Part 2

Joana. (_Exaltada._) Avuy mateix jo...

Donya Maria. Prou! no sabs lo que dius. La gelosía't fà perdre'l cap... Tu no ets capàs...

Joana. (_Irada._) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una dòna en el meu cas?

Donya Maria. (_No pot més. Tot d'un cop, se dressa com trasformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre trasmudat, s'encara ab sa filla._) Què no ho sé, dius, desgraciada! Més que tú, ho sé. No haig de saberho!

S'interrompeix com espantada de ses propies paraules, y's tapa el rostre en les mans. Un silenci.

Joana. (_Aturdida._) Què? que diu mamà... vostè?

Donya Maria. (_Reprenentse,_) No!... No volía dir rés, filla. Es que has acabat per ferme exaltar també, ab les teves amenasses. Ni jo mateixa sé lo que'm fas dir!

S'allunya vers la tribuna hont alsa un estor. Joana ha restat clavada en terra. Uns moments de silenci. Aprés, resolta, va corrents a cercar sa mare y la fa assentar en el confident, hont s'agenolla devant d'ella.

Joana. (_Commoguda._) Mamà, parli. Acabi; no m'enganyi. Si's creu que no l'he sentida! Prò m'ha semblat una cosa tant impossible, tant absurda, la que se l'hi ha escapat dels llavis.

Donya Maria. T'equivoques, Joana; jo, no...

Joana. (_Insistint amorosa._) Si. Vostè anava a ferme saber quelcom. Parli, parli.

Donya Maria. (_Ab esfors._) Ah! tu'm demanes el més gran dels sacrificis qu'una mare pot fer pera els seus fills.

Joana. (_Agitada._) Fàssil per amor meu, que li juro que sabré agrahirli y pagarli.

Donya Maria. (_Mentres parla s'encamina ab Joana cap al secreter, que obra._) Creu, filla, que sense els moments de prova que atravesses, may hauría portat a cap lo que m'obligués a fer. Més ja que rès ha estat prou fort pera obrirte els ulls a la teva missió de dòna y de mare, ni la invocació dels teus fills, ni els meus consells, ho faré com darrer recurs de salvació. Prò avans, has de jurarme pels teus fills, Joana, que may ningú del món, ni el teu home ni el teu pare, sents? hauràn sospita per ton gest, per ta paraula, per les teves manifestacions de tendresa y de respecte, (_Ben marcat._) de lo que vas a saber.

Joana. No tingui por. Li juro.

Donya María treu d'un calaix un secret, y d'aquest un plech de cartes velles, lligades.

Donya Maria. Té filla. Aprén a sofrir y a perdonar.

Joana, pren les cartes les deslliga y tot just posa els ulls en una, se li escapa un gemech de dolor y mira sa mare que plora silenciosament, dreta, apoyada en el moble. Després, sense poguer acabar la lectura de les cartes, les aparta ab fàstich, y sanglotant s'abat als peus de sa mare.

Joana. Oh! Santa! Santa!

Donya Maria. (_Alsantla y prenentla en sos brassos._) Pobreta! Es molt! Dos ídols enderrocats en un sol dia!...

Joana. Oh! Papá! Papá! Ell també.

Donya Maria. Si. Ell també.

Joana. Pobre mamá! ¡Còm deu haver patit!...

Donya Maria. (_Ab certa amarga bonhomia_) Que't diré filla, si sembla qu'això del perdonar, costa, sobre tot, la primera vegada. Y m'estimava ¿sabs? El teu pare m'ha estimat sempre més que a cap altra dona, el pobre. Mira; devegades fins comprenia que venía a mi cercant consol per els desenganys qu'altres li donaven.

Joana. (_Horroritzada_) Y vostè no'l rebutjava?

Donya Maria. Rebutjarlo? Per qué? si estàvem lligats pera tota la vida y ell sabía que jo era qui podía estimarlo millor que cap altra dona. ¿A què ferli una existencia odiosa ab gelosies y retrets, segurament inútils? Hauría estat la guerra encesa, si jo no haguès perdonat desde un comensament, y sobre tot dissimulat, Joana, dissimulat. ¿Sents? Hauriem sigut dos desencantats o dos enemichs sota un mateix sostre, ¡y devant de vosaltres! Quin exemple!

Joana. Y jo, sense adonarme may de rés! Vostè es admirable!

Donya Maria. Admirable no; però es que tenía fills, y les mares venim obligades tant sovint a oblidar que som dones! Forta si, y es per això que la pau ha regnat sempre en nostre llar; y sense esment de lo qu'ella podía costarme, heu pujat en ella ben drets, com jo us volìa. La meva part no ha estat donchs pas la pitjor en el matrimoni ja que heu sigut la meva recompensa, Joana. Per això't demano que segueixis el meu exemple, ab aqueixa fortalesa qu'admires y que ha donat el resultat de que fa un moment parlaves; el de que a les nostres velleses semblem encara Joseph y Maria. De tot aquell passat, ¿sabs? ell ja no se'n recorda avuy, més que com de tantes altres... coses sense trascendencia, arreconades pel temps. Y quant sent contar qu'una dòna's desespera y sofreix perquè'l seu home l'enganya, veurás com casi be sempre's posa a riure y diu. "Bah! bah! no n'hi ha pera tant! Tot s'arreglarà! Jo també n'havía fet de seques y de verdes a la meva dona! Després un hom s'estima millor, ¿Oy María? que ja no t'en recordes d'aquelles enrabiadetes que passaves per culpa meva?" (_Pausa_) Me fa l'ullet, com demanantme complicitat a la seva broma, y jo li responch ab una rialleta. Y aixís ningú creu en la trascendencia de ses hassanyes de conquistador... ni en la de les meves enrabiadetes. (_Tristament_). Perqué'ls homes generalment, no volen admetre que lo que, pera ells fou goig, hagi pogut trossejarnos el cor...; y en solen dir... enrabiadetes, de nostres dolors més íntims.

Joana. (_Plorant_). Mamà, 'm sembla que no podía fer lo que vosté. Jo tinch la sanch del meu pare.

Donya Maria. (_Ab fermesa_). Peró ets dòna. Y a les dones, (_Ab ironía_) com que no som ídols més qu'en els versos dels poetes y en els somnis dels enamorats, no'ns es permés, tenir els peus de fanch, vethoaquí.

Joana. (_Plorant_). Si, mamà, si vosté es una santa (_Pausa. Se li tira als brassos_). Digui què vol que fassi y l'obehiré.

Donya Maria. (_L'agafa del bras y tot parlant va caminant ab ella per l'escena_). Aixís m'agrades, aixís. Donchs, mira. Ara se m' ocorre una cosa. Te'n vas a casa teva, agafes els petits y us en aneu a Caldetas a la torra com ja havíaho quedat en ferho per mor del catarro dels nens. Allí, procura passarhi ben tranquila uns quants dies. Jo t'escriurè, aniré a vèuret, y quant tornareu a Barcelona...

Joana. Si, si, empró lo més tart possible.

Donya Maria. Al contrari: lo més aviat possible, recorda (_Pausa; baixa'l cap_). Y quant siguèu aquí, molt de compte en no desertar la plassa. Mira filla: jo crech conèixer prou el teu marit pera estar segura de que no es d'aquells incorretgibles calaveres (_suspirant_) com tants altres... Empró que, si se li presenta una temptaciò (_ab lleugera ironia_) com es del sexe fort ¿sabs? convé estarhi apropet pera sostenirlo...

Joana. Y evitarli aquelles caigudes, que no més ens fan mal a nosaltres ¿no es aixó?

Donya Maria ha anat a la cambra de la dreta a buscar el sombrero y demés objectes de la Joana.

Donya Maria. Veig que comenses a entendre el secret de la felicitat real o aparent de molts matrimonis. Y ara, déixam fer a mí per lo que toca a n'en Lluís. Ja veuràs. (_Se senten hores_). La una ¿sents? Ara està tocant a la Concepció. El teu pare serà aquí desseguida. Si al sortir de l'apeadero no'm veu darrera'ls vidres com m'ho ha encomanat, es capàs d'amohinarse. Res. (_Somrient_). Ja ho veus. Ara, estem aixís! Ay, filla! el temps! el temps! Ja veuràs tú també!

Joana. (_Abrassantla_), Qu'es bona, mamà! no n'hi ha un altre com vostè!

Donya Maria. Prou que n'hi ha! Més de les que't penses. Sino que les que som aixis, no'ns agrada la fressa; y el mòn no s'ocupa mès que de les que'n fan d'una manera o altra. Y ara, prou. (_Carinyosa_). Fesme'l favor d'arreglarte y marxar desseguida, si no vols que'l papà't trobi encare aqui... y aquestes coses... no't sembla que val més que quedin entre tú y jo? (_Entretant parla l'ajuda a posarse'l sombrero devant del mirall, el vel, etc.._) Y sobre tot creume, Joana, no't capfiquis gens, recorda les meves paraules y pensa que a hores d'ara de ben segur que'l teu home, arrepentit, está desitjant embarcar aquella... Lulú, pera rependre una vida tranquila. Y no tinguis por que a ella li culli cireretes d'arbós, per els camins hont te portava a tù. A aqueixa classe de... senyores, se les porta a la fonda, y prou.

Joana. Si, comenso a penetrarla aqueixa trista ciencia... (_trista_) però la llaga es encara tant viva.

Donya Maria. Ja hi tornem?

Joana. No, no tingui por. Vostè m'ha donat una llissó que may més podré oblidar que m'ha salvada, que potser salvarà mes filles.

Donya Maria. (_Suspirant._) Qui sab! Y t'en vas ben resolta a perdonar de bó de bó a n'en Lluis?

Joana. (_Tristament més ab fermesa._) Perdonaré, mamà. ¿No haig de perdonar si soch la seva filla?

Va cordantse'ls guants.

Donya Maria. (_Acariciantla._) Bona minyona! (_Una pausa._) Tinch por que si no cuites trovaràs ton pare per la escala; acabo de sentir la senyal del tren. No voldràs ferli un petó?

Joana. (_Mira llargament a sa mare y li besa la mà ab devoció._) No, avuy no. Adeu mamà.

La besa.

Donya Maria. (_Besantla._) Adeu filla. (_Acompanyantla fins a la porta hont li estreny les mans._) Confío en que seràs forta?

Joana. Sí. Li juro que ho seré.

Surten per l'esquerra al fons.

### Escena II

L'escena resta un breu moment sola, empró s'ha de veure la ma de donya María aguantant el portier. Torna a entrar, resta un instant pensativa aixugantse els ulls, y va desseguida al secreter hont han restat escampades totes les cartes. Les agafa ab fástich y després de esbossinarles les llensa al foch y n'escampa les cendres. Se treu la carta de la Lulú de la butxaca y la tanca en el secret. Tanca'l moble y s'en va a la tribuna hont alsa l'estor; veu venir al seu marit y el saluda ab la ma; se'n entra a dins y toca'l timbre; després torna a la tribuna.

Pilar. (_Entrant per la dreta._) Ha trucat, senyora?

Donya Maria. Sí. Possin el dinar a taula que'l senyor es aquí.

Pilar. (_Sortint._) Molt bé diu.

Donya Maria. (_Desde darrera els vidres va parlant al seu marit que s'acosta, com si pogués sentirla._) No corris tant, home! Bo! Quina ensopegada! Miracle que no hagis caigut! Mare de Deu! també qui't fa tombar a mirar aquelles modistetes. (_Li dirigeix una amístosa amenassa en el moment de passar sota la tribuna, y entra en el salonet brandant el cap com dient: "No hi ha remey, sempre serà'l mateix." Devant del mirall s'arregla'ls cabells, s'estira la brusa, els plechs del coll. Sona fortament el timbre; toch d'amo. Donya María encaminantse vers la porta, diu somrient ab irònica bonhomia._) Anem, anem a fer l'acatament al ídol!

Surt per l'esquerra.

TELÓ RÁPIT