Part 5

I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota... les tenebres s'esvaïren en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven, voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de terra, com una capa de frescor que omplís d'ample a ample la immensa rodona de la planura estesa...

Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant... l'una darrera l'altra... fins a l'última... Allà baix se sentí el cant d'un gall... molt lluny... molt fondo... després res. Sols el vent de la nit passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales esteses, calmosament.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel... la lluna caminava amunt... amunt, en colossal arrencada...

I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà... confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitzó, com si traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el món dels somnis... I caminava més... i allà baix veia blanquejar les cases del poble... un poble mort, sense un crit ni una fressa... un poble glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma... Vaig passar pel costat d'una era... llarga... estesa... com si s'hagués adormit arrapada al terròs... vetllada pels seus pallers que destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'allà baix... de l'últim terme... N'hi havia un que tenia un drap blanc lligat al cim del pal... i voleiava aquella babarota a l'aire de la nit, com un ocellot lligat de potes...

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de pressentiments estranys... de suggestions inexplicables, i arreu aquell ambient... aquella quietud... aquella calma, on semblava que alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta... sempre igual...

A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de naturalesa morta... el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com una pedra al caure a l'aigua d'un estany... però tot s'hi fonia... tot passava sense esma, com si fos d'un altre món... i tot quedava més sol que mai, mes estès que mai, sota el resplandor del clar de lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit...

* * *

Cap a la matinada, la lluna queia... Encara son resplandor omplia d'ample a ample la planura, però es sentia com s'anava fonent... fonent, poquet a poc... Després, una llenca d'ombra s'estengué plana enllà... plana enllà... Hi hagué un moment en que el pla quedà tot fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l'horitzó... després res... la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el món i altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com plomerall de fum al cim d'una candela...

EL VELL DE LA CARRETERA

La carreiera tan suspirada s'estenia ja a dret fil davant del poble, roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava apilotada, fins a perdre's al lluny en la polsosa blavor d'un aulet. Allí trencava sobtadament, s'esmunyia sobre el pont que de una gambada traspassava la riera, tota festonada d'albes, i es tornava a ajassar monòtonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels ralls del ferrocarril.

Les brigades d'explanació ja eren lluny. Havien passat com un núvol de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l'estesa verdejant. I ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l'altra banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de l'horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre enllà, caminant sempre.

Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant d'homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels càvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de pols i cançons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al cor d'homes d'altres terres, la carretera havia quedat tota sola, tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.

Només en l'enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor contínua de les albes, hi quedava un barracot de l'alçada d'un home, fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades, sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la barana del pont, com un tros més de l'obra, un vell encorvat, sec, nerviós, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma solemne del paisatge estés, el foc d'un neguit etern.

Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on venia... potser ni ell mateix se'n recordava; allí l'havien deixat rerassagat aquell traut, i allí s'estava, esperant que una altra ventada se l'endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista perduda en la boira de l'horitzó.

* * *

Era al caient d'una tarda d'agost; havia plogut i fresquejava. Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la barana del pont; m'hi vaig asseure també per garlar una estona... M'agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a voltes raigs d'una poesia encisadora, fresca i espontània... però aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.

-Hola! vos per aquí?- em va dir distretament i tornà a passejar la seva mirada pel lluny, fumant tranquil·lament la pipa, com si estigués tot sol.

A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el blau alegre del cel humit. De tant en tant d'una banda a l'altra passava, com una ràfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d'on se n'alçaven les rojes cogullades que feien l'aleta piulant, i s'aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llençol de verdor. Al lluny, a l'últim terme, la boirada s'arrossegava mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell ambient un alè de calma, de repòs que se n'entrava; aquella alenada fresca i humitosa despertava el goig de viure... tota angúnia, tota frisança s'hi esvaïen, com si totes les energies inquietes de l'esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en tot aquell món grandiós.

I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia... semblava que es trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a l'home més dur... Va passar bella estona sense que cap dels dos digués res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret...

I la tarda anava caient; una pau cada cop més gran i més serena s'emparava de totes les coses... el sol ja post, els camps s'adormien, tot s'anava aquietant... la boira esbarsellant totes les coses semblava que se les endugués lluny; per tot arreu s'estenia la vista com quan busca l'horitzó... Al ponent se fonia l'últim tel de claror d'aquell dia... i allí sobre aquella clapa de llum, s'hi destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades d'explanació...

El vell hi tenia els ulls clavats... de sobte va estendre el braç senyalant-lo i murmurà molt baix: -Veieu?... ja l'han passada!... ja són més lluny!...- Callà un moment i seguia amb veu fonda, sense mirar-me... com si parlés amb si mateix: -A mi ja no em volen!... ja sóc vell... M'han tancat a dintre aquella gàbia... tant com havia volat... pel món!... darrera una carretera, l'altra... en aquelles terres fred, en aquestes calor... i amunt, i pit... Avui ja no serveixo, ja sóc massa vell, avui!...- Tornà a callar i després va alçar-se i em digué somrient amb tristesa: -Pla que ho veig... és que la nit s'acosta... m'aclucaré dintre aquella barracota, com al cel s'acluca el dia.- I amb un tom de braç senyalà el cel, la terra, com si abracés tot el misteri de la vida; després seguí: -A l'endemà vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se'n tornaran sense cantar...

I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l'esquena vinclada, el cap acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detràs, murmurà molt dolçament: -Però això rai!... Si ells no em volen cantar, les cigales cantaran per mi tot l'estiu!...

LA PRIMERA VENTADA

Oh, la immensa poesia de lo que se'n va!... l'encant immensament indefinit de lo que anem perdent, poc a poc, sense donar-nos-en compte!... l'encís que aureoleja el que, fregant la gran roda de la hora viva, es va filtrant per la escletxa imperceptible que hi ha de l'instant que passa a l'instant que ve com el boll pels ulls del cedàs, va caient, va caient a la gran hora morta de l'Eternitat!...

La plana jeia roja, fumejant de vapor sota la xardorosa serena del cel rodó; les cigales neguitoses teixien entre les fulles dels arbres son cant atrafegat, amb un rítmic socatreig de teler mecànic. Una munió d'orenetes lliscava per tot arreu, a frec de terra, amb un flonjo brugit de ploma, que sonava calladament en l'immens silenci d'aquella plujada de sol. Volaven tan de pressa, que feien com un coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel... les ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel... llençava un xisclet, i es tornava a aclofar a terra, volant avall, avall... fins a perdre's en la cendrosa rojor dels camps llunyans, sempre apletada, sempre llisa, ondulejant suaument... I la calma solemne s'anava esbardint serena per sobre el pla estès, tallat de tant en tant per les siluetes de la gent que treballava, el front a terra, les mans removent la terra, aspirant el baf de la terra enxardorada, enxiquint-se, enxiquint-se, més petites com més llunyanes, fins a perdre's de vista allà baix al peu de l'enorme serra, on la verdor dels arbres es fonia en deixatada boira blavosa... I el sol pujava amunt, amunt... arrebossant amb sos raigs esplèndits tot l'Univers, fent vibrar el blau cel... esblanqueint-lo, destriant-lo, tombant pesadament sobre la estesa dels camps rojos. I la calma s'esbandia tota plena, estarrufant-se com invisible onada, enlairant-se fins a arrabasar la boirosa línia de la serra llunyana, fins a congriar-se en la plomosa calitja de l'horitzó, fins a complir blavosa i reinflada la immensa volta del cel...

Era l'estiu que passava amb son ròssec esplèndit de llum; era l'estiu fent vibrar en cada cosa la essència de la vida; era l'estiu fent explotar en grandiós concert totes les energies del ser...

Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint, però allunyant-se sempre... Octubre al caure, les fulles groguejaven; a l'alzinar, queien seguides les aglans, amb un cop sec, com grosses gotes d'aigua damunt la fullaraca... i poc a poc d'aquell dia d'estiu, del calor de la soleiada, n'anava brollant un alè de tristesa, de desmai... com una esgarrifança fina, imperceptible, però que sacsejés tot lo existent...

I no era jo sol que la sentia aquella cosa... El gos que de bon matí m'anava tant bé, no volia ja caçar ni a les bones ni a les males. Tantost se m'esbojarrava amb les més petita fressa, tantost se'm quedava al darrera, la cua baixa, les orelles caigudes, mirant-me d'una manera estranya, tan fixa i tan estranya que moltes vegades me va fer estremir endins, molt endins, com si volgués arrencar un udol terrible, que hauria ressonat paorosament en aquell silenci d'agonia...

Plana enllà, plana enllà, vaig trobar un pastor, dret, apoiat al gaiato, el cap baix contemplant el seu remat estès a l'entorn, els cabrits esbrotant l'herba, les ovelles ajegudes, cada una amb el cap apoiat al llom d'una altra, totes blanques en la verdor del prat...

-No us allunyeu massa... tenim l'hivern a sobre- me digué amb veu baixa al passar. I com sentís que tirava un roc al gos perquè no se'm allunyés: -Cerqueu gotlles!... poc en trobareu cap!... flairen el mal temps de lluny i se'n van!...

Una corrent freda, molt freda; una esgarrifança finíssima sacsejà tots els nervis del meu cos. -Se'n van!... Jo ho sentia prou que quelcom se'n anava... el meu esperit inquiet ho sentia... i contava els moments que faltaven perquè tot s'hagués fós...

Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia. Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament. De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada... Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es deixataren pel cel i el cel quedà tot entrenyinat... la claror del sol es va esgrogueir, com espalmada... un moment vaig sentir que vetllava un malalt a punt de mort... el gos, parat, el cap alt, flairà per tot arreu. I fina, agombolant-se, plena i reinflada passà en un xiulet estrident la primera ratxa de la primera ventada... El cel quedà llis, tot net; només unes llenques estretes i blanquinoses apuntalaven sa immensa cúpula contra la calma de la serra llunyana... En mig d'aquella blavor, el sol... però un sol esblaimat, un sol sense vida... I darrera d'aquella ratxa en vingué una altra i una altra i cent més i, camí del poble, vaig veure apuntar la nuvolada per l'horitzó i estendre's... estendre's com una immensa cortina deixant el cel esblaimat, la plana fosca...

Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la ventada... mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i més glopades de núvols, avall, sempre avall... El poble feia tristesa; totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia estremir. Al cap-al-tart el vent parà; una cortina de pluja fina, menuda, glaçada, omplí de cap a cap la immensa plana...

I l'endemà, al tornar-hi, la vaig trobar ja estesa sota un cel esblaimat, sense colors, sense ombres, grandiosa en sa calma freda, cobejant silenciosament l'encís dels dies tristos, l'anyorament del sol.

QUADRES

LA JUSTÍCIA D'EN PERET

Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas.

Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé. -Ai, què tinc!... ai, què tinc!... I va nèixer en Peret.

Era un divendres.

Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l'hora d'esmorsar, donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar.

A la tarda es quedà a casa per a fer _baldeiu_.

Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava somicant? De seguida la Mònica l'amorrava al seu pit i xucla que xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una pilota.

Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a mà, perquè s'entretingués.

El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.

La Mònica el va agafar, li posà. el cap a l'abeurador de la mula i li abocà una galleda d'aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:

-Què crides, què crides, tabalot!...

Al cap d'un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.

Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura.

Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi havia un altre.

Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les gallines. Semblava que hi hagués passat la guilla.

La Mònica cuidà a ferir-se.

I l'endemà mateix, en havent esmorçat, li rentà la cara i les mans -l'aigua quedà de mil colors,- li mudà la bateta, li posà les espardenyes noves i agafant-lo de la mà, entre empenta i revolada, se'l va endur.

Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alçava al mig d'una vall fresca i ombrívola.

En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar -es coneixia que estava fet a veure gent forastera;- però en Peret, com qui no vol la cosa, a l'entrar li etzivà tal puntada de peu, que un quart després encara grinyolava.

Més enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs, fent rotllo al voltant d'una noia més gran que ells, que amb una canya a la mà, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia fixava la punta de la canya en un gargot d'aquells, el rotllo cridava a chor:

-A... a... a... bé... e... e... sé... e... e...

Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit gros de la mà dreta, s'ho mirava com qui veu visions, la Mònica entrava a una porta que hi havia a l'esquerra.

-_Am'Maria!_...

Una dona la sortí a rebre, amb les faldilles arremangades a la cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutícia havien fet tornar de color de terra. En una mà hi portava una cassola que anava aixugant amb un drap ben bé de cuina.

--Hola, Mònica- li va dir, -tu per aquí?... i doncs, què tal! ...

-Sí, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de lletra!...

-Ah, bé, bé!...

-Una se'n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un noi és diferent, filla. Demà per demà que tingui d'anar el servici, al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria una, saps?

-Oi, que es un fet!

-I, filla, al menys estaré tranquila... perquè és un dimoni, filla, un dimoni fet... Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, què fas aquí fora!... Veus?...

-Aquesta és la senyora mestra, saps?... Ja cal que facis bondat de la bona...

-I que creguis tot el que et mani, saps?...

-Ah, sí; això sobre tot; als mal-creients jo no els...

-I què...

-Ah, sí; això sobre tot...

I en Peret se les mirava amb uns ulls!... vermell!...

Sa mare després de conversar bella estona amb aquella senyora, se'n anà. Al veure-la desaparèixer, en Peret sentí que el coll se li nuava... Les llàgrimes li vingueren als ulls i vaga, però dolorosa, una idea s'apoderà de son petit cervell de noi:

-Adéu, perduda llibertat!...

La costura li sembla una presó; la noia de la canya l'escarceller.

Però les persones es fan a tot.

L'encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el rotllo en pes el tenia de bon grat.

Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.

Com a veí de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo més totxo del món, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i antipàtic a tot ser-ho.

En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de lleminadures -nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I succeí un dia que veient en Peret que de la butxaca d'en Nofre n'eixia un rosegó de pa, i sentint certa defallió, allargà els dits un xic massa, es trobà la crosta a la ma i no sabent què fer-ne, es posà a remugar-la pacientment i amb dissimulo.

En Nofre se'n va adonar; començà a fer el patarrell, es posà les mans als ulls i... ah... ah... ah... amb unes llàgrimes que li queien que ni cigrons!...

-Què tens!- li digué girant-se la noia de la canya.

-Pres... pres... el pa... Ah!... ah!... ah!...

El Peret, maleint-lo amb tota l'ànima, s'acuitava a empassar-se el pa: però tot d'un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les mans pels ulls.

Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l'agafà i per a assegurar-se de les tretes d'en Peret, amb quatre caixalades se'l va empassar.

Des d'aquell dia en Peret no va poder veure al seu veí: sempre més se'l mirava de cua d'ull.

Cap al tart la Mònica el vingué a buscar: no solia pas fer-ho, però la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingué allí li explicà tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre l'inclinació de les persones.

La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.

Després se'l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva l'acotxà al llit sense sopar ni res.

L'idea de la venjança féu presa del cor d'en Peret: aquell mala bèstia li tenia de pagar... però com?..

Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de cireres d'arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un somrís de satisfacció... després el feia gemegar amb les esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les... però què se n'hi endonava!... Ell arribà a costura amb una butxaca -la dreta- tota plena de cireres d'arbós, que feien una olor que tot ho embaumaven.

Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era.

La noia empunyà la canya, senyalà un d'aquells gargots i el chor de marrecs cridà:

-Aaa... béééé... séééé...

En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta, en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva butxaca, va sentir que dubtava... va observar certes maniobres que el _mala bèstia_ feia per dissimular, després sentí un moviment en la bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la boca. Però ell res; com si no se'n hagués adonat gens ni mica, seguia:

-Eeeeefa... jééé... hatxaaaa!... cooootacà!...

Al cap d'una estona es trobà la butxaca molt més lleugera... tampoc ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar -no més n'hi tenia una... una sola cirera, de tantes com n'hi duia!... i seguia tan tranquil:

-Elaaa... emaaaa... enaaaa...

Mentre tant veia que en son veí s'hi desarrollava una lluita terrible... aquella última cirera el temptava... el seduïa... les altres havien estat tan bones!...

Però en Peret ho sabia!... Ell havia vist com es palpava la butxaca!... Què fer?... Agafar-la... peró i si en Peret se'n adonava?... deixar-la estar... però si fet i fet ja no més n'hi havia una... i les altres havien estat tant gustoses!...

I en Peret, mentrestant:

-Enyaaa... oooopé...

Durà estona... molta estona... però a l'últim succeí lo de sempre. La carn és dèbil.