Part 2

El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla. Si neixía un infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. Si algú 's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a Montmany pera darli terra sagrada.

¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos trobavan que 'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una maledicció...

Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar las campanas a cap indret del día. Desde 'ls més grans als més xichs, tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu que 'ls amidava las tristas horas de la vida.

A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas treya, pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al sentirse 'ls tochs acompassats de l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el senyal y feyan com si 's delissin pera tornar a casa y entrar a la cort...

Ningú se 'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar las horas, quan tota la terra 's revesteix de negror... els pastors y llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.

Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria humana s'avesa a tot, va venir un día en que pastors y terrassans també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena de silenci que semblava 'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que 'l tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú 'n feya cabal. Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no 'ls feya calor ni fret...

Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de l'esglesia las collas d'aligots que, com si ballessin balls de bruixas, voltavan fent rodas misteriosas per l'espay, sentían quelcom d'esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa. Per lo demés, tot els era igual. L'ánima dormilega dels bosquerols havía arribat a resignarse a l'enrunament del temple y al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat y a la miseria.

Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, de que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.

--¡Rector nou! --deya la gent.-- ¿Quina una 'n deu haver fet, que 'ns el portin aquí per penitencia?

## III Rector nou

Per això, quan, una tarda, van veure, desde 'l bosch, alguns vehins, que per la banda de câ l'Oliveras pujava un capellá de certa edat, cavaller a dalt d'una euga y acompanyat d'un jayo y una jaya, que devían ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d'orella y dirse 'ls uns a ne 'ls altres:

--Això es que 'n deu haver fet una de molt grossa... y 'l duhen aquí a purgar el pecat...

Mes el pobre capellá estava ben lluny de sospitar las mormolacions qu' aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d'endevinar que la malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flayrar el mal en lo més fondo dels secrets.

Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la deria d'arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.

--El camí es llarch y costerut... --rumiava 'l rector, ple d'una tristesa resignada;-- el camí es llarch y costerut... com el camí que 'm manca fer pera arribar a la pau de l'ánima...

Però, boy a mida qu'anava enfonzantse en la soletat de las boscurias, se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre sanitosa de las rehinas que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte 'l reanimessin, com venintli a oferir una vida nova que, sobreposantse a la passada, li esborrés del cap els cohiçosos recorts d'aquella cayguda tremenda, d'aquells erros d'enteniment, d'aquellas superbias de cor, qu'eran la causa del seu desterro.

Com més s'anava endinzant entre 'l misteri ombrívol de las pinedas, més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada troç de camí fet, anés deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las antigas tribulacions. Desde 'l día del penediment en que, vessantli las llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret del pit tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l'afany contemplatiu que tancava dins de l'ánima s'assadollava ab la visió dels espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt d'oblidar la pena qu'arrossegava pel món desde 'l moment d'aquell desvari que va estar a riscos de durlo a la perdició.

--¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! --deya entre sí 'l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall, emprenía l'aspra pujada de cà l'Uyá.-- ¿Què més puch demanar, Senyor, a la vigilia de mas vellesas, qu'amagar las afliccions en la pau de las montanyas?

Y allavoras li va venir l'idea al pensament de que l'infinita misericordia, en lloch de punirlo per l'arruixadesa d'un instant, més aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que li encaminava 'ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.

--¡Qu'hermós qu'es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa! --exclamava contemplant, a má dreta, l'alterosa cinglera de Bertí, que s'alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels sigles per braços de gegants. L'admiració li brollava a dolls dintre de l'ánima, portantli als llavis paraulas d'ayre bíblich:

--Admirables són tas obras, oh Senyor, y no hi ha boca prou digna de lloarlas.

Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa exaltació:

--¿Oy qu'es admirable, això, Joseph? --Sí, missenyor, --responía, ple d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del ronçal.

--¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? --repetía 'l capellá, dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells y coixineras.

Y la pobra avia, fent moure una mica 'l cap, deya respectuosament:

--Sí, missenyor.

Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança de viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava 'l posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.

--¡Bonas tardas tingueu! --els deya el capellá, tot amorós.

--Deu vos gort, --responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y ab els ulls baixos, com si 's donguessin vergonya de tornar la salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre fato...

--Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, --pensava 'l rector, tot volguent capir el gènit sorrut d'aquella gent.-- L'eterna lluyta ab una terra mal agrahida, qu'ab prou feynas deu dar per' pa, els mata l'amor al pròxim y els fa pensar mal de tot... Però jo 'ls amansiré, si Deu m'ajuda... jo 'ls ablaniré... --Y, recordantse del text sagrat, afegía:-- Jo sembraré entre 'ls homes granas de dolçor.

En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja començavan a ovirarse las tapias negras de câ l'Uyá. Com home que sap las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants passos pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre 'ls lladruchs dels gossos, cridava a la gent de dins:

--¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector nou, pera que 'm dongueu las claus de la parroquia.

Entretant el capellá esperonava un xich l'euga pera acabar de passar el coll. Però, abans... va dirigir la vista enrera, contemplant per últim cop aquella vall estreta y fonda, que semblava que per sempre més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de tristor tèrbola aquell recó de soletat.

--¿Y aquí 'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... --pensava 'l rector ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de menos edat que 'l cego, no va fer més que clavar sobre 'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si se 'ls volgués menjar ab els ulls.

L'aspecte d'aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels més propers, junt ab la vista d'aquell sot ombrívol, d'aquell clot de la tristor, en qu'estava a punt d'entrar com pera enterrarshi en vida, varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.

Després, fent un esfors pera revenirse:

--¡Vaja, endevant! --va dir a ne 'ls jayos, com si volgués passar d'un cop la derrera estació d'aquell calvari, que de primer moment havía pres per paradís.

## IV El Regne de la Mort

A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de l'euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont d'aquella hora endevant viurían desterrats del món dels homes.

Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que 'l cèrcol de montanyas que 'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía 'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.

Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las entranyas y li agafava una vaga temença de que 'ls penyals que 'l voltavan se li decantessin a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí no 's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volía dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre 'l cèrcol de molas y cimals.

Encara 'l sol estava leri-leri, si 's pon, no 's pon... y ja 's passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan eternament, ja semblava 'l regne de la nit!

Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més feréstech, més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de cân Pere Mestre y de cân Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota 'l Castell dels Moros, quasi no 's reparava 'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.

Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no 's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de cân Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clotadas vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de cân Sunyer o enfonzantse a las ubagas de cân Prat, per entre las tenebras del Bosch Negre...

Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el sol ja s'havía fos del tot derrera 'ls cingles. El cèrcol de montanyas feréstegas s'enfosquía a correcuyta. Talment semblava que caygués del cel un ruixat de bolvas negras qu'amarés tota la vall de tremolosas ombras.

--¡Obriu, Joseph! --va manar el rector, mentres ell y la vella majordona descavalcavan sobre 'l pedriç del portal.

Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a ne 'l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta... y tots van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del munt de runa que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per terra, caps de viga mitj penjant, componían la trista decoració de l'entrada de la casa, que semblava que plorés tota la trágica miseria que traspúan els llochs abandonats. El jayo y la jaya prou volían entrar el fato y las bestias, pera aconduhirho tot allí ahont poguessin; però a cada punt s'entrebancavan ab els munts de farda. Primer van tenir d'arrambar pels recons els escombrots y las pedras, pera ferse poch o molt pas per entre 'ls pilots de runa qu'hi havía escampats per tot arreu.

¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut l'ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya més que moure 'l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj ensorrat que d'aquella hora endevant li serviría d'estada. Al pensar que allò venía a ser com una mena de sepultura ahont anava a enterrar els días de sa vellesa, abans de ficarse per sempre més a la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d'esperit que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...

--No... no ha vingut encara l'hora de la pau... --deya com en somnis plens d'angunia.-- No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no m'he esbandit bé de las caborias de la terra...

Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una idea que sobtadament el retornés del desmay. "¿Y l'esglesia...? --va pensar.-- ¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com això?..."

--¡Joseph!

--Missenyor...

--Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull veure l'esglesia abans de ser nit...

A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a cap cobría 'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se 'ls posava a devant, fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits...

Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de la terra, que 's queixavan ab viu dolor: "¡No fèu soroll, per pietat! ¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé.. ab tanta quietut... ¿Per què 'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres... Donchs no siguèu inquietosos... No 'ns desvetllèu..."

Però en Joseph no las devía pas sentir, aquestas veus ploraneras de las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba, o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel greixum dels morts.

Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que 'l rovell de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava irat, com si digués: "¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També veniu a despertar el misteri de l'esglesia, malas pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu..." Mes van apretar ab tanta ánima 'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals esperits.

Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia, sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre, qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpentas, fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre 'l broch d'un canalobre. El jayo 'l va encendre, y ab el llum als dits anava avençant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava sobre un xipoll... L'aygua de las plujas, degotant per las esquerdas de la volta, s'havía embassat per terra, omplint els sots que feyan las llosas mitj enfonzadas...

--¡Senyor, Senyor! --clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap.-- ¡Senyor, no m'abandonèu aixís! ¡No 'm castiguèu d'aquet modo, qu'encara soch massa feble pera semblants tribulacions!

Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l'altar major, encenía 'ls culs de ciri que trobava a la credença... y, a la claror trontollant d'aquells llumets, tots miravan, esborronats, l'aspecte sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La pols, l'humitat, la terra, qu'ho cobrían tot, donavan a las imatges y als trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas... Las retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel, qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá 's decantava com si anés a caure daltabaix...

Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s' havían adormit a l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor... Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé, ja 's veya prou que 'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot...

El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir... però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror de la nit... ¡Ja no 's recordava qu'era presoner dels cingles y dels turons!

--¡Senyor, pietat! --cridava alçant enlayre 'ls braços.-- ¡Senyor, pietat!...

Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar cobert de malvas... y 'l cèrcol de montanyas negras que 'l tenía aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!

## V Mal somni

--¡Joseph!

--Missenyor...

--¡Mariagna!

--Missenyor...

--Mirèu... he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla venir aquí a la rectoría... Haig de provar si, tot y sent ánimas fredas com sòn, els faig pujar a las galtas la vergonya ensenyantlos la miseria de l'esglesia. Vull veure si, a n'aquets morts de las tristas clotadas, Deu els toca 'l cor y els resucita... Ab això, Joseph, vós pujarèu a Puiggraciós y ho fareu a saber a ne 'ls del Serrat; després baixarèu als sots vehins y direu que tothom comparegui diumenge, a mitj matí... Que 'ls tinch d'enrahonar... Que 'ls tinch de veure... ¿Ho teniu entès, Joseph?

--Sí, missenyor.

--Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d'aquí 'l sot, de las casas més properas.

--Bé, missenyor.

--¡Diumenge tothom aquí!