Part 4

Chapter 4 3,951 words Public domain Markdown

Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, xicot grassó y camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu'a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus acudits de pallasso bosquetá, tenía 'l poder, gayrebé miraculós, de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això... sense comptar las tretas que s'empescava, a cada dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat espantosament d'un noguer... y quan la gent s'acostava a l'arbre, esgarrifada, dihent: "¡Jesús, María, Joseph! ¡L'Aleix s'ha penjat! ¡L'Aleix s'ha penjat!..." se trobavan ab que 'l mort eran quatre pellingos conjuminats pel porquerol a fi d'estrafer la figura recargolada del jayo de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera estremitut... y aixís que s'hi atansava algú que passés, preguntant: "¿Quí hi ha ací? ¡Eh, home! ¿Què teniu?", surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya amunt.

El porquerol de l'Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l'hostalet, li varen dir, com si l'anyoressin:

--Mos creyam que no vinrías, Carbassot.

--Es que la truja m'ha garrinat, y... so hagut d'anar a cercar la llevadora, --va respondre el porquer entremitj d'una ganyota estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure y no 'n sabessin prou.

Y, boy avaros y coquins com eran per natural, el van convidar a beure tot desseguit, y el van instar pera que jugués, perquè 'l cas era ferli alçar el colze y sentir las totxadas que deya, tot signant els trumfos als companys de joch.

--Té, Carbassot, beu... ¡beu, qu'es del picant!... y agarra cartas, --van dir, tot fentli lloch en un rotllo de bescambrilla.

--¿De quín coll anem? --preguntava 'l porquerol.

--Bastos, trumfos, --li responían.

--¡Pesta 'ls toch! --replicava 'l baylet.-- De bastos n'ixen bastons, bastonadas y rahons.

Y, tot fent anar els tragos endoyna y els estirabots a desdir, el porquerol tenía embadocada a tota la concurrencia.

--¡Tira trumfos, Carbassot! --li manava 'l company que duya la partida.

--¿Trumfos?... encara 'ls tinch a la feixa, engony...

--Donchs pedras... carrega pedras.

--Esperèuvos un xich, que las iré a cercar al cingle... si no las ha presas totas el rector nou pera apariar l'esglesia y la rectoría...

Y tothom reya, reya... tant com era capaça de riure aquella trista gent.

Però, en això, s'havía anat fent de nit, y molts abandonavan las fumadas cambras de l'hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com abans d'entrar a l'ermita.

Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada de l'Uyá, arrambantse tant com podía a l'altre cantó de la torrentera, per por d'eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan balls de rams devant dels ulls. "¡Carbassot, tu estás mirlis! --mormolava el porquerol entre sí.-- ¡Carbassot, tu estás begut!" Y com que sentía forta cremor a la gola y grans rodesas de cap, al ser a la vora de la Rovira va pensar: "Calla... ¿Y si baixessis a la font de las Gojas?... Allí podrías beure, allí 't refrescarías els polsos y... com l'aygua té tanta virtut... potser te desenterbolirías una mica..."

Y, amarrantse a las socas de las alzinas y als branquillons de romaní, va anar cercant, quasi a las palpentas, la bocana de l'avench. Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé; però... aixís que va posar el peu sobre 'l relleix de la roca, ja 's va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobte devant del perill, de bona gana se n'haguera tornat enrera; mes, com el girar en aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un pas endevant... Al provar de donarne un altre... ja va sentir que la terra li mancava sota 'ls peus... y, per més que 's va agarrar desesperadament a un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l'estirada... y... allavoras... decantántseli 'l cos cap a l'abim... a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.

Al petar sobre 'l fondo de l'avench, el porquerol va llençar un crit de mort qu'hauría fet esglayar al cor més sencer.

--¡Ay... que 'm moro!... ¡Ay... que 'm moro!...

Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita del cel estrellat.

--¡Jo 'm moro! ¡Jo 'm moro! --repetía 'l porquerol ab un crit vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d'agonía, tan feble, tan fondo, qu'ab prou feynas alterava 'l silenci de la nit.

--¡Ay... ay... ay...! --seguía clamant acompassadament... fins que 's van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l'hostalet de l'ermita. Eran un bover de l'Uyá y un baylet de câ l'Oliveras, qu'anavan xano, xano, cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar l'orella.

--¿Sents?

--Sí...

--¡Posta qu'es en Carbassot...!

--Sí qu'ho es.

--¿Volsthi jugar que 'ns vol fer por?

--Oy, ben segur.

--Com sempre está per pletxeria...

--¡Y es tan plaga, tan plagota!

--Però... per això es escayent...

--Això sí.

--Fa esqueixar sentirlo...

--¡Fins faría riure als morts!

Y 'ls dos tocatardans varen passar de llarch, mitj somrihent al pensar ab aquell xicot del diastre, que sempre tenía tants acudits...

Després d'això va passar una estona, una estona llarga, potser un quart, potser mitja hora, en la més fonda de las quietuts. Però veusaquí que, tot d'un plegat, va començar a sentirse un soroll de fullas somogudas a la bocana de l'abim. Era una fressa suau y desficiosa a l'hora, com la que faría 'l cos d'un home o d'una bestia bregant ab el fullam d'un herbey pera anar obrintse pas. Al capdevall, decantada per dos braços rebassuts, la broça de ginebrons y argelagas va badarse pera donar sortida a n'en Carbassot. Anava fet una llástima de magolat, d'espellifat, de brut.

--¡Si 'm torbo gota hi deixo la carcanada!... --anava mormolant el porquerol, mentre 's palpava las camas y l'esquena pera veure si li feyan gayre mal las macaduras.

Vist a la claror feble del cel estrellat, ab la roba trocejada com anava, ab la cara esgarrinxada com duya, ab els cabells que li queyan enllotats demunt del front, aquell xicot inflat y boterut semblava un monstre parit de las mateixas entranyas de l'avench.

--¡Pesta que 'm toch! Ab un xich més... ja tinch l'enterro pagat! --seguía botzinant el bordegaç.-- Oh... y aquells fills de meuca qu'han passat per qui... y ni menys s'han aturat pera dir: "¿Què vols, de la part de Deu?" Vès qu'un día no us atrapi y anem a torna-jornals...

Y, tot d'una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllá de la cinglera de Bertí.

--¡Dit y fet! ¡Sí, sí! --exclamava, rihent, el porquerol.-- ¡Bona treta! ¡Bona treta!

Y, enfilantse de dret montanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l'hostalet ja era tancat, va trucar a la porta ab tota furia: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?", varen respondre de dins. "¡Que teniu foch a l'ermita!", va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre 'ls ermitans sortían esverats, en Carbassot ja era a cân Coll: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?", també responían. "¡Que teniu foch a las golfas!" Y mentres eixían els de cân Coll, entre crits d'esglay y lladruchs de gossos, el bordegaç ja devallava furient rostos avall, fins arribar a la Rovira: ¡catrich, catruch! ¡catrich, catruch! "¿Què hi ha?" "¡Que se us cala foch als pins!" Y el baylet no para fins a la rectoría: "¡Que teniu foch a l'esglesia!" Y acaba per trucar a l'Uyá: "¡Que teniu foch a las palliças!"

Y tota la clotada se surt de pollaguera, y els gossos lladran y udolan, y las ovellas balan espantadas, y las donas xisclan plenas d'esglay, y els homes cridan desaforats, com si hagués arribat l'hora del derrer Judici... Y, mentres en Carbassot s'ha d'aguantar el ventre de tant riure, dins de las casas la gent clama, esporuguida:

--¡Es el dimoni que s'ha desencadenat!

## VIII L'esglesia adobada

¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l'esglesia! Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de pollaguera... No hi va haver forat que no s'adobés, ni reconet que no 's resseguís. Bé es veritat qu'a la feynaça feixuga d'aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll... el rector, ab els seus fervors d'apóstol... la Mariagna y en Joseph, ab l'obediencia y resignació de sirvents humils... Desde trench d'alba fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l'Ametlla no més que dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s'havían tingut d'esparvillar pera ajudar a la tasca a ne 'ls fadrins. Mentres la vella sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.

Ab la deria de veure ben aviat apariada l'esglesia, el capellá s'agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día no parava, ara anant de l'obra al bosch per cayrats, ara trescant del bosch al cingle per esquerda... y, al veures ab aquella fatxa de rector bosquetá, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l'euga, moltas vegadas no podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran ciutat.

--Si ara 'm veyan, si ara 'm veyan d'aquet modo...-- pensava a voltas, ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.

Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que 's posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos, havía tingut prou força d'esperit pera fer esclatar la vida en un recó d'aquell sot de las tristesas, que semblava 'l reyalme de la mort. ¡Pensar qu'ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s'ho havía engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no 'ls havía hagut de menester pera res... Abans que tornar a demanar ajuda a n'aquella gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s'havía estimat trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havía recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amics de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després d'aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l'ánima la seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu'hi duya una cosa potser millor... l'esperança de desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l'esglesia resucitada, que tindría quelcom de miraculós.

Un goig fins allavoras desconegut, un goig d'home que triomfa dels obstacles y arriba a posar en planta 'ls seus designis, li pessigollava l'ánima d'un modo misteriós cada cop que veya qu'a la seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas. ¡Quín plaher, quín plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes miracles, sentía mossen Llátzer a l'adonarse de que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!

Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per entre l'esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus cayguts de las parets, qu'a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l'empenta de las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n'anava a troços per moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d'esberlas y la coberta tot un esboranch, s'alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu dret l'embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l'esglesia varen estar llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la manera que 's va poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocarse 'l cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que 'l rector havía fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot l'any!

Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot reprenía 'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas inanimadas.

--¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las prèdicas ni las pregarias!... --rumiava 'l rector ab tristesa.-- He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l'esglesia... y no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l'eterna sòn que 'ls aclapara. Però ara potser se deixondirán... y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d'aquí endevant els exemples y las obras. Quan vegin que l'esglesia ha renascut d'entre las runas, ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá revifat y voldrá tornar a la vida. "¡Mirèu, --jo 'ls diré allavoras-- mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s'es mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits desde 'l portal fins a l'absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu còm adreça 'l cap, ab el cloquer crescut d'una pila de filadas!... Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també 'l cap, aixequèu els esperits, que pera l'esglesia y pera vosaltres ha arribat l'hora de la resurrecció!"

Com més s'acostava 'l día de tornar a obrir el temple als feligresos, més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría 'l cor, fins a quedar, devant de l'esglesia resucitada, postrats d'admiració, com devant dels resplandors d'un prodigi.

La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l'esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa 'ls gruixos de polsim qu'ho tapavan tot, fins al punt d'estrafer monstruosament els colors y las formas de las cosas. S'havía d'escombrar ben bé 'l borriçol que s'amagava amatent pels forats y reconadas, com si no 's volgués deixar agafar. També s'havían de fer caure las terenyinas negras que s'arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s'havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu'un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels retaules... Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d'arrencar. Semblava que s'hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y las escletxas, y no volgués moures de per'llá 'l voltant. Quan l'empaytavan d'un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets endiastrats voleyant d'un cantó a l'altre, fins que tornavan a caure adormidas aixís que s'amarravan a un altre indret...

Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina, que s'ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava qu'entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l'esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot d'humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d'un ritual misteriós. "¡Ala, ala! --semblava que digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las escletxas.-- ¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y vesten en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu'us teixeixin entre 'ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no 't vegem may més!..."

Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y persignantse, per devant de cada altar... y, ab els espolsadors als dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del Senyor...

## IX Las campanas tocan

Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las obras fetas, l'esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canalobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L'altar major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros... tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan desde las basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar major.

Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la vida. Molt abans de que 'l día clarejés, ja anava y venía per l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels retaules. Pera veure 'l goig que faría il·luminat l'altar major, va fer encendre, a tall d'ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament... Y quan tot va ser encès, quan l'altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d'or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d'ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan l'esperança y l'alegría li brollavan dins del cor: "El camí del temple era esborrat, y el poble no 's recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encès els llums del tabernacle..."

Després sortía del èxtasis, que per un instant l'acaparava, y tornava a donar ordres a ne 'ls jayos, com pera esmersar d'alguna manera 'l temps que tant costava de passar fins a arribar l'hora de lluhir el sol y de començar la missa.

--¡Joseph!

--Missenyor...

--Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la sagristía? ¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...

--Sí, missenyor.

--Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu... Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que 'l altar sigui ben florit...

--Bé, missenyor.

Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las feixas de l'Uyá, ja no 's va poguer aguantar més.

--¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...

Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida 's va repensar, dihent entre sí mateix: "¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que parlin..."

--No, Joseph, no, no hi anèu, --va dir a ne 'l jayo, que ja començava a pujar els esgrahons del cloquer.-- Jo mateix las vull tocar... Jo las hi faré dir lo qu'han de dir...

Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: "¡Massa temps han restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de desvetllament pera 'ls bosquerols adormits..."

Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després... s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure que, ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d'esglay... "¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no ha tocat!..." Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!... "¡Gracias a Deu, gracias a Deu!" Una altra estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Això es això, això es això! --pensava mossen Llátzer, ple d'alegría.-- ¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra esglesia!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!... "¡Mercès, bon Deu, grans mercès!" ¡Nanch... nonch... naaaanch!...