Part 1

Els idols

Quadre en un acte y en prosa

Carme Karr i Alfonsetti

1911

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

PERSONATGES

Donya Maria. --Entre 55 y 60 anys, pentinat sensill emprò a la moda. Vesteix d'estar per casa ab severa elegancia, falda de panyo negre y blusa de seda ab collet de guipur blanch, joyes sencilles. Medalles al coll penjant d'una cadena d'or. A la cintura un _llavero_. Usa lentes pera llegir y mira al lluny.

Es una senyora ben conservada, metòdica, instruida, molt segura desí mateixa, sobria y distingida de maneres.

Joana (_sa filla_). --Vers els 28 anys. Trajo de carrer, sastre, sencill y elegant. Gran capell, vel espès y boa que li tapen la cara. Moneder a la moda y guants.

Es viva, inteligent, lleal y un poch vehement. Temperament exaltat per el dolor. El tipo de casada la jove de nostre bona societat. Fina y distingida.

Pilar (_cambrera_). --De mitja edat y pentinat molt sencill, trajo llís negre, y devantal blanch ab pitet, sense brodats. Coll planxat.

## Acte unich

DECORACIÓ

Epoca actual en l'interior d'una familia rica de la nostra burgesía. La casa dels pares de la Joana, un pis principal proper al baixador del Passeig de Gracia. Saleta de confiansa, molt reduhida. Alfombra, cortinatges molt bons; un poch antiquats. Al fons, en mitg de l'escena, una tribuna ab estors clars en la que s'hi veuhen plantes, dos sillonets, y entre ells una tauleta de cusir ab roba blanca al damunt y diaris: "El Brusi", "La Vanguardia", "La Veu", etc..

Portes laterals ab portiers. A la dreta una xemeneya, ab foch de llenya encés. Demunt un alt mirall, rellotge y candelabros antichs. Devant, de cara al públich, un petit confident ab coixins. Endevant, cap a l'espectador, una porta. Escampats per l'escena: tauleta ab un ram de flors y fullatges, sillonets, etz.. En les parets quadros de familia.

A l'esquerra, vers el fons, una porta, també ab portiers. Endevant de la escena un secreter o una arquilla catalana de les dites "Caixa de nuvia".

Entrada d'hivern; quarts de dotze del matí. La tribuna, a través dels estors, es amarada de sol.

### Escena I

Al aixecarse el teló Donya María està dreta devant de la porta del fons a l'esquerra, venint de despedir al seu marit que no's veu. Té una pessa de roba a la mà.

Entre'ls portiers de la porta de la dreta se veu a Joana molt pàlida, inmòvil, escoltant y mirant sa mare qui no s'adona d'ella.

Donya Maria. (_A algú invisible._) Bé, home! Ja m'en recordaré. Tingues forsa compte en pujar y baixar del tren, sents? Y procura no perdre el de la una, que'm faries estar ab ànsia. (_Escolta un moment y va a la tribuna hont aixeca un estor pera veure sortir al seu marit. Li fa adeu ab la mà, y s'ha de compendre que'l segueix ab la vista fins a la cantonada. Deixa anar l'estor y entra en escena mirantse la pessa de roba que dú a la mà, dirigintse cap a la porta de la dreta ahont se trova devant sa filla qui ha entrat. Sorpresa y somrienta:_) Hola maca! Tu per aquí? (_Tot enrahonant và a deixar la pessa sobre la tauleta de la tribuna._) Si't descuides no'm troves, perque'l teu pare volía de totes passades qu'anés ab ell a Sans a veure les obres noves de la fàbrica. Ara mateix se'n acaba d'anar. ¿Com es qu'estás tant parada? Encara espero que'm fassis un peto. (_S'acosta a sa filla. Joana ha caigut en una cadira prop de la porta, l'actitut retuda. Donya Maria alarmada._) Nena ¿què tens? ¿no't troves bé? Joana!...

Joana. (_Separant la cara de les mans._) Mamà! mamà meva!

Donya Maria. (_Volent alsarli el rostre._) Però ¿qu'es això? Què us passa? Tens algú malalt? Els nens? En Lluis? (_Joana li fà que no ab el cap._) Es clar!... que soch tonta! tu no fores aquí! (_S'ajup per veureli la cara._) Filla ¡per Deu! parla d'una vegada! no'm fassis patir d'aquesta manera! Tu estàs malalta! Quina cara fàs!

Joana. (_Com esverada_) Mamà, haig de parlarli, a vostè sola, sola... que no vingui ningú...

Donya Maria. Bueno!... no tinguis por. Ja veuràs. (_Toca'l timbre; surt la cambrera._) Pilar, vingui qui vingui, no hi som pera ningú, ¿ho té entès? (_Acostantseli y ab veu baixa._) Portim desseguida l'ampolleta que trovarà demunt de la meva calaixera y una copeta. Cuiti.

Pilar. Molt bé diu.

Surt.

Donya Maria. (_Tornant cap a sa filla_) Ara podràs explicarte, emprò avans... que't vegi la cara al menys! Ab aquets sombreros! (_Ab cuidado va trayentli y ho posa tot damunt d'un sillonet. Li arregla el cabell, la besa._) Veyam! Qu'es això que't trastorna tant, filleta?

Joana. Mamà! Soch la dòna més desgraciada del mon!

Truquen. Joana fa un moviment que d'un gest calma sa mare.

Donya Maria. Endavant. (_La cambrera entra ab la safata hont hi ha una ampolla xica, una copa petita y una cullereta. Donya María li pren y ho posa damunt la tauleta. A la Pilar._) Y ara, recòrdissen bé que no hi som pera ningú.

Pilar. Si senyora.

Surt.

Donya Maria. (_Ha preparat la beguda pera la Joana. Oferintli_) Mira, noya, ans que tot, prente això... estàs molt agitada.(_Joana refusa._) Anem! anem! no'm fassis enfadar, ni sigues criatura.

Joana. Dèixim, mamà, gracies!... no puch pendre rès.

Donya Maria. (_Insistint ab fermesa._) Prente això. (_Joana obeheix y després va a posar la copeta demunt de la taula. Sa mare la fa assentar prop d'ella en el confident. Agafantli les mans ab carinyo._) Y ara, parla.

Joana. (_Els ulls encesos, agitada_) He vingut a dirli qu'en Lluis m'enganya.

Donya Maria. (_Ab sorpresa y dolor._) Què?... què dius?

Joana. Dich qu'en Lluis, el meu marit, el pare dels meus fills, m'enganya, té una quer...

Donya Maria. (_Interrompentla_) No pot esser, filla! No pot esser!

Joana. Ah! Ja m'ho pensava que no'l creuría capàs de semblant vilesa...

Donya Maria. Estàs segura, Joana?... ben segura? Mira que devegades les apariencies...

Joana. Les apariencies diu? miri mamà... (_S'alsa y treu del seu moneder una carta color de rosa rabiós._) Llegeixi.

Està molt agitada.

Donya Maria. (_Pren la carta ab gest despreciatiu._) Quin paper!... y quina olor!...

Joana. Ay, mare meva!... Si vostè sabía els díes que fa que m'obsessiona a mí aquesta olor!... Arreu la trobo; en les robes d'en Lluís, en sos cabells, en tot lo que toca. Ell deya qu'era de la barbería. ¡Afiguris! Si vostè no té idea de lo que vinch sofrint fa una temporada!

Donya Maria. Prò, criatura: quí no't feya parlar avans?

Joana. Per què torbar la tranquilitat en que viuhen vosté y el papà? Ademés me mancava la prova de que la meva desgracia era certa. Ara la tinch. Llegeixi, mamà... llegeixi.

Donya Maria. Quin fàstich! Ell! En Lluis, un xicot de qui no ho hauría dit may! tant bò! tant formal! Quina pena, Deu meu, quin fàstich! (_Se posa'ls lentes y llegeix ab certa pena: primer diu mirantse la carta._) Quina lletra! Y quina ortografía!

Joana. (_Impacient_). Ja veurá... llegeixi.

Donya Maria. "Amor mío: No extrañes que á pesar de tu mandato te escriba á tu despacho, pero como hace ya días que no te has acercado por casa ni por el cine, no me explico tu conducta. Has de saber que desde que no te veo, trabajo sin gusto, y no sé lo que me pasa, que me parece mentira que te portes así, ingrato, con tu Lulú que te quiere tan apasionadamente á pesar del poco tiempo que llevamos de trato. Supongo que no estarás enfermo, pues Lolita te vió ayer en _El Siglo_ con tu señora; asi es que el motivo de la presente es recordarte que la compañía se embarca el sábado que viene, día 10, y que habías prometido llevarme á pasar todo un día á la Rabasada para despedirnos. Pienso que el jueves sería á propósito para cumplir tu promesa". (_A Joana, interrogant_). Dijous? Avuy?

Joana. Sí, sí; avuy mamà! segueixi.

Donya Maria. "...Cumplir tu promesa, pues bien sabes el poco tiempo que nos queda, y con estas _tournées_ tan largas, sabe Dios"...(_Apart_) "¡Dios!" no sé com s'atreveixen a parlar de Deu aqueixes dones!... (_Seguint_). "sabe Dios cuando nos volveremos a ver. Te esperaré pues el jueves entre 10 y 11 de la mañana. No hagas falta, que me darías el gran disgusto y me obligarías á ir á ver lo que te pasa, á tu despacho, como la otra vez que tanto te incomodaste conmigo. Piensa que te adora y ansía comerte á besos tu apasionada: Lulú".

Joana. Llegeixi la postdata.

Donya Maria. "Postdata: Luisito de mi alma, no te olvides del saquito que me tienes prometido, para estrenarlo el jueves con el vestido y el sombrero azul que aun no me has visto puestos y con los que estoy muy barbiana. Vale."

Donya Maria fa una pausa, com recapacitant datos. Després plega la carta ab tranquilitat.

Joana. (_Agitada_). Y ara digui, mamá, què li semblen aquestes... apariencies?

Pausa.

Donya Maria. (_Ab calma's desa la carta en la butxaca del refajo_). Vols la meva opinió, noya? no te m'enfadaràs pas?

Joana. (_Impacient_). Què diu?

Donya Maria. Dich que'm sembla que la cosa no es tant tràgica com tot això. Ja'm pensava jo que'l teu home...

Joana. (_Sorpresa_) Còm? ja sab lo que està dihent, mamà?

Donya Maria. Prou que ho sé! Veuràs. Vinem aquí.(_Se l'endú a seure al confident_), y enrahonem una estoneta tu y jo...

Joana. Y la carta?

Donya Maria. Deixemla la carta, ara com ara (_una pausa_) Escolta, Joana, d'hont l'has treta tu aquesta carta?

Joana. D'una butxaca d'en Lluis.

Donya Maria. Si que les té ben amagades aquestes coses el teu home.

Joana. (_ab certa vergonya_) Era dins la cartera.

Donya Maria. (_Severa y sorpresa a l'hora_). Cóm? De la cartera hont hi porta el teu retrat y el dels nens?

Joana. No, mamà, d'una altra nova que no li coneixía.

Donya Maria. (_Tranquilisada_). Ah, ja! Y tú... sabs qui es aqueixa... Lulú?

Joana. (_Irada_). Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho diu la carta quí es ella! Ah! Si jo la tingués a tret! miserable! Tants homes com hi ha pel món y ha hagut de venir a pèndrem el meu! Mala ànima!

Donya Maria. Càlmat, filla, càlmat y acaba d'explicarme...

Joana. Ay! què vol que li expliqui més? Ni sé hont tinch el cap! (_Una pausa_). Mirí, mamà: no se'n recorda, que vostès, al poch temps d'haver tornat de fora, varen notar qu'en Lluís semblava com cambiat, més distret, menys carinyós...?

Donya Maria. Sí, prò com deya qu'estava amohinat ab tot això de les vagues... tú mateixa semblaves no donarhi importancia.

Joana. Es clar! de primer, qui s'havía de pensar! Quan tornava algún vespre molt tart deya qu'era perqué les Juntes s'acabaven á deshora... Pot comptar jo si'n feya de díes que patía, dissimulant. Quan ahir va sortir ab que avuy passaría'l día fóra ab el seu corresponsal de Montevideo... que'm consta que va marxar fa dos díes. Prò quan aquest matí se n'ha anat, jo m'he posat a regirarho tot en els seus calaixos... quelcom més fort que jo m'empenyía... Y quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de l'americana que's va treure ahir...

Donya Maria. (_Després d'una pausa_). Sabs que'm sembla que vares fer un disbarat anant a passar l'estiu a Camprodón?

Joana. Per què diu això, mamà, si vostè sab que als nens els hi conveníen els ayres de fora?

Donya Maria. Vols que t'ho diga, noya? Sempre he tingut com una falta de prudencia en les casades aquesta costum de deixar els seus marits sols, a l'estiu, a Barcelona.

Joana. (_Aprés d'un silenci_). Ja l'entench, mamà. Prò en Lluís havía accedit de tant bon grat...

Donya Maria. Ay, filla meva! Les dones devem estar sempre prop dels nostres marits per si necessiten la companyía d'una mare, d'una germana, o d'una muller. Comprens?

Joana. (_El cap baix._) Sí... que la comprench.

Donya Maria. Y devegades, filla, la soletat...

Joana. (_Ab dolor_). Mamà, sembla que vostè l'aboni. Ah! no se perquè m'ho temía això... que vostè no'm podría compendre. (_Un silenci durant el que donya Maria s'aixuga furtivament els ulls y Joana, els colzers sobre'ls genolls y'l front entre les mans, exclama_). No. Si no pot esser qu'ell hagi estat capàs de tanta baixesa! Jo dech haver tingut una pesadilla. Lluís! Lluís del meu cor! (_Plorant_) Ay Deu del cel! per què haig d'esser tant desgraciada jo, veiam? Per qué s'ha buscat un'altre dona, quan jo l'estimava tant? (_encarantse ab sa mare_) Per què m'ha aborrida... digui, mamà? Es que ja m'he fet vella? Es que m'he tornat lletja?

Donya Maria. Joana!

Joana. L'estimava més que tot lo del món, al meu Lluis... Si mamà, (_A cau d'orella._) més que tot! Cada día n'estava més enamorada y'm sentía més seva.

Ab dolor.

Donya Maria. Me fa pena vèuret aixís, Joana! Com te trastorna'l dolor!

Joana. (_Ab esclat._) Ah! Es que vosté no havía vist encare sofrir. Jo tampoch m'hi sabía aixís... Ara me'n adonch, perque'm prenen lo qu'es meu, el meu home, ¿sent? el meu home ¿compren?

Donya Maria. ¿Es possible? ¿Tú aixís apasionada?

Joana. (_Ab esclat._) Sí! Sí, apassionada! Y què? Ell es qui m'hi ha feta, què vol que hi fassi jo ara? Digui? Per aixó'ns desvetllen al amor els homes, pera aprés, quant els hi passa pel cap, abandonarnos? Ay, com les comprench jo avuy, certes revenjes, certes caygudes!

Donya Maria. (_Severa._) Joana!

Joana. (_Sense escoltarla y exaltanse ab ses propies paraules._) Ah aqueixa dòna! (_Ab gelosía. Alsantse ab un crit a sa mare._) Mamà, acompànyim a la Rabassada, anem a trovarlos; posis un abrich y un sombrero, cuiti.

Donya Maria. (_Procurant calmarla y volent privarla de que's posi'l sombrero que Joana ha prés del sillonet_) Què vols fer, criatura? Perts el cap! Escolta! Càlmat.

Joana. (_Interrompentla, exaltadíssima._) No'm digui rès mamà! Vingui... Anem.

Donya Maria. Qué't tornes boja?

Joana. No vol venir? Donchs m'en hi aniré sola! Jo vull defensar lo qu'es meu, sent? lo qu'es meu.

Donya Maria. (_Ab fermesa._) Tú també ets meva, filla; y sembla que no t'en recordis, tant mateix.

Joana. Mamà!...

Donya Maria. (_Resolta_) No; tu no sortiràs d'aquí, mentres no estiguis més tranquila.

Li prén el sombrero, el boà, etz. y ho porta a la cambra de la dreta tancantne la porta ab clau.

Joana. Prò... per què'm reté? per què?

Donya Maria. (_Li parla ab gran fermesa, agafantla pels brassos com volentla dominar._) Perquè no vull que fassis cap acte impropi de la teva dignitat, vethoaquí. Veyam, Joana que't proposes anant a sorpendre el teu marit?

Joana. Avergonyirlo devant de la seva...

Donya Maria. Ah! Y després d'haver fet aquesta heroicitat, què més?

Joana. Me separaré d'en Lluis, me divorciaré.

Donya Maria. Ah! ja! divorciarte. Separarte de l'home que estimes per sobre de tot?

Joana. No! no!... l'odío.

Donya Maria. Si; l'odíes d'aqueix odi que no es odi sino amor!

Joana. No'm digui això, mamà! Si ara'l tingués aquí... el desprecio tant, que no sé el que...

Donya Maria. Ara, com que tu no ets tú, te crech capàs de qualsevol cosa; per això't vull aprop meu y que m'escoltis.

Joana. Y què'm dirà vostè, mamà, si tot es inútil, si no trovarà cap rahó pera convèncem.

Donya Maria. (_amorosa_) Y els teus fills? Com es que no hi penses en que ets mare?

Joana. (_Tapantse el rostre ab les mans. Ab dolor._) Ah! Calli! els nens! pobrets! (_Una pausa en que sanglota. De cop alsa el cap y torna a revoltarse._) Prò, diguim, y ell, ell? que se'n recorda dels seus fills, ara? També son seus els nens. (_Primer ab desolació, aprés, exaltantse ab ses propies paraules._) Angels meus! y pensar qu'aqueix home, el seu pare... qui sab les vegades que'ls deu haver besat al deixar aquella... donòta.

Donya Maria. (_Posantli la mà sobre els llavis._) Filla, per Deu!

Joana. (_Fòra de si._) Ah, per pietat! dèixim marxar d'una vegada. Val més la mort que la tortura de certes visions. (_Com alucinada agafant a sa mare pel bras._) Que no'ls veu com van enllassats pels camins de la montanya? (_Evocadora, ab fonda amargura y dolcesa alhora._) També hi havíem anat tots dos, per aquelles pinedes, a primeries de casats! Aquells caminets... Com m'enrecordo de quant hi cullíem cireretes d'arbós!

Donya Maria. (_Inquieta volentla distreure._) Nena, què dius?

Joana. (_Segueix evocant sense escoltarla._) Un día ell m'en va fer un collar y jo m'en vaig guarnir el sombrero... ¿S'en recorda, mamà, de quant vàrem arrivar aquí? Vosté y el papà's creyen que eren de vellut les cireretes. Y ens varen dir bojos... ¡Oh, quin dia! Y després are ell, alli, profanant aqueix recort!...

Joana resta en silenci com hipnotisada per la visiò, apoyada en la ximeneya, les mans creuhades y els ulls en terra. Sa mare aixugantse els ulls, comensa a sacsejarla, parlantli. Poch a poch va tornant a la realitat.

Donya Maria. (_Inquieta. Apart._) ¡Ay senyor! ¡Quina angunia'm fa aquesta criatura! (_la crida._) ¡Joana! ¡Joana, filla! (_Apart._) No m'agrada gens! Jo pogués ferla plorar al menys (_A sa filla acaronantla._) Escolta nena: míram; soch la mamà, la mamà que t'estima, ¿sents? Pensa en els nens que t'esperen. (_Joana va passantse la ma pel front com pera desemboirarlo, y desprès de besar maquinalment sa mare comensa a caminar pel salonet._) Si que t'en recordes dels nens ¿oy maca?

Joana. (_Mossegant el mocador._) No'm recordo més sino de qu'en Lluis... ara, es ab aquella dona malehida, a qui estima.

Donya Maria. T'equivoques. A n'aqueixes dones els homes no les estimen.

Joana. Si, les estimen. ¡Quan penso que vosté y el papá han viscut més de 30 anys com Joseph y Maria! (_Moviment de donya Maria no notat per sa filla._) Sense un desengany, y jo... al cap de tant poch temps, vèuremho tot perdut, sense fé, sense amor... ¡això es horrible!

Donya Maria. No diguis aquestes coses!... El teu marit es honrat, es bó y t'estima.

Joana. No m'estima; perque si m'estimés no'm trahiria, no'm deixaria.

Donya Maria. ¡Ay filla! Ja t'anirás convencent de qu'els homes no'n saben d'estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui! (_La fa assentar aprop d'ella y tenintla abrassada va parlantli ab amor emprò ab certa amargura._) Tu ets inteligent y sensata. ¿Que no sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera nosaltres? ¿Que tot allò qu'en ells es considerat com lleugeresa, en nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de divorciarte? ¿No sabs que tal com está la societat, tú, bò y essent la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus devers...?

Joana. (_Plorant._) ¡Això es horrorós!

Donya Maria. Per aixó t'aconsello que reflexionis y apelis a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n'aquesta prova de la que per desgracia (_suspirant_) ben contades esposes se lliuren...

Joana. ¡Ay mamá! Potser te rahò... Emprò dèixim creure que d'altra manera s'ho pendria vosté si's trovés en el meu lloch. Miri, avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés l'impressió que m'ha causat el veure com vosté y el papá se despedien, el petò que s'han fet y l'adeu ab que vosté l'ha acompanyat desde allí... (_senyalant la tribuna._) ¡Còm els he envejat!

Plora

Donya Maria. No't donguis pena aixís, Joana!

Joana. ¡Ay mamà! Com vol... Si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!

Donya Maria. ¡Ah! l'Idol. Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres desde petites, que acabem per creurehí com en un article de fé. Y quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat ficsarse en nostra insignificancia. D'això neixen després tants desenganys, tants dolors,(_suspirant_) ¡y tants drames amagats! (_Pausa._) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants apoyarse en la vida sobre peus de fanch!

Joana. (_Plorant_) Y pensar que no hi ha remey per aquestes miseries.

Donya Maria. Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!

Joana. Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?

Donya Maria. Com? No demanant impossibles.

Joana. No l'entench.

Donya Maria. Escolta bé, filla. (_Agafant sa filla pel bras y passejantse amunt y avall de la saleta_) Aixís com nosaltres, les dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes, sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares...

Joana. Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes circunstancies ¿què m'aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.

Donya Maria. (_Mitj somrienta._) Es clar! Sobre la teva pena els meus sermons...

Joana. Digui.

Donya Maria. Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.

Joana. Resignarme?

Donya Maria. Si. Y aprés, perdonar a n'en Lluis, la seva falta, que... al cap devall, donades les circunstancies, sembla que no es pas tant...

Joana. (_Ab esclat._) Ah, no! no puch, no puch. Després d'això... ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es impossible. Vostè no'm pot entendre mamà, ja ho veig; com que per sort may s'hi ha trovat en aquet cas!... Altra cosa forasí... (_Encarantse ab sa mare, y ab vivesa._) Escolti. Imaginis per un moment qu'el papà l'hagués enganyada. (_Moviment de Donya Maria notat per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre que creu que la seva mare no pot admetre ni que's compari'l seu marit. Apart._) Pobre papà!... Si'm sentís! ell qu'es tant recte! (_A sa mare._) No... si ho sé; no cal que'm digui rès. Ja m'ho pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com s'ho haguera près? Respongui.

Donya Maria. (_Comensa a caminar nerviosament jugant ab els lentes y el llavero y contesta procurant assentar la veu agitada._) No ho sé, filla; no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu el mal que'm fas.

Joana. Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè certes coses.

Donya Maria. Es que... jo... jo...

Joana. ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes situacions cal havershi trobat?

Donya Maria. (_Com d'esma._) Sí... tens rahó, cal havershi trovat.

Joana. Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist en aquet cas, no li hauríen valgut reflexions ni consells, ni rès. Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les convencions s'hauría separat del seu marit. (_Exaltantse ab ses propies paraules._) Ah! no! entre en Lluis y jo, tot s'ha acabat. Jo no vull les deixes de ningú. (_Pausa. Després d'un moment de desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab esclat._) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinch sanch en les venes? (_Camina per l'escena,_) Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.

Donya Maria. (_Que mentres sa filla ha anat parlant ha estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada._) Què dius, ara?

Joana. (_Els ulls encesos, segueix._) Dich que ja qu'ell m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulú; aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi no m'ha de mancar qui'm vulgi... Qui'm vol?...

Donya Maria. (_Com atuhida._) Es que't tornes boja? (_Molt nerviosa._) Calla noya, calla!