Part 6

Cert que la una té un esperit maquiavèlic i l’altra no és dolenta, que aquella és sensual i aquesta recatada; però, amb tot, hi veiem certs punts de semblança que ens han fet pensar que l’endiablada viuda féu suggerir a Cervantes el tipus de la càndida _dueña_.

XXXIX

«... Don Paralipómenon de las Tres Estrellas...» (_Don Quijote_, II, 40.)

En Clemencín (V, p. 309) diu que el nom d’aquest cavaller, que figura en el text cervantí, és inversemblable en boca de l’escuder de D. Quixot, i potser té raó. Però, al nostre entendre, si l’hagués posat en la del cavaller, fora just. També ens diu el crític que resulten noms ridícols alguns dels que es llegeixen en el _Don Quijote_, com Pandafilando de la Fosca Vista i Caraculiambro, i satiritza els dels herois Cirongilio de Tràcia, Esferamundi de Grècia, Don Contumeliano de Fenícia i Don Kirieleison de Montalvan, aquest últim es llegeix en el _Tirant_ (caps. 74 i ss.).

No creiem que sien ridícols els noms abans esmentats i sí fantasiosos, cosa aquesta que no ignorava el crític; ell, tan fort coneixedor de la literatura cavalleresca, sabia que els autors d’aquelles cròniques, on s’hi descriuen vides d’herois paladins, recercaven noms ampulosos, i algunes vegades compostos, així rares vegades hem vist noms de gegants que no sien un xic llargs, com per exemple, Buzaratangedro i Taglatalazar en el _Cirongilio de Tracia_, Atanabos i Guardacanales en la _Demanda del Sancto Grial_, Almadrago i Dramusiando en el _Palmerín de Inglaterra_, Alvadanzor i Famongomadan en l’_Amadís de Gaula_ i Dramiron i Gramolias en el _Lisuarte de Grecia_ (_VIII Libro de Amadís_). Noms compostos en podríem esmentar un sens fi i sense anar a recercar-los en altres llibres, en el nostre _Tirant_ hi veiem: Bellpuig, Plegamans, Malatesta, Scalarompuda, Vilesermes, etc.; però, comparats amb els d’altres llibres, resulten que no tenen qualificatius, com es veu en Antimón el Valiente, Ladasin el Esgrimidor, Listoran el buen Justador, Manelí el Mesurado, Olinda la Mesurada i altres que podríem afegir, tots ells de l’_Amadís de Gaula_.

XL

«Del temeroso espanto cencerril y gatuno que recibió D. Quijote en el discurso de los amores de la enamorada Altisidora.» (_Don Quijote_, II, 40.)

En el comentari de Cortejón, en tractar el cap. 46 de la segona part (V, 399), escriu que «Cervantes, al idear el tipo de Altisidora, tuvo presente a aquella casquivana doncella que figura en la novela caballeresca de Johanot Martorell», i segueix dient que Rojas, ço és, l’autor d’aquell joiell que es diu _La Celestina_, en idear el tipus de la protagonista de la seva obra, tingué present la «Trotaconventos» del famós arxiprest de Hita. No deixa lloc a dubtes que la donzella dels ducs, que tanta brometa fa a costa de l’heroi manxec, té molts punts de semblança amb la donzella Plaerdemavida.

Alegres, joves i amigues de divertir-se, ho són: Plaerdemavida, donzella de Carmesina, i Altisidora, que ho és de la duquessa.

Un fet que fa aquella es veu reproduït per aquesta, ens referim al «espanto cencerril y gatuno» de què ens parla Cervantes, passatge inspirat en el fet que fa Plaerdemavida posant gatets a la finestra de l’habitació d’Estefania la nit aquella que celebrà «oficialment» un fet que havia consumat abans (cap. 220). Hem de dir que Clemencín (V, p. 426) en topar el passatge quixotesc que esmenta «un gran saco de gatos», ja va recordar el passatge del _Tirant_.

En fer la nota referent a aquest passatge en l’edició Cortejón (V, 408) insinuàrem la idea que la lluita que té l’heroi de la Manxa amb els gats que donaren fi a la serenata que cantava D. Quixot, bé podia ésser una paròdia d’aquelles lluites que es veuen en els llibres de cavalleries, on un paladí té singular combat amb una fera, com es llegeix en _El VIII libro de Amadís de Gaula_, cap. 6, on Lisuarte té una accidentada lluita amb una lleona, i el nostre Tirant amb un alà del príncep de Gales (cap. 68), i en el _Curial_ s’hi descriu una lluita d’aquest, qui usa el nom de Joan, amb dos lleons (III, 72).

Hem de fer notar, referent a aquest encontre, que diu D. Quixot: «—¡Afuera, malignos encantadores! ¡Afuera, canalla hechiceresca!» I poc després: «—Déjenme mano a mano con este demonio, con este hechicero, con este encantador.» En la dita obra de Martorell i Galba, diu el paladí, referint-se a l’alà: «Jo no se si ets diable o cosa encantada...», i després en conèixer que l’animal tenia por de les armes, diu Tirant, llençant-les: «No vull que diguen de mi que ab armes sobergues me so combatut ab tu». Hem de dir que els jutges donaren el premi de la batalla a Tirant, «com si hagués vençut un caualler en camp, e manaren als reys d armes, herauts e porsauants, fos publicat per tots los stats e per la ciutat, de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia».

XLI

«... Querria pues, señor mio, que vuessa merced tomasse a cargo el deshazer este agrauio, o ya por ruegos o ya por armas, pues segun todo el mundo dize, vuessa merced nacio en el para deshazerlos, y para endereçar los tuertos y amparar los miserables...» (_Don Quijote_, II, 48.)

El benemèrit Bowle, en topar amb el text cervantí que figura com epígraf a aquesta nota, posa per tota aclaració (II, p. 118) aquell passatge del _Tirant_ que diu que «com a bon caualler e virtuos me fas proferta de ajudar e valer me en la gran necessitat e congoxa en que so posada, encara que per art de caualleria y sies obligat defendre les persones desemparades...» (cap. 324).

En el _Libre de l’Orde de Cavayleria_ d’En Lull, ja es diu, en tractar «del ofici que pertany a cavayler», que «ofici de cavayler es mantenir vidues, orfens, homens despoderats», i això mateix pensa fer D. Quixot, com ens diu Cervantes en el capítol primer de la primera part, en escriure que vol «deshacer todo género de agravio». Mestre Lull, en glossar el passatge anterior, ens diu que: «si Deu ha donat uyls al menestral per so que vege obrar, al home peccador ha donat uyls per so que pusque plorar sos peccats; e si al Cavayler ha donat lo cor, perque sie cambre on stie le nobilitat de son coratge, al Cavayler qui es en se forse e en son honrament, ha donat cor, per so quey sie pietat de merce a ajudar e a saluar e a guardar aqueyls, qui leven los uyls ab plors e lurs cors ab speranse als cavaylers....». I casualment això últim fa Na Rodríguez demanant a D. Quixot que la defensi del greuge que li han fet.

Llegeixi’s la contestació que dóna l’heroi de la Manxa a Na Rodríguez (II, 52), i es veurà que és, en síntesi, ço que diu l’ermità de Randa, que deu fer el cavaller.

XLII

«... y que le ha de cumplir la palabra que le dio de ser su legítimo esposo, o morir en la demanda.» (_Don Quijote_, II, 52.)

En el famós desafiament, que no va arribar a execució, que anaven a tenir D. Quixot amb Tosilos, el criat del duc, diu l’heroi manxec que farà que doni paraula de casament a la filla de D.ª Rodríguez «o morir en la demanda». Aquesta frase cavalleresca equival a morir defensant una paraula.

En Bowle (_Anot._, II, 124) assenyala un passatge del _Tirant_ on es fa una al·lusió a aquesta frase; és aquell que diu l’heroi quan es troba en el moment àlgid de la lluita amb les naus del gran Caramany: «Ab damnatge de la mia persona, dix Tirant, yo t pendre o morre». Ço és: «moriré en la demanda», que diuen els castellans (cap. 164). En el _Paris y Viana_ s’hi llegeix la frase «morir per tal empresa» (núm. 1170).

XLIII

«... que me digas quien eres y si eres alma en pena...» (_Don Quijote_, II, 55.)

En caure l’original ex-governador de la Baratària a l’avenc o fossar que hi havia entre el palau dels ducs i la famosa ínsula, i en sentir D. Quixot una veu fonda que demanava auxili, ens diu el novel·lista que l’heroi manxec s’apropà a la boca de l’abim i el conjurà, dient-li: si era ànima en pena. Cosa igual fa el vescomte de Branches i l’escuder de Tirant, Ipòlit, quan el famós paladí caigué de regular alçaria, després d’haver passat delitosa nit prop de la seva estimada Carmesina. Diu el vescomte en sentir una veu que es planyia: «Qui s vulla que tu sies, jo t deman de part de Deu que m digues si est anima qui vas en pena o si est cors mortal que hajes mester ajuda...» (cap. 234).

Aquest passatge del Tirant figura com il·lustrant el text cervantí que es llegeix d’epígraf a aquesta nota, en els comentaris fets per Bowle (II, 131), Clemencín (VI, 127) i Cortejón (VI, 91), però a aquesta última edició hi afegirem un altre exemple tret del llibre _Cauallero Venturoso_ (I, 14).

XLIV

I. «... que se llegó el dia de la batalla aplaçada...»—II. «Los juezes se pusieron en su cadahalso...»—III. «Partióles el maestro de las ceremonias el sol...»—IV. «y el niño ceguezuelo a quien suelen llamar de ordinario Amor...» (_Don Quijote_, II, 56.)

És el cap. 56 del _Don Quijote_ un dels més interessants, referent a descriure els preparatius que es feien en el camp clos i en pintar els començos d’aquells actes, en els quals es demostraven la força, destresa, agilitat i valentia dels combatents.

I.—Ens diu Cervantes que «llegó el dia de la batalla aplazada», i aquesta frase fa recordar a Bowle que en el _Tirant_ se’n llegeix una molt semblant; és aquella que diu l’heroi del famós llinatge de Rocasalada al Gran Caramany: «No s sab de nostre recordacio major defalt en hun Rey, car semblant es stat al rey de Apollonia que volent l emperador de Alamanya dar li batalla, a la asignada jornada molt vergonyosament fogí, e en lo camp lo dexa» (cap. 167).

Aquesta és una frase cavalleresca, per tal com el mateix Bowle (II, 132) esmenta textos del _Olivante de Laura_ (III, 21), _El verdadero suceso de la famosa batalla de Roncesvalles_ (XXXII, 70) i _Espejo de Cavallerias_ (I, 101).

En el mateix _Tirant_ podem esmentar passatges que també fan recordar el que serveix d’epígraf a aquesta nota; un d’ells és aquell que es llegeix en el cap. 72, i diu: «Venint lo dia que era asignat pera fer la batalla», i l’altre es veu en el cap. 81: «Lo dia asignat de la batalla, Tirant, per guanyar a nostre Senyor de sa part...», i posats a assenyalar textos d’altres obres, podríem dir que en el _Curial_ s’hi llegeix: «Vengué lo jorn de la batalla», (II, 102), i en _Paris y Viana_: «Lo jorn del torneig arrivat ... vengut lo jorn del torneig...» (núms. 130 i 236).

II.—En descriure el camp clos que havien fet per al desafiament de D. Quixot amb l’enganyador de la filla de D.ª Rodríguez, ens fa assaber el novel·lista que havia manat el duc que davant «de la plaza del castillo se hiciese un espacioso cadahalso donde estuviesen los jueces del campo», i una cosa per l’estil es feia en tots els rencs, palencs o camps closos. En el que féu fer Suero de Quiñones per a defensar el seu _Passo honroso_, es diu que hi havia set «cadahalsos», que no eren altra cosa que tribunes on hi tenien seient els mantenidors, aventurers, convidats, persones principals, etc., i dins el clos, però enfront l’un de l’altre, se n’hi alçaven dos: «el uno era para los jueces, e para el rey de armas e farautes e trompetas e escrivanos, e el otro para los generosos, famosos honrados caualleros que viniessen a honrar el Honrado Passo».

En el _Tirant_, alguna vegada s’esmenta aquest lloc reservat en els closos, i En Bowle (_Anot._, II, 132) cita un text del cap. 81 on es descriu l’accidentat desafiament del fill del senyor de Marca de Tirania amb Thomas de Muntalva, i es llegeix: «Fet aço los jutges pujaren en son cadafal...» Però hem de dir que en altres passatges de la dita novel·la hi veiem també això mateix: «Lo jutge feu railles en lo camp, e posa lo hu en una railla e l altre en l altra, e manals negu no s mogues fins a tant que ell ho digues; taillaren rames de un arbre, per que lo jutge pogues star a manera de cadafal» (cap. 65).

Passatges on es parla i descriuen els cadafals que feien en els camps closos abunden en els llibres de cavalleries. En _Oliveros de Castilla y Artús d’Algarbe_ (cap. 23) es parla del que féren per a Helena, la filla del rei d’Anglaterra, en el qual, després d’haver-hi pres seient aquesta, «se assentaron las damas en el cadahalso, cada una en su grado, e luego subieron quatro juezes deputados para que juzgassen quien leuaua lo mejor del torneo». També en el _Curial_ (II, 102) s’hi llegeix una animada descripció d’un torneig on hi prenen part Curial, Aznar, Sanglier i Guillalmes de la Tor.

III.—També es diu que «partioles el maestro de ceremonias el sol», i en el _Tirant_ (cap. 81) ja se’ns diu el per què es feia aquesta cosa, «perque no donas mes en la cara a l hu que a l altre». Passatge aquest esmentat ja per Bowle (II, 133). En quasi tots els llibres de cavalleries hi troba el llegidor descripcions detallades de tot quan es feia en les lluites en camp clos, i es comprèn l’entusiasme que despertaven, trobant justes les paraules de l’autor de _Curial_, en dir que el desafiament de què hem fet menció abans, «despullà les grans ciutats, roba les viles de gents e los castells lexa sens guardians». Avui dia en les festes esportives és costum assenyalar-se els jugadors que han de jugar de cara al sol, car, com es compendrà, lluiten amb desaventatja.

En el _Palmerín de Inglaterra_ (I, 89 i 94) s’hi troben exemples d’això, com també n’hi ha en _Olivante de Laura_ (III, 8), _Espejo de Cavallerias_ (I, 76), _Amadís de Grecia_ (II, 62), _Romancero Durán_ (núm. 1,228) i _Primavera y Flor de romances_ (núm. 14).

IV.—En molts llibres de cavalleries s’hi veuen definicions de l’Amor, però hem de dir que en cap d’ells hi hem sabut trobar una descripció tan ben feta com la que es llegeix en el cap. 331 del _Tirant_ i que hem esmentat en la nota XXIII.

En fer el comentari del volum VI de l’edició Cortejón (VI, 115) i topar amb el passatge cervantí objecte d’aquesta nota, pensàrem tot seguit amb aquelles magistrals ratlles del _Tirant_, però també copiarem una altra definició, digne companyona d’aquesta, ens referim a un fragment que es llegeix en el _Don Quijote_, el qual diu així: «el amor ni mira respetos ni guarda términos de razón en sus discursos, y tiene la misma condición que la muerte, que así acomete los altos alcázares de los reyes como las humildes chozas de los pastores, y cuando toma entera posesión de una alma, lo primero que hace es quitarle el temor y la vergüenza» (II, 58).

Comparis el text cervantí i el del _Tirant_, amb aquella definició que del fill de Venus em fa l’autor del _Cirongilio de Tracia_, i es veurà quina manera de pensar més diferenta! Escriu Bernardo de Vargas: «Su nombre es amor, amor le llaman los que le conocen, conócenle los que le vieron, viéronle los que no debieran guardarse de su traición, traición bienaventurada es la suya, suya es la gloria sin par, sin par es el tormento que da por pena, pena que en gloria redunda, redunda en entero contentamiento y placer, placer es que no viene sin tristeza, tristeza a quien siempre sigue la muerte, muerte que es causa de nueva y más bienaventurada vida, vida que no carece de alteración, alteración que robó mis sentidos, sentidos no bastan a resistirle, resistirle es locura, locura es darle lugar» (I, 30).

Com haurà pogut veure el llegidor, el text del _Tirant_ es més sobri i filosòfic que el de Cervantes, el d’aquest està bé; però el de Vargas es irressistible. Llegida aquesta definició de l’Amor, acudeix tot seguit a la memòria aquells intrincats paràgrafs que sovintegen massa en les cròniques cavalleresques i que el famós alcalaí es burlà posant a la vergonya el feixugós estil de Feliciano de Silva, l’autor de: «La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enloquece que con razón me quejo de la vuestra fermosura.»

Vegeu la nota XXIII.

XLV

I. «Que justos por pecadores | Tal vez pagan en mi tierra...»—II. «Barrabas te acompañe | Alla te avengas...» (_Don Quijote_, II, 57.)

I.—Poc abans d’anar-se’n D. Quixot i Sanxo d’aquell palau on tants escarnis i bromes un xic pesades els feren, l’aixerida Altisidora endreça una cançó demanant a l’heroi cavaller unes futeses que diu li havia pres; i en la dita cançó s’hi troba la frase «pagar justos por pecadores», frase aquesta que es llegeix en el _Tirant_, com ja féu observar Bowle (II, 135).

Té raó el comentarista anglès; la princesa Carmesina, en donar consells a Tirant perquè es guardi de les males arts del duc de Macedònia (cap. 125), li diu que «no es novella cosa paguar los justs per los peccadors».

II.—La cançó d’Altisidora és còmica en extrem, però tota ella és una imprecació. Quan férem el comentari d’aquest passatge en el volum VI de l’edició de Cortejón hi posàrem, com fent joc amb les paraules que diu la donzella de la duquessa, unes altres que es llegeixen en el _Tirant_ en boca d’Elíssea, donzella de l’emperadriu.

En veure la dita cambrera profanat el llit de l’emperador, exclama: «Prech al subirà Deu que corona de foch al cap li veja yo posar; si es Duch, en carçre perpetua lo veja yo finar; si es Marqués, de rabia les mans e los peus li veja jo menjar; si es Comte, de males armes dega morir; si es Vescomte, amb spasa de turch lo cap fins al melich lo veja yo en un colp partir, e si es Caualler, en fortuna valida en la mar tota pietat a part posada en lo mes fondo fine sos dies» (cap. 262).

Ja diguérem que no crèiem que Cervantes, en escriure aquest passatge del _Don Quijote_, recordés el del _Tirant_, però es veu que Elíssea i Altisidora sabien endreçar malediccions.

XLVI

I. «... que él le sacaría a pesar de toda la morisma...»—II. «... y allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza, que la levantó al parecer de propósito...» (_Don Quijote_, II, 64.)

I.—Ens diu En Clemencín (VI, 318) que «Don Quijote era más valiente y animoso que Tirante»; esmenta el fet aquell en el qual ens diu el novel·lista que Tirant rescatà a Alexandria més de quatre cents captius, gastant en el rescat una quantiosa fortuna. Nosaltres ja diguérem, en fer la nota d’aquest text cervantí per a l’edició d’En Cortejón (VI, 344), que l’heroi de la Manxa era, no més valent que l’enamorat de Carmesina, sinó més temerari; Tirant és un veritable i sapient estratega, D. Quixot un atolondrat que no mira el perill.

II.—A aquest capítol ens descriu el novel·lista el desafiament del cavaller de la Manxa amb el de la Blanca Lluna, diu que aquest aixeca la llança «al parecer de propósito» probablement per a no fer mal a D. Quixot i si fer-lo caure de cavall, que, segons com ho hagués fet, hauria pogut tenir conseqüències fatals; però el cavaller contrari havia de pensar fer el menor mal possible a l’heroi manxec.

Clemencín, en llarga nota (VI, 325), esmenta passatges de llibres de cavalleries on els lluitadors aixequen les llances i passen sense ferir-se, i cita el cas de Diafebus i Tirant en el torneig descrit en el cap. 189.

En Menaguerra, ens diu en el cap. 10 del seu interessant tractat _Lo Cavaller_, que «si l caualler passant carreres la lança alçara per no encontrar a l’altre venint desbaratat o ab lança perduda, tal alçar de lança no es de alguna estima», i això fa Diafebus, qui no volia lluitar amb Tirant; però com aquest desitjava venjar l’afrenta que havien rebut els seus amics i a l’ensems no coneixia que el cavaller guanyador era Diafebus, per això en veure que no podia abatre el vencedor, perquè aquest feia les carreres amb la llança alta, llençà Tirant amb mal humor les armes i es retirà del renc.

XLVII

«... alabole la liberal condición del lacayo Tosilos...» (_Don Quijote_, II, 67.)

Analitzant el verb _alabar_ es cita en l’edició d’En Cortejón (VI, p. 396) l’exemple de Cervantes esmentat en la nota XXIX, en dir «y el nunca como se debe _alabado_ Tirante el Blanco».

XLVIII

I. «... y los duques hizieron lo mismo inclinando algun tanto las cabeças...»—II. «... dispón de seis camisas...» (_Don Quijote_, II, 69.)

I.—Fa assaber En Clemencín (VI, p. 376) que en el _Tirant_ s’hi llegeix un passatge per l’estil; és aquell que es veu en el capítol 52, on es diu que els vint-i-sis cavallers que estaven preparats per a fer armes «no s mogueren gens, si no que ab lo cap saludaren lo Rey...».

II.—A l’acabament del cap. 69, diu Cervantes que, després d’haver passat Sanxo fortes engúnies amb la mitra al cap i la vesta amb flames pintades, la xiroia Altisidora va oferir-li sis camises que «si no son todas sanas a lo menos son todas limpias».

Aquest fet fa recordar a Clemencín (VI, 390) que en el _Tirant_ s’esmenta que l’heroi obtingué una camisa de la princesa Carmesina i se la posà a l’anar a lluitar contra les hosts del Soldà i del Gran Turc (cap. 132).

Hem de dir que no hi veiem cap semblança entre el fet descrit en el _Don Quijote_ i el de _Tirant_. Ço que fa l’heroi de Rocasalada portant un objecte propietat de la seva estimada, és cosa que veiem executar a molts altres cavallers; és demostració de l’amor a la dama; però l’acte de donar unes camises a l’escuder, no té res de cavalleresc.

XLIX

«... hallose el escriuano presente, y dixo que nunca auia leydo en ningun libro de cauallerias que algun cauallero andante huuiese muerto en su lecho tan sosegadamente y tan christiano como don Quixote...» (_Don Quijote_, II, 74.)

Les paraules dites per l’escrivà necessiten una aclaració. Es veu que no era hom de lectures cavalleresques, i si és que ho era no coneixia el _Tirant_, ni altres llibres d’aquest gènere literari; diem això, perquè una de les característiques d’aqueixes obres és la següent: L’heroi en la seva joventut lluita, no quotidianament però si molt sovint, trobant-se amb un sens fi de batalles, desafiaments, encontres i altres entrebancs per l’estil; ja casat i havent adquirit un regne o imperi, ja sia guanyat per la força del seu braç, ja perquè sa muller era princesa o bé per herència directa, reposa dels treballs portats a cap en sa jovenesa, però alguna que altra vegada ha d’empunyar la llança, pujar a cavall, reunir un fort exèrcit i sortir per a anar en contra d’infidels que li han envaït el seu regne o bé algun rei ambiciós que li vol arrabassar la corona, però a la fi triomfa de tots els seus enemics, viu amb pau amb els reis veïns i mor tranquil·lament, deixant el regne als seus hereus.

Quan férem la nota d’aquest passatge cervantí en l’edició de Cortejón (VI, 532) diguérem que en dir l’escrivà que cap cavaller havia mort tan «sosegadamente» hi estàvem d’acord, però no en dir que cap cavaller havia mort tan cristianament com D. Quixot. Recordi’s les últimes paraules de Tirant i es veurà que són les d’un veritable cristià en l’hora del seu trànsit: «¡Jhesus, fill de Dauid, hages merce de mi, credo, proteste, confesse, penitme confie, misericordia reclame! ¡Verge Maria, angel Custodi, angel Miquel, emparau-me, defeneu-me! ¡Jhesus, en les tues mans Senyor coman lo meu sperit!» (cap. 471).

* * * * *

En resum: Com ha pogut veure el llegidor, creiem haver demostrat que en el _Don Quijote_ s’hi troba: 1.^r El fort coneixement que tenia Cervantes del llibre de Martorell i Galba, i 2.^n Una influència, propera o llunyana, de l’esmentada novel·la cavalleresca.