Part 1
JOSEPH MORATÓ
ELS HABITANTS DE LA LLUNA
BARCELONA
ILUSTRACIÓ CATALANA
1906
RESERVATS TOTS LOS DRETS
Barcelona--Estampa de J. Thomàs
I
DE COM VA SER DISCUTIT Y APROBAT UN IMPORTANT ARTICLE DEL REGLAMENT INTERIOR DELS «HABITANTS DE LA LLUNA»
--Demano la paraula.
--Té la paraula’l company Terratrèmol.--
...La junta’s celebrava en una sala espayosa y desfregada, a la llum de dues espelmes que cremavan en canalobres de vidre y d’un sol broch, colocats sobre la taula de la Presidencia. Els concurrents no passavan gayre d’una dotzena, y axò feya que’l local, ab el seu rengle de cinch balcons oberts en un dels carrers més rònechs de la vila, semblés encara més gran de lo qu’era. Com a moblatge, no hi havía altra cosa qu’otomanes: otomanes entre les obertures, separantles, com una tirallonga de guions les cantitats d’una tanda de restes; otomanes a cada cap de sala; otomanes a la paret que corría devantera al rengle de balcons; otomanes per tot arreu. Del bell mitx del sostre, penjava una colossal aranya de vidrims, sospesa d’un ganxo de ferro y desprovehida d’espelmes. Y com que les dues que cremavan sobre la taula no eran prou capasses pera aclarir la pessa, els socis, allargassats ò asseguts en les otomanes, se fonían en la penombra, no arribantse a distingir les fesomíes de cap d’ells, fòra la del President, que era un jove d’uns vintivuyt anys, de nas punxagut y barba negra, pentinada ab afectat desgayre, igual que els abundosos cabells, cobricelats per les ales amples d’un barret tou.
Ab tot y’l descuyt que volía aparentar, la seva persona tenía quelcom de distingit, que denunciava la bona posició de que disfrutava, com hereu qu’era de casa bona.
--Donchs sí, cavallers,--deya en Terratrèmol;--jo entench que sobre axò de l’hora d’anar a joch, se han de concedir amplies facultats a la Presidencia.--
Però, una veu fosca y calmosa, vinguda d’un dels recons més ombrius, va remugar entre dents:
--¡No m’hi confronto!--
Al mateix instant, del tròs de fosca hont estava negat en Terratrèmol, va avensar cap a la llum, axecantse com si amenassés, el cap d’un pal llargarut, semblant a una antena de monstre. Y gayrebé al punt d’axecarse, va caure secament a terra, se va apuntalar a dos pams de la taula del President, y, tot seguit, com una llagosta gegantina, va saltar de l’ombra a la claretat una figura de dèu pams d’alsada, ab la cama dreta plegada al genoll y mantenintshi testa, com si se li hagués criat rovell a les frontisses.
--El que vulgui interrompre, que demani la paraula a la Presidencia ¡fonoll!--va cridar l’esguerrat, dirigint cap al lloch d’hont havía sortit la veu calmosa una mirada de boig, que relluhía sota un front botarut y sobre uns pòmuls sortits, entre’ls que avensava, com el timó d’una galera, un nas encorvat y sèch, cayent demunt d’un bigotàs negríssim.
Y com si volgués justificar el motiu de Terratrèmol ab que’l designavan els companys, va segellar la expressió ab un ferm cop de crossa a terra y un atronador cop de puny a la taula, fentne caure’ls dos canalobres de vidre, que’s varen esbocinar alhora que s’apagavan les espelmes.
Una dotzena de mistos, encesos aquí y allà, varen esquinsar la fosca, illuminant extranyament la figura del coix, que’s mantenía immòvil al mitx de la sala, en actitut ridícolament altiva.
--Home, Terratrèmol, no t’hi enfadis,--va aconsellar algú.
Y mentres un dels socis encenía de nou les espelmes y s’enfilava a la taula pera colocarles a l’aranya de vidrims, la veu interruptora va ressonar desde’l mateix recó d’abans:
--¡Demano la paraula, vatúa l’hereu!
--Té la paraula’l company Fresques.--
El company Fresques se va axecar, y ab pas mandrós, arrossegant les espardenyes, que duya totes tacades de cals y de morter, denotant, com tot el trajo de vellut de que anava vestit, el seu ofici de mestre de cases, va avensar cap a la Presidencia la seva còrpora rodanxona y’l seu visatge inflat y vermellench.
--Ab el permís de la Presidencia, dech dir qu’al manifestar la meva opinió contraria a les amplies _dificultats_ que tractava de concedirli en Terratrèmol, ho he fet tan sols per respecte a la democracia y al sufragi universal y sense voler significar que jo no reconegui en la Presidencia prou dots pera _disoldre_ un punt tan delicat com el que s’està discutint.
--_¡Muy bien!_--va cridar un dels socis.
--Si’l company Requena té alguna cosa que dir, no ha de fer més que manifestarho previament, demanant la paraula,--va replicar el President.
Però, en Requena va callar, y en Fresques va seguir la seva peroració.
--Jo soch del parer que ja fa masses díes que tenim empantanegat el reglament interior per culpa d’aquest ditxós article. Y axò es una vergonya, ¡vatúa l’hereu! L’un vol que l’hora d’anarsen al llit sigui les tres, l’altre que sigui les dues, el de més enllà les quatre, y resulta que cada nit la discusió pren _escrement_ y may ens arribem a entendre. Y axò s’ha de _disoldre_ avuy mateix, passant l’assunto a votació. _He dicho._--
Y calmosament, arrossegant les espardenyes, el company Fresques se’n va tornar cap al seu lloch, mentres en Terratrèmol, que’l mirava despreciativament desde’l mitx de la pessa, semblava qu’esperés vèurel assegut pera rependre la paraula.
Mes, un altre dels concurrents, avensantse esbojarrat, ab el barret al clatell, els faldons del jaqué voleyant y’l bigoti de pèl ros, ab una punta mirant a garbí y l’altra a ponent, va guanyar per mà a n’en Terratrèmol.
--Axò s’ha d’acabar, té rahó en Fresques;--va cridar imposantse. Y després de donar una llambregada al seu entorn, com si amenassés a la concurrencia ab el seu nas llarch y molsut, que se li cuydava menjar la cara, va prosseguir:
--Encara que’m digueu Barrabola, jo estich que cap de vosaltres ha resolt la cosa ab tant acert com jo. Axò de discutir d’una manera absoluta l’hora de retirar, es un _absurdo_. Per que lo primer que s’ha de tenir en compte, son les circunstancies. Y les circunstancies, segons els temps del any, cambían totalment. Al hivern, a les cinch encara es ben fosch; al estiu, a les tres ja clareja. Donchs, l’hora de retirar els habitants de la lluna, ha de ser diferenta al estiu del hivern. Axò es llògica pura. De modo y de manera que jo soch del parer de que al estiu retirem a les tres y al hivern, com que la nit es més llarga, a les cinch. Y no dich més.
--_Pido la palabra._
--La té’l company Requena.
--_Pues ¡muy bien!_
--Home, si no més volía dir axò, no calía que demanés la paraula.
--_La ordenanza antes que todo. Y con habérseme amoscado una vez, ya hay bastante._--
Per uns instants, va callar tothom. Cada hu pel seu cantó, els socis rumiavan la solució proposada per en Barrabola, que seguía al mitx de la sala, costat per costat d’en Terratrèmol, passejant al entorn, com una amenassa, el seu nas de tarota. En Fresques, acobardit per l’actitut dels dos socis més bullanguers de la societat, s’havía arraulit a un recó y conversava en veu baxa ab en Requena, qu’era un sargent de carrabiners retirat, al que bona part dels socis tenía certa tirria per dos motius: l’haver estat carrabiner, pecat imperdonable entre una colla en que hi predominavan els que’s guanyavan la vida ab el frau, y’l ser sempre de la situació. Ab tot, ni les conviccions polítiques ni l’amor a la seva antiga _carrera_, el privavan, d’ensà qu’era retirat, de guanyarse la vida fent la contrabanda al engròs, si be duentho amagat _pa conservar el prestigio_. Y veusaquí qu’entre la paga del govern y’l frau y una revendería qu’havía plantat a la seva dòna al pendre la retirada, anava fentse un bon mitjot y assegurant el benvenir dels seus fills, que pujavan a mitja dotzena.
¿A quín motiu podía haver obehit al ferse dels habitants de la lluna? Axò era un misteri que cap dels altres socis entenía, per que ni era viciós, ni se li conexían embolichs de cap lley. Per axò, la seva entrada a la societat com a fundador, havía estat mal mirada pels contrabandistes de la colla, que temían d’ell qualsevol traydoría. Però, malgrat aquests pensaments dels seus companys, ell no tenía cap mal intent, y si havía entrat a la societat no era per altra cosa que per la bona amistat que l’unía ab en Fresques y per una certa pruija qu’havía tingut sempre de ferse passar per _corrido_, lo que constituhía una mena d’autocalumnia, ja que ni de jove ni de vell havía dexat may de ser un bon jan de cap a peus.
Ell y en Fresques, eran els més plàcits de la colla, y ara mateix, asseguts de costat, ja conversavan suaument de les calaverades que ni l’un ni l’altre havían fet durant la joventut. Però, de sobte, va ressonar la veu del President, y l’un y l’altre varen fer un surt com si’s desvetllessin.
--Companys: ¿us està be que passem a votació lo que ha proposat en Barrabola?
--¡Nó!--va cridar en Terratrèmol ab un nou cop de crossa a terra seguit d’un de puny al cim de la taula. Y va afegir al mateix instant:--En Barrabola ha parlat com un llibre y jo estich que la proposició ha de quedar aprobada per aclamació.
--¡Sí!... ¡Sí!... ¡Sí!...--varen exclamar tots els socis a l’una.
--¡Molt be!
--¡Bona pensada!
--Donchs, ja està;--va afirmar per últim el President.
Y mentres en Terratrèmol abrassava a n’en Barrabola, va ressonar una ovació de la societat en pes y va redactarse en tota forma l’article, prenent com a basa del cambi d’hora d’anar a dormir, el de la funda del ros de la tropa: tant com fos blanca, tancarían a las tres, y tant com fos de xarol, a les cinch. Y’l que a l’hora convinguda no fes acte de presencia al mitx del passeig de la vila, hont el President donaría la veu d’anar cada hu a casa seva, sería obgecte d’una penyora de dèu rals les dues primeres vegades y de la expulsió a la tercera, fòra en els casos de forsa major, tals com una malaltía ò una absencia justificada.
--¿Us està be, companys?--va preguntar el President, després de llegir en veu alta l’article qu’ell mateix havía redactat.
Tothom va dir que sí y’s va axecar la sessió. Eran dos quarts de cinch del matí y les primeres clarors del día qu’entravan pels cinch balcons, ja comensavan a fer vergonya a la de les dues espelmes qu’espeternegavan en el tremolor de l’agonía.
Quan varen sortir al carrer, ja la vila comensava a desvetllarse. Les botigues s’obrían una a una y’l soroll de dues ò tres centrals que’s dirigían a l’Estació, denotava qu’abans de poch arribaría’l primer tren de la banda de Fransa, plè en tal día de gent per ensopegarse a ser mercat.
--¿Quí sab si anessim a l’Estació?--va proposar un de la colla.
--¡Ja està dit!--va fer un altre.
Y tots a l’una se’n varen anar a veure’l pas del primer tren, que va entrar a les agulles al mateix instant en que, part d’allà de la vía, als confins de la plana que s’hi ageya, s’axecava’l sol en un esclat de llum rosada que tenyía triomfalment la immensa volta serena.
II
DE PLANELLS, DELS VOLTANTS DE PLANELLS Y DE PLANELLS MATEIX.
S’axecava’l sol enriallant tota la plana, en la que la grisor eterna dels olivets era trencada a claps per un be de Deu de verdors tendres, entre les que s’esbardellavan les primeres flors. Els blats y mestalls ja comensavan a esblaymarse, però les roselles els tacavan arreu y els hi donavan un ayre de joya. Fins els desmays--els tristos abrichs de les tombes--prenían ab la fulla nova un tint de alegría esbojarrada.
Els voltants de la vila eran un formigueig de gent que feya cap al mercat... Per camins vehinals y carreteres s’esmunyían sotraquejant carretes y carros y tartanes, fentse obrir pas entre la munió de pagesos qu’anavan a peu. En la grisor de la plana, les testes cobertes per les barretines vermelles semblavan gotes de sanch escorrentse per anar a raure a un mateix indret. Els remats de xays y les tocades de garrins se barrejavan ab la corrent, omplint el terme de bels y d’espinguets rondinayres. Devegades, de les bosses d’un carro, se n’axecavan els lladruchs d’un gos, als que semblavan respondre’ls plors d’un cabrit que duyan en un altre carro y que, separat de la seva mare pera ser dut a vendre, pregonava de un cap al altre de ruta’l seu anyorament desesperat. Altres cops, una pagesa axecava gros aldarull perseguint un porcell que se li havía escapat de la tocada, mentres que, més ensà ò més enllà, renillava la euga en que anava muntat un hereu fatxendós ò s’escometían amistosament els coneguts de diferent poble, ab els matexos crits que si’s disputessin.
A la vila hi regnava gran moviment. Desde’ls carrers més amagats fins al passeig pretenciós, gayrebé tan curt com ample, que venía a ser el rovell del ou, tot era un bellugueig seguit y una cridoria continuada. El foraster qu’en aquell entremitx hagués arribat per primer cop a la població, l’hauría presa per una d’aquelles ciutats petites, però actives y industrioses, que viuen una vida propia, aprofitant els elements de riquesa de que Deu les ha enrondades. Pera acabar d’arrodonir aquest efecte, cap a la banda de l’Estació, en alguns llensos de paret núa de les cases que s’hi axecavan, podían vèureshi pintats immensos anuncis, com els que’s veuen a Barcelona en algunes construccions que sobrepujan a les dels seus costats. Però’l més gros d’aquells anuncis era’l d’un taller de pirotècnia, y’l que’l seguía en grandaria’l d’una fàbrica de carbòniques. Y si semblants anuncis eran els més grossos, dret hi tenían, per que pregonavan les dues industries més importants de la població, en la que no’s veyan axecar altres xemeneyes que les del servey casolà y les dels forns de fleca.
Era una vila morta la de Planells. El blat, qu’hi era dut a vendre pels pagesos dels encontorns, no s’hi aturava per no trobarhi medis de convertirse en farina. Y lo que passava ab el blat, passava ab lo demés. Ja hi eran pels voltants alguns molins, però s’acontentavan ab moldre’l gra que necessitava la rodalía y prou. Y les escasses industries que tenía la població, eran industries petites, que no escampavan els seus productes més enllà de la comarca. Més qu’altra cosa, era un punt de contractació la vila de Planells. Tot lo que no necessitava pera viure, ho enviava lluny, però ho enviava en estat natural, pera que altres ho transformessin. Llevat del artista en fochs artificials y’l fabricant de carbòniques, eran molt escassos els industrials que treyessin fòra’l terme part de llur producció. Y, ab tot, la vila tenía a trossos cert ayre modern, ab cases noves, mostrant al cap d’amunt estàtues de pedra artificial, com les d’algunes de Barcelona, ab un _torin_, com el de Barcelona, però més petit y de fusta, ab carrers a dret fil, com els de la part nova de Barcelona, però una mica més estrets, encara que igualment polsosos els díes de sol y igualment fangosos els díes de pluja...
--¿Eh? ¡Sembla l’_ensanxe_ axò!--deyan els naturals, tots satisfets y orgullosos.
Y fins n’hi havía que trobavan molt més estimable aquella pols y molt més bonich aquell fanch, que no pas l’empedrat d’altres poblacions.
Parlant de la ciutat més propera a Planells, de la que’ls ne separava una incompatibilitat absoluta de caràcter, solían dir els planellenchs:
--Fa fàstich: tots els carrers son empedrats.--
Axò sí, la gran qualitat que tenía la població, era l’alegría. Les seves cases prou eran carrinclones y ab ayre de cases de fireta, però també eran baxes y permetían veure amplement el cel, enjoyat de clarors. Els seus carrers be n’eran de polsosos, però també tenían prou espay pera que un s’hi sentís lliure, tan lliure com la tramontana, qu’al hivern hi galopava esbojarradament, dexantlos nèts y llisos y blanchs.
Era oberta als quatre vents la vila:--oberta y plana y pintoresca.
Ara mateix bullía d’activitat, plena tota de gent de la comarca que s’hi bellugava cridanera d’assí d’allà, omplintho tot de colors vius y de cridoria. Vilatans y pagesos, tractants de bestiar y hostalers, botiguers y fadrines dels pobles vehins, fraternisavan democràticament, aturantse’ls uns als altres ab paraules de simpatía, com si tots ells fossin amichs de temps que’s retrobessin després d’anys de no haverse vist.
Y era que Planells, pera tota la comarca, venía a ser la veritable casa payral, en la que’s trobava un cop cada setmana tota la familia en pes. Per axò, de tracte ò de vista, no hi havía pagès que no fos conegut dels petits comerciants de la vila, que’ls cridavan desde’l pas de les portes ò desde’l peu de les parades, oferíntelshi ab la rialla als llavis les mercaderíes en venda.
--Hereu ¿no us falta pas una faxa?
--Pubilla, míra quins mocadors de filoxa...
--¿No voleu pas una brusa, padrí?...--
Y’l padrí y la pubilla y l’hereu, si no’ls hi feya menester lo que’ls oferían, ronsejavan un moment y passavan de llarch, y si’ls hi feya menester, també ronsejavan y fins després d’una estona de dubtes y de regateig esfadós no’s dexavan caure al esquer.
Al davant de les fleques, els llenyaters hi aturavan els carros encimbellats de fexines, qu’eran entrades pels minyons flequers als que les anavan donant desde’l cim. Els hostals eran plens de remor, les tabernes de cants, els cafès vessavan.
¡Els cafès! Eran l’orgull dels planellenchs els cafès. N’hi havía de grans com els de Barcelona, decorats ab immensos miralls com els de Barcelona, ab cambrers vestits de negre y lluhint botons daurats com els de Barcelona... Se veya ben be que’ls vehins hi tenían tirada a anar a matar l’estona al cafè. Però, aquell día, la gent qu’hi entrava y’n sortía no era de la població, sinó dels voltants. Altra feyna tenían a llurs cases els de la població.
Fins a n’en Requena, que, en lloch d’anarsen al llit, s’havía dirigit, al dexar els companys, cap a la revendería que regentava la seva dòna, l’hauríau vist tot aqueferat, despatxant fregalls y bacallà sèch y barres de savó y manats de lluquets a les pageses que hi anavan a provehir.
Y justament la botigueta, que se obría en un carrer curt però de molta passada, tenía gayrebé davant per davant una argentería, en la que podía veures al esbojarrat Barrabola, anant d’un cantó al altre bo y fent banderejar ab els seus moviments sobtats els faldons del jaqué, als que no dexava de vista una pageseta que, acompanyada del seu pare, havía entrat a mercadejar unes arrecades pera la Mare de Deu del Carme del seu poble, de la qu’era pabordessa.
Mentrestant, en Terratrèmol, en un carrer del tombant, prop del passeig, també treballava, però amagat en un recó del taller de sastre del qu’era dependent principal. Allí, de cap al vetllador, bregava pera foragitar la sòn de les parpelles. Però, les parpelles se li cloían malgrat ell al demunt de la tasca, ab gran perjudici del seu nas de timó, que més d’un cop va toparse ab l’agulla, produhint entre’ls altres treballadors y treballadores uns chors de rialletes ofegades y uns espressius copets de colze, baratats d’amagatotis. Quan se sentía la punxada, se redressava ab un surt, però encara no s’havía axugat ab el mocador la goteta de sanch que relluía com un rubí en la menuda ferida, ja tornava altre cop a les caparrades.
El que ho havía entès era en Fresques. Aquell día justament el tenía destinat a anar a resseguir la teulada d’una de les diferentes cases de qu’era hereu el President dels habitants de la lluna, en Pepis Calau, qu’a n’aquelles hores estava dormint tranquilament dintre l’ample dormitori de l’antiga estada de la familia. L’obgecte de resseguir la teulada, era’l de netejarla d’herbotes y tapar de passada les goteres pera complaure als estadants qu’amenassavan a n’en Pepis ab dexar els pisos si no feya tan fer important adob. Y veusaquí que, un cop havía estat en Fresques a la teulada, ja l’havía resseguida, ja, però després ¡vatúa l’hereu! quan havía anat pera posarse de fort y de ferm a la feyna, s’havía recordat de que no duya’l cabàs de les eynes, ni material ni rès.
--¡Què s’hi farà!--va exclamar aleshores entre sí. Y va afegir filosòficament:--¡Va! demà serà un altre día.--
Y conjuminantse, ab algunes saques velles que va trobar per allí, una mica de jas al costat de la xemeneya de la casa, va adormirse com un liró, bressat per les mil remors que muntavan de la vila al bo del moviment.
* * * * *
Eran les quatre de la tarde, que encara no s’havía despertat. Les remors qu’al matí s’escampavan arreu, s’eran foses com per miracle. La població reprenía’l sòn ensopit, del que no’s despertava sinó un cop cada vuyt díes.
--¡Lladre! ¡més que lladre! ¡ja’t pentinaré jo!--va cridar una veu ronca d’ira a la orella d’en Fresques.
Y en Fresques va despertarse d’un surt, sentint que’l sacsejavan y l’apunyegavan sense compassió.
En l’esverament del sòn trencat, va passejar la mirada al seu entorn, y va quedarse com entontit, mentres la seva dòna--una dòna petita y seca, però nerviosa y forsuda--el feya axecar d’una ferma estrebada y el conduía a empentes cap al salt de cà que comunicava ab la escaleta.
Ell se dexava dur, se dexava esquerdissar, se dexava pegar, y només anava repetint per vía d’escusa:
--Podé’sí que m’hauré adormit, ¡vatúa l’hereu!--
III
DELS PLANELLENCHS, DE LLUR TARANNAR Y DE LA GERMANOR QUE’LS UNIA EN CERTS CASOS Y DETERMINADES COSES.
¡Si n’era d’ensopida la vila de Planells els díes que no ho eran de mercat! La quietut hi regnava en tanta de manera, que’l soroll de les centrals, al anar y venir de l’Estació a les hores de tren, afogava tots els altres brugits, fent retrunyir la població de cap a cap... Y era estranya aquella quietut en una vila tan clara y de posat tan alegre com Planells... Semblava una quietut postissa, que no s’adeya gens ni gota ab el tarannar expansiu y obert dels habitants. Per que, axò sí qu’ho tenían els planellenchs: a cor-oberts y sociables no’ls guanyava ningú... Tots els centres y casinos duyan una vida grassa, ab centenars de socis a les llistes y milers d’entrades a la caxa, hont les pessetes solían fer estada curta, per ser baratades sovint ab diversions.
A Planells tothom tenía la seva societat: republicans y carlins, richs y menestrals y pobrissalla... Fins els senyors--unes dues dotzenes--adictes als partits que’s rellevavan en el poder, s’havían dividit en un parell de centres: el _conservador-dinàstico_ y el _monàrquico-liberal_. Y una vegada qu’en Romero Robledo va voler anar pel seu compte, els tres ò quatre propietaris que varen afiliarse a la fracció, també varen organisarse’l seu centre.
Lo que passava era qu’en totes les societats, fòra les polítiques de la situació, hi regnava una democràtica barreja d’estaments. Y molts senyors eran socis de la societat dels menestrals, y molts menestrals ho eran de la dels senyors. Quan se tractava de la ballaruga, pobres y richs, carlins y republicans, se juntavan germanívolament, prescindint de brassos y esborrant conviccions polítiques... Y tan en absolut desaparexían les diferencies entre persones de diferent bras y oposades conviccions, qu’entre les d’una matexa generació no s’usava altre tractament que’l de tu, sent passat pel mateix raser l’hereu de casa bona y’l fadrí flequer ò fuster ò sastre, la dependenta que’ls díes de mercat despatxava calsotets y mitjons als pagesos y la filla del més fort magatzemista de grans. No més s’escapavan del tractament algunes senyoretes de casa bona, que no’s dexavan veure als balls ni sortían may de casa sense barret y companyía...
Y no dexava pas d’esplicarse la germanor qu’unía als planellenchs... ¡Eran tantes les coses comunes que tenían!... La primera, l’exaltament... Allí dominavan els republicans folls, però’ls escassos carlins qu’hi havía eran tan folls com els republicans.
Una vegada varen tractar d’anar junts a les eleccions municipals pera derrotar als elements caciquistes... Se tractava de defensar els interessos de la població, y uns y altres anavan a la una, prescindint de tota idea política, treballant ab tota la fè que calía pera anar al triomf.