Part 7

Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més remey que l'amenaça, l'imprecació, la prèdica feréstega, prometent cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de tornar a fer lo qu'havía fet altras vegadas... esperar el diumenge, esperar l'hora de la missa... y quan tindría als bosquerols aplegats y de genolls a terra... allavors sería arribada l'hora de ferse témer y ferse obehir... Revestit ab l'alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell se trobaría a peu d'altar, com ministre del Deu de las justicias... Deixaría passar l'introit... Deixaría passar l'epístola... deixaría passar l'evangeli... deixaría passar el credo... y aixís qu'arribaría l'ofertori... se giraría tot d'un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría preguntantlos d'un a un si havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser vistos ni coneguts... --¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués tot!-- ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar els pecats devant de tota la gent... "¡Tu! --cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit.-- ¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de câl Janet? ¿Y vós, Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?" Y aixís... un per un, els aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a troços, devant per devant del propis pares, de las propias donas, dels propis fills.

Després d'això vindría 'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si 'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las miserias... la furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos... després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l'infern...

Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.

El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta, ¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar. Els bosquerols varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan mirarse al capellá de por que no 's tombés de sobte y ab una mirada no 'ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l'epístola, tombat mitj de cantó entre l'altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ... Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l'antiga lley, qu'estés a punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que 'l cel, ofès, anava a desbotar sobre d'ells las malediccions divinas. El moment s'acostava, s'acostava... Mancava acabar l'epístola... després vindría l'evangeli... després el credo... y aixís que l'ofertori fos arribat... allavors... ¡quína angunia de pensarhi!... allavors se giraría 'l rector... y ara a la dreta, ara a l'esquerra, començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del Derrer Judici... ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan estremituts de por. D'altres, ab el revés de la má, s'aixugavan la suhor de congoixa que 'ls gebrava 'l front... El moment s'acostava, s'acostava...

Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós del seu desfici, perquè ja veyan que 'l jayo anava a girar el missal... de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d'una dona que entrés a l'esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que 'l cor els feya un salt.

--¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas! --van mormolar, glaçats, els bosquerols. Sí: era la bagaça, que 's ficava esglesia endins després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre 'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no 's poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: "¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?"

El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, començava a llegir l'evangeli a un cap de l'ara, ab el posat sever de sempre y mitj abocat sobre 'l missal. Després va redreçarse y va tornar al mitj de l'altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet, baixet; però, boy a mida qu'anava mormolant las sagradas paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l'arribar als mots que diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d'allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de l'infern...

Però 'ls bosquerols... ¡vès si es estrany!... ja no tremolavan gens ni mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de por... sense saber còm ni per què, van sentir tot d'una que començava a aixamplársels. Ja podía 'l rector girarse tot seguit, ja podía començar el sermó de las iras quan volgués, qu'ells ja no havían de témer ni havían d'esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava que tots s'haguessin tret un pes de sobre, y fins n'hi havía que feyan un respir d'alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y agrahits, com si de prompte 's trobessin amparats contra las amenaças de l'altar ab la presencia de la mala fembra. Es que 'ls feligresos coneixían que 'ls improperis y las malediccions ja no foran pera ells, sinó pera la Rodassocas, aixís que 'l rector se n'adonés. Ara l'embestida qu'estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos bosquerols sense defensa, y 'l capellá, revestit ab els sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se las tindría d'heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona resoluda y deseixida qu'ell mateix deya que era 'l mal esperit. "Però ¿ho es, de debó, el mal esperit?" se preguntavan rumiosos els bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no podían saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l'havían vist, entre las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en figura de dona no l'havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou qu'ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría l'aygua clara, de tot aquet misteri... Si aquella dona era 'l mal esperit, ¿quí millor qu'ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava 'l ser esclaus d'aquell capellá, que 's valía de la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació...

En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse de cara al poble pera posarse a fer el sermó:

--"¡Oh gent desventurada! --va començar clamant.-- ¡Oh gent desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts quan heu de fer l'obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu..."

Mes, encara no havía 'l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan tot d'un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:

--¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d'allí, que gosa presentarse sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!

Per tot l'ámbit de l'esglesia va regnar un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que 's callavan els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: "Sí, qu'ho soch." Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però 'l capellá s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.

--¿Es a dir, --seguía dihent-- es a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?

La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota dreta, ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al sacerdot. Per un cantó feya com si rigués ab mofa, per l'altre com si anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la potestat de Deu. Fins va semblar qu'anava a donar un pas cap al presbiteri... Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si 'l cel s'esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps alçava 'l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp serè de la divina justicia. Era l'exorcista y l'excomunicador... era 'l sacerdot que vol traure del cos y de l'ánima del poble als enemichs infernals.

--¡En nom de Deu el Pare, --deya quasi udolant y dirigintse a la bagaça,-- en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res... en nom de Deu el Fill, que 's va deixar matar per redimirnos... en nom de Deu l'Esperit Sant, que va convertir en llum las tenebras... jo 't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!

La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una, com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir... En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però 'l Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l'hereu de câl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.

Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra sota 'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer un crit:

--¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!

Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre l'esglay de tothom.

## XIV La missa blanca y la missa negra

Era 'l diumenge després d'haverse tret del temple a la bagaça a copia de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d'excomunió semblava que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo, que s'estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de la campana grossa, que penjava d'un forat de sota 'l chor, senyalava a missa pausadament: Nanch... nanch... nanch... Com més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...

Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...! Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de las campanas.

El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. "¡Bona entrada d'hivern!... --deya entre dents.-- ¡Bona entrada d'hivern ens do 'l Senyor!..."-- Y, a fi de desentumirse 'ls peus, que també se li enravenavan a correcuyta, ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra 'l porxo, ara cap a sota 'l chor. Després, un cop s'havía revingut un xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé 'l sò y no sabía del cert si tocava o no tocava. "¡Válgam Deu de la Creu! Potser no 'm faig sentir..." barbotejava 'l vell, tot concirós.

El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. "Potser no toco com cal y no 'm senten els vehins..." tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d'orella com era ell.

--¿Que no se sent la campana, Mariagna?

--Jo pla la sento, Joseph.

--Donchs, allavors... ¿per què no baixan?

--¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!

Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que 'ls passava.

Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía, s'anava revestint pera 'l sacrifici. Com que la matinada era tan emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un somrís triomfal.

El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre 'l dimoni de la carn, li omplía 'l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit per obra y gracia de l'Altíssim. Sentía que portava a dins l'esperit de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l'ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments, feya l'ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la testa, ab l'espasa de foch a l'una má y las cadenas a l'altra pera lligar a las potestats de l'infern.

Mentres se passava l'alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri qu'havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als feligresos y... ¿per què no confessarho?... pera aterrarlo a n'ell mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay, qu'havía quedat séns esma al cor pera sermonar als bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d'ensenyanças y d'exemples que sen podría haver tret.

Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís que l'ofertori arribés.

--¡Ja ho veyeu, germans meus, --els diría;-- ja ho veyeu, còm el triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y obrir d'ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l'esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna. ¡Veníu ab mí 'ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré 'l camí de la llum que may s'apaga... Jo us faré veure l'arbre de la vida, que no s'esfulla may...

--¡Missenyor!... --va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com d'algú que no gosés a rompre l'exaltació del sacerdot.

Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara tota mústiga que feya llástima de mirar.

--¿Què teniu, Joseph? --va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent al pobre avi tan marcit.

--¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la campana... però la gent no vol venir.

--¿No ha baixat encara ningú a missa?

--Ningú, missenyor, ningú.

Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.

El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que 's consumissin anguniosos.

--¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el derrer moment... --va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.-- Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.

Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder ...Nanch... nanch... nanch... Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l'arribada dels bosquerols. Però entre 'l temps, qu'estava tan tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que 's bellugava, que 's movía, qu'anava marxant, per entre 'ls arbres, sense que 's pogués veure ben bé lo qu'era.

Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y, ab la má fent ventalla sobre 'ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si 'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan estrany.

--Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?

--Pera mí es un ramat, Mariagna.

--¿Un ramat? ¿Voleu dir?...

--A mi m'ho sembla...

Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que 'ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als caminals...

--Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... --deya entre dents mossen Llátzer.

Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer qu'ell també s'encomenava 'l desfici dels sirvents.

--¿Y si no baixessin?... --començava a pensar mitj esferehit.-- ¿Si abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?...

Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no 's va poder estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava 's coneixía que dins d'aquella foscuria no hi alenava ningú.

El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés tot eran tenebras y espessor de llims...

Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara, mentres deixava 'l cálzer y treya la bossa y regirava 'l missal. La tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. "¡Sol! --barbotejava, plorós.-- ¡M'han deixat sol!" Y tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las cerimonias ni pera recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a Deu... Però cada pas del sacrifici era pera 'l pobre capellá una punyida nova y un clau nou.

El primer cop que 's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que 'l cor se li feya troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts, tots vuyts!... "Però ¿ahont sou, oh condemnats feligresos? --preguntava entre dents el sacerdot.-- ¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?" Y, com si fos una resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava 'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en aquell instant.