Part 5

Vegeu com els autors del _Tirant_ van rastrejant les paraules de Tristany en el seu trànsit, i com Carmesina mor de manera tant o més patètica que la muller del rei Marc. Diu l’heroi de Rocasalada en l’oració que féu davant el Corpus Domini: «¡Senyor, per los meus grans peccats sou vengut del cel en la terra prenint aquexa preciosa carn en lo ventre de la sacratissima Verge Maria mare vostra y en apres nat Deu y hom, subjugant vos a les mundanes miseries per pagar los meus defalliments volgues comportar apres turments, cruel passio e dura mort, posant en creu la vostra carn sacratissima; mas encara aquella matexa carn me haueu dexada per medecina spiritual y salut de la mia infecta e maculada anima ... y planyent los meus peccats, confesant, loant, beneint e exalçant lo vostre sanct nom, sperant e demanant venia e absolucio alt en paradis, puiga a la eterna beatitut e gloria...» (cap. 468), i després descrivint la mort de l’heroi, diu que Tirant digué: «¡Verge Maria, angel Custodi, angel Miquel, emparau me, defeneu me! ¡Jhesus, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit...» (cap. 471). Carmesina, en veure el cos mort de Tirant, «caigue sobre lo cors smortida. Fou leuada prestament de sobre lo cors, e per los metges ab aigues cordials e altres coses fou retornada, e cobrat lo recort, no tarda sobre lo cors mort la ja quasi morta senyora lançar se, e la boqua freda besar de Tirant, rompre los seus cabells, les vestidures ensemps ab lo cuyro dels pits, y de la cara, la trista sobre totes les altres, adolorida y stesa sobre lo cors besant la boca freda, mesclaua les sues lagremes calentes ab les fredes de Tirant, e volent pronunciar no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes, y ab les mans, tremolant, los vlls de Tirant obria, los quals primer ab la boca, apres ab los seus vlls besant, axi de abundants lagremes omplia, que semblaua Tirant encara mort plorant la dolor de la sua Carmesina...» (cap. 473).

Com s’ha pogut veure pels fragments que havem transcrit, hi ha, comparant ambdós textos, una gran semblança. No direm que sia més patètic el final de _Tirant_, però al nostre entendre la descripció del desconhort de Carmesina en veure el cos inanimat del seu amant és una pàgina sentida, que difícilment trobem pariona en altres novel·les d’aquest gènere.

XXVIII

I. «... y acudir otra doncella y echarle un mantón sobre los hombros, que, por lo menos, menos dicen que suele valer una ciudad, y aun más?»—II. «... ¿Que verle venir todas las doncellas...» (_Don Quijote_, I, 50.)

I.—L’ésser tractats els cavallers errants amb gran esplendidesa en els castells i palaus on s’hostatjaven, és cosa que es veu de manera abundosa en els llibres de cavalleries, per això resulta d’una immensa força còmica l’arribada i tracte que donaren a D. Quixot en l’hostal que ell va pendre per castell.

En aquest capítol el novel·lista castellà va esmentant fets que recorda d’haver-los llegit en les cròniques cavalleresques, i entre els tals s’hi veu ço que coneixem, per figurar com epígraf a la present nota, cosa aquesta que la trobem esmentada en molts llibres d’aquest gènere.

En Bowle (_Anot._, I, 153) assenyala un passatge del _Tirant_, que es llegeix en el cap. 60; referent a la bella Agnès, filla del duc de Berri i parenta de la Reina d’Anglaterra, la qual donzella «si vestia robes que valguessen lo preu de vna ciutat, no pensaua en donarles». Aquest mateix passatge del _Tirant_ el veiem citat per Clemencín (III, 479) i Cortejón (III, 339).

Però hem de dir que aquesta comparació figura ja en altres obres de cavalleries, com fa assaber En Bowle, que esmenta un passatge de _Espejo de Caballerias_ (II, 52), i En Clemencín en un del romanç del marquès de Mantua.

En Clemencín (III, 480), en tractar del passatge, que diu: «¿Que verle servir todas las donzellas, guardando un maravilloso silencio?», que també és abundós en els llibres de cavalleries, cita aquell fet del _Tirant_ en el qual l’heroi, després d’haver vençut a Tomàs de Muntalva, sortí del camp clos acompanyat de dones i donzelles, «e Tirant ana a cauall armat, axis com staua e acompanyaren lo fins a l apartament del Rey; alli lo desarmaren les donzelles e los metges curaren-lo, e vestis un manto de brocat, forrat de marts gebelins quel Rey li dona, e feu lo sopar ab ell» (cap. 84). Exemple aquest citat també en l’edició de Cortejón (III, 340).

XXIX

«... ¿quié mas acomodado y manual que Tirante el Blanco?...» (_Don Quijote_, II, 1.)

Escriu En Clemencín (IV, 18) que no entén ço que diu Cervantes referint-se al _Tirant_, i afirma que D. Quixot parla aquí com a foll, «acertando unas veces, errando otras, y delirando siempre». Nosaltres donàrem al nostre mestre tots els apuntaments perquè contestés a l’esmentat crític, demostrant-li que no coneixia el llibre d’En Martorell i d’En Galba, i qui llegeixi la nota de l’edició d’En Cortejón (IV, p. 46), trobarà que Cervantes qualificà amb justesa a l’heroi de Rocasalada. Diu així el final de la nota: «Covarrubias escribió: “_Acomodado_, el aprovechado, y el que tiene lo que honestamente ha menester.” Ahora bien: aprovechado, en verdad, fué Tirante el Blanco, que por el solo esfuerzo de su brazo llega a ser príncipe y césar del imperio griego. También es _acomodado_, en conformidad a nuestro léxico, quien, como él, puede señalar en su testamento “cent milia ducats que sien distribuits a coneguda e voluntat dels dits meus marmessors ... e muan que de mos bens sien donats a cascu de mon linatge qui s trobaran presents en lo meu obit cent milia ducats; mes leix a cascu de mos criats e servidors de casa mia cinquanta milia ducats...” (cap. 469). _Manual_—dice el _Diccionario de Autoridades_—se llama al hombre que tiene el genio dócil y es muy fácil en hacer cuanto le mandan. Y, ¿quien más manual que Tirante? ¿No es por ventura dócil el que, como él, abrazado a las rodillas de Ricart, le ofreció su vida? (cap. 114). ¿No es en extremo dócil quien, presto a una sencilla indicación, va desde Sicilia a Grecia para defender al Emperador (cap. 115), padre de Carmesina? ¿No es manual el que, como Tirante, realiza con carino, con verdadera sumisión, cuanto desea la joven princesa?»

XXX

«Nunca hazañas de escuderos se escribieron...» (_Don Quijote_, II, 3.)

En Clemencín (IV, p. 46) escriu que no està en el cert en dir això D. Quixot, per tal com d’alguns escuders se’n diu quelcom, com d’Ipòlit, escuder de Tirant. Té raó el crític. En el _Tirant_ es parla molt de l’aimant de l’emperadriu, i després marit d’aquesta. Poc o molt, en els més dels llibres de cavalleries es fa menció dels escuders que porta l’heroi; però, al meu entendre, no es això el que volia dir el famós cavaller manxec, volia donar a entendre que de cap escuder se n’havia fet una crònica o una història a part.

XXXI

I. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (_Don Quijote_, II, 6.)

I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis els primers i soferts els segons, i que aquests, demés de soferts, en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris, etc., etc.

Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap. 79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita del _Tirant_ on la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).

El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals, car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap. 65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya (_Curial_, II, 24).

També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades, etc. En Clemencín recorda que en el _Tirant_ es diu que l’heroi portava «un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge del _Tirant_: «... e encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua en que hauia del Lignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la Princessa» (cap. 272).

Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers. Vegeu els exemples de l’_Amadís de Gaula_, _Amadís de Grecia_, _Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V_, _Lisuarte de Grecia_, _Lepolemo_, i _Belianis de Grecia_ esmentats per Bowle, Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels lluitadors; recordi’s que en el _Tirant_ es llegeix com el famós paladí es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de roba, en quedaria admirat» (cap. 132).

II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.

XXXII

«... el aucto de las Cortes de la Muerte...» (_Don Quijote_, II, 11.)

En anotar Clemencín aquest passatge cervantí (IV, p. 192) recorda que en el _Tirant_ es fa menció dels entremesos que es feien amb motiu de la festivitat del Corpus; i té raó el crític, car en el cap. 283 es diu que la vídua Reposada tenia «vnes vestidures de la festa del Corpus Christ».

Vegeu la nota VIII.

XXXIII

«¡Mala pascua me de Dios, y sea la primera que viniere!» (_Don Quijote_, II, 13.)

Aquesta frase feta, pròpia per a donar més força a una cosa que s’alaba o vitupera, la usa l’escuder de D. Quixot per a celebrar el seu ase.

En Bowle (_Anot._, II, 33) esmenta un passatge del _Tirant_ on s’hi veu la dita frase, però en sentit invers; és aquell en què un mariner turc parla de manera despectiva de l’heroi: «Bona pasqua vos done Deu, dix lo mariner, car vos lo conexeu be e conexeu la sua gran tracio que ha feta e fara» (cap. 163).

XXXIV

«... en la daga...» (_Don Quijote_, II, 23.)

El comentador Clemencín (IV, p. 427), que sempre que pot dóna mostra de la seva nombrosa lectura, en tractar d’aquest punt quixotesc, que no és altre que la diversitat de criteri de si fou un punyal o una daga l’eina amb què Montesinos havia arrancat el cor d’En Durandart per fer-ne entrega a la dama d’aquest, Na Belerma, escriu que en el romanç es diu que

«Con una pequeña daga sacabale el coraçon».

L’escuder de D. Quixot digué si el dit punyal era d’En Ramon d’Hoces, dit el «Sevillà», famós daguer del temps de Cervantes; i a propòsit d’això En Clemencín ens esmenta les dagues genoveses de què es fan menció en el _Tirant_ (cap. 65). Cert que les dagues genoveses, com més tard les armadures de Milà, tenien nom universal, però en Suárez de Figueroa, en _Plaça Universal_, ens diu, referent als armers genovesos, «que valen comunmente poco, si bien tienen apariencia de buenos».

XXXV

I. «... este buen hombre, que me ha pedido encarecidamente que vaya a poner en la caballeriza a un asno suyo que está en la puerta del castillo.»—II «... Seis doncellas le desarmaron y sirvieron de pajes...» (_Don Quijote_, II, 31.)

I.—El que demana l’escuder del cavaller manxec és una cosa que havia sentit a dir al seu amo parlant de Lançalot:

«Nunca fuera cavallero De damas tan bien servido Como lo fué Lanzarote Cuando de Bretaña vino Que dueñas curaban del princesas del su rocino.»

En l’edició de Cortejón (V, 108) s’esmenta un passatge del _Tirant_, on es diu que l’estrenu cavaller, «ab voluntat dels jutges del camp e dels fels, obriren li la porta del camp, e les donzelles qui ja speraven per rebre l per que hauien vist mort l altre caualler, e ab molta alegria lo reberen e ab molta honor lo acompanyaren fins al seu aleujament» (cap. 72). I ço demostra, comparant aquest text de Martorell i Galba amb el de Cervantes, fins a quin punt hi ha força còmica en les paraules que diu l’escuder de D. Quixot a D.ª Rodríguez de Grijalba: «Les donzelles prestament foren a la porta del camp e demanaren als fels que ls fos restituhit lo lur caualler. Los fels los feren obrir les portes, e les donzelles prengueren lo cauall de Tirant per les regnes e ab molt gran honor lo se n portaren al seu alleujament, desarmaren lo e curaren li la nafra que tenia al coll...» (cap. 59).

II.—Hostatjats l’amo i criat en el palau dels ducs, just era que els tractessin com representaven ésser, millor dit, com creien que eren, per això trobem just, coneixent el text d’algunes cròniques cavalleresques, ço que diu el novel·lista, que «seis doncellas le desarmaron y sirvieron de pages».

Bowle (_Anot._, II, 83) i Clemencín (V, 133) assenyalen passatges d’alguns llibres de cavalleries on es descriu ço que les donzelles del palau dels ducs feren a D. Quixot, però el primer recorda que en el _Tirant_ hi ha quelcom per l’estil, i transcriu dos passatges; hem de dir, però, que no són els únics on les donzelles fan important paper, ja fent d’escuder o d’acompanyant, per tal com llegint els passatges en què el jove paladí es troba en la cort del rei d’Anglaterra, poc després d’ésser armat cavaller, el veiem acompanyat per donzelles en sortir del camp clos on lluità amb el senyor de les Viles-Ermes, els reis de Frisa i Polònia, els ducs de Bavera i Burgunya, i amb Thomas de Muntalva (caps. 67-84).

Vegeu, referent a aquest tema, la nostra nota IV.

XXXVI

I. «... y assi segun las leyes del maldito duelo...»—II. «... cirimonias...» (_Don Quijote_, II, 32.)

I.—En Cortejón (V, p. 128), en una llarga nota tractant de si D. Quixot pogué qualificar de manera despectiva el desafiament, esmenta el títol dels dos capítols del _Tirant_, on es diu que l’ermità comte de Varoych llegia l’_Arbre de batalles_ (capítol 32 i s.).

Tots aquells que han estudiat un xic la famosa novel·la cavalleresca saben que aquests dos capítols estan inspirats, per a no dir copiats, del _Libre de l’Orde de Cavayleria_ d’En Lull (I-II), si bé del primer capítol, ço és del 32, hi ha més text inspirat en el gran filòsof que en el segon.[36]

[36] Vegeu NICOLAU D’OLWER, _Sobre les fonts catalanes del Tirant lo Blanch_ (Revista de Bibliografia Catalana, 1907).

Hem tingut a mà l’_Arbre des Batailles_ de N’Honorat Bonhor i hem de dir que, amb tot hi esmentar-se aquest llibre, Martorell i Galba seguiren més el text lul·lià que el francès. Que podien conèixer el llibre d’En Bonhor en llengua catalana no hi ha pas cap dubte, per tal com En Morel-Fatio n’esmenta un còdex a la Biblioteca Nacional de París, així com també existia en castellà, com ha demostrat el P. Ignasi Casanovas en descriure els _Còdexs de l’Arxiu del Palau_. Però, hem de dir que, segons les notes conegudes d’aquesta última traducció, hi havia lleus diferències amb el text francès, per tal com ens diu que consta de tres parts i en l’original se’n veuen quatre; també ens assenyala que la primera part té dotze capítols, i la segona, divuit; essent així que en la impressió lionesa que hem tingut a mà hi havem vist nou i quinze capítols, respectivament.

El llibre _Arbre des Batailles_ fou obra d’èxit, per tal com se’n feren diverses edicions. Va repartit el text en quatre parts: En la primera s’hi tracta de quina cosa vol dir batalla i de les tribulacions de l’Església (nou capítols); en la segona, de la destrucció dels quatre grans reialmes, que són: Babilònia, Cartago, Macedònia i Roma (quinze capítols); en la tercera, es parla de les batalles en general, i bé a ésser un manual de lleis cavalleresques, amb capítols que tracten de la jurisdicció i de la senyoria, qui fou el primer jutge entre els homes, per quina cosa es deu entrar en camp clos, quantes coses fan hom fort i ardit, etc. (deu capítols); l’última part és la més important, i tracta de les batalles en especial, ço és: de si el papa pot ordenar guerra contra emperadors cristians, o bé si un emperador pot fer guerra a l’Església; quina cosa és més útil per fer batalla, sobre gatges de batalla, per quins motius hi ha tantes guerres, si un anglès estudiant a la Universitat de París pot ésser presoner, el gatges de batalla segons la llei Lombarda, dels colors de les armes, sobre la forma i condició que ha de tenir el camp clos, etc. (cent quaranta dos capítols).

Llegit l’_Arbre des Batailles_ i el _Libre de l’Orde de Cavayleria_, és més doctrinal aquest que aquell, si bé solament fa referència al cavaller, com el títol ho indica. Llibre doctrinal del cavaller és el d’En Pons de Menaguerra, com ho són, entre els castellans, el _Tratado de las armas, de rieptos e desafíos_, de Mn. Didac de Valera, o el llibre del _Caballero y del Escudero_, de l’infant Juan Manuel, si bé aquest últim és molt inspirat, per a no dir copiat, del llibre d’En Lull.

II.—En Bowle (II, p. 89) esmenta la paraula «cirimonias» tal com diu que la pronuncia l’escuder de D. Quixot, i a continuació posa un exemple de la traducció castellana del _Tirant_ (I, p. 71) on s’hi veu aquesta grafia.

XXXVII

«Yo soy el sabio Alquife, el grande amigo de Urganda la desconocida.» (_Don Quijote_, II, 34.)

En aquella famosa mascarada que feren els ducs en honor de D. Quixot per a fer assaber a aquest la manera de poder desencantar a Dulcinea, s’hi diu que passà un carro en el qual hi anava entronitzat un vell, que digué ço que es llegeix en l’epígraf d’aquesta nota, i Clemencín (V, 211), en un llarg comentari on demostra un devassall de lectura, diu que: «En la tercera parte del Tirante se califica a Urganda la desconocida de hermana del rey Artús». Té raó tan distingit crític, però ço que ens diu és un error de Caylus, com anem a demostrar-ho.

En el text original del _Tirant_ es llegeix: «Qui per son dret nom nomenar se fa Morgana ... Haguda certa noticia de la venguda de Morgana» (cap. 190). «Com la reyna _Morgana_ oir dir tals paraules ... pero la reyna _Morgana_ prestament lo conegué...» (cap. 191). «Lavors la reyna _Morgana_ la qual era sa propria germana ... l Emperador prega a la reyna _Morgana_ que danças... en tal forma deuisada la reyna _Morgana_ vingué dauant lo Emperador ... E donada fi a les danses la reyna _Morgana_ supplica a l Emperador ... No comporta l Emperador que la reyna _Morgana_ mes lo loas» (cap. 201). «La resposta que fa l Emperador a la reyna _Morgana_ ... L Emperador pres del bras a la reyna _Morgana_» (cap. 202).

En la traducció castellana hi figura el nom de _Morgana_: «Que por su derecho nombre Morgana se hace llamar ... porque siendo certificado de la venida de la sabia Morgana» (III, 87). «La habla que el Emperador hizo a la sabia Morgana ... Como la reyna Morgana oyo dezir tales palabras al Emperador ... pero la reyna Morgana luego le conocio ... y la reyna Morgana que era su propia hermana ... y el Emperador rogó a la reyna Morgana que le ficiese de danzar ... la reyna Morgana tomo por la mano a Tirante ... e dado fin a las danzas la reyna Morgana suplico al Emperador» (III, 90). «Respuesta que hizo el Emperador a la reyna Morgana ... el Emperador tomo del brazo a la reyna Morgana» (III, 91).

En la traducció italiana s’hi veu el nom de _Morgana_: «Che per suo dritto nome si fa chiamare Morgana ... che hauea piena notitia della venuta di Morgana, la savia sorella» (V, 31). «Quando la regina Morgana vdi dire tal parole ... ma la regina Morgana incontinenti la conoble» (V, 32). «Allhora la regina Morgana la quale era sua propria sorella ... e lenosi de li done sedena la regina Morgana sua sorella ... Lo Imperatore pregó molto la regina Morgana che gli piacesse di danzare ... e en tal forma la regina Morgana dinanzi al signore Imperatore ... e fatto fine a le danze la regina Morgana ando dall Imperatore supplicando... non sopporto lo Imperatore che la regina Morgana piu il lodasse ... il signore Imperatore presse abbraccio la regina Morgana» (VI, 1).

En l’arranjament francès s’hi llegeix _Urgande_: «Il y a déjà quatre ans que nous voyegeons avec sa soeur Urgande la déconnue ... Des qu’il fut que la sage Urgande, soeur du roi Artus... ils monterent dans le vaisseau, où ils trouverent Urgande sur un lit noir» (II, 47). «Quand la reine Urgande eut entendu ces paroles ... La reine Urgande le reconnut d’abord» (II, 48). «Mais la reine Urgande tira a son doigt un rubi qu’elle lui passa devant les yeux» (II, 52). «L’Empéreur pria beaucoup la reine Urgande de danser» (II, 53). «Quand les dances furent finies la reine Urgande» (II, 54).

Com s’ha pogut veure, les traduccions castellana i italiana segueixen el text de l’original; però en el treball d’En Caylus es canvia el nom de la germana d’Artús amb el de la protectora d’Amadís de Gaula, i per aquesta cosa és que Clemencín escrigué ço que li censurem.

L’afirmació feta per l’esmentat crític cervantí ha fet que altres escriptors afirmin que en el _Tirant_ hi figura el nom de la famosa desconeguda, i un dels tals és l’erudit professor Teòfil Braga, qui en la seva _Historia de la Litteratura Portuguezza_ escriu: «Na novella de cavalleria _Tirant lo Blanch_, de 1460, apparece citada a fada Urganda la desconocida, a qual exerce una grande parte da acçao no Amadís de Gaula.»[37]

[37] Oporto, 1875; p. 86.

XXXVIII

«... pero por lo de dueña, soy de parecer que no se muevan.» (_Don Quijote_, II, 37.)

En aquest passatge de l’edició de Cortejón (V, 220) s’hi veu una nota que en part hauria de figurar en tractar en el cap. 31 de D.ª Rodríguez de Grijalba; són aquelles ratlles on es diu que «el profundo conocimiento que de _Tirant lo Blanch_ tenia Cervantes, por ventura fué parte para que de la “Viuda Reposada” naciesen, muy modificados, es verdad, los principales rasgos con que se nos trazó el cuadro de “D.ª Rodríguez”». Això diguérem al nostre mestre ja fa uns quants anys, i d’aleshores fins avui hem vist més manifest el paral·lelisme que es podrien formar d’ambdós tipus.

La viuda Reposada assenyala a Tirant defectes que diu que té Carmesina, i cosa per l’estil fa D.ª Rodríguez explicant a D. Quixot coses referents als seus senyors que fóra bo que callés. La primera penetra en la cambra de Tirant desitjant tenir llarga entrevista amb ell i acabant com vella lúbrica; la segona entra a la cambra de D. Quixot per a parlar-li del «Aranjuez de sus fuentes», de la duquessa i dels deutes del duc.