Part 1

EN PERE

En Pere, al llevar-se aquell dia, li portava votada al Jaumet: allà on el trobés, l'estossinava. On s'és vist!- anava dient-se, mentre es ficava les calces pausadament. -Amics com érem de petits, companys de tota la vida, fer-me aquesta mala passada! I ella? Oh, ella rai;... prou que me la pagarà, la poca pena!... Ves que jo em posi a cantar... bandarra, desvergonyida!... No seré pas jo qui hi perdi... I es quedava una estona rumiant... Pensava en el passat... amb aquells festeigs al clar de lluna, a l'horta de darrera casa d'ella... en aquells pessics tant dolços com una carícia que li ventava perquè estigues quiet... en les mil _fiorituras_ amb que broda el festeig una que'n sap amb un que hi va de bona fe... i tot s'hi enternia... Per això al tornar a pensar amb el Jaumet, aquella paret mitjera que li havia caigut al damunt al bo del seu embadaliment, en Pere treia foc pels queixals... Fins, tot llescant el pa per fer la suca-mulla, una idea boirosa li creuà pel cap... I si se l'enduia el ganivet?... El Jaume el trobaria bon segur, a la peça del sot... Però de seguida va pensar que un home, encegat, no sap el que fa... i ja es va veure al Jaumet afinant-se i caient tot aplomat... com una cosa buida... va sentir després un silenci... una quietud... i el Jaumet a terra, sense bellugar... I una esgarrifança el va sacsejar fins a les entranyes... Va deixar estar el ganivet, va agafar la magalla... i avall.

Clarejava; a l'obrir la porta del carrer un baf humitós i tebi el va sobtar. El cel d'un to moradenc, llençava una claror trista; i en aquell ambient de calma semblava que tot s'hi esvaís, que totes les remors s'hi fonguessin, apagades... Va ajustar la porta i va rompre a caminar, estossegant... Les cases del poble, mal afilerades, s'esllanguien avall, amb un aire de cansament... de malhumor, com ensomiades... Va travessar la plaça de l'església i va trencar pel carrer de França... al cap-de-vall s'hi veia el pla, tot boirós, i allà baix al lluny de tot, la serra de marina es deixondia com una faixa moradenca, pesadament aclofada en mig de la universal presea...

-Llamp de llamp!...- anava fent tot caminant -perquè després de tot, l'hora de l'aigua passava... amb aquelles cabòries s'havia entretingut... i les mongetes cuidaven a quedar-se en sense regar...

Ja arribava al cap-de-vall del carrer quan sent que el criden:

-I doncs, què va ser el del ball de l'era que diu que?...-

En Pere es va quedar tot sorprès...; no hi havia caigut ell en que tot el poble n'aniria ple!...

-Diu que et va donar tant bell sufoc, la Pepeta...- i canviant de to: -la mossa de casa ho contava a nit, al tornar-ne...-

La mossa!...- va pensar en Pere. -és a dir que les noies en parlen!... És a dir que... llamp de llamp!... ni menys hi havia caigut ell en que al poble hi hagués mosses!...

Hi hagué una estona de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que interrompien solament el cant de les cigales i el brand cançoner de la campana tocant a missa primera. De sobte:

-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al molí... com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-

En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alçar-se d'espatlles...

Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en té de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com més anava més s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqués aquell altre Jaumet.

No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un marge:

-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al Jaumet!...-

Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al Ton de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada, amb el càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va dir amb to solemne:

-El que haig de fer, jo ja ho sé... i ho faré jo el que haig de fer...

-Home, jo t'ho deia... perquè... vaja... si fins les mosses se'n reien a nit...

-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho diu tens de fer això o tens de fer allò... o tens de fer el de més enllà... perquè quan un home és home... ho és... I _alanta!_-

I deixant a n'en Ton amb un pam de boca badada, sense saber si riure o cremar-se, en Pere va rependre el camí murmurant: -Llamp de llamp!... Potser sí que va de bo que les mosses se'n riuen!... xafarderes, quina més, quina menys!... Oh, i que si jo n'atrapo una que se'n rigui, potser... potser li inflaré les galtes, jo... potser! -I anava dient els salms al revés, quan de sobte:

-Clac!... clac!... clac!... Ja te'n pots buscar una altra, que el que és la Pepeta!... clac!, clac!, clac!... quina cara que feies quan te va plantar pel Jaumet!...

Era la Maria Antònia, que aclojada al rec, arremangada de braços i les mans xipollejant per l'aigua per a collir créixems, se'l mirava de ple a ple rient com una beneita.

-De què rius tu?... (clac!... clac!... clac!...) oh, és que mira que no riguis... (clac!... clac!... clac!...) és que potser amb aquests cinc dits!... (clac!... clac!... clacl...) boja, més que boja! una altra cosa va dir; més valdria que... (clac!... clac!... clac!...)

I mentre en Pere, per no escanyar-la entre les seves mans, s'allunyava ràpidamnt, aquell clac!, clac!, clac! ressonava en tot l'entorn, fresc i clar, mig confós amb el barboteig de l'aigua...

I heu's aquí com en Pere, aquell dia, a l'arribar a la peça, s'hauria barallat amb tot el poble... amb tothom, menys amb el Jaumet... Ja ni se'n recordava del Jaumet!... coi de rialles!... i coi de xafarderes!... i llamp de xafarders!... I com per desfogar la quimera que portava, ventà cop de magalla, va rompre el rec i l'aigua encaixonada, respirant al sentir-se lliure, s'esbandí barbotejant per la peça com un somrís de frescor.

LLAURANT

El primer xiscle d'oreneta, fresc i vibrant com una ratxa de matinada, va entrar a dins de la cort.

Clarejava; a dalt del mur, prop de les vigues hi havia una finestreta, com un ull obert a l'immensitat, per on es filtrava un tel de claror somorta, d'una claror cansada, que s'esbandia en polsina blanquinosa cap al fons. I allà moria, aclarint dèbilment les cantelludes anques dels bous, partides per aquelles cues llargues... llargues... tantost caigudes i immòvils, tantost cargolant-se com cucs enormes, ara sobre una anca, ara sobre l'altra, per a tornar a caure, totes esteses, mandrosament.

El vailet, l'Andreu, ja era dret. Arquejant-se endarrera, els ulls abotegats, la cara reinflada, s'estirava, s'estirava tant com podia, mentre en un badall immens exhalava tota la nyonya de la son a l'esvair-se. I els bous, tombant el cap, se'l miraven amb sos ullassos fondos, tristos, remugant pausadament...

Part de fora es va sentir un espatec d'ales, i el cant vibrant d'un gall es caragolà briosament enlaire... un clocleig d'innombrables tons li va contestar, i gairebé al mateix temps una veu de dona, fresca i clara, va cridar pel pany de la porta:

-Hala, tocassons, que ja es dia!...

L'Andreu s'acabà d'espavilar; cuita-corrents va desfermar els bous, entortolligant-los-hi els ronsals entre les banyes; va treure el parpal que estrebava la porta... I un glop de calma serena, un tros d'immensitat, plena de l'aire de matinada, s'agambolà cap a dins. I com portada per son ambient de calma, l'Andreu va veure al mig d'una era grandiosa la silueta d'una dona jove, molt jove, nua de peus i cames, els braços arremangats, escampant grapats de blat-de-moro entre aixelabrada aviram.

Fou un moment; des de la fosca de la cort, el vailet la va veure a plena llum, tota rossa de celístia, com una d'aquelles visions que creuen a voltes pel cel de l'ànima, a flor de cervell... De seguida l'esborrà la massa enorme d'un bou, passant pel buit de la porta, com una força morta, pesada... irresistible...

-Quina hora és, Maria?- li preguntà a l'eixir, tot allarat...

-Quatre hores han caigut estones ha!...

I les veus es perdien en l'espai immens, com ofegades... Des de la porta de la cort, sols es veia aquella era, llarga... estesa... Després un buit enorme, una immensitat d'aire i cel, sospesos a plom, fins allà baix, al lluny de tot, on blavejaven esbarcenats els cims més alts d'una serra... I del fons d'aquell buit se'n alçava poc a poc una boira espessa, tèbia i humida, que escampava un baf de terra en la solemne quietud de la matinada, sense un alè d'aire, calma i fonda.

-Quina calda!- digué el vailet, mentre els bous bevien a la pica del costat del pou, rabejant-se en la frescor de l'aigua, tot just pouada...

-I la que farà!...- digué ella amb el braç dret estès senyalant al lluny... -I goita quina boirada!...- i d'un bot s'enfilà al mur de l'era. Un petit alè de vent que passà li feu moure les faldilles... Ell, atret pel misteriós encís que entorn s'esbandia aquella figura petita i esprimatxada, tota retallada sobre el fons blau, s'hi anà acostant com embadalit... Els bous bevien a poc a poc.

Allà sota, al fons del sot, la boira restava encalmada com una fumera espessa... Sols de tart en tart s'aclaria en diferents indrets, agambolant-se com si una mà invisible la regirés per dins, i llavors, assota sa blancor un xic agrisada, hi verdejaven les clapes dels sembrats, entre la rojor adamascada dels rostolls humits, estesos al fons d'aquella lletosa blancor, com una immensa taca de sang.

Hi hagué un llarc silenci... tots dos restaven immòbils, com subjectes al vol de sos pensaments, i mentre llurs pits aspiraven a voluptuoses ratxades el baf de terra que pujava del sot, llurs mirades vagaven indecises, perdudes per l'immensitat...

-Goita, el sol!...- murmurà ella al cap d'una estona, de baix en baix, com dient-s'ho a si mateixa...

-El sol!- repetí ell més baix encara i com d'esma... I llurs mirades es fixaren allà baix, totes dugues juntes, aparellades...

Fou una claror més viva, un esclat vibrant, i esqueixant glopades de boira, el sol va reventar en flames.

* * *

Amb un ¡adéu! l'Andreu va pendre comiat... Es posà al cap dels bous i la carreta va arrencar. Un moment ressonà el trontoll de les rodes damunt les lloses de l'era; després, al trencar entre els pallers que vetllaven escampats al costat de la masia, sa remor quedà ofegada en el tou de palla que encatifava la terra.

El camí feia una gran _S_ vorejant la carena; de primer s'endinsava per una fondalada, tornava després al lluny pel davant de la masia i s'allunyava finalment cap a l'esquerra, sempre baixant, fins a arribar al pla. I per allí, cap a la fondalada, la carreta anava baixant, socatrejant d'un cantó a l'altre, grinyolant pausadament. Els bous, encarcarats sota el jou que aguantava la llança de la carreta, brandaven a compàs ses masses ventrudes, les testes acotades, les gropes anguloses i fermes, onejant sobtadament a cada passa. Sobre la carreta, l'arada es bressava d'un cantó a l'altre, al plaer dels sotracs... l'Andreu anava endavant... I el sol batent de llisquentes caldejava la fondalada; en tots els boscos de l'entorn el cant de les cigales s'esllanguia com un immens frisament, i sota les mates de boix que amagaven el marge, llençaven una alenada de fresca, que reanimava al passar.

Essent davant de la masia, l'Andreu instintivament va tombar-s'hi. Des d'allí es veia, enxiquida per la distància, neta i rica en colors, amb son porxo i sos corrals amb ses teulades i teuladetes groguejantes de rovell, amb sa fatxada emblanquinada, tota estarrufada de cara al pla. Sa massa blanquinosa es destacava potentment sobre el verd fosc dels boscos que s'estenien al seu darrera, com ones d'una mar parada, enfilant-se fins al cim, sota el cel d'un blau fort, d'un blau vessant d'alegria. I allà, dreta encara sobre el mur de l'era, les faldilles voleiant a la primera ratxa de la marinada, tota ella amarada de sol, la Maria se'l mirava, petita i esprimatxada, amb ses formes de vailet...

-Coi de mossa!- es digué l'Andreu, parant-se... I aquella silueta tan petita, tan llunyana, semblava que el xuclés... que l'atragués... Coi de mossa!...- tornava a fer, sense saber ben bé el què volia dir-se... i com més se la mirava, més el cor se n'hi anava... Però els bous varen passar, varen passar amb son pas sempre ferm, sempre reposat, anant sempre drets a un fi, aquell fi boirós i impenetrable que covava al fons de llurs nines calmes i fondes, i com endut per llur rebolada l'Andreu donà un pas més i tot es va fondre...

La recolzada del camí va amagar la masia, la fondalada, la mossa, tot aquell món petit però acolorit, i un altre món més gran, però més sec i més aspre es va estendre als seus peus... La plana amb ses clapes de sembrats, amb ses esteses de terra roja, un xic cendrosa sota el sol, se li mostrava tota nua, tota oberta en sa grandiositat. La boira de la matinada s'anava esvaint, arreconant-se als repeus de les muntanyes o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un cavall que avançava a pitrades, petites figuretes, més petites i més confoses com més llunyanes, anaven i venien d'un cantó a l'altre, caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una llenqueta de pols que s'alçava, s'enlairava i s'esvaïa en l'intensa blavor del cel.

* * *

El sol ja era alt quan l'Andreu començà a llaurar... el dematí caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada, esflorant el somni de la terra amb son ròssec esplèndit de clarors enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avançant, passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la terra semblava que s'endurís. A voltes llurs forces desdeien... l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terròs massa dur, els aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant dolorosament sobre ses negres nines, més calmes i més fondes que mai, donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com si anés a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces colossals...

I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc... seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com fent una sola peça, amunt i avall del camp... El començar a llaurar, el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra... però el solc no anava prou dret... semblava que la terra el volgués tot per ella... poc a poc el vailet ja gairebé no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia allà lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos... tot al lluny, molt lluny... I més ençà la plana inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'alçaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...

I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una vibració perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com una força fatal, com una força morta, seguia arrapat a terra, sempre pausat, sempre solemniós, aquell divagament estabornit, aquell anar i venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...

Cap a migdia, un vol d'orenetes creuà de cap a cap del pla, xerricant i perseguint-se... d'una peça llunyana, se'n alçà una parella de cogullades, tot piulant... després quedà un gran silenci... i tot anà morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al poble, els altres buscant el redós d'una ombra... Sols en tota l'extensió, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre, aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una esgarrinxada creuant de cap a cap la faç polsosa del camp, s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detràs, s'allunyaven plana enllà, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima... Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dolçament resignats.

* * *

En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai confós surant a flor dels camps... aviat la va conèixer; menà els bous a la punta del camp, allí on la carreta solitària alçava sa llança al cel; els hi estengué un tou d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegué a l'ombra que la carreta feia.

Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es sentia capolat...

I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detràs, i a cada passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.

A l'arribar, l'Andreu es sentí envaït en la revolada d'aire que portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'encís que entorn esbandia... Ell es sentí tornar en si... la mirà somrient i sols va dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:

-Oi que sóc trescat?...

La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digué:

-Te'n manca un bell bocí encara!...

I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la immensa soletat.

L'Andreu a l'ombra, rosegant un mos de pa negre i dur, contemplava amb dolça mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensació dolcíssima, com si aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc, afalagant-lo, adormint-lo com un nin...

I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes, es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure després totes esteses, mandrosament...

LA FLOR DE FAJOL

Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor intensa d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic més enllà, ja no es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi era blanc.

Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui sap, mentre parada allà al davant passava estones i estones, les frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...

I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva, mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava, esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca, encalmada al fons de la nit.

I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit començà a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en aquell llençol de puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava...

De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sentí el cant d'una cugullada mig apagat, allà baix, al lluny de tot...

Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va tornar a mirar tot l'horitzó... després clavà els ulls al fajol, i llensà un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es reinflava com una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en una d'aquelles esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a peus... I tingué por. Llençà un xisclet i va fugir de pressa, de pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se en darrera...

Però l'endemà hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de mans; clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense ànima, i trepitjant son abatiment, es va alçar viva i triomfant sa nuesa sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.

Llavors, els braços creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en una frisança deliciosa, obrí els braços i es deixà anar.

Quan se'n va alçar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i allí, asseguda, amb el cap entre els braços, va trencar el plor, plora que plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades, queien arreu, arreu...

VESPRADA

La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cançonera com el parloteig distret d'un pobre boig que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc caminal, s'alçaven èrtics, esprimatxats, amb un posat amoïnat, com de qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient d'un pobre boig.

A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven, eriçades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la verdor vaporosa de la fondalada...

I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota el cel d'un blau espalmat... I tot callava... Només a vegades les copes dels plàtans que s'alçaven clares, molt clares d'un verd alegre, brandaven suaument d'un cantó a l'altre, i amb la remor de les fulles, semblava que caigués un ruixat de gotes grosses... Després tot tornava a callar... i apuntava el somni...

Però es trencava, perquè de sobte -uéééc! uéééc!- dugues garces es barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n aixordava d'aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa forts per a aquella hora tant dolça... I aquells xiscles forasters s'allunyaven bosc endins... bosc endins... I un chor de gaigs es posà a gemegar lluny del lluny, boscos enllà...

I la fondalada quedà sola, tota sola... I en la soledat, les copes dels plàtans tornaren a brandar suament d'un cantó a l'altre... Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava... i ja feia estones i estones... i com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven...