tret. Baix altre punt de vista, una cassera significa: primer, anar carregat ab una escopeta, suposant que 'l sarró 'l du un mosso; segon, perill de ferse mal ab l'arma propia, de rébren de l'agena y de ferne á n' algun amich, ó á n' algun gos; tercer, perill de que 'l tret fassa figa, desesperant al tirador; y quart, probabilitat de sufrir algun mal de ventre, de resultas de no haver tingut l'heroisme de resistir la provocació gastronómica d'un verdelós penjoll de rahím ó d'altra fruyta no massa sahonada ó gens oportuna.

Las set contras qu' acabo d'enumerar se presentaren, en formidable suma, primer á l'imaginació y seguidament al implacable sentit práctich de nostre jove; y no s'hi presentá sola, no. Las apuntadas consideracions se referían, al cap-de-vall, á la cassera considerada en absolut; peró ¿y las consideracions históricas, es á dir, las relativas al passat del Enrich com á cassador? ¿cóm podía ell oblidar qu' una vegada, anant á cassar, va caure dalt-á-baix d'un ribast, espunyintse una ma y ortigantse tota la cara? ¿Qu' un altra vegada va ficar, distret, lo peu en un aigua-moll, se va enfonzar fins més amunt dels genolls, se va haver de traure una de las botinas rossas (ell no sabía caminar ab espardenyas) y després no se la va poder calsar sinó á mitjas? ¿cóm oblidar qu' un altre cop rebé en una cuxa dos perdigons, mentre un gos axeliat li passá prop y 'l tirá á terra? Y en fí, ¿cóm no tenir present la mala sort que 'l perseguía casi sempre, per no dir sempre, respecte á que li exissen á tret just pessas de cassa, y á que no plogués ó no s'alsés una ventada forta ó no succehís alguna desgraciada aventura ó altra, quan ell formava en la colla dels cassadors?

A despit de tot, pogué més en l'Enrich Isaura la resolució de ruralisarse en tota regla, que la síntessis fidel de quant se dexa esplicat.

"Aniré á cassar!" --repetí ab accent fermíssim;-- y, girantse del cantó dret, acomodá bè 'l cap al coxí y va dormirse, somniant desseguida que matava dos perdius d'una escopetada.

### II

Com de costum, desde l'impaciencia del Enrich per' anársen al Mas fins al dia de marxarhi van passar prop de dos mesos. Lo temps que trascorra de l'época d'eczámens al fort del estiu, tè á Barcelona un atractiu particular. L' obertura dels teatros estiuhenchs, y la conseqüent êxhibició de novas companyías; la celebració de segonas parts de concerts matinals (ja sabém que l'Enrich tranzigía fácilment en matinejar un poch); l'animació de la Rambla de las Flors, somrihent ab los variats llabis de tantas xicotas y de tantas toyas; --tots exos y altres elements de benestar, presidits per la bonesa de la temperatura, retenían al jove y feyan qu' aplassés, bonament, la satisfacció de s'ansietat per la vida campestre.-- Las noyas, sobre tot, tan macas á l'entrada de l'estació calurosa, l'aturavan á cada nou impuls. ¡Era tan fill del pare Adam!

No bastava que 'l seu particular li escribís, desde 'l Mas, que 'ls entorns d'aquest feyan ja un goig inmens. L' Enrich, agrahint molt la solicitut paternal, anava afegint una diada més á la pila de bonas diadas barceloninas.

Mes vingué 'l fort de la calor, y:

"Ja no m' espero més! --esclamá 'l jove.-- Cap al Mas demá-passat; cap á veure 'l papá y tota aquella gent de la casa y sos contorns; cap á ésser totalment distint dels altres anys. Cap á cassar!... Sí, senyor: cap á carregarme l'escopeta de dos canons al coll y... Demá-passat será dilluns, y... dimars mateix, si volen, ja 'm tenen devant dels gossos, més formidable qu' un Nemroth."

### III

Nó l'endemá, peró sí als vuyt dias d'arrivat l'Enrich al Mas, s'organisá una brava cassera á instancias d'ell mateix, que 's dalía per mostrarse completament regenerat.

Son pare, content y ja dispost á la major benignitat, per haver obtingut l'Enrich aprobació del últim any de carrera ab la mellor nota y faltarli sols lo graduarse, acabá d'arrodonir la satisfacció que sentía veyent á son fill ansiós de pendre part en una diversió tan grata per' ell.

En conseqüencia, se posá d'acort ab alguns terratinents propers de la finca; aumentá, ab dos llebrers, la sèva canilla, y prengué y feu pendre totas las providencias necessarias pera dur á cap la projectada cassera.

Comensava tot just l'auba á tenyir las trasparents bromas del cel d'aquella vergonyosa vermellor de las primeras horas del dia, quan ja tot lo Mas anava en renou, ab l'arribada dels convidats á la diversió, ab los preparatius de la sortida á cassera y ab los entussiastas crits y grinyols dels tretze ó catorze gossos reunits en los dos menjadors de la casa, es á dir: en lo dels amos y en lo del servey.

--Cuytém, cuytém! --esclamá l'Enrich.-- Estich febrós per disparar l'escopeta. Conech qu' avuy es lo dia d'acreditarme y... m' acreditaré, papá: m' acreditaré.

--Peró ¿d'hont has tret tanta impaciencia, noy? Ho veig y no 'u arribo á creure. ¿Ets tu aquell implacable contrari de la cassa? ¿Ets aquell vivent eczemplar del partidari del repós ó de las diversions sossegadas?

Axís contestá 'l senyor Isaura, y, dirigintse als altres cassadors, afegí:

--Ja 'l veyeu! Jo no 'l conech... ¿Qu' heu de fer vosaltres?

Lo concurs somrigué. L' Enrich continuá:

--Ja ho sabeu: m' he regenerat. Lo cor me diu qu' estich cridat á un gran renom de cassador; que se 'm citará com á cassador de cap-d'ala... Aném!

--Ja, ja, ja! Aném! afegí 'l pare del Enrich.

Tots los circunstants s'acomodaren bé sobre las espatllas los arreus de cassa; nostr' héroe 's posá al devant, precedit dels gossos qu' emprengueren la correguda com esperitats, tombant lo cap á cada punt y cridant sempre ab grandíssima alegría, tot festejantse 'ls uns als altres, esbalotats, ab camadas y fregaments de morros.

La colla comensá á fer vía pèl puig inmediat, y, seguint lo curriol que hi serpejava, arrivá al bell cim, desde 'l qual se dominava tota la gran afrau poblada y fértil, de que 'ls cassadors acabavan de separarse.

L' altra banda de puig era ja, desde poch avall, casi enterament boscosa. Los cassadors resolgueren, com de costum, dividir las suas forsas y anar ja per feyna. A tal efecte, cada hu d'ells prepará l'escopeta y se la colocá ó bè descansant en lo plech del bras esquer ó damunt l'espatlla á estil de soldat anant de camí. Los cans, esparramantse á gust dels amos respectius, comensaren á rastrejar, y prest varen sentirse, per un cantó y altre, 'ls "Psit!... Psit!... Poch á poch!... Poch á poch!" dirigits pèls amos, montanya avall, als impacients gossos.

L' Enrich comensá á caminar de bon ayre per l'indret qu' assignat li fou, nó lluny de son pare que no 's cansava d'admirarlo, possehit d'una estranyesa indescriptible.

A la mitjhora d'empresa la batuda, se sentiren los clapits de dos cans; seguidament, duas escopetadas y l'"aquí vá... aquí va la llebra!" de dos ó tres cassadors.

Semblant aparició y 'l no conseguir, després, matar aquella pessa de cassa, revolucionaren tota la colla. Lo pare del Enrich avisá á n' aquest que calía mudar la direcció dels seus passos; mes lo jove, engrescat ab la persecució d'un merlot que se li havía alsat, y ansiós de desfogarse seguidament, contestá al seu progenitor:

--Vagi!... vagi!... Jo vinch desseguit, papá... Vull matar el merlot. Déxim satisfer aquest capritxo. Val més merlot segur que llebra problemática.

--Peró, home...

--Sí: lo merlot es segur... ¿Veu? S'ha anat á parar sobre aquella verdissa... M' hi aprocsimo, l'tombo, y só luego ab vostés.

No 'u hem dit encara que la qualitat predominant en lo jove ciutadá era, després del agradarli molt las noyas bonicas, la de no retrocedir fácilment quan se proposava un objecte qualsevol. La primera circunstancia es propia de tots los joves: la segona de quasi tots. L' Enrich era un de tants, y per çó, hauríam pogut abstenirnos de mencionar una y altra de las referidas circunstancias personals, sinó que convé consignar, altrement, que la sèva pertinacia se convertía en temeritat y fins en tossunoría, segons las ocasions y segons las diadas.

Lo jove Isaura seguí, donchs, per avall, ab êxtremada precaució, absorvit, completament absorvit per lo desitj, que 's convertí en ansia y, als pochs moments, en afany de matar l'esquerp aucell del plomatje negre y del bech d'or, que diría un poeta.

Al acostarse á la verdissa, nostre amich redoblá l'escrupulós cuidado ab que s'hi anava acostant. Ja, ajupit y contenint sa respiració, alsava l'escopeta per' apuntar, quan lo merlot emprengué vol cap á molta major distancia del lloch en que 's trobava.

L' eccitació del amor propi del Enrich no tingué aturador. Dret, resolut y precipitadament va empendre l'impetuós jove la segona tanda de persecució. L' aucell ja comensá á semblarli un sér dotat de rahó, --sense dexar d'ésser aucell,-- que 's volía burlar de sa constancia, y sentí fal·lera de venjarse, tant més recalcitrant, quant més combatuda en sí matexa y més dilatada en son desfogament.

Havía anat l'aucell molt y molt enllá, perdentse casi de veure, y l'Enrich hi aná corrent com un desesperat. Va caure una vegada, va espinarse tres ó quatre y 's va cansar moltíssim, no sóls per la llargaria de la distancia, sinó perque no pogué salvarla dretament, sinó donant algunas voltas.

A la fí de sa correguda 's trobá vora un torrentet de mansa corrent, que 'n deyan "dels sastres" ab referencia als insectes, semblants á las aranyas, que 's veyan bellugar damunt la superficie de l'aygua.

Ja 's disposava l'Enrich á passar lo sobredit torrent ab un salt, --á falta de bon pas,-- quan un tros amunt y á la matexa margenada en que s'esqueya, va veure, entre las bellugosas clarianas del bosch, una noya tan gentil y graciosa, que 'l jove s'aturá en sech, cayentli l'arma de las mans. A l'acte en que tal li succehí, la xicota, (qual procedencia de ciutat se notava á cop-d'ull,) apoyá la culata d'una elegant y menuda escopeta á sas espatllas, dirigint lo canó á l'altra part de torrent, dispará y 'l tret passá, obliquat, devant del Enrich. La noya acabava de fer foch al merlot, perseguit inútilment per lo jove y no vist per aquest, á pesar de tenirlo molt més prop que la senyoreta cassadora.

En cambi, l'Enrich va veure caure l'aucell anhelat, y, saltant com un gimnasta á l'altre marge de torrent, va corre á recullirlo. ¡No havía reparat l'infelís minyó qu' á la noya l'acompanyava un gos! Aquest, més rápit que l'Enrich, arrivá al lloch de la mort del aucell, quan lo jove l'agafava. Lo gos se llensá furiós contra 'l desventurat, li clavá una dentellada á la pantorrilla, (protegida, afortunadament, per una rossa polayna) y Dèu sab lo mal que li hauría pogut fer, á no acudirhi, reptant á la bestia ab grans y enérgichs crits, la tendra y boniquíssima mestressa, á la que presentá 'l merlot nostre ruborisat amich.

--¡Ah, senyoreta! Vosté ha sigut més ditxosa que jo en matarlo, peró... peró jo no cambiaría la sort que tinch en aquest moment, oferintli 'l cos del delicte, per res del mon.

Axís digué l'Enrich, tartamudejant y com enlluhernat per la gentilesa de la noya. Aquesta va respondre ab un deliciós peró gens desinvolt ayre de franquesa:

--Senyor meu, estich molt agrahida á la galantería que m' ha demostrat y que 'm demostra. Vosté es molt amable.

L' Enrich no sapigué qué replicar. La gracia d'aquella apareguda 'l dominava y 'l tenía com atontat. May, ó, á lo ménos, desde criatura, no s'havía sentit tan vergonyós, tan... col·legial. Semblava esporuguit de veure la petita escopeta, com si hagués de ferli foch, en mans de sa duenya.

Realment aquella xicota, sens ésser lo que se 'n diu "una real dona", presentava un conjunt elegant, de bon dibuix y mellor colorit. En sa cabellera negra y recullida tota, ab gens d'artifici, una vermella rosa hi fatxendejava ab tot l'ergull d'una rosa que 's fa dir senyora; lo rostre era format per ondulacions modestas y suaus á més no poder; los ulls... dels ulls ne parlaría una hora seguida, y al cap-de-vall no 'n diría més que petitesas, de tantas cosas grans que voldría dirne; las galtonetas, la boca, los contorns del cos, los peus descoberts: tot ben trobat com una bella cansoneta d'amor.

Sentintse dir "molt amable" per aquella boca n' hi havía per quedarse com se quedá l'Enrich: mut y etzarat.

Al cap de curts moments, empero, una saludable reacció s'apoderá de l'ánima de nostre jove y tingué sa boca esma pera dir, acariciant al gos qu' havía intentat mossegarlo, reconciliat ja ab ell per amor de la donzella:

--De modo, senyoreta, que... ¿vosté es aficionada á la diversió de cassar?

--Aucells y res més qu' aucells; --contestá la noya.-- No 'm dedico á la cassa major, reservantla per vostés. Si jo fos home...

--¿Iría á casseras en gran?

--A totas las que se 'm presentessin.

--Ja no 'm penadexo del meu nou modo d'apreciar tal diversió. Avans jo aborría las casseras; fa dos mesos vaig resoldre que m' agradessin; avuy he représ l'abandonat aprenentatje; ara... ara ja deliro per cassar eternament, y... sobre tot...

--Sobre tot... ¿qué?

--Merlots.

--¿Y que 'ls hi matin els altres?

--Las altras.

La conversació prengué, com se veu, un carácter bastant alarmador per part del Enrich, qui s'atreví á indicar molt respectuosament:

--¿Sentémnos, senyoreta? Estich molt fatigat.

Ella, per tota contestació, va donar un cop d'ull al entorn, y escullint lo tros d'herbey més sahonat, va sentarse. L' Enrich s'instalá prop de la desconeguda, y 'l gos, qu' era un galan perdiguer de color de castanya ab clapas cendrosas, s'acomodá als peus de la senyoreta en actitut observadora, vibrantli á cada punt las amplas y penjants orellas.

--Endemés, --digué l'Enrich ab crexent desembrás,-- jo no havía tingut may la ditxa de trobarla á vosté per aquexos voltants, ni sabía... No será indiscreció preguntarli si es filla del nou adquisidor del Mas dels Roserars. La rosa que fan lluhir los magnífichs cabells de vosté...

--No só filla: só nevoda; pero m' estima éll lo mateix que si jo fos sa...

La noya no acabá la frase. Una gran cridoria de gent y de gossos y un gran retruny d'escopetadas va sorpendre á l'amable y ja un bon xich enamorada parella.

Los crits eran dels cassadors, companys del Enrich, y venían á ésser, com avans, los de: "aquí va! aquí va la llebra!..."

S'alsá l'Enrich, com tocat per una eczalació, prengué l'escopeta, la posá al punt de dalt y, somrihent ab la vivesa de la confiansa que l'animava, esperá. La llebra era formidable, aparegué botant com un mal esperit; lo jove dispará, y aquella, fent una especie de cap-girell poch ayrós, caygué ferida de mort. Lo perdiguer aná á agafarla y la presentá á sa gentil mestressa, la qual la va pendre y entregar al Enrich, ocasionant un mormuri de recansa al fidel ca.

Ja 'us debeu figurar l'alegríssima sorpresa, axís del pare del Enrich com de tota la comitiva. Fou tan natural, com natural va ésser que llebra y merlot fossen menjats, ab altras pessas de cassa que 's mataren, en una fontada á la que varen assistir, convidats y de molt bon humor, la senyoreta y son oncle.

Lo demés que succehí, al cap d'alguns mesos de la fontada y un cop graduat l'Enrich, nos ho dirían... á certa Parroquia y á cert Registre civil. ¿M' entenéu, eh? Lo que importa es consignar que l'Enrich es avuy un cassador de primera classe, y que, cumplintse 'l seu ideal, per tots los voltants del Mas se 'l retrau com á cassador de cap d'ala.

En cambi, la sèva senyora no cassa ja, ni sóls aucells, desde que va cassar... al sèu cassador.

## En Joan Sot (Popular)

### I

Era un home que possehía moltas riquesas, las quals, com vingudas li fossen per heretament --que vol dir travall dels passats,-- no conduhía com aquells qu' ab llur suor se las han afanyadas.

Sia com se vulla, lo fet es que 'n Joan Sot tenía un cor dòls y carinyós, com solen poch los afalegats per bona sort. No hi havía ningú per Figueras, y, si massa dir me feu, per l'Ampurdá, que no posés als núvols la bon' ánima de 'n Joan, y més qu' altres, los amichs, ab qui mostrávas tothora generós á tot esserho.

Contarvos vull, donchs, l'historia de 'n Joan Sot, perque ab los amichs, com ab las flors, no 'us hi requi la prudencia, puix las espinas solen ésser amagadas.

veus aquí que lo de 'n Sot, ab divertiments y tabolas, se 'n aná d'en mica en mica riu avall.

Que tenía lo cor bondadós, com 'us sò dit ho prova ben bè la malencolía de la pobressalla, veyent que son protector ab tan poch seny tot s'ho malversava.

--¡Pobre senyor! ¡tan carinyós que 's mostrá ab mon pare quan patí las febras!... --deya l'un.

--¡Dèu meu, Dèu de pietat! --clamava l'altre;-- tant que nos afavorí quan me malmená lo bras aquell malehit brancám!...

--Nostre Senyor l'encamini! --feya una pobra mare, á qui donat li havía en Joan tantost tot un parament de casa.

Y ab aquexos y altres consemblants mots, recordava cadahú una ó altra mercé, y planyías del mal indret per que 'n Sot caminava. Y tot axó no tant per la recansa de que la font de las bondats s'anés axugant, com per ver y natural sentiment de l'ánima: cosa que no semblará gens estranya á qui no menysprea 'l tracte ab la gent pobra.

D' en xich en xich, segons contantvos anava, s'axugaren las doblas, y ab la bossa las bonas caras y las alabansas, fins que alabansas, bonas caras y bossa alhora quedaren axutas.

Bè recordava als amichs lo malaventurat Joan las bondats y lo desprendiment de quan era rich: un suspir, que ni del cor exía, y un axecament d'espatllas, eran totas las contestas que 'n rebía.

"¡Amichs, falsos é ingrats amichs! --s'esclamava 'l pobr' home;-- quí coneguts vos hagués quan podía aprofitármen!... Qué hi farém: --anava dihent y aconhortantse, com podía, ab sa mala fortuna;-- més val tart que may: quí sab si un jorn ó altre podrá servirme l'esment que prench de vostras traydorías! Dèu m' aydará."

Y veuréu cóm succehí, que Dèu, encara que sovint nostres pobres ulls no 'u vejan afavoreix al desventurat qu' ab bon cor l'invoca.

La pobresa es mare de la llestesa, y 'n Sot tinguéla en procurar pèl devallador, quan gens ni mica li restá de son patrimoni.

Travallant, gastant poch y estalviant més, adquirí lo que, desde que comensá á venir á ménos, arbitrat havía pera quan arrivés á góta.

Ajustá, donchs, com pogué, unas quantas pessetonas, se comprá un guitarró, se 'l penjá a l'esquena, y sortí á córrer mon pera viure com los aucells als qui Dèu Nostre Senyor serva la vida pera que alegrin la terra ab llurs canturias.