Part 2

Varen reunirse una pila de vegades, nit derrera nit, y sempre va regnar entre ells una complerta armonía. Y quan va celebrarse la derrera reunió, el vespre abans del día de la lluyta, el republicà que presidía va dir, abans d’axecar la sentada:

--Ciutadans: el caciquisme tracta de valerse de tots els medis per conservar el seu domini a la Casa del Comú. Nosaltres, donchs, hem de valernos també de tots els qu’estiguin a la nostra mà. Y si no’s respecta la legalitat, se respectarà la forsa, y si no’s respecta la forsa, demanarèm l’ajuda al petroli, ¡y que cremi tot!--

La tempestat d’entusiasme que’s va axecar de la reunió, va ser imposant; però, més va serho la veu del capitost dels carlins, que, dominant l’aldarull, va cridar de sobte:

--¡Republicans!--

El crit va sonar com una canonada entre trons. Tota la concurrencia, sentintsen imposada, va restar sense esma de moures, corpresa per un extrany encegament que feya aturar mans y llavis... Ni un aplaudiment, ni una aclamació.

--¡Republicans!--va repetir la veu:--nosaltres, els carlins, ne som contraris d’axò del petroli... El petroli té en la historia un significat revolucionari que’ns priva d’usarlo...--

Mentres parlava l’orador, s’iniciava entre’ls republicans un moviment d’impaciencia, però l’orador, sense perdre la serenitat, seguía’l seu parlament:

--Sí, republicans, l’historia del petroli, ens ne priva l’us a nosaltres; emprò també us haig de dir una cosa, y es que l’aygua-ràs ja no té la mala fama del petroli. Donchs, nosaltres, usarèm l’aygua-ràs!--

Podeu comptar quína ovació va venir derrera d’aquestes paraules... Semblava que’l local s’enfonzés... Els capitostos dels dos partits varen abrassarse... Un perfum de germanor y solidaritat va surar arreu. Si una veu hagués indicat la conveniencia d’anàrsen, en sortint, a cremar les barraques dels consums, tots els reunits hi haurían fet cap. Y si s’hagués tractat de calar foch a la iglesia, no haurían pas dexat d’acompanyar als de la flamarada alguns partidaris del pretendent. Per que a Planells passava un cas extrany: fins molts dels carlins eran en el fons contraris de les sotanes, no diferenciantse en aquest punt dels republicans més qu’en una cosa: en no alabarse de llur manca de religiositat.

Y no era pas el punt del anti-clericalisme l’únich qu’unía’ls dos partits... No més calía repassar la llista de socis dels «Habitants de la lluna» pera veure que la qüestió de no tancar may, era independent de tota altra. En Fresques era republicà; en Terratrèmol, carlí; en Pepis Calau, fusionista; en Requena, de la situació, fos la que’s volgués; y en Barrabola, _dissident_ eternal, per que sempre era de la derrera fracció política que’s separava del quefe, tant si era d’un color com d’un altre.

Mirèu si era gran la seva deria per axò de les dissidencies, qu’una vegada que feya molt temps que no n’hi havía hagut cap, va comensar a posarse moix y trist, y a fer mala cara a la seva dòna per qualsevol futesa, y a passar tot el día ab els nervis en tortura... Y va córrer el temps, y de la mala cara a la dòna va passar als crits, y dels crits a les patacades, fins que va venir una nova dissidencia que’l va posar a tò. Però, no va ser política, sinó matrimonial, y qui va ferla va ser la seva dòna, anantsen a viure ab els seus pares y dexantlo esmaperdut d’alegría.

Tant, que, pera celebrarho, fins va convidar als seus companys a un àpat, qu’al cap d’avall va ser pagat per en Pepis. Y d’aquell àpat, comensat a les nou del vespre y acabat a punta de día, entre rialles d’homes y dònes y dringar de vaxella, ne va néxer a l’hora dels trinquis l’idea de constituhir la societat dels «Habitants de la lluna.»

IV

PLUJA, ANYORAMENT, AMOR, SOMNIS, SERENATA, SORPRESA Y ESGUERRADURES.

Plovía a samalades, y la Carme, revolcantse pel llit, bregava pera atrapar el sòn... Al caure al cim de les teules que cobrían la seva cambra, l’aygua’n treya una colla de notes com de milers de violins tocats ab les ungles. De tant en tant, semblava qu’a n’aquell soroll picat s’hi barregés el més seguit y suau, però no més feble, d’una munió de guitarres y contrabaxos y violins... Era que una ratxada de vent cinglantejava la pluja... Mes, apagat el buf, tornava a regnar la fressa picada del ruxat... ¡Clich! ¡clach! ¡cloch! ¡Clich! ¡clach! ¡cloch! ¡Clich! ¡clach¡ ¡cloch!...

A la pobra Carme semblava que li foradessin el cervell aquelles gotes que queyan. Y’l catxeteig de les canals que li arribava del carrer, la tenía marejada, fentli rodar el cap entre la fosca de la cambreta blanca y menuda hont tant havía somniat amor abans de casarse ab en Rafel Vilar, per mal nom Barrabola.

¡Quàntes y quàntes nits, a n’aquella matexa hora de la matinada, havía arribat a les seves orelles una altra musica, molt més grata que la de les canals y la de les gotes al topar ab les teules y la del vent al cinglantejar la pluja, y havía sentit axecarse espay amunt la veu del enamorat, que li demanava estimació!

¡Oh! quína delicia la de sentir muntar fins a n’ella entre un punteig de guitarra, aquella veu de baríton dolsa... dolsa, cantant ab tò planyívol:

¡Ay!... criollita del alma, tu me robas la calma, yo no puedo vivir... ¡Ay!... labio de caramelo, tus ojitos de cielo me hacen latir...

La _criollita_ era ella, y el que no podía viure, en Barrabola... Y prou qu’ho demostrava ab el cant que no podía viure, per que a cada ¡ay! de la cansó, semblava vessarhi un ayguat de llàgrimes...

«¡Ay, Senyor!» pensava ara la dòna: «¿què s’ha fet aquell temps, que sembla tan lluny..?»

Y mentres al defora la pluja abrigava les teulades, sota’ls llensols queya un’altra pluja més reposada y suau: una pluja de fel cayguda dels ulls de la Carme, de la pobra casadeta separada del marit, al qui anyorava, malgrat el propòsit que s’havía fet de no ajuntarshi may més.

Però no era pas sols anyorament lo que sentía la Carme, sinó gelosía: una gelosía fonda... fonda, qu’arribava a tocar fins a la primera muller del seu espòs... Per axò, cada nit, després de somniar desperta ab el reguitzell de dònes que creya freturoses del amor d’aquell beneyt tan estimat, la seva imaginació volava cap al cementiri de la vila, presentantli la imatge de la morta com la de la rival més temible que podés amenassarla.

«¡Oh, sí, sí!» exclamava: «ben segur que’l meu Rafel deu guardar millor recort d’ella que de mi... Ben segur que d’haverse casat ab ella no se’n penedeix y d’haverse casat ab mi sí...»

Y al pensar axò, li entravan ganes de saltar de peus a terra, vestirse a corre-cuyta, llensarse de bella nit al carrer y córrer de cap a cap de vila cercant a n’en Barrabola, pera arrebassarlo de les urpes de la multitut de dònes que debían disputàrsel. Per que d’axò, de que totes les dònes se’l disputessin, no’n tenía la més lleugera sospita de dubte. ¡Era tan graciós y simpàtich el seu Rafel! Y, sense axò, ¡tenía aquella veu de baríton tan dolsa!...

¿Quí sab si la feya servir d’ensà qu’eran separats, aquella veu?

¡De segur que sí, per que sense puntejar la guitarra y cantar, no sabía estarhi en Barrabola!... Tal vegada allò de la _criollita_ ara ho anava a cantar sota’ls balcons dels carrers sospitosos, captanthi l’amor de la primera qualsevol que se’l volgués escoltar... Y allò sí que ja li feya més que gelosía a la Carme; allò li encomanava una rabia folla, que la obligava a mossegarse’ls punys fins a escorxarse’ls dits a la part de sobre dels nusos.

Y axò li succehía cada nit, però may com d’ensà que la societat dels Habitants de la lluna feya anar en dansa totes les llengües de Planells y de més enllà y tot, a copia de gatzares sorolloses que cada nit esvalotavan la vila en pès, desesperant al batlle en tanta de manera, que ja parlava de dexar la vara, encara que pera ferho hagués d’abandonar per un quant temps la vila y’ls interessos qu’hi tenía escampats.

Per que ¡mirèu que n’arribavan a ser de gats aquella colla de perdularis! Fins en Fresques y en Requena, tan quiets y tan reposats, comensavan ja a perdre’l respecte a la dòna y feyan blanques la majoría de les nits.

Y axò la Carme ho sabía y se n’esborronava tota... Quan en Fresques, l’home abans més obedient al sach de verí qu’era la seva dòna, y en Requena, de qui no s’havía dit may rès de mal, havían arribat a n’aquell estat d’insubordinació, ¡vès què debía fer en Barrabola, ab el seu tarannar tan rebech y la seva inquietut esbojarrada!... Ben segur qu’estava perdut com Roses y que quan vingués l’hora de fer les paus li costaría un sentit acollatarlo a la vida de casa...

Però ¿quí’n parlava de fer les paus? ¿No havía fet pacte ella ab ella matexa de no víurehi may més ab aquell home?... ¡Sí que l’havía fet! ¡Y ben ferma que s’hi mantenía!... ¡No pas poch!... Encara que se li presentés demanantli clemencia ab les llàgrimes als ulls y els genolls en terra, no se l’escoltaría; havía acabat de mofarse d’ella... ¿Què se havía pensat aquell mal ciutadà?

Aquest pacte ab si matexa també’l renovava cada nit la Carme, però si’l renovava, era per que abans se li havía escapat el supòsit de fer la pau...

Y aquella matexa nit de la pluja ja havía hagut de rebtarse a sí matexa una colla de vegades, per haverse sorprès pensant ab el día en que tornaría a ocupar al costat d’en Barrabola el lloch de muller enamorada que li corresponía. Y quan, matinada enllà, va mimvar la pluja y la pobra va conseguir que la sòn li entenebrés el cervell, els seus llavis mormolaren encara:

--May més..... May més de la vida...--

Però no havía passat un dient de pare-nostre, que ja somniava..... Somniava que tornavan a viure junts y que tenían un fill que’ls alegrava l’existencia, féntelsla veure tota de color rosat.

¡Un fill! ¡Oh, quína delicia!... ¡Y còm el petonejava ella! Y qu’enfavat que s’hi quedava ell al vèurel tan entremaliat y graciós... Per que de graciós n’era molt el fill que somniava la Carme... Graciós com en Barrabola mateix quan era petit... ¡Allò que’s diu pare fet!

De sobte, quan més engrescada estava ab el somni, va redressarse en el llit, parant l’orella com si hagués sentit muntar del carrer algun soroll.

La pluja havía parat del tot y aquella sinfonía de violins tocats ab les ungles havía estat baratada pel baladreig de tots els galls de la vila, que donavan comiat a la nit, avergonyida ja per les primeres lluhissors de l’auba.

--Sí, me sembla que sí,--se deya la dòna bo y parant atenció a la fressa que li semblava haver sentit. Y, sense voler, somreya una mica y se sentía temptada de saltar de peus a terra y badar ab compte un porticó pera guaytar a baix.

Y fins va arribarho a fer de saltar del llit, sinó qu’al punt de posar la mà a la balda, va recular com si hagués sentit una cremor als dits.

--Nó, may més... May més de la vida!--va repetir ab fermesa.

Al mateix instant, el soroll que la havía feta somriure de primer, va ferse més fort... Era un soroll semblant al que feyan poch abans les gotes de pluja al topar ab les teules, però una mica mès suau y armoniós... ¡Per forsa havían de ser els dits d’en Barrabola els que tocavan la guitarra a baix del carrer!... Sí que ho eran, sí...

Y la Carme se’n sentía tota esponjada y orgullosa... Però, més va sentirsen quan la veu d’en Barrabola mateix, aquella veu de baríton tan planyívola y dolsa, va entonar entre’l concert dels galls la seva cansó predilecta:

¡Ay!... criollita del alma, tu me robas la calma, yo no puedo vivir... ¡Ay!... labio de caramelo, tus ojitos de cielo me hacen latir...

El cant s’enlayrava espay amunt, rebotint per les parets del carrer solitari, que tot se n’estremía... Y la Carme parava atentament la orella y sentía esgarrifanses de goig per tota la còrpora... Y cada cop qu’en Barrabola deya allò de la _criollita_, se’n sentía orgullosa y pensava que ella tampoch ne tenía de calma sense’l seu _criollito_... Si no hagués estat tan reboig ¡vès qui’ls hauría empetat la basa al un y al altre!..... Haurían viscut sempre com Joseph y María, sense rahons ni disgustos, sense la més lleugera ombra que’ls entelés la felicitat... y potser fins haurían tingut aquell fill que poch abans havía comparegut en somnis al seu cervell... ¡Còm, potser! ¡Ben segur que l’haurían tingut! Per que ella no’n dubtava de que si no’l tenían era per no voler permetre Deu qu’en Rafel el malcriés de petit ab el seu exemple.

Pensant aquestes coses, va venirli fret a la Carme. Y per axò va saltar d’un bot al llit y’s va abrigassar depressa, mentres en Barrabola, que a baix al carrer comensava a despacientarse, dexava’l cant per la súplica.

--¡Carme!... ¡Carmeta!...--cridava a mitja veu, amorrat a la paret de la casa a fi de que no’s perdés el crit.

Y com que la Carme, acotxada fins al cap, no arribava a sentirlo ni donava senyals de que al món fos, va cridar ab més forsa... Y aleshores sí que va sentirlo la Carme, però també’l va sentir algú més, com ho va demostrar un grinyol de finestró al obrirse y una veu ronca que cridava:

--¡Arri, gandul, perdulari, brètol! Vés a dormir, que’n portas més al cap qu’als peus. ¡Déxala estar tranquila a la meva filla!--

Sentir axò en Barrabola y revitllar la guitarra a la paret, va ser tot hu.

Y no va contentarsen d’axò, sinó que, baratant la cansó per les esguerradures, va omplir al pare de la Carme d’insults y renechs, y va tirar carrer amunt, bo y tambalejantse com un ninot de molles.

V

DE LA SECCIÓ LÍRICA Y DE LES PARTICULARITATS QUE REUNÍAN CERTS INSTRUMENTS Y’LS SOCIS QUE’LS TOCAVAN.

Les serenates dels Habitants de la lluna varen esdevenir famoses a Planells. Tant, qu’encara avuy día se’n fa plat: ¡ja veyeu què’m feu dir! Però no us penseu qu’ara parli de serenates com la que havía anat a fer en Barrabola a la seva muller. ¡Oh, cà! Allò no passava de ser una axera sense importancia, en la que no hi tenía rès que veure l’esperit artístich. Més aviat el de vi.

Aquexes serenates individuals, no més les feya en Barrabola, qu’era l’únich que de tant en tant s’emancipava de l’autoritat d’en Pepis Calau, president dels Habitants y director de la secció lírica. Per que a la societat hi havía secció lírica, sinó que, ben mirat, passava de secció. ¡Com qu’hi figuravan tots els socis!

Y no us cregueu que’s tractés d’un chor més ò menys desballestat. ¡Chor y orquesta hi havía! Però la orquesta era d’una mena un xich estranya, per la barreja d’instruments que la componían. Ab tot, els més importants eran el contrabaix y l’armonium. L’armonium ¿eh? ¡no son pas bromes!... un armonium gros, ab honors d’orga, qu’en les nits de serenata era passejat de cap a cap de vila ab un bayart, carrossat per en Fresques y en Requena, que passavan per ser els més forsuts de la colla y que desempenyavan el càrrech ab tota conciencia, sentintsen tan gelosos, que may havían permès ser ajudats per ningú... ¡Y còm se’n reyan l’un y l’altre al veure que pera dur el contrabaix--¡rès! ¡una palla!--els demés socis se rellevavan a cada tombant de carrer!

Per cert qu’era curiós aquell contrabaix... Vist de nit y sense fixarshi massa, semblava un contrabaix com qualsevol. Però no ho era un contrabaix d’ús corrent: era un contrabaix escepcional, que s’havía fet el mateix que’l tocava, aprofitant les desferres d’una antiga caxa de rellotge y afeginthi ab trassa’ls materials que varen ser menester, encara que comprats en estat natural y transformats després a casa... Fòra l’arquet y les cordes, tot s’ho havía fet el Cedassayre, qu’era l’autor del progecte del monumental instrument. ¡Y no n’estava poch orgullós de la seva obra! ¡Y no s’estufava poch ni gayre al sentirse alabar la trassa per tots els companys!

Val a dir que s’ho merexía, per axò. ¡Jo ho crech! Figurèus que, ab tot y’l seu tarannar de jan-fúmere, era ell el que feya’ls cedassos més ben fets y de més durada de tota la comarca. Y axò, que pera un cedassayre ja era un mèrit prou gros, anava acompanyat d’una pila de conexements qu’eran l’enveja fins de certs homes de carrera. Ell, gavies; ell, posarse mitges soles y talons; ell, historia; ell, francès; ell, solfa; ell, geografía; ell, figures de pessebre y cases de suro quan venía’l cas... De tot arribava a saber aquell home menut y desnarit que caminava balancejantse y que semblava un qualsevol... ¡Un qualsevol! Li haguessin hagut d’anar al derrera més de quatre advocats!... Mirèu si n’era de sabi, qu’una vegada, quan encara a Planells hi havía sub-governador, va tenirhi rahons a causa d’unes baralles ab un de policía, y’l sub-governador no va tenir més remey que callar. Però, com qu’era un home molt venjatiu, quan va acabar les paraules, va comensar els fets, y en lloch de rahons va donar ordres, y les ordres varen ser de posar al Cedassayre a l’ombra fins al endemà. Axò sí: més hi va perdre’l sub-governador que no pas ell, per que d’aquella feta, may més va ser monàrquich. Y cal fer constar que fins aleshores, sempre havía estat fidel al règim, com a home ben ordenat y pacient, enemich de tot destorb que podés perjudicar la tranquilitat de l’auca.

Derrera l’armonium y el contrabaix, seguía en importancia la trompa, un altre moble de respecte. Qui la tocava era en Fidel, cafeter de la societat, sabater, y nunci de la vila. Però, ¡quín nunci, fillets de Deu! Avuy día, ab tot y fer ja una colla d’anys qu’es mort, se parla encara a Planells y fins a tots els pobles vehins, dels complicats refilets que treya de la trompeta... ¡Quíns pregons els d’en Fidel! N’hi havía pera quedarshi ennartat. Y no per la veu, nó, per que la tenía molt esquerdada, sinó per aquella complicació de notes que treya del instrument. Mirèu si havían de serho de boniques, que molts del públich, un cop sentit el toch, se retiravan. ¿Què n’havían de fer del pregó? Però ja va venir día que varen escoltarlo. Per qu’en Fidel, al veure que, com més anava, més mala veu tenía, va comensar a fer seguir ab ell al seu fill. Y’l pare tocava y el fill pregonava. Y justament va resultar que’l fill, en Miquelet, tenía una veu de primer que era una delicia. Per axò’ls planellenchs solían dir que les crides d’en Fidel y’l seu noy, no eran propiament crides, sinó concerts vocals y instrumentals.

Llevat de la trompa, no hi havía cap més eyna de tocar per medi del buf a la secció lírica dels Habitants de la lluna... En Terratrèmol tocava’l bombo, tant per ser l’instrument de més retruny, com per la circunstancia de poderlo tocar sense necessitat de dexar anar la crossa; en Requena se les heya ab els platerets, en Fresques tenía al seu càrrech el triangle, y els altres socis lo que volían, encara que gayrebé tots havían acabat decantantse per les guitarres y bandurries, qu’arribavan a formar una veritable banda d’instruments de punteig, de la que n’era director especial en Barrabola. Y dret hi tenía, per que, ab la guitarra ò la bandurria als dits, ningú era capàs de passarli la mà per la cara.

Ab tan valiosos elements, ¡podeu comptar si’n tenía d’importancia la orquesta dels Habitants! Donchs, el chor era tan important com la orquesta. ¡Es clar! com qu’era format pels matexos músichs. Fòra en Fidel, que prou feyna tenía ab la trompa, tot els socis cantavan. Y vèus aquí per que’ls instruments havían estat escullits entre’ls que no han de menester el buf de la persona. Y si be en Fidel no figurava com a corista, en les grans serenates feya seguir sempre al seu fill, qu’hi refilava uns solos capassos d’enternir les pedres.

Y ab aquells solos pensava en Barrabola una matinada, tot revolcantse pel llit y bregant pera atrapar el sòn, que no comparexía. Estava trist ¡pobre Barrabola! Feya un any que no s’havía fraccionat cap partit polítich, cinch mesos qu’estava separat de la dòna, y vuyt díes que havía anat a ferli la serenata, y l’anyorament l’havía comensat a agafar en tanta de manera, que ja pensava ab organisar una sortida extraordinaria de la secció lírica, pera anarne a cantar un rengle a la Carme y veure si arribava a enternirla..... Axò sí, la cantamenta havía de ser de gran solemnitat, ab solos d’en Miquelet y tot... Y si convenía dur pistoles pera fer foch al sogre en cas de que’ls hi cridés algun fàstich, se portarían pistoles.

Ja decidit a tot, va comparèxerli la calma y va adormirse. Però no va durar gayres hores el seu sòn. De bon matí--abans de les onze--ja era de peus a terra, decidit a anar a treure del llit a n’en Pepis, pera exposarli’l seu plan de reconciliació _ab la de casa_.

Va vestirse a corre-cuyta; va baxar a l’argentería per la escala interior qu’hi comunicava desde l’entressol hont tenía l’habitació; va preguntar al aprenent si hi havía novetat; va proporcionarli mitja dotzena de rahons pera acontentar als parroquians que s’impacientavan, esperant que estessin llestes les joyes que li havían dut a adobar; va empassarse a la correguda mitja presa de xocolata y un llonguet, y, caminant depressa, fent banderejar els faldons del revellit jaqué y duent el barret a la mà per mor de la calor, va dirigirse cap a ca’n Pepis.

Feya un día de setembre tot pesat... Una immensa nuvolada grisa cobría’l cel, amenassant pluja forta. Y en Barrabola se’n sentía malhumorat del enxovament del día. Per axò, sense adonarsen, va anar emmandrint els passos, fins a passar del de llebrer axerit al dels bous fexuchs. Y veusaquí qu’al arribar a l’ampla portalada del casal hont vivía en Pepis y trobarla closa com si encara fos bella nit, va sentir mandra d’axecar el bras pera empunyar el picador.

«Va, prou que li esplicaré a la nit el plan» va acabar per dirse.

Y va recular ab l’intent d’anar a la botiga y pujar després al obrador, que’l tenía a dalt del terrat, pera aprofitar treballant l’hora y mitja que mancava pera ser la una. La llàstima era que pel camí va haver de passar devant del Cafè del Sol, hont hi havía en Fresques, que’l va convidar a fer la titlla. Y ell va acceptar... ¡No podía pas desayrarlo a un company com en Fresques!... Axò sí, fer la titlla y anarsen... Era cosa de fer feyna aquell día... Però, tot enrahonant, en Fresques va proposarli un partit de caramboles. Y també va haver d’acceptar. Després del convit, no podía pas dir que nó... Y va fer el partit y va perdre, rebentne una gran alegría.

«Els que al jòch tenen desgracia, en l’amor tenen sòrt» va exclamar.

Y, com que ja era més de la una, va anarsen cap al hostal hont menjava d’ensà qu’era separat de la dòna.

VI

UN QU’ANYORA LA DÒNA, UN QUE SE’N VOL SEPARAR, RAHONS QUE N’ESDEVENEN Y TRIOMF FINAL DEL COMPANYERISME.

Mentres esperavan als companys, en Barrabola y en Pepis enrahonavan, mitx ageguts en una de les otomanes de la sala de festes, que’ls díes ordinaris servía de cafè.

--Te dich qu’axís no hi puch viure... Crèume, Pepis, anyoro a la dòna.

--Y ¿no te’n donas pena de confessarho?

--Una mica sí, però tu ets el meu millor company y pots saberles totes les meves coses.

--Y ¿què pensas fer ara?

--Veure si vol tornar a viure ab mi.

--¿Y si no vol?

--Tiraré per justicia.

--¿Y si la justicia li dona rahó a n’ella?

--Mataré al jutge.

--¿Y si, després de mort el jutge ella encara no’t vol?

--La mataré a n’ella.

--¿Y després?

--Me mataré jo.

--¡Sí que t’ho prens a la valenta!

--Es qu’estich desesperat... Si no torno ab la dòna, me moriré.

--¡Pobre colom ignocent, ferit de mal d’amor!

--No te’n burlis, Pepis.

--¡Y no me’n haig de burlar! ¡Sembla mentida que siguis tan poch home! Abans de rebaxarte per una dòna que t’ha despreciat, valdría més que t’anessis a trencar el coll... ¿Que no ho comprens, home que se’t posarà les calses?

--¡Axò ho veurèm! El càs es que torni ab mi.

--Ja estich veyent que’t perdrèm de company.

--¡May de la vida, Pepis! El tornarme unir ab la dòna, no vol dir que m’hagi de donar de baxa dels Habitants de la lluna.

--Aleshores, no’t refiis de que l’unió duri, per que si tu no’t donas de baxa dels Habitants, se’n tornarà a donar ella del matrimoni.

--¿Vols dir, Pepis?

--Tan segur com el fajol a Olot.

--Donchs aleshores sí que no sé què fer, per que sense la dòna no puch viure, y sense’ls companys tampoch.