Part 10

Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las camas no 'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no 's podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però 's va trobar impensadament ab que 'l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!

Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Boy enternit y tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.

--Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.

Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne 'l bast com va poder.

## XVIII Escarnots al Sagrament

Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una má 'l llanternó y a l'altra má 'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.

Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell qu'acabava de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria. Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de baix en baix.

--M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat; m'esbandirás, y seré més blanch que neu.

Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas propias penas y tribulacions.

--Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de joya els meus òssos capolats.

Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna al pobre jayo, que restava sobre 'l bast com ensopit, y a estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret, més fret que 'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli 'l rostre de ple a ple...

Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com emblanquinat.

El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure 'l fi de las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía 'l Serrat ab el seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá 's trobava tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no saber fer la pau ab els bosquerols...

Quan va passar per devant de l'hostaler, el cor li va fer un salt no més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.

El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va aturarse ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:

--Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.

Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.

Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que 'l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure als peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.

--Potser serán a l'era de la casa... --va rumiar després, com qui s'agafa al derrer resquici d'una esperança que 's va perdent.

Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixarse sobre 'l fondo enterbolit del cel l'ombra indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers... Lo que no 's veya era gent... ni ánima viventa, ni criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...

A mossen Llátzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre 'l bast, aixecava 'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una 's determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:

--¡Troch, troch!

Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va tornarhi.

--¡Troch, troch!

Igual silenci qu'abans.

--¡Troch, troch! --va fer altre cop, ab més força, el capellá.

Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir una finestra y un home va treure 'l cap.

--¿Què voleu, tan dematí?

--Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la mort...

--¿Hont vos han dit?

--Al Lladonell...

--Ja es aquí... però no tenim cap malalt.

Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços sobre 'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne 'l jayo.

--¡Joseph, mos han enganyat...!

El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall...

--Si voleu entrar a reposar un poch... --va oferir, com compadit, l'home de la finestra.

--No, --va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.

¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas malas ánimas! Que 's mofessin d'ell, ja 'ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...

Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se 'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...

Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre y fel...

¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits...

Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal. Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que 'l va deixar esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...

Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las befas dels malehits bosquerols.

## XIX L'agonía

--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! --cridava esgargamellantse la Mariagna desde 'l replá d'escala que donava a la cambra del rector.

--¡Joseph, veníu, per amor de Deu!

Però com que 'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre 'ls seus gemechs:

--¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!

L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta esquerdada:

--¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!

Y lo bo era que 'l jayo no 's trobava pas gens lluny. Tot justament allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni molt. Y a més d'això... prou feynas tenía 'l vell xaruch a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: "¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!"

Per això es que no 'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y viaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar, sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.

--¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!

--Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!

--¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint!

--¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!

--Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má... y l'he trobada com la neu...

Y, ab las llágrimas als ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo que 'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo que 'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que 'ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que 'ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...

La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llit s'alçava a quatre pams de terra, sota 'ls braços extesos d'un gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s'esllargandeixavan mur avall desde 'l trespol.

Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa 'l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara alenava 'l moridor.

--¡Missenyor! --va cridar el jayo, ab la veu ennuegada.-- ¡Missenyor!

Però 'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.

Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre 'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si 's negués a perdre la derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la terrible certenitat del flagell que 'ls queya a sobre. Pera eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría tocat el pit y el cor, si 'l moridor hagués sigut un home com els altres; però a ne 'l sacerdot, al ministre de Deu, a l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si 's trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap moviment.

Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: "No hi ha remey." Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un to solemnial:

--Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de missenyor.

Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: "¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!" Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el terror més negre. "¡Es el cástich de las mevas culpas!", rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. "¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d'aquets sots... De viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l'esglesia. Es una sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d'un heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a estimbarme dins del pecat, qu'es la mort de l'ánima... Després me varen desterrar per cástich a n'aquets sots amarats d'ombra y de tristesa... y fins a n'aquí, fins a n'aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d'encomanarlos la vida a n'ells, ells m'han encomenat la mort a mi... Pera obrirlos els ulls a la llum eterna, m'he deixat fer escarnots, m'he deixat enganyar, m'he deixat escupir, m'he deixat martiritzar de cos y d'ánima... y ara, per paga de tot, m'ajudarán a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura..."

Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d'ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja l'oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre 'l front, sobre 'ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch, ab la veu baixa ab que 's parla en las cambras ahont hi ha un difunt:

--Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora... y encenèu al voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa...

--¿Y vós, ahont aneu, Joseph? --va preguntar la jaya ab tot respecte.

--Jo a l'esglesia... a tocar a morts per missenyor.

--¡Que Deu el tinga a la santa gloria!

--Amen, --va respondre l'avi, tot afegint després, ab certa unció misteriosa:

--Desprès... quan torni... l'enmortallarèm.

Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá pensava, ple de terror: "¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar! ¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a sobre pera acabar d'una vegada la seva obra de maldat."

Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una professó d'espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que l'havían atormentat els feligresos sorruts d'ensá que dormía enterrat en els sots feréstechs... Veya còm grans y xichs li giravan l'esquena, sornaguers, quan ell els predicava l'obra santa d'apariar l'esglesia feta runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm, ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían, quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.

Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona 'l va deixar a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap als peus, un a cada part de llit.

La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l'espectacle de la mort de tota aquella solemnitat qu'ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab els mateixos ayres d'unció litúrgica ab que havía recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una funció desconeguda, qu'ella s'anés empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van del món.

Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu'ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y aconduhía 'ls pobres mobles... perquè lo qu'ella no volía era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d'aquella misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.

--¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m'arribi aquella hora de las derreras angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça!... --anava mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava 'ls llibres de la repisa, y espolsava 'ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.

## XX Las absoltas

Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l'ánima tota l'esgarrifança d'aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li agafava al veures entre 'ls quatre ciris encesos que tenía al voltant del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de rebre 'l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l'ánima... No més mancava que baixessin els feligresos a fer d'enterramorts... No més mancava que baixessin els butxins...

Y, al despertárseli altra vegada 'l recort dels malehits bosquerols, se li tornava a enfebrar l'ánima, com si tot d'un plegat desvariejés, com si 's revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels martiris qu'havía hagut de sufrir... Se recordava, horroritzat, d'aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava 'l Sacrifici de l'Altar... ¡Sòrt qu'ell estava amarat de l'esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l'esglay de tothom! Però ella 's va revenjar, la mala pècora... Com qu'era 'l mal esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona... Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D'allavoras ensá, tot va ser abandonar l'esglesia, com si fos un hospici d'apestats... Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós... Allí dalt se deya l'ofertori dels sacrilegis, allí dalt se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vinga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo, y li varen treure de sobre 'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalch.