Part 6

El Rossinyol es el rey dels aucells que cantan, y sols la dona artista pot atrevirse á disputarli sa supremácia en aquest punt. Tothóm ho sap y no hi ha que dirho: tota la Europa está pendenta de sa veu en els darrers dies d' Abril y primers de Maig; els boscos, torrenteres, hortes: tots els punts hont se troba l'arbre ramut, la ombra, la quietut: alli hi es el Rossinyol á fer sentir son cant, á delectar. Diu Brehm qu'el Rossinyol sembla tenir conciencia de son valer y que's complau en ferse admirar per l'home. Lescuyer diu que sovint els rossinyols de més fama son els que se troban en els parchs de grans palaus; afegeix qu'el talent musical de l'aucell es molt variable y devegades patrimoni durant algunes generacións de la mateixa familia; siga com siga, es evident que en el Rossinyol se troba un alt grau d'inteligencia y una finor de sentits inductable, y son cant demostra una superioritat de talent artístich molt per sobre del de tot altre aucell. No es aquest lloch el propi d'una presentació del aucell com artista: l'havém de considerar com humil obrer de la horta; més creyém que interessarán les següents noticies sobre son cant. Bechstein, qu'es pot ésser el qui més bé l'ha estudiat, diu que un bon Rossinyol té en son cant de 20 á 24 estrofes, sens comptar les petites variacións finals; qu'en la quietut de la nit sa veu se sent á un kilómetre de distancia y que sa extensió es com la de la veu humana (una octava y mitxa.)

Com obrer de la Horta, el Rossinyol es de gran importancia per la gran quantitat d'orugues y larves en general que devora. Diu Brehm que gasta molt delit y necessita molt menjar. Son modo principal de cercar l'aliment es caminant per la terra; aixís, y grácies á sa vista fina y penetrant, lliura á les verdures y petites plantes de les orugues que les devoran, com també de les crissálides y larves de coleópter y altres insectes que s'amagan en la superficie de la terra. Rarament marxa per les branques del arbre: deu, donchs, ésser considerat més bé que com un eliminador dels enemichs del mateix, com un defensor de les petites plantes.

Sembla que sols per son cant hauria ja de meréixer aquest aucell el respecte més gran: més no es aixís. Se'l cassa y de debó; en les mateixes hortes, no se li dona la seguretat necessária, y, no obstant, se confessa que's un aucell ignocent. Encara que no fos més que pera assegurarse l'animació de la Horta durant els dies de son cant, deuria meréixer l'aucell una decidida protecció per el gran nombre d'orugues y altres petits insectes que elimina.

#### El Tayarol de cap negre

El Tayarol de cap negre es anomenat també Cap-negre y Carbonera. En castellá s' anomena la Curruca de cabeza negra; en francés la Fauvette á tête noir, y es la Curruca atricapilla dels naturalistes.

¿Qui no ha sentit á parlar del aucell, que baix el punt de vista artístich ocupa el segón lloch entre els cantors alats? El Tayarol de cap negre es un aucell de 15 centímetres de llargária; elegant; d'un plomatge gris més clar en sa part inferior; que té al damunt del cap una taca negra més ó menys gran, lo que li ha valgut el nom de Cap-negre. Arriba en la primera quinzena d'Abril. Dihuen tots els ornitólechs que, al estil del Rossinyol, afecciona el mateix punt en que passá la temporada anterior. Es d'instints sumament dolsos y dona proves de confiansa y estimació al home. Arriba á viure en els jardíns de les ciutats populoses. Pot dirse qu'es un dels defensors especials de les flors y arbustos de jardí, més se troba en la Horta, y com á obrer de la mateixa devém presentarlo.

El travall d'aquest aucell en la Horta, vé á ferse sobre els arbres fruyters, especialment les pereres, pomeres, presseguers, pruneres y altres. Sembla afeccionar, segóns Toussenel, els pugóns y les petites orugues de les flors y fulles. Més ó menys també, y al estil del Rossinyol, cerca la oruga sobre les petites plantes.

Tots els autors convenen en que al aucell li agrada el fruyt silvestre y pot ésser també la cirera y algun altre. Més suposantho aixis, y per lo que respecta á la Horta, hem de dir lo mateix que diguerem al parlar de la Merla y del Xerroviu: si algun fruyt es sacrificat, no es més que una ínfima part del benefici qu'en cambi l'aucell ha reportat al horticultor.

#### El Bregadell ó Rossinyol bort

El Bregadell ó Rossinyol bort --anomenat també la Roseta y la Piula, en castellá la Curruca de los jardines y en francés la Fauvette des jardins-- es el Curruca hortensis dels naturalistes. Es una espécie del mateix género que l'anterior; arriba á la segona quinzena d'Abril y se'n torna pel Setembre; ses costúms son semblantes á les del Cap-negre.

El Bregadell es un aucell elegant, de 16 centímetres de llargária y quin cant li ha valgut el tercer número entre els artistes alats d'Europa. Brehm diu, parlant d'aquest cant, que si no té el valor artístich del del Cap-negre, en cambi la melodia hi es més marcada.

El Bregadell es de color gris-oliva ab la part inferior blanca. Com la espécie anterior, viu sobre l'arbre: rarament baixa á terra. Es aucell molt actiu, y ressegueix tot l'arbre ó arbust cercant les orugues y demés insectes. Es molt útil á la Horta, donchs, y mereix igual respecte que l'anterior.

#### La Busqueta Rossinyolenca

La Busqueta Rossinyolenca, anomenada també Llisqueta y Mosqueta --en castellá la Curruca charladora y en francés l'Hypolais polyglotte-- es l'Hipolais polyglotta dels naturalistes. Es un petit aucell de 13 centímetres abundant en les hortes y boscos. Té molta semblansa ab les dos espécies anteriors; com elles, es molt actiu en la cassa del insecte del arbre y arbust; més en especial fa la guerra als coleópters ó escarabats y á les mosques. També cassa al vol, al estil del Sit d'istiu. Li agrada també molt la abella; mes pera el horticultor, aixó será encara un motiu més d'estimació. Menja també la cirera, y podém dir d'ell que se li pot molt bé dispensar la eliminació d'unes quantes d'aquestes, en cambi del gran nombre d'insectes que destrueix. Respecteu donchs al aucell.

## IV Els garrofers, els ametllers y els olivers

També á Catalunya hi troban sanitós estatge el nervut garrofer ab son fruyt pera el noble cavall apetitós, l'ametller de sedosa flor y blanquíssim fruyt y el centenari oliver ab son sever aspecte: que nostra terra ofereix pera tots els conreus sos plans y ses montanyes, ses soleyades vessants d'explendorosos horisonts y ses ubagues valls de dolcissims remoreigs. L'Agricultor es qui, haventse oblidat que no se poden fer medis apropiats pera determinats conreus, anava fent perdre la varietat dels mateixos á la que estém tornant altra vegada, pel conreu únich, com si la Agricultura fos un comers, dependent tant sols de la voluntat é intel·ligencia, y no hagués de comptar ab la condició del terrer; com si la Agricultura no sigués una veritable ciencia, quines lleys han pogut ésser conegudes, més no cambiades.

Es á la Costa ab sos terrers vessants al mar, rebent ses moltes hores de sol y l'oratge salabrós que tant li plau, hont ha pogut el garrofer comptar per centúries sa vida y ha pres ab la vinya possessió d'aquesta alegre encontrada. L'ametller s'hi deixa veure també; més es al vehí Camp de Tarragona hont hi té sa patria. Y allá, en la regió mitxa, al peu de les grans montanyes, l'oliver ha conquerit pera son producte una fama ben merescuda.

Els tres arbres tenen com tots els demés vegetals llurs enemichs. Heulos aquí:

Coleópters (3 espécies) Apion Vicioe. Devora el fruyt del garrofer.

Hylesinus oleiperda. Negrós; larva blanca. Destrueix les branques dels olivers.

Phlaeotribus oleae. Negrós. Id. id..

Lepidópters (2 espécies) Elachysta oleella. Gris cendrós; larva verda moreno; devora les fulles del oliver.

Aecophora Olivella. Corch del pinyol de la oliva. Papalló grís fosch; larva verdosa.

Hemípters (5 espécies) Aphis amygdali. Pugó del ametller. Verdós.

Aspidiotus ceratoniae. (Cendrosa, Cendrada.) Blanch grisenc. Ataca les parts verdes y el fruyt del garrofer.

Lecanium oleae. Cotxinilla del oliver. Moreno gris. Sobre l'oliver. Se multiplica molt depressa.

Lecanium Amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno.

Psylla oleoe. Vert groguench. La larva ataca les flors del oliver, fent avortar el fruyt.

Dípters (1 espécie) Dacus Oleae. Mosca del oliver. Groch negre rogench. Dos generacións per any. La larva (groguenca) devora el fruyt.

Heus aquí ara els aucells més útils als esmentats arbres: La Mallarenga grossa. La Mallarenga petita. El Reyetó. El Raspinell.

#### Les Mallarengues

Les Mallarengues, en castellá los Paros y en francés les Messanges, pertanyen al género Parus dels naturalistes.

El género Parus sembla ésser creat pera la eliminació del petit insecte del arbre, el pugó, la cotxinilla, els petits coleópters y les orugues. Son bech petit, de forma cónica rectangular molt fort, es apropiat á la missió de deslliurar del petit insecte els branquillóns, els tendres brots, els mateixos borróns y les flors.

El género Mallarenga conté moltes espécies espargides per Europa, Asia, Africa, América y Oceania. A Europa, que'n poseeix menys que les altres parts del mon, n'hi ha 9 espécies. A Catalunya ne tením 6: la Mallarenga grossa ó Carbonera (Parus major), la Petita Carbonera (Parus ater), la Mallarenga petita ó blava (Parus ceruleus), la Mallarenga de qua llarga ó senyoreta (Parus caudatus), la Mallarenga de cresta (Parus cristatus) y la Mallarenga Monja (Parus palustris). La Carbonera ó Mallarenga grossa, anomenada també Estivarola grossa, y la blava ó Mallarenga petita y també Estivarola petita, son les dos més conegudes y abundantes. Son elles les més útils als garrofers, ametllers y olivers.

Per llurs petites dimensións, les Mallarengues poden resseguir tots els recóns dels arbres y donar cassa á tots els insectes. Llurs moviments son molts y fácils: se tomban en totes posicións, de cap-avall, de costat; se penjan de llurs peus com á clowns, ressegueixen les flors, el dret y el revers de les fulles, el borró, les més petites escletxes de la soca, branques y branquillóns, sempre actives y febroses com els que tenen fam, com travalladors als quins una tasca llarga está encomanada, y de poques hores poden disposar. La missió que li toca á la Mallarenga es de travall. Ses forses grans á proporció de sa grandária y pes (la Mallarenga petita pesa 7 y ½ grams y té 11 y ½ centímetres de llargaria) necessita referles ab gran quantitat d'aliment. A Brehm li sembla poden evaluarse en 1.000 els insectes que diariament necessita; cap altre aucell el guanya, exceptuant el Magay ó Falsiot pera el que Michelet anota el mateix número. (Aquest últim aucell es gran cosa més gros que la Mallarenga, lo que dona ventatja en favor de la mateixa).

En el bosch, la Mallarenga viu al interior de les soques de vells arbres, en els quals penetra per una petita obertura, justa pera passarhi, y, com que ordinariament son les obertures massa grans, les estreny ab fanch.

Les Mallarengues viuen donchs al peu del arbre que está á llur cuydado. Al bosch, hont se troban tot l'any, hi son uns de sos conservadors; se troban també en les hortes; més es sobre tot com amichs de garrofers, ametllers y olivers, qu'els aucells dehuen ésser presentats.

El garrofer y l'oliver ofereixen casi sempre cavitats, hont soplujar als utilíssims aucells.

Les Mallarengues son els defensors més importants, els especials amichs dels garrofers, dels ametllers y dels olivers. Entre branca y branca, en tants recóns, escletxes y anfractuositats, algúns centenars d'insectes s'hi troban, y als aucells no'ls hi manca past á son delit.

Si un sol arbre no li es suficient á la Mallarenga, va á un altre, lliure ó no d'aucells; allavors es que la Mallarenga en sa necessitat, procura ferse amo del vegetal pera tenirlo del tot á sa disposició. La Mallarenga es forta, y encara que més petita que la major part dels aucells d'arbre, s'imposa ab son robust bech y son coratge indomable que may li manca.

A la Mallarenga, li tocá, com havém dit, el travall actiu y sostingut: res de las delícies del cant, de la contemplació artística, sino el travall, la activitat, el moviment febrós del que ha de atendre á ses necessitats y á les de sa nombrosa familia. Aixís es que sa veu enérgica, breu, sense dolcesa de to ni ritme musical, no es més que uns espinguets repetits que semblan, segóns Brehm, els griñols del ferro que l'esmolet afina ó un xerricament que recorda al de la Rata, altre afamat animal sempre disposat á devorarho tot.

S'acusa á la Mallarenga de fer malbé algún borró d'arbre. Si bé es veritat que ataca al borró, es solsament aquell dintre el qual existeix l'insecte enemich, ni més ni menys qu'el Picot, que ataca la escorxa del arbre en el punt hont hi ha l'insecte que ha de devorar. La Mallarenga, donchs, pera apoderarse del insecte que devora el borró, esclar que ha de malmetre aquest; més ningú pot negar que val més que l'aucell, al perjudicar el borró, mati també l'enemich del arbre que no que aquest destrueixi al esmentat borró quedant ab vida pera destruirne d'altres.

Les Mallarengues son, donchs, aucells indiscutiblement útils als arbres en general y dignes, per consegüent, de la protecció més decidida.

#### El Reyetó

El género Reyetó (en castellá el Reyezuelo y en francés le Roitelet) es conegut pels naturalistes per Regulus. Dos son les espécies que havitan la Europa y gran part del Asia: el Reyetó ordinari y el Reyetó de triple franja (Regulus cristatus y Regulus ignicapillus). Les dos existeixen á Catalunya. Es tan poca la diferencia qu'els separa y llur travall en favor de la Agricultura essent igual, podém molt bé aquí considerarlos com si fossin una sola espécie.

El Reyetó es l'aucell més petit d'Europa: té 9 y ½ centímetres de llargária y pesa 5 y ½ grams. Malgrat ses petites dimensións, com si el Creador hagués volgut recompensarlo d'altre modo, es un aucell d'un gran esperit y d'una presencia plena de dignitat y realesa. El nom de Rey que porta li ha sigut ben donat pels naturalistes y per l'instint popular. Brehm diu que per ses costúms, se sembla molt á les Mallarengues, de les que té l'activitat y el coratge; més per sos instints, per l'esperit de confiansa y estimació al home, se sembla molt al Ull de bou y al Pit-roig.

Dalt dels grans arbres de nostres boscos, sobre tot en els pins de les regións mitxa y alta, en la reunió de dos branquillóns finissims, el Reyetó ha construit ab tota delicadesa son niuet. Ha anat á cercar herbes finíssimes, y, entrellassantles ab taranyines, ha unit el peu dels dos branquinyóns puntals de sa casa. Després, ab els materials més fins (sedes vegetals), la ha forrada. Sobre aquest interior suavissim y confortant ha posat de set á nou ous de 13 milímetres de llargária per 9 d'amplária (la grandaria d'un sigró).

Al istiu, l'aucell casi may baixa á terra: viu sobre l'arbre. Els insectes voladors, en especial els dípters, els pugóns, les orugues, els ous y les crissálides, son el menjar del aucell. Grácies á son bech finissim y punxagut, pot resseguir les més petites esquerdes, anfractuositats y recóns del arbre hont hi té son niu.

A la tardor, els reyetóns de Catalunya baixan á la costa y terres arresserades de la regió mitja, establintse en hortes y prades y en especial en els grans arbres. Els garrofers, els ametllers y els olivers ofereixen al aucell abrich y aliment. Dintre ses soques viurá y, resseguint tots els recóns del arbre, el netejará d'ous y crissálides que al venir la primavera donarian naixensa á una munió d'enemichs.

El Reyetó es de la més gran importancia pera els esmentats arbres y es de tot punt imperdonable la destrucció d'un sol d'aquests aucells.

#### El Raspinell

El Raspinell --que vejerem al parlar dels aucells útils als boscos y que pertany, com deyam, al ordre dels Enrinxadors ó sigui dels que viuen sempre en els arbres y poden recorrels en totes direccións-- viu á la estiuhada en els boscos. Més, quan passada la temporada alegre del any, l'insecte escasseja, una part dels raspinells baixa á les regións més calentes y va á demanar també hostatge als garrofers, ametllers y olivers.

Les qualitats d'investigador del ou, de la crissálida ó del petit insecte amagats en la escorxa, fan molt estimable al Raspinell y el benefici que reporta als arbres esmentats el fan digne del major respecte.

## VII Tots els conreus

Havém vist als servidors especials dels boscos, de les prades, dels camps de cerals, de les vinyes, de les hortes y dels garrofers, ametllers y olivers. Més per son insuficient nombre ó per la limitació de llur travall, no podrian per sí sols atendre d'una manera complerta, á la eliminació dels enemichs de la producció agrícola. Calia, donchs, la creació d'aucells dotats de gran poder y ensemps petit tamany, que, per son nombre, activitat y medis de locomoció, poguessin trobarse en tots els conreus y completar ab els demés aucells la tasca reguladora necessária pera la bona marxa de la Agricultura.

Aquests aucells son, per lo que se refereix á Europa, els Falsiots y el Pardal. Els primers son els poderosos agents de la eliminació dels insectes voladors diurns que voleyan per sobre tots els conreus y, d'una manera marcada, per sobre boscos, sembrats y vinyes. Son travall es de moltíssima importancia, ja que un sol d'aquests aucells dona cassa durant la estiuhada á més de cent mil insectes voladors, lo que representa el guany no petit de cullites salvades del atach de les larves que d'aquests insectes haurian provingut. El segón, el Pardal, per sa resistencia, sa fecunditat y sos medis de locomoció, la robustesa de son bech, de son aparell digestiu y de sa astúcia, fa, durant tot l'any, un benefici positiu ab la eliminació d'insectes, crissálides y ous dels mateixos y petits cargols y llimachs. Bé es veritat que en certs moments l'aucell se fa pagar son jornal; més aquest es sempre inferior al benefici que reporta, quan el nombre dels aucells no es excessiu com succeeix á les hores d'ara en nostra part de mon.

Aném, donchs, á presentar els aucells y á anotar llur travall.

#### Els Falsiots

El género Falsiot, Cypselus dels naturalistes, comprén tres espécies: el Falsiot negre (Cs apus), el de ventre blanch (Cs melba) y el nan (Cs enanthe.) El primer y el segón son coneguts per tota la Europa. El Falsiot nan es conegut tan sols pel interior del Africa y té catorze centímetres de llargária; el Falsiot negre en té 21 y es d'un hermós color negre rogench. Se troba per lo regular en els grans plans havitats de les regións baixes y mitjes. El segón té 22 centímetres y es gris-fosch per sa part posterior y anterior, exceptuant la gorja y el ventre que son blanchs. El Falsiot negre arriba á nostra terra en la segona quinzena d'Abril y se n'entorna á derrers de Setembre. El segón arriba un poch avans qu'el anterior, trobantse en les montanyes; emigra al mateix temps.

Els Falsiots pertanyen al ordre dels aucells de branca --encara que may s'hi posan-- tribu dels Bech-fesos (Fissirrostres dels naturalistes) de la qual forman part les Aurenetes y els Xibochs, tots ells destruhidors especials dels insectes voladors.

Els Falsiots tenen á son cárrech la eliminació dels insectes que voleyan á gran alsária: cap altre aucell podria donarloshi cassa. Per aixó es qu'els Falsiots han sigut dotats d'un vol poderosissim y d'una vista sorprenenta. El naturalista italiá Spallanzani, segóns esperiencies, ha trobat ésser de 400 kilómetres per hora la velocitat del Falsiot y de 100 metres la distancia á que l'aucell veu una mosca. En una cosa y altra no té rival.

Les cames del aucell son molt curtes, més robustes al mateix temps. Son peu está format de quatre dits disposats en avant com els d'una ma; son robustos y proveits d'ungles molt arquejades y fortes. Aquesta disposició especial revela, en l'aucell, la locomoció y modo de viure que veurém. Els Falsiots no baixan may á terra: casi sempre están suspesos en l' ayre, agarrats d'un caire de paret, roca, etc., ab ajuda de sos robustos peus que ab més exactitud podrian ésser anomenats mans. Aixís l'aucell se troba preparat sempre pera llensarse á la cassa del insecte.

La vista del aucell es com havém dit extraordinária. Sos ulls son molt grossos y li permeten la cassa dels insectes en les nits de lluna plena ó molt grossa.

Son vol es com havém vist superior al de tot altre aucell d'Europa. Sols els aucells-mosques de les Amériques poden competir ab ventatja ab els Falsiots. Aquesta preeminencia de vol els hi donan la forma y extensió de llurs ales y la disposició de son cos. Si contempleu un Falsiot ab les ales desplegades, os semblará que l'aucell no sigui més que una máquina de volar de la que ocupan les ales la major part de la superficie; cap altre aucell té més superficie d'ala á proporció del pes de son cos. La disposició interior del Falsiot li permet contenir una bona quantitat d'ayre calent que alleugereix el pes: en efecte, els ossos de son pit y de sos brassos ó ales son completament vuyts y prims, encara que resistents.

Ab tot lo dit se veu qu'els Falsiots son aucells molt actius y de poderosos medis pera la cassa dels insectes voladors diurns. Brehm diu qu'es incalculable el nombre dels esmentats insectes qu'en un dia tant sols, fa desaparéixer. Son vol s'enlayra fins á una alsária de centenars de metres, si l'insecte s'hi enlayra com succeeix ab les formigues alades en la época de llurs amors. Cap insecte, donchs, pot escaparse de la persecució del aucell.

Els Falsiots arriban á nostra terra procedents del Africa (ahont hi emigraren á darrers del istiu anterior) en la segona quinzena d'Abril. El Falsiot negre s'estableix ab preferencia en les grans planures havitades, allí hont existeixen els regadius y fruyterars. En nostre plá de Barcelona, acostuman els esmentats aucells á tornar del 10 al 15 d'Abril, establint llurs nius en les parts superiors dels edificis públics (Catedrals, Iglesies, Campanars, etc.). La altra espécie s'estableix, com havém dit, en les montanyes y turons espadats. A la arribada del Falsiot, la primavera regna ja sobre nostra terra; l'insecte alat voleya pels ayres ab abundor y l'aucell comensa son travall d'eliminació. Desde punta de dia fins á posta de sol, ab alguns ratos de descáns, la cassa del aucell representa la destrucció d'un gran nombre dels enemichs dels conreus. Quan á darrers de Juny, com havém dit aváns, hi ha nits de lluna plena ó molt grossa, l'aucell --que necessita cassar molt pera la alimentació de sos petits en vigílies de sortir de niu-- cassa els insectes nocturns (papallones y altres).

Els Falsiots son, donchs, aucells utilissims pel gran nombre d'insectes voladors que fan desaparéixer. Les hortes, les prades, les vinyes, els camps y els boscos son deutors als esmentats aucells del benefici representat per la destrucció de millers de llurs enemichs.

#### El Pardal

¿Cóm? dirán alguns, pot ésser molts ¿havém de veure en el Pardal un aucell útil pera la Agricultura? Sí; y ho es tant que sens ell, sens aquest utilíssim obrer pot ésser les plagues insectals privarian que les terres donguessin cap fruyt. Es cosa provada. Tots els aucells que havém vist son segurament menys exigents qu'el Pardal en ferse pagar un salari pera sos travalls; més tots plegats, tingueho per entés, no bastarian á protegir la planta contra l'exércit destruhidor perque son nombre es relativament petit y son travall no pot exercirse arreu com succeeix ab el Pardal dotat d'estructura robusta, petit tamany y gustos omnívors, es dir gustos ó aficións á tota classe d'aliment, llevor d'herba, insecte alat, escarabat y oruga.