Part 3

IV

-Quines hores d'angúnia!... Al poble, totes les cares eren llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en malediccions...

I el vent seguia la seva obra de destrucció!... Cada ventada esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls incomprensibles... després se sentia un udol fondo... fondo... el xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la platja. I era aquella remor el què més feia esgrogueir aquelles cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells aspres i roigs...

No poder fer-hi res!... Tenir-se de mirar com es fonien les suades de tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperança bastia sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glòria i ara tornaven un desastre!...

I el temps passava i el vent seguia amb més força!... I com per fer més tristesa, el sol a mitja tarda s'apagà darrera un núvol groguenc.

Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien...

«Aquesta és l'última!...» es deien tots... però la ratxa tornava i els cors queien en una negror més fonda que abans.

Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cantó.

-Ara pararà- es varen dir alguns, però en va...

Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser més espantosos... el poble sencer cruixia -fins les campanes de l'església varen tocar per si soles i sa vibració moribunda acabà d'estendre sobre el poble el fret de la paor...

-És un càstic de Déu!- cridaven les velles, alçant al cel ses mans descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Déu dels llamps i les venjances, alçant sa destra destructora sobre el poble indefens.

En tant, al fons de l'església, el Rector i la majordona, agenollats a l'altar major, resaven el Trisagi:

-Sant, sant, sant, senyor Déu dels exèrcits...-

I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb moviments espalmats que dansaven en les ombres...

Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors; les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un ribot gegant fes encenalls de la crosta del món.

En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida sota els llençols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del que pert el seu,... però al mateix temps tenia un altra pena més fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que tancava aquell cos, que jeia allà al seu costat, quiet com ella, sense fer soroll, potser per no despertar-la.

I tots dos callaven, però cap dormia, presentint a l'altre despert. I les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.

Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -però tot d'un plegat sentia com movia un peu, frenèticament, nerviosament, sota el llençol.

-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa...

-Sí que dormia... sols que... m'he despertat...- I tornava el silenci i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.

-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en collirem!... Menjar pels bous; i res més.-

I la Madrona hauria jurat que plorava.

Cap a mitja nit el vent es va apaivagar... a sobre la teulada s'hi va sentir el goteig d'un ruixat... les ratxes es varen anar fent més clares i poc a poc tot es va anar aquietant.

I va quedar un silenci llarg, inmens... ple de feresa... que quasi feia més angúnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos udolava...

Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el vent... hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava... escoltava, aixecant el cap del coixí per a assolir millor les veus incomprensibles de la nit... però no sentia més que els bataments del seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es deixava anar altra volta sobre el coixí, capolada, rendida...

Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el camp!... Déu meu, quina desgracia!

Un badall li va descloure la boca... el cap li pesava... i no volia dormir... tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera... No, no volia adormir-se... Després volia acompanyar al seu home, quan se'n anés al camp... volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat, com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa mare...

I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, començà a veure una claror alegre... es trobà al rec un dia de sol, fent anar el picador amunt i avall... amunt i avall... però tenia una pena molt fonda... que no sabia ben bé el que era... quelcom d'un soroll molt gran, que se n'hi havia endut al seu home però que potser tornaria... i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps més verds, més vius que mai...

I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines sota el pes dels anys i de la fusta seca...

-I doncs, l'avi!... vos sempre amb la llenya...

-Què hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enllà... I darrera d'ell, la Seca, la Mort... una ossamenta pelada, l'escarnia ballant un ball desenfrenat...

V

La va despertar un pardal, saltant per la teulada.

Se sentia més capolada que abans d'adormir-se... el cap li pesava tant que no podia alçar-lo del coixí... tot el cos li feia mal... Instintivament va palpar cap al costat del seu home... i al trobar el llit buit li vingué l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt gran... d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida...

El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense vestir-se ni res va corre a la finestra.

Encara no era ben clar... encara els camps jeien allà baix com una massa informe envolcallada en la penombra... però allà sota, les hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques, a trossos abraçades les unes a les altres, com grans endolades plorant una mort... a trossos estenellades per terra... les canyes trencades o de gairell...

La veu d'un home que s'acostava la féu adonar de que estava despullada... a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar...

El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant allà baix l'estesa del desastre... Els camps eren trossejats!... Les mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagués segat abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu... Per altres cantons, semblava que hi hagués passat una riuada... les mates que no havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa direcció... i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana infernal hi hagués rodat pel damunt. I tota aquella extensió, que el dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.

I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom... Vagament pensava en la Mort... en l'acabament de tota cosa... li semblava que el poble sencer agonitzava... que ja s'havia acabat per sempre més... I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar, pensava ensems amb la petita Agneta -quan es despertés se la emmenaria per les carreteres... ja que el poble era acabat, trobarien alguna ciutat gran... demanarien caritat -ella rentaria...

I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells... potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes vegades havia regat amb son suor... I ja no va tenir més idea que anar-hi corrents!... Malitsiga la son que l'havia vençuda!... La petita Agneta encara dormia... tenia temps d'anar-lo a buscar i tornar a plorar tots dos...

I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia pel carrer, plens de gests tràgics, quasi sense sentir que al carrer de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can Burrec s'havia enfonçat el porxo... que es deia si a pagès, a cal Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues criatures... Va corre camps a través, sense fixar-se en els homes, que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats, seguint-la amb la vista... Va corre fins a veure el seu camp, allà baix de tot... l'esperit abstret només en si el veia a ell... Un moment li semblà que no hi era... després el va veure... després es fixà en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i erta en un recó movia tristament ses fulles plenes d'esquinços, com cridant a ses companyes d'altres jorns...

Quasi sense saber com, es trobà al costat del seu home. Esperava un crit d'esglai i una abraçada estreta, estreta, d'aquelles que nuen sols els grans dolors... Però es quedà parada i freda, quan ell, amb una tranquilitat dominadora li digué com si fés hores que la tingués al costat:

-Veiam! dóna'm l'aixada... es allà... la veus?...-

La Madrona va sentir com si li caigués al damumt una galleda d'aigua freda... Se'l quedà mirant... dubtà un moment... després, com subjugada per aquella mirada freda i serena, anà a buscar l'aixada i gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agafà i començà a treballar amb la resignació de la força, arrencant les mates partides, redreçant les poques que quedaven senceres.

I tots dos callaven... semblava que tinguessin por de que al parlar les llàgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braços a la cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls negats, sense gosar a dir res...

De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digué sense aixecar el cap tant sols:

-Diu que a câl Albert han rebut!... Que ell té molt mal!...

-Sí?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror d'aquella nit.

Però ell va continuar amb sa calma forçada, però imperturbable:

-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit... i a ell, la teulada enlaire... Llamp de llamp!...

I no digué res més... I quan una hora després la Madrona tornava per aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven, ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li semblà que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, però ple de força i vida.

Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort, enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'ànsia de la bèstia afamada; les calderades s'esvaïen de pressa, les mans terroses no donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm en son abatiment, aquell poble eixí de la fosca, passà pels estrets carrerons, i s'esbandí altre cop per la planura. Ja eren corriolades de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enllà de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga i tota trista pel mig del pla rogenc... I poc a poc, silenciosament, aquella gent s'anà destriant pels camps i les peces, en mig d'un silenci ombrívol d'una gravetat esfereïdora... -I el sol brillava alegre i en tota aquella extensió, sense un cant ni una rialla: no es sentia més que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la terra.

De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec, la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert... que el metge, al tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores... El silenci es tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre... I quan les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa va passar subtil i invisible de cap a cap del pla... Qui ho havia de dir!... l'un l'havia vist el dia abans!... l'altre hi havia enraonat feia dos dies!... I tant valent com era!... I una ira sorda s'anava alçant en tots els cors...

A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre Senyor... va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta, camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap, fent voltar la gorra entre les mans.

Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta.

I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell, parat, meditant, i va dir-li:

-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!...

-Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas gaire... viure així!...

El vell va somriure...

-És que jo ho he rumiat molt aixó... i penso que una hora o altra hi ha d'haver... alguna cosa... així... vaja: una altra cosa, vatua el món!...

El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia mal:

-Sí!... diuen que després... un cop morts... saps?...

Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de descarregar, afegí molt sèrio:

-Però ves... prova-ho...

I enfonçà el ferro a la terra, que el va rebre gemegant.

LA CADENA

Se'n anava!... Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s'arrapava a la terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s'aixecaven, ratllant la monotonia d'aquell grandiós horitzó; l'immensa plana fins llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel era blau pur, somrient... ni una boira, ni una taqueta en sa superba arcada... I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós, refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i esclatar.

Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre, interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel... Tot feia pensar en la Vida... i, no obstant, ell pensava en la Mort. -Se'n anava!... Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.

I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra, retallat sobre el cel blau... el cap acotat... l'esquena en cercle, com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava... aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat, però encara ferm, que l'aguantava.

Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.

I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria... i el veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar amb la noia... la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual aquell prat on començava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb aquells plàtans altíssims d'entortolligat brancatge, per on, saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta, amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors... en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de Novembre... entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de sortir ella, tan fresca i riallera... Tot restava igual, tot hi restaria... i, no obstant, tots se n'havien anat... i ell se'n anava!...

I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els que s'enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot una _u_ negra retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l'herba, aquell reguerot que l'anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al cim... i aleshores quina immensitat de món la que veia!... quin bé de Déu d'aire per respirar!...

La terra s'estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat... Allà baix, just a l'horitzó, blavosa i retallada, s'alçava la silueta del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat, la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar quadrat, tot petit... -una altra impressió de pessebre... una altra impressió agredolça!... -I entre una i altra muntanya, quantes serres!... quants turonets, quantes planes!...

Quantes vegades s'havia parat allí mateix!... Sempre aquella immensitat clara i riallera, semblava que li digués: «Pit i amunt! la vida és bella! el món és teu; gosa'n sense treva!» I, no obstant, ara semblava que li deia: «Guaita-ho tot, rabeja't amb tot, però ten compte de que no és pas per tu!... tu te n'has d'anar, fulla seca, que la nova florida sorprèn arrapada encara a l'arbre!» I ell murmurava: «Es veritat, és veritat: la terra em crida!»

I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament anava donant l'adéu -potser el darrer- a les pedres del camí, als arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats; robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat... d'una mica, una miqueta, per petita que fós, d'aquella vida que rumbejaven... I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerçant-la, aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!...

Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rústic maset, voltat d'arbres on començava a esclatar la florida... I li vingueren unes ganes de plorar fort, ben fort... que el sentissin, que hi corressin, i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre...

De prompte senti un crit: l'avi!... l'avi! i va veure omplir-se l'era del maset... l'Hereu, la Jove... els mossos... tots hi eren, i amb les mans li feien senyes que hi anés... que hi anés de pressa... Quin consol pel seu cor!... Per què?... Qui sap; mes se sentia consolat... Hi anà, quasi corrents. Però l'Hereu i la Jove ja el sortien a rebre a mig camí, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.

-L'avi!... l'avi- deia l'Hereu. -Que no ho sabeu?...

-Què hi ha! què hi ha!- deia l'avi; -cuita, home... digues...

-L'avi... que ja... ja en tenim un que ve...- I senyalava a la Jove.

Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.

Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelació s'apoderà del cor de l'avi, una visió de gèneres passant arrapades al terròs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres, portant quisquna la braó, la força, la saba de la que se'n anava, vivint d'elles, com d'ella viuria la que al detràs vingués... I veié un vailet, de cap riçat, cama ací cama allà de la barana d'aquell pont tant vell, que ningú sabia qui l'havia fet i veié a la Jove, amb la faç semblant a la de la seva mare, renyant a n'aquell vailet, perquè deien que el pont, el dia més impensat, cauria; veié un airós donzell, un clavell a l'orella, la roja barretina de gairell, caminant amb el cor ple d'aleteigs prat enllà, prat enllà, cap a la caseta del costat del forn, d'on sortia una fresca riallada prou coneguda, mentre entre els plàtans gegants saltironaven cantant els mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en mig d'aquella _u_ del camí retallada sobre el cel blau, aspirant amb dalè la reïnosa ratxada d'aire, bevent amb la mirada la immensitat estesa... i ell s'hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell donzell i en aquell home... Llavors mirà el cel rialler i esplèndid, mirà la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mirà els innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d'un blanc brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i sentí... quelcom inexplicable, quelcom d'un alè d'eternitat, quelcom d'arrapament de tot son ésser a aquell terròs, quelcom que li deia que ell no se'n anava... que viuria en aquell que venia, com d'altres havien viscut en ell... com aquell viuria en altres... I li semblà veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la fort, ben fort, amb duresa d'amo a esclau. I lliscant per sobre d'ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als llavis la rialla...

Acostà els seus al front de la Jove, i hi deixà un petó llarg, llarguíssim... grandiós com aquella plana estesa sota aquell mar de sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.

ÍNTIMA

Que n'és de dolç aquell temps de la vida de noi!... Vida petita que juga un noi petit entre parets ben calentones, mentre la pluja cançonera de l'hivern bombolleja en la barana del balcó... Al de fora sempre hi fa sol, dies atemperats que riuen en jardins flonjos de sorra... sense aire... Oh, l'aire... que els en hi fa de por a les mares!...

El carrer sempre s'hi veu llunyà, molt llunyà, i quan un hi pensa en quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa solemnitat de professó, sentint al costat, més que veient-la de cua d'ull una ombra de respecte... i va passant, sense tombar la cara, encarcarat sota la roba de les festes!...